D'incògnit (Fortin)

Feia temps que no feia servir els meus poders animàgics més enllà de l'agilitat que conservava en la meva forma humana. Sempre resultava estrany haver de pensar com una nimal. Era... frustrant. És clar que en aquell moment ni tan sols no se m'hagués acudit la paraula. Els animals bàsicament classificaven el seu entornen quatre classes: coses de les quals a) alimentar-se, b) fugir, c) reproduir-se i d) roques.

M'havia creuat amb un parell de patrulles de centaures (b), però n'havia tingut prou d'enfilar-me a una branca i quedar-me quieta. El negre es camuflava bé en la nit.

"mal pota, mal pota, mal pota... Soroll! Alerta! Aranya (b)? No, rata (c?)... respirar... mal pota, mal pota... "

Per sort, no tenia mal als ossos de la pota, perquè només era una cremada i podia suportar bé el pes, però la pell s'havia cremat viva i cada vegada que passava per algun lloc amb l'herba una mica alta veia les estrelles. Per sort, el dolor es portava més bé en forma de pantera. Aleshores vaig veure un moviment més endavant.

" Quieta. Silenci. Mmmm. Pensar. Mirar. Caminar dos potes. Humà (a). No! Pantera dolenta! No a), no a), no a)!" O.O

Però era difícil retenir un cos d'una tona quan en realitat portava vàries hores sense menjar, sobretot perquè als animals no els pots convèncer amb discursos morals. Havia de tornar a la meva forma humana quan abans millor.

Em vaig amagar rere un arbre, i em vaig mirar de concentrar. Cinc segons després vaig sortir de darrere l'arbre. El braç em tornava a fer un mal horrible, sobretot en contacte amb la roba de la màniga, que no em podia arremangar perquè no se'm veiés la gegant cremada. Vaig mirar d'aguntar les llàgrimes mentre m'anava acostant a l'alumne (perquè duia uniforme) que hi havia allà. Quan vaig ser a uns metres, tot i que ell era d'esquenes, vaig saber qui era. No hi havia loc a confusió. No amb ell.

L'estómac s'em va fe run nus. Feia una setmana que no creuava una paraula amb ell, des que l'havia enxampat amb... en fi. Des d'aleshores l'havia estat defugint descaradament. Molt bé, ja s'havia acabat la meva sort.

Anava pel bosc, arrossegant els peus. Feia només uns minuts que havia deixat l'Ursula, a mitja conversa, tirada. Estava destrossat, però no per la estranya discussió amb la noia, sinó perquè no m'entenia ni a mi. Sí, exacte: no sabia què volia.
Em sabia greu que, des de feia uns dies, quan la Black ens havia trobat liant-nos a la seva cosina i a mi, no ens parléssim. Perquè sentia que m'importava, encara que fos contradictori.

En aquell moment em va semblar veure alguna cosa moure's, furtivament, entre els arbustos. Primer m'havia semblat un animal, però va desaparèixer i, uns segons més tard, una figura clarament humana va aixecar-se i es va posar davant meu, a uns metres.
Era massa fosc per distingir qui era; suposo que per aquella raó em vaig pensar que era una mena de vampir o home llop. Després vaig adonar-me que coixejava i estava plena de sang. I no vaig saber qui era fins que...

- Black! - sí, sens dubte, era ella -. Què t'ha passat? Què has fet? Qui t'ho ha fet?

Estava desesperat. Vaig córrer fins a ella, espantat. Temia per ella, per la seva vida, perquè el seu estat era... bé, indescriptible. Vaig arribar fins a ella, dubtant si agafar-la i carregar-la fins al castell, o senzillament controlar que no es fés més mal.

El Fortin va fer el paper de nen preocupat. Però què es pensava aquell imbècil, corretejant cap a mi com si no hagués passat res?

Em vaig apartar d'ell amb una mala mirada.

- I a tu què t'importa el que m'hagi passat? - li vaig etzivar-. És que ni em toquis.

Vaig amagar-me el braç dret darrere meu. Com em veiés la cremada... l'endemà sortiria l'incendi al Periòdic Profètic, segur, i el Fortin no era curt, lligaria caps.

