Treball de pocions [Agatha]

Vaig entrar a l'hivernacle darrere la Black. Quasi no havia obert boca, en tot el trajecte, i quan vam arribar tampoc vaig parlar gaire.
Més d'una vegada vaig sentir l'impuls de llançar-me sobre seu i fer-li milers de petons, i carícies, i abraçades, però vaig haver-me d'aguantar.

- Bé... Hauríem de preparar les tres variants de la poció, i comprovar les diferències en l'efecte que tenen... - vaig dir, posant-me seriós, encara que no m'agradava -. Ens hi posem?

No tenia ganes de barallar-m'hi. De fet, tampoc tenia ganes de fer el treball. Em desconcentrava totalment, ella. Només la veia a ella...

- Sí... - vaig fer mentre em mirava la llista d'ingredients amb inseguretat-. Arrels d'asfòdel...

Vaig mirar al meu voltant. Per mi, si era verd, era planta. Més enllà d'aixo...

- Asfòdel - vaig repetir, com si dient el seu nom vingués a mi. Em vaig mirar el centenar de plantes diferents que hi havia en totes direccions-. Claaaaaaroh. XD

Vale, era un lastre. I el fet que notés que em mirava no m'estava ajudant. Només m'estava posant a cent.

- Descans? - vaig proposar, tot i que sabia que era ridícul, perquè encara no havíem ni començat.

"Arrels d'asfòdel", va dir. Com que no en tenia ni idea, ella, va donar un cop d'ull i no va veure res.

- AIXÒ és l'asfòdel - vaig dir assenyalant una planta amb flors blanques, de sis pètals; ho vaig dir com si fos la cosa més òbvia del món -. Ho hauries de saber, Agatha, portem des de primer fent-ne servir...

Vaig portar-me la mà a davant de la boca, dissimuladament. Em vaig posar una mica vermell i vaig començar a tallar un tros de l'arrel que acabava d'arrencar. Li acabava de dir "Agatha"??

- Mira, KIKUS -vaig dir, recalcant el seu nom de pila-. A mi no em parlis així que no ets el professor - li vaig dir, amenaçant-lo amb unes estisores de podar.

M'havia fet gràcia que em digués pel nom. Tot i que era estrany. Me'n burlaria durant una estona.

- I com em tornis a dir Agatha, arrencaré una mandràgora d'arrel, que ho sàpigues - vaig afegir, mirant al meu voltant-. Tan bon punt sàpiga reconèixer-les, et juro que n'arranco una...

Fotuda...

- Ui, perdoni vostè, senyoreta BLACK! - vaig dir, recalcant el cognom -. No sabia que li agradés taant el seu cognom, que volgués que l'anomeni així...!

Vaig pensar si m'havia passat... No, no ho havia fet. Oi que no?

- I, si vols arrencar mandràgora, vés buscant... perquè no les sabràs reconèixer! Encara arrencaries una patatera, abans que una mandràgora...

- Sí, o potser ho confonc amb el teu cabelll ¬¬ - n'hi vaig estirar una mica i li vaig tallar amb les estisores de podar-. Així aprendràs a ficar-te amb mi, eh?

vaig córrer ràpidament a l'altre costat d'on era ell, interposant la taula entre els dos.

- I no és que m'agradi el meu cognom, però és que no vull que m'embruti el meu nom una serpota com tu...

Ho, Ho, Ho. S'estava inflant.

AU!!! Vaig gemegar quan em va arrencar els cabells, i de seguida vaig intentar atrapar-la.

- Seràs...! - no vaig acabar la frase -. Bé que vas estar encantada que una serpota com jo embrutés altres coses més apreciades que un nom...!

Vaig saltar per sobre la taula, però ella va anar cap a l'altra banda i la taula va quedar com a obstacle, altra vegada. Vaig intentar atrapar-la, però era molt complicat. La única manera seria ficar-me a sobre la taula i forçar-la a allunyar-se'n. Vaig enfilar-m'hi, i vaig observar des de la posició dominant, com es retirava cap al segon hivernacle.

