Hola! Hi ha una personeta que us vol conèixer! ^^ [Tots els que volgueu conèixer el petit Matt]

"Va Claire, que no és tant difícil entrar per unes portes...". Em renyo a mi mateixa.

Respiro fons i empenyo les portes del vestíbul de l'escola. M'ajudo amb un peu a mantenir la porta oberta per entrar el cotxet. Vuit mesos de pràctica m'han anat bastant bé.

El petit Matt obre un ull quan entrem dins l'escola. S'estira el barret i se'l treu. Ric i li trec la bufanda també.

M'apropo a un dels bancs que queda més a la vora d'on som ara.

- Mira petit, aquí és on vaig conèixer el teu pare...

Mentre li estic traient les capes que duu posades, sento un soroll al meu costat i tot de sobte em sento observada. Aixeco els ulls i...

Surto de l'habitació fent petits saltets, pensativa. Fa temps que tot sembla més o menys normal, i es estrany, això, a Hogwarts. Bé, hi han aquests habitants del futur que em fan possar la pell de gallina i intento no trobar-me massa amb ells per si de cas, però a part d'ells tot semblava... Normal. I a sobre, com el Luckgarden i jo haviem fet una pausa a les hostilitats, quasi ni em barallava amb la gent. Semblava, fins i tot, que controlava la Nymeria.

Llavors arribo al vestíbul, i el soroll de la porta tancant-se em crida l'arenció. I la veig.

Els veig.

Em quedo un segon quieta, impressionada, i després m'hi apropo poc a poc, com si estigués veient un miratge.

-Cla... Claire?

I els meus ulls capten la imatge d'una de les últimes persones que vaig veure abans de marxar cap a casa.

La Wen.

Somric i m'aixeco per abraçar-la. En el seu moment em va ajudar molt i em va donar molts anims. L'estrenyo fort entre els meus braços i li faig un petó dolç a la galta. Em tiro enrere i me la miro. Somric.

- Què tal estàs bonica? Tenia moltes ganes d veure't!

Em giro i descordo en Matt. L'agafo en braços i l'acosto a la Wen.

- Mira petit, aquesta preciositat d'aquí és la Wen.- el nen aixeca la seva maneta cap a la noia i busca la seva galta.- Wen, aquest és en Matt.

I de sobte en Matt fa una "pedorreta" (no sé com es diu en català, però ja ens entenem...xD) i no puc evitar riure.

Se'm van les paraules. Feia molt de temps que no la veia, se n'havia anat quan... Quan...

-Has tornat!

L'abraço, somrient, contenta, molt contenta de tornar-la a veure. I llavors... Llavors m'ensenya al Matt. Em toca la galta amb la mà i jo me'l quedo mirant, feta un embull de sentiments. Feia... Feia molt que no pensava en el Matt, encara que sempre duia la seva foto amb mi. Molt, mesos...

-És preciós... S'assembla a tot dos, una mica...

Es posa contenta de veure'm. I jo també ho estic. Totes dues haviem perdut massa temps enrere.

En Matt comença a fer sorolls amb la boca. I jo somric.

- Si que s'assembla als dos. Però té el mateix caràcter dolç del seu pare ... - Em quedo mirant com en Matt s'entretén amb la cadena del xumet.- Vols agafar-lo? - Li dic a la Wen, mentre em miro en Matt.- Li has caigut bé ^^

De cop m'espanta la possibilitat que al agafar-lo li faci mal. És... És un nadó molt petit, es el fill del Matt i la Claire...

-Com l'he d'agafar? No li faré mal?

Em preocupa. Miro al nen, al Matt, jugant amb el xumet. Sempre m'han cridat l'atenció els madons...

-M'emsenyes?

- I es clar que no li faràs mal bonica. Mira, - Li dic.- Has de subjectar-li sempre el cap, perquè el tenen molt delicat.- Li poso al petit en braços i li poso el braç dret amb la posició correcta, recolzant el caparró del nen a l'articulació del colze.-La mà amb la que estàs subjectant el cap queda just a l'alçada del seu cul i després l'altra mà l'has de posar aguantant l'esquena.

Miro com en Matt es mira la Wen i torna a aixecar la maneta buscant la seva galta. Fa una petita rialla.