- Es pot saber a què jugues? De veritat et penses que em crec alguna cosa d'aquest número?

- Ja m'és igual, que t'ho creguis o no... - vaig acostar-m'hi una mica -. I creu-me si et dic que m'importa... Però tu ja ho saps.

Vaig quedar-me mirant l'escena. Amagava el braç, dissimulant, i em feia males mirades.

- Tanta ràbia et fa, que m'hagi liat amb una que no ets tu? - vaig dir, atacant.

Era la única opció que tenia: atacar, que es posés a la defensiva i cometés algun error. Perquè, en l'estat que estava, segur que en cometria algun.

Tanta ràbia? Tanta ràbia? En sèrio?

- M'ho estàs preguntant de veritat? - vaig saltar, esvalotada pel comentari-. Mira, només veig tres possibles raons que expliquin l'esceneta que vaig veure. A) Portes sortint amb l'Ursula des d'abans d'embolicar-te amb mi i tot era un complot per fer-me a mi els que els altres estan fent amb els meus amics. B) Volies fer-me mal. Volies que et trobés i fer-me sentir malament, a veure si amb una mica de sort sentia alguna cosa per tu i em feies miques. o C) Anaves tan calent que el que no vas aconseguir amb mi ho vas anar a buscar amb la primera que et va passar pel davant.

Me'l vaig mirar amb fúria.

- I saps què? Ni tan sols vull saber quina de les tres és, perquè no sé quina em fa més fàstig. I ara si em disculpes...

Em vaig donar a volta per tornar cap al castell, estava a punt de plorar, en part per ell, en part pel dolor insufrible del braç, i no volia que ho veiés.

Vaig quedar-me de pedra quan va dir allò. Tenia tota la raó. Per què ho havia fet?

- Mira, no sé per què ho vaig fer, però sé que no va ser important, per a mi... - vaig acostar-m'hi una mica més.

Vaig intentar seguir parlant, dir alguna cosa amb sentit, però no em sortia res. Res que no fos excessivament cursi, ni excessivament empalagós. I com que no em sortia, vaig decidir callar. Però callar no vol dir no fer servir els llavis...

Vaig agafar-la pel braç i vaig estirar-la cap a mi, sense deixar-la anar. Vaig ajuntar els meus llavis amb els seus, fent-li un petó intens. Molt intens, més que qualsevol que li hagués pogut donar a l'Ursula.

En una altra situació potser hagués cedit al que feia dies que necessitava desesperadament, però m'havia agafat del braç. En aquell moment el dolor em va caure a sobre com una galleda d'aigua glaçada.

Em va fer tan mal que per un moment vaig pensar que perdria la consciència. No va ser així, però sí que vaig mig-perdre l'oremus, les cames em van flaquejar i vaig caure a terra. Vaig fer un crit començar a plorar sense poder evitar-ho. Encara em tenia agafada.

- Deixa'm... anar... siusplau... - vaig murmurar com vaig poder entre sanglots.

Em pensava que aquell petó reanimaria una mica la situació, però no va ser així. Es va posar a plorar i va flaquejar, caient a terra. I aleshores em vaig adonar que li feia molt mal el braç.

- Oh, déu meu... - vaig deixar-la anar, ràpidament -. Es pot saber com t'has fet això??

Estava aterroritzat. En aquell moment vaig reaccionar; hi hauria molts moments en què es podria parlar sobre allò nostre, però l'havia de dur a l'infermeria. Urgentment. Estava fatal, aquella ferida...

- T'he dit... que no... t'importa - vaig dir entre sanglots, posant-me de peu.

Vaig veure que tenia la intenció de dur-me al castell a que m'ho miressin.

- No tinc intenció d'anar a l'infermeria. Això no ho ha de saber ningú. No ho havies de saber tu. Si se n'assabenten que... - em va horroritzar només la idea que es descobrís que havia estat ficadae en allò del Pi que baralla, que es doscobrís que hi havia gent que... que es descobrís qui érem-. Oblida que m'has vist. No, millor, oblida que em coneixes.

Em vaig donar la volta i em vaig posar a caminar.

- I ni se t'acudeixi tornar-me a posar la mà a sobre - vaig dir, sabent que em sentia en aquell silenci-. Ni res de res. Tens una nòvia ben bonica i ben pura esperant-te a la residència, no? Doncs ves-te'n amb ella.