Es va enfilar sobre la taula, i tot i que jo no era gaire baixeta, em vaig sentir petitona, petitona. Venia a per mi.

Alguna cosa dins meu volia que ho fes. L'altra tenia una miqueeeeeta de por.

- Bueno, això d'"encantada" és relatiu - vaig acabar de ficar-hi cullerada, mentre m'anava enretirant.

Va retirar-se encara més i va deixar anar un comentari odiós. Senzillament "odiós".

- Ah... és que ara negaràs com de bé t'ho passaves? - vaig dir, una mica emprenyat -. No deies el mateix, aquella nit al Gran Saló...!

Semblava dolent, però cadascun dels records que em venia al cap em feia desitjar, amb més força, acostar-m'hi i petonejar-la.

- És clar que no m'estranyaria que l'haguessis oblidat... Tranquil·la, ja m'encarrego jo de recordar la nostra relació. És molt just, de fet. Tu te la carregues, i jo la recordo. Feina a parts iguals, ves!

Vaig baixar de la taula i vaig anar cap a ella.

Oblidar-me'n. Ja, és clar. Per molt que ho intentés, dubtava que pugués oblidar-lo en la vida. Aquell comentari va ser un cop baix, em va ferir. M'hauria posat a plorar allà mateix si no m'aguantés en peu l'orgull.

- Oh, quant de recor...! - vaig dir, posant les estisores de podar davant seu, per mantenir-lo a certa distància.

No em feia por ell exactament. Em feia por el que pugués passar quan estiguéssim junts. Ja sabia que ja podia odiar-lo pel que fos, que només pel fet d'entrar en contacte, jo perdia el nord per complet.

- I no cal que intentis fer-me sentir tan malament -li vaig dir després-. Només estàvem embolicats. No em facis creure que per a tu va ser la gran cosa...

Me'l vaig mirar als ulls, preguntant-me si allò que acabava de dir era cert o no. Havia estat la gran cosa, per a ell?

Vaig treure la vareta. Fos com fos, passés el que passés, havia de treure les tisores de podar d'allà el mig. "Expelliarmus", vaig pensar. Les tisores de podar van sortir disparades de les seves mans, i van caure al davant meu. Les vaig apartar amb el peu, i vaig seguir cap a ella, mentre em guardava la vareta.

- No és a mi, a qui has de preguntar si va ser una gran cosa... - vaig dir.

Em vaig quedar quiet, a poc menys d'un metre de distància. Hauria volgut acostar-m'hi més, però perdria el control de la situació. I necessitava respostes...

- No t'has preguntat mai, com vaig poder caure tan baix com per anar a demanar ajuda a en Bohr...?

- DEMANAR AJUDA? - vaig cridar, ara enfurismada, especialment perquè havia perdut les tisores-. Ara no em vinguis amb aquestes! Estaves cabrejat i vas anar a esbombar-ho als meus amics! Així s'enfadarien amb mi, no? ETS UN CABRONÀS! Doncs perquè ho sàpigues, et va sortir el tir per la culata, perquè el James no s'ha enfadat i saps què? No ha dit a ningú! Perquè a diferència d'altres NO ÉS UN TRAIDOR!

Me'l vaig mirar amb fúria. Allò que m'hagués volgut clavar un punyal per l'esquena m'havia dolgut molt.

- Potser jo també ho hauria d'anar a explicar a algú de la teva residència... La Davies, potser, ja que la tinc a la mà perquè és taaaaan bona nena. Crec que faria moltes coses per aconseguir guanyar-se la meva confiança, que sembla que és l'únic que impedeix que s'integri al grup. O a la Possesseur, segur que li faria molta gràcia, que estiguéssis amb una descastada... Oh, i què me'n dius, de la meva estimada cosineta, si s'assabenta de per qui la vas deixar? Eh? Què passaria si els d'Slytherin et donessin l'esquena? Què et quedaria?

Estava sent una autèntica puta, ho sabia. No li faria tan de mal mai de la vida, al Fortin. Abans preferia morir. Però, pel que es veia ell no ho havia vist així i li havien faltat cames per anar a xerrar-ho... I volia que sabés que jo sí que podia fer-li mal.