- Si et canses, seu. - Li dic, mirant-los als dos amb tendresa.- A que no és tant complicat agafar-lo?

M'assec, quan m'ho indica, i em miro el Matt uns segons, que em mira amb uns ulls com els de la Claire, tocant-me la galta, xuclant el xumet amb ganes. Miro a la Claire i faig que no amb el cap, quan em demana si es complicat. No, no ho és...

-Com estàs Claire?- demano.- Aquests mesos... vaig pensar que te n'havies anat del tot i que no et tornariem a veure. Hi ha gent que ho fa.

El Matt m'agafa de la barbeta, estirant el braç, com si volgués cridar l'atenció. Me'l miro i riu. Alço una cella.

-Li faig gràcia?

- Fer-li gràcia és poc! Li encantes! Crec que sap que el seu pare era una persona important per a tu. Normalment plora sempre que l'agafa algú que no coneix. I em sorprèn que estigui tant bé amb tu.- Li passo la mà pel cap i li acaricio els cabells- Emcara et diria més... Crec que si l'agafo ara, rondinarà.

I apropo els braços cap al petit que, quan s'adona que vull agafar-lo, s'agafa al jersei i a la capa de la Wen i fa un petit gemec, com dient "si m'agafes la lio, la lio grossa eh!"

- Ho veus?

Llavors em diu que com estic. Que hi ha hagut molta gent que ha marxat o desaparegut... i que es pensava que no tornaria a veure mai.

- Doncs durant un temps vaig estar a casa dels meus pares, els primers mesos
La meva mare i la meva àvia em van ajudar molt. I tot el que he après és gràcies a elles. I quan en Matt va estar preparat per volar, vaog agafar un avió i vaig anar a veure els pares d'en Matt. Els havia conegut un cap de setmana que haviem anat allà, i vaig trobar adient que coneguessin al seu nét.

Respiro fons i somric, recordant els moments a Itàlia.

- Hi ha hagut molta gent que no ha tornat? - Penso em tots els meus amics - L'Allie, l'Erin...? I tu com estàs? Com està tothom?

Ric, quan el Matt s'agafa al meu jersei quan veu que la seva mare el vol agafar. L'abraço suaument, entendrida, mentre la Claire em parla del que ha fet aquests mesos. Li somric, contenta de que estigui bé, i alço una cella quan demana per com estem.

-Bueno, jo vaig tenir un parell de problemes, però ja estic bé. L'Allie està bé, amb el seu nòvio que segueix per aqui perquè va repetir curs... l'Erin crec que ha fet un any amb l'Edgar... El James és director ara... Mmmm

No sé que més dir. Em miro el nen uns segons i alço una cella. Adonant-me de cop.

-Que el petit Matt és quedarà aquí?

Estic a punt de respondre a la Wen quan sento un terrabastall de llibres que cauen per terra, i la darrera cosa que recordo és que em tapa la visió una llarga cabellera castanya.

Abraço l'Allie amb força i la retinc durant una llarga estona entre els meus braços. Una llàgrima solitària se m'escapa galta avall.

- T'he trobat tant a faltar...! - Li dic, sense deixar-la anar.- Què tal estàs Al?

Em separo de l'abraçada, però no la deixo anar.

- Vine, vull presentar-te a la personeta més important de la meva vida ara. Ocupa la mateixa posició que tu, Alls.

I l'apropo al petit Matt, per a que el vegi i el conegui. Segurament s'adonarà que té els meus ulls blaus i els llavis d'en Matt.

M'apropo a l'Allie, ensenyant-li el petit Matt. Em miro el Matt, em miro l'Allie, em miro la Claire. Bé, potser els hi ho hauria de dir. L'Allie potser ho sabia ja, potser li havia dit l'Ed. Igualment, em volia assegurar que aquell nen tan petit i fràgil que reia en veure'm estigués protegit de mi mateixa a la lluna plena. Volia que dugués alguna cosa de plata que el protegís de mi...

-Hola Allie Ally!

Em mossego el llavi. No, encara no, almenys encara no, que s'acabaven de trobar, no els anava a dir res depriment ara, encara que se'm veiés que ja ho tenia assumit.

-Has vist quina monada?