- No podria oblidar-te... - vaig deixar-la anar, però seguia al seu costat, mirant-la com si l'advertís que anés a l'infermeria -. I no, no en tinc ganes, d'estar amb la teva cosina... Amb qui vull estar ara mateix és amb tu, i més encara en vista del teu estat.

Vaig seguir els seus passos, sense deixar-la marxar. Estava en un estat lamentable, i em sabia greu per ella...

- Au, va, Black... - vaig dir, amb la veu tremolosa -. No m'odiis per ser massa dèbil...

Per què de vegades em semblava que em deia la veritat? Per què no podia evitar anar-li donant llambregades cada dues passes per mirar-me'l? Per què estava desitjant que tornés a intentar-me fer un petó tot i que savia que no li ho permetria? I PER QUÈ REDIMONIS ESTAVA CAIENT DE QUATRE GRAPES UNA ALTRA VEGADA?

"No! Pantera dolenta!" em vaig renyar de nou.

- Massa dèbil? - vaig fer amb veu burleta-. No em facis riure.

Jo sí que em sentia dèbil quan ell era a prop. I aquell dia encara ho estava controlant força bé, perquè em feia mal tot i estava molt, molt cabrejada.

- Fortin, porto una setmana evitant-te, què et fa pensar que em ve de gust que m'acompanyis tot el camí fins al castell?

"Que sí que et ve de gust" va dir una veueta dins meu.

"No és veritat. L'odio amb totes les meves forces" va contestar una altra.

"Una cosa no treu l'altra. Et mors de ganes de fer-li un petó. Fes-li."

"No. Té nòvia."

"És l'Ursula! A qui li importa?"

"És igual que sigui. Està mal fet. I no vull que aquella puta tingui res per tirar-me en cara".

"Ella no ho ha de saber. Qui ho sabrà?"

"... Jo. "

Vaig saccejar el cap. De vegades em donava la sensació que era dos persones. Que la sang Black forcejava per sortir i fer de les seves, però la Gryffindor la tenia controlada de prop i no la deixava.

- Ja trobaré la menra d'arreglar-me això, d'acord? Em sé cuidar soleta, ja ho saps.

Vaig adonar-me de com estava d'enfadada. I en part ho entenia, però semblava que anava més enllà de la gelosia d'haver-me vist amb l'Ursula.

- Em pots dir què he fet, perquè estiguis tan enfadada? A part de sortir amb la teva cosina, què coi he fet perquè m'odiis d'aquesta manera?

Vaig quedar-me quiet, mentre ella seguia caminant. Em vaig quedar mirant com es movia, coixejant i malferida, però així i tot sense abaixar el cap, amb elegància.

- No has fet res - vaig dir-li, parant un moment-. Simplement va arribar un moment que vaig començar a pensar que potser tu no eres com els altres Slytherin que conec, però me'n vaig adonar que m'equivocava i em va caure la bena dels ulls. En el precís moment que et vaig veure amb... ella.

Me'l vaig quedar mirant.

- De totes maneres suposo que ja sabíem que això només podia acabar malament.

Volia que em digués que no. Volia que em digués que només li importava jo i que era amb mi amb qui volia estar. Però és que encara que m'ho digués, no m'ho creuria. Havia perdut tota la fe en ell, si és que mai l'havia tinguda. Ara només em semblaria que m'estava enredant. Però realment volia estar amb ell un altre cop com abans, m'agradaria tant...

- No, no ho sabíem. Almenys jo no; jo tenia esperança. - vaig dir, en veu molt baixa -. I no, no t'equivocaves, però sé que mai confiaràs en mi...

Vaig mirar al meu voltant. Amb la tonteria havíem travessat mig bosc, i es podia entreveure aquella roca on ens havíem embolicat al principi. Era a només uns metres, o sigui que m'hi vaig acostar i vaig posar la mà a sobre la roca. Estava freda, com ho era la veu de la Black quan em parlava... Vaig baixar el cap, abatut.