- No ho entens... Mai, sota cap concepte, ho vaig fer amb la intenció de girar els teus amics en contra teva!!! - vaig dir, cridant -. No em serveix de res, girar els teus amics en contra teva...! Si et volgués deixar malament, ho hauria anat esbombant i t'hauria deixat com si fossis una puta!

Vaig clavar una puntada de peu a una cadira, que va sortir volant uns quants metres enllà.

- PERÒ ÉS QUE NO HO VEUS?! No tens ulls, a la cara?! - vaig dir, encara més alt; de cop, vaig baixar el to -. No... Només veus el que vols... Sempre ho has fet... Només veus el que vols...

Vaig xutar una altra cadira, que va anar a parar a pocs metres d'on era la primera. De fet, es va quedar mig escampada, perquè es va trencar.

Vaig sentir crits i sorolls a l'hivernacle i vaig entrar, alarmat. A dins hi havia l'Agatha, arraconada amb la cara vermella i expressió molt, molt cabrejada, i el Fortin davant seu a poca distància, també molt cabrejat. Quan vaig entrar va trencar una cadira.

- EH TU! ES POT SABER QUÈ ET PASSA, TIO? - li vaig cridar. però què feia? Era boig?-. Tu estàs sonat o què?

Vaig córrer al costat de l'Agatha, i vaig recordar la promesa que li havia fet. Aquell era un bon moment per fer el paper de nòvio protector.

- Amor, estàs bé? - li vaig dir, acariciant-li una galta, i li vaig fer un petó surtíssim als llavis. Després em vaig girar cap al Fortin-. Com m'enteri que li has tocat un pèl desgraciat, est juro que no ho expliques ¬¬.

Aleshores va entrar el Saul. Havia arribat en un bon moment, perquè la veritat és que m'havia començat a agafar por. No havia vist mai el Fortin tan cabrejat.

Però jo també estava cabrejada en aquell moment. Cabrejada pel que m'havia fet, cabrejada perquè ho negava, cabrejada perquè a sobre tot eren crítiques cap a mi, i cabrejada perquè tot i així, tot i que l'odiava amb totes les meves forces l'estimava més que res en aquest món. I l'únic en què pensava en aquell moment era en fer-lo enfadar més.

Vaig anar cap al Saul, que s'hi havia encarat i el vaig agafar pel braç.

- Deixa'l, aquest imbècil no em pot fer mal, a mi - vaig dir, i sense esperar que em contestés, vaig atansar-lo a mi i li vaig fer un petó als llavis, d'aquells de pel·lícula, llarg i profund, concentrada només en el fet que el Fortin ens estava mirant.

Vaig observar, atònit, com el cabró aquell entrava als hivernacles i es petonejava amb la Black després d'insultar-me i amenaçar-me. Amenaces, a mi? I a sobre, del tio que m'havia allunyat de la noia perfecta??

- Menja merda, cabró...! - vaig dir, mentre carregava el puny.

Vaig observar com la Black i ell es separaven del petó i, abans que pogués reaccionar, li vaig encastar el puny a la mandíbula i la hi vaig dislocar. Em vaig quedar una mica impressionat del que acabava de fer, tot i que tenia el puny una mica adolorit. Sabia que s'hi tornaria, i era si fa no fa de la meva alçada, o potser una mica més alt.

"Bah, tan és... Com si em mata, mira què et dic... Almenys no hauré de viure sabent que la Black està amb ell...", vaig dir mentre li clavava una puntada de peu al genoll, des del costat, buscant una fractura als lligaments.

No vaig ni veure venir el cop de puny, i la mandíbula em va fer un CREC i un dolor molt agut. Aquell tio estava per tancar! però la seva cama sí que vaig veure, i quan em va clavar la patada, tot i el dolor, la hi vaig agafari el vaig llançar a terra d'esquenes.

Me li vaig posar al damunt i li vaig fúmer un cop de puny a la cara, trencant-li el nas, que li va començar a rajar a l'acte.

