Última parada

- No estem, però si ens ataquen alguna cosa hauriem de fer, no creu vosté? I si vaig utilitzar una arma de foc, fou perquè no tenia vareta i no tenia altra manera d'encarregar-me d'ell i si m'haguera apropat per utilitzar el cos a cos, haguera matat la Lily abans.-he de relaxar-me, no et sulfures, és el conseller, recorda, és el conseller...conseller....ja és la segona vegada...bé, hi ha que dir que quan estavem fent la instrucció el primer dia no vaig atendre molt, però bé...si, farem com que és la segona vegada.

Ens diu que ens limitarem a fer feina de despatx, que no ens suspendra, en serio? Espera feina de despatx, per a totes dos?

- Però la Lily no ha fet res malament, per què....- Sam, és el conseller no se li qüestiona, no se li pregunta, accepta, ja esta aixi de fàcil...- D'acord, feina de despatx.

Creue els braços mirant el terra un moment, va, vinga, pots dir ho, encara que no ho sentes ni ho penses, vinga Sam...

- Ho sentim moltissim, no tornarà a passar.- dic mirant-lo.

Em crema especialment el to superb i altiu d'alguna gent que no s'ho hauria de poder permetre. Sospiro, tranquil·litzant-me, i la travesso amb la mirada.

- Miri, Williams, això no és l'escola: no és un càstig, el que els imposo, és un canvi de lloc i, a més, és temporal. La senyoreta Bell no ha fet res malament ni res dolent, però tampoc ha actuat degudament i ha comès errors. Que tothom en comet? Sí..., però no penso permetre que les matin perquè en cometen masses - la fulmino més encara amb la mirada -. I vostè... vostè abaixi els fums, perquè si fos rigorós ja seria al carrer. Ja li he dit que això no és l'escola: és un lloc de treball i com a superior vostè ha d'acceptar-ho. Si té queixes, ve al meu despatx i me les comenta. Si té problemes, ve al meu despatx i m'ho comenta. Però aquí ha vingut a treballar i no acceptaré més mariconades.

Noto com em poso nerviós i em mossego la llengua durant un segon abans de seguir.

- No és que no tingui permís per utilitzar-la: és que té prohibit - dic, remarcant la paraula - tenir-ne cap en possessió. I no em prengui per idiota: al Johnson no l'ha matat perquè fos l'últim recurs, sinó per un assumpte personal. Espero que sigui veritat que no tornarà a passar, perquè és evident que no ho sent. Encara. Ho sentirà quan hagi redactat cinc-cents informes i n'hagi passat a net dos mil dels de l'arxiu; ho sentirà quan no toqui una vareta ni por asomo; i ho sentirà, sobretot, quan torni a fer-ne una de les seves i acabi al carrer.

Continue mirant-lo, i asentisc a tot el que diu, intente posar cara de arrepentida, ho intente, supose que haura eixit, si, això almenys se me dona bé. Sentir-ho quan haja fet informes? No, no ho crec, fer informes…com si això fos tan dur…vale, cara d’arrepentiment…guardat els pensament per després.

- No tornarà a passar.- dic posant un to de disculpa.- Ho promet. No tornare a comportar-me aixi, acomplire les normes fixades pel departament, perdo pel meu comportament.

Torne a mirar el terra, per respirar un moment i torne alçar la mirada, m’agafe el braç dret.

- No tinc cap queixa, senyor.

Assenteixo, a poc a poc, tranquil.

- Bé, bé... ja està, ja ha passat - em dic, fluixet -. Mireu, les dues: sou les adquisicions més joves del departament, i totes dues prometeu molt. Però, per l'amor de déu, si us maten no arribareu mai a ser les grans aurors que se suposa que heu de ser.

Faig un gest amb el cap, una barreja entre un adéu cordial i un acomiadament seriós.

- Aneu a Hogwarts i expliqueu el que ha passat al director. Crec que aquest noi tenia un germà petit, mereix que li expliquin què ha passat... no creieu? - somric, tornant a la meva posició severa però agradable i cordial, la pròpia dels moments en què la meva humanitat es debat amb el càrrec que ostento -. No feu cara d'estar malament, però també vull que passeu per l'Infermeria o per Sant Mungo i passeu per observació.