I aleshores vaig veure on érem. Justament allà, on havia començat tot. Em va caure l'ànima als peus, sobretot perquè l'estava veient compungit d'aquella manera. Per molt que intentés anar de forta, per molt enfadada que estigués no suportava veure'l patir. I no suportava no suportar-ho. Jo ho havia passat malament aquella setmana, però i si realment li ho estava fent passar malament a ell, també?

No em trobava bé. Necessitava que algú em mirés les ferides i necessitava dormir. Necessitava que em passés aquell dolor. Però em vaig acostar a ell. Aquell lloc, aquelles pedres em cridaven.

"No hauries d'anar cap allà" em vaig aconsellar, però no em vaig fer cas. No el podia deixar d'aquella manera. M'importava massa. M'importava. No sabia si a ell li importava jo, no podia saber si em mentia o no quan em parlava, però sí que sabia com en sentia jo. I cada vegada em sentia més unida a ell. I ja n'hi havia prou de no ser sincera amb mi mateixa.

Em vaig posar al seu costat i li vaig agafar la mà.

- Deixa l'Ursula -li vaig demanar, i una sola llàgrima em va rodolar galta avall-. No et podré donar el que ella et dóna. Ni confiança, ni seguretat, ni tan sols admetré davant de ningú que estic amb tu. Només estar junts de tant en tant. És tot el que et puc oferir. Entenc en part perquè vas marxar amb ella. És evident que ella és una opció molt més encertada per a tu que no pas jo, per molt que em dolgui. Però si m'ho preguntes, això és el que m'agradaria que fessis. Ara és cosa teva, ja saps el que hi ha. Tria. O una vida normal amb una persona que probablement t'estima i t'ho diu, que confia amb tu, amb qui tens més afinitats, que et tracta bé, que et fa sentir bé i amb qui no cal que t'amaguis... O jo.

Semblava que se n'anava, però en aquell moment va venir cap a mi i em va agafar la mà. I em va demanar que deixés l'Ursula. De fet, inconscientment ja ho havia fet, allò; en el moment en què li havia dit que dubtava, havia acceptat, per mi mateix, que allò no funcionava.
I allò va ser el que li vaig dir.

- No ho saps, però ja ho he fet... - vaig dir-li -. No formalment, però ja abans d'aquesta conversa havia donat la meva relació amb ella per acabada...

Vaig besar-la, amb dolçor. Vaig reprimir la llàgrima que intentava fugir dels meus ulls, i vaig allargar el petó.

- Ja he triat... - vaig agafar-li amb força la mà, inconscientment.

No vaig poder evitar el seu petó. Ni tampoc vaig ser capaç de parar-lo. El necessitava. Però després el vaig seprar de mi, semblava que per fi tornava a tenir una mica de confiança en mi mateixa.

- Prefereixo que ho sàpiga ella, a part de tu, si no t'importa -li vaig dir-li-. Pensa-t'ho. No sé si estàs triant bé. Ja saps el que hi ha estant amb mi. I dgues-li a l'Ursula el que li hags de dir abans d'intentar res més amb mi, perquè dubto que sigui capaç de contenir-me un altre cop si em tornes a fer un petó.

Em vaig separar d'ell un parell de passes.

- Faré com si no haguéssis dit res, ara. T'ho dic de veritat: pensa-t'ho bé, perquè després d'això o l'hauràs perdut a ella per sempre o a mi.

- No crec que pugui pensar-m'ho gaire millor...! - vaig dir, aixecant una mica el to perquè em pogués sentir bé -. De fet, sempre has estat tu; fins i tot quan era amb ella, eres tu...

Vaig tornar a acariciar subtilment la roca, amb la mà que m'acabava de deixar anar, abans de separar-me'n una mica i anar cap al castell.

- Cuida't la ferida...! No vull que et moris, ara que ja m'he aclarat... - vaig dir, fent broma.

Vaig observar com s'allunyava, amb un somriure.

- No et donaré aquest plaer... - vaig dir, seguint-li la broma-. Prepara't per aguantar un infern...

Jo també vaig anar cap al castell, poc després que ell hagués marxat. Estava feliç que allò tornés a ser com abans. Però havia de tenir-me vigilada. Res d'enamorar-me d'ell.

Em vaig preguntar si no era massa tard.

[tema acabat]