- A tu què et passa, subnormal? NO N'HAS TINGUT PROU, ENCARA?

Vaig haver de parar perquè no podia moure la mandíbula. Aquelles paraules m'havien sortit de pura de ràbia, ni tan sols sabia si les havia pronunciat bé.

Vaig notar com esquivava el cop a la cama i se'm tirava al damunt, trencant-me el nas. No em va immobilitzar, tot i que pesava suficient com perquè no em pogués aixecar pel meu propi compte.

Vaig quedar-me'l mirant, des de terra, durant un segon i mig, analitzant la situació. M'havia adonat que era dretà, per la manera com m'estava aguantant; les tisores de podar eren al terra, a l'abast de la meva mà esquerra; la mandíbula la tenia totalment desencaixada; les costelles, desprotegides. Vaig imaginar-me la seqüència de moviments, com qui resol un cub de Rubik.
Primer, distracció amb les tisores de podar, fent veure que les vull agafar; després, amb el colze del braç esquerre, esquivar el bloqueig del Hufflepuff i fracturar la mandíbula desencaixada. Aleshores, amb la mà dreta, cop directe a la costella flotant dreta i intercanvi de posicions. Des de la posició superior, fractura del colze dret, incapacitant el seu braç útil i deixant-lo només amb el braç esquerre.

Vaig mirar-me'l, com llançant-li un desafiament. "Atura això, malparit", vaig pensar, com si ho pogués sentir, i abans de poder pensar res més vaig allargar el braç cap a les tisores.

Vaig veure, atònita, com el Saul i el Fortin es fotien d'hòsties amb bestialitat. Sabia que el Saul era incapaç de matar una mosca, per molta força que tingués, però el Fortin... em va fer por. Em va fer por que el Saul acabaés malparat de debò. Merda. Tot per culpa meva, jo l'havia ficat en això.

Vaig treure la vareta, dubtant. Què passava si al Fortin li era igual? Fins a quin punt estava estava cabrejat amb mi?

"És igual. Deixaràs que li faci més mal al Saul?"

Hi ha vegades que val la pena arriscar-se a morir. Vaig apuntar el Saul amb la vareta.

-Aliquid aliqua personam.

No havia fet servir mai aquell encanteri, però vaig veure que funcionava. El Saul va passar a estar dret exactament al mateix lloc on havia estat jo. I jo... era al lloc del Saul. Com que no em va donar temps d'impedir res, vaig vaure les estisores de podar que venien inexorablement cap a mi.

Vaig clavar la mirada al Fortin.

"Confia..."

Estava allargant el braç cap a les tisores de podar quan en Saul va desaparèixer. No del tot, perquè seguia notant un pes al damunt. El pes de la Black.
Vaig deixar de moure'm. Vaig apartar el braç de les tisores de podar, i vaig obrir els ulls. I allà era ella, preparant-se per rebre els que haurien estat els tres cops més dolorosos de la vida d'en Vimes.

- Black... - vaig murmurar; em vaig oblidar de tot -. Com... com se t'acudeix ficar-te tu al seu lloc?

Vaig acariciar-li la mà, que tenia recolzada al terra molt a prop de la meva.

- Si no m'arribo a adonar del canvi... et podria haver matat! - vaig començar a plorar, silenciosament.

Sempre em passava, quan m'excedia. No m'agradava fer mal als altres, però en moments de ràbia... no m'ho sabia controlar. Sabia que acabava de donar a la Black un motiu més per odiar-me. Un segon més tard, i en Vimes seria al terra gemegant de dolor, amb alguna costella trencada, sense poder parlar durant setmanes, i el braç trencat i incapacitat fins al final de curs. I sé que encara hauria estat pitjor, allò...

Dins meu, només existia una cosa, en aquell moment. Odi. Odi contra mi mateix. Només hi havia una paraula... "Monstre", això és el que era. Un maleït monstre.

- Déu meu... Què he estat a punt de fer...? - vaig dir, somicant; dubto que se'm sentís, perquè ho deia massa baix -. Tot això, només per un senzill i comprensible sentiment...