Em sento tan malament amb mi mateixa que no puc ni parlar quan el Conseller Lupin ens parla. Perquè el que diu és veritat, i perquè jo ho sabia. Perquè jo ho hauria d'haver evitat d'alguna manera el que ha fet la Sam, però jo em veia encegada per la ràbia. La ràbia que sentia contra ell des que quasi va matar a la Sam per fer-me mal a mi, la ràbia que s'havia incrementat en veure que no anava a rendir-se, i que volia matar-me.

I sens dubte m'hauria matat si no fos perquè la Sam portava aquella pistola que no sabia molt bé d'on havia sortit.

Estic molt penedida, molt, i la vergonya per haver cregut per un moment que s'entregaria, per aquell gran error que havia comés... I les paraules decepcionades del senyor Conseller no m'ajuden molt. Miro al terra, i després d'escoltar les seves paraules parlo en veu baixa per primer cop des que ha aparegut.

-Em sap greu haver-lo decepcionat, Conseller Lupin.

I es que sempre decepciono. Sempre soc la víctima, d'una manera o d'una altra. Amb el Fortin, amb el Johnson, amb el Bruno, amb l'Elle. Tots ells m'han llevat la vareta fàcilment o m'han atacat sense problemes, quedant jo afectada d'una manera o d'una altra. Deia que prometia molt. De veritat? Que havia fet, jo? A part de sofrir varies tortures?

-Anirem de seguida.- dic, aixecant la mirada del terra, mirant al senyor Conseller.-Però no fa falta anar a Sant Mungo. Estem bé...

El to de la senyoreta Bell, en comparació al to de la senyoreta Williams, és tranquil, penedit i ple de vergonya. No puc evitar relaxar l'expressió i somriure afablement a la noia, més tranquil.

- No m'ha decebut, Bell - dic, a poc a poc -. Però tampoc m'ha fet sentir especialment orgullós, és clar. Entenc que es cometin errors, i d'algú tan novell com vostè, n'esperaria molts més. I sens dubte... no esperaria que algú que ha passat per tot el que ha passat vostè decidís fer-se auror. No hi ha gaire gent amb tanta fortalesa com vostè, malgrat li costi de creure.

Sospiro, ja tranquil, i me les miro.

- Se me'n fum que estiguin bé; vull que passin per infermeria i que es facin mirar. Perquè és protocolari i perquè vull que s'acostumin a visitar sovint una sala mèdica, o quan en tinguin la necessitat no s'adonaran que la tenen.

No dic res mentre em parla. El miro escoltant-lo amb atenció. Bé, espero que el que diu de veritat ho pensi, perquè jo no ho veig així, però es millor el que ell diu que el que penso jo. Miro la Sam i faig que si amb el cap.

-D'acord... anem a veure al director Bohr.

Em miro la Sam i el conseller. Sincerament, tinc ganes de veure al James, però ara hem d'anar com a aurores, i no es el mateix... Faig un inclinació de cap cap al conseller.

-Anem cap a Hogwarts.

Em quede callada escoltant la conversa amb certa indiferència, que anem a snt Mungo, i que hauríem d’anar acostumant-nos? A que? A estar allí? Com si no haguera estat cops alli...Però molt bé, anirem, si així es queda tranquil...I que hauríem d’anar a visitar el James, això serà divertit si, que hauria de dir-ho al seu familiar...més divertit encara si. Segur que vol vindre a buscar-me, doncs bé, que vinga l’estare esperant.
Em pose bé la motxilla i em mire el cos del Johnson, no puc mostrar cap sentiment d’alegria davant el conseller, per tant pose cara de penediment i gire el cap cap un altre costat.

- Bé...doncs...anem a Hogwarts, si.- dic.- Vaig anant Lils, senyor conseller.- dic amb un moviment de cap.- Ho....ho sent moltíssim.

I amb em gire en direcció a Ducsdemel, per entrar des d’alli al passadis, supose que la Lils m’està seguint, o pot ser encara s’ha quedat parlant amb el conseller, bé, el més segur és que la trobe d’aci poc.

[Isc del tema]