Ni tan sols la Black, que estava al damunt meu, morta de por, devia haver entès res. Només un somiqueig i un gemec darrere l'altre.

Vaig tornar a respirar. No ho havia fet. No ho havia fet.

"Et podria haver matat"

- Ja ho sé. Però res d'això és culpa seva i ho saps - vaig dir, fent un gest amb el cap cap al Saul, que ancara no acabava d'entendre què havia passat-. Si algú ha de pagar pel que t'he fet sóc jo i només jo.

Va començar a somiquejar. Estava plorant? No vaig entendre el que deia. De fet, encara estava superant l'instant de pànic que acabava de passar.

Vaig allargar un mà tremolosa i li vaig agafar la barbeta per obligar-lo a mira-me.

- Ja t'ho vaig dir una vegada, però t'ho torno a dir. No toquis els meus amics. Mai més.

No estava enfada amb ell, tot el contrari. estava agraïda que no ho hagués fet finalment. Sabia que era capaç de fer-ho, i potser ho hauria fet amb un altre. Però no el culpava; la que havia causat aquella situació era jo. Sabia el que podia passar, i tot i així, havia estirat la corda fins que s'havia trencat, com sempre. No podia culpar-lo per tenir el caràcter fort i encendre's. Jo era igual.

- Ho sento molt, Fortin -vaig dir, i vaig sortir de sobre seu, eixugant-me una llàgrima.

Vaig anar al costat del Saul, per veure si estava bé. Li devia una explicació.

"Que no és culpa seva?? Però si n'és la causa! És ell, el que t'ha separat de mi! És ELL, el que m'ha pres allò que més m'importa...". No ho vaig dir. No podia. No podia ni parlar, i no pas perquè em fes mal el nas. Ni me'l notava, el maleït nas.

- Episkey - vaig murmurar, amb la vareta apuntant-me el nas -. Purgo.

Em vaig quedar net i amb el nas a lloc, tot i que amb els ulls una mica vermells. Vaig guardar la vareta i, sense mirar enrere, vaig posar-me les mans a la butxaca i vaig sortir dels hivernacles, com vaig poder. El que ningú va saber mai és que vaig passar-me setmanes sense entrar a l'hivernacle, temorós de recordar el que no havia de recordar... Temorós de trobar-me el meu Mr. Hyde.

[surto del tema]

"Episkey" vaig pensar, apuntant-me la boca amb la vareta.

-Aaaaargh! - vaig cridar-. Collons, quin mal! Joder! Uf.

Em vaig recomposar com vaig poder.

- A veure... - vaig dir-. Em pots expluicar aquesta escena un moment? Perquè em sembla que m'he perdut... i no sé com he arribat aquí... T'has canviat per mi...? per què? I perquè no t'ha fet mal, si quan he antrat semblava a punt de matar-te...! L'has embruixat? Què li has fet?

Em vaig mirar el Saul, indecisa. Li explicava? Per una banda em feia por que em digués de tot, però... acabava de rebre una pallissa per culpa meva. L'havia mentit. M'estava fent un favor. A més, s'havia sincerat amb mi i tot... li havia d'explicar.

- Vols la versió oficial, o la història de veritat? - se'm va quedar mirant, però vaig saber que li diria la veritat-. Això no pot sortir d'aquí. Un secret per un altre secret, d'acord?

Va assentir.

- Què tal se't dóna la botànica? En relaitat era aquí amb el Fortin perquè ens toca fer un treball junts. Però molt em temo que voldrà tornar a posar els peus amb mi aquí dins... què et sembla si m'ajudes a buscar els ingredients que necessito per preparar unes pocions (és que sóc un desastre >.<) i mentrestant anem parlant?

- Fet - vaig dir-. A veure aquest llibre de pocions... dóna-me'l que vaig buscant el que calgui... aviam... arrels d'asfòdel... per aquí.

La vaig dirigir cap uns testos que contenien unes plantes de flors blanques.

- Sóc tot orelles. ^^