Última parada

Estava mort. Mort.

Era una sensació bastant extranya. M'havia passat tot l'estiu i les últimes setmanes des que l'havia vist a Hyde Park morta de por, entrenant, fingint per la Sam i per l'Erion que tot anava bé, però patia, patia molt, perquè sabia que tornaria, i que ells dos estaven en perill.

Ara, de cop, per primera vegada des de fa un any, em sento segura. I es una sensació agradable, que recorr tot el meu cos. L'Erion estava bé, i estaria bé. Cap perill estava sobre d'ell, ningú li faria mal. La Sam també... i jo era viva. Viva, confosa, però viva.

I estar viu és una cosa que no molta gent pot dir, i és el nostre regal més preciat.

Quan surto del treball amb la Sam, miro l'hora i decideixo dir-li. Decideixo explicar-li allò de la Darkwood, perquè té dret a saber allò que no diuen els diaris. Que la persona a la qui la Darwood torturava era jo, i que el que la va matar, va ser l'Erion, i per això el Fortin va arribar enfurismat a Hogwarts, i va perdre contra el James.

I es va suïcidar.

-Anem a sopar a Hogsmade, va.- li dic, somrient.

Em quede mirant l’hora, hui em eixit prompte, em diu d’anar a sopar a Hogsmeade, m’agrada la idea, estaria bé.

- Molt bé, un moment, envie un missatge al meu pare.- amb un moviment de pareta apareix el meu patronus, li dic el missatge i marxa.- Hogsmeade, com els vells temps li dic somrient.

Últimament estic més....contenta, si pot ser contenta és la paraula, des del dia que havia vist el Thomas, no matava tants els ninots, els havia donat un descans, però això no volia dir que no continuara entrenant fort. I el Fortin havia mort, això era una bona noticia, noticia que haviem de celebrar.

- Aparetrem juntes o per separat?- li pregunte.

Faig un somriure a la Sam, i agafo jo també la meva vareta. Sento com ara, deixar sol una nit a l'Erion no em preocupa, i enviar-li un missatge de que estaré amb la Sam i que tornaré una mica tard, no em preocupa tant... és genial. Convoco el meu patronus, l'Schrodie, i surt volant cap a casa per avisar a l'Erion de que arribaré tard.

-Juntes, no? Anem al bar aquell on feien aquells entrepans?

Li agafo les mans i desaparetrem de cop. En uns segons estem davant de la porta del bar, amb un somriure als llavis.

-Com als vells temps, sí... potser veim algun alumne que s'ha escapat de Hogwarts. T'imagines?- ric.

- El nostre bar, ens deurien de fer un preu especial.- li dic rient.- Algu que vol imitar els nostres passos, em veig que algun dia trobarem per aci la Cass i la Wen.- li dic rient.- No m’estranyaria.

Entrem al bar, tot i ser entresetmana esta prou ple, ens dirigim cap a la barra.

- Per endur o ens el mengem aci?- li pregunte a Lils.- Tot i que podriem anar al nostre parc, pot ser ens trobem els micos aquells.- li dic somrient.

-Al parc m'agrada.- li dic.- Però res de micos estranys, dracs, o llunes triangulars.- li dic, rient.

He vist que últimament la Sam està més contenta. No sé si és pel fet de que el Fortin estigui mort, o per alguna cosa més que m'hauria d'explicar. Jo estic contenta, sí, però crec que no tant com la Sam. Més aviat... estic pensativa, i és que tot això m'ha fet pensar molt. Molt, i sobre tot.

I és que el Fortin havia estat un cabró, i jo era una de les primeres en saber-ho... però havia estat una bona persona, abans. Com una persona pot canviar tant?

-Que vos posso, senyoretes?- diu el cambrer, dirigint-nos un somriure.[/color]

-Uns entrepans. El meu de truita... el teu, Sam?

- Oh, esta bé, doncs res de llunes triangulars, ni dras, però que conste que els dracs molen molt...i està bé, res de colors ni coses d'eixes.- li dic rient.

Em quede mirant els entrepans, que sopare hui, que sopare hui.

- Doncs, si un de truita també per mi, de truita de creïlles per favor.

El cambrer marxa i al cap d'una estona torna amb els entrepans, abans que la Lils traga els diners, ja els he tret jo i he pagat, me la mire rient.

- Soc massa rapida, no pots amb mi.- li dic somrient. Agafe el seu entrepà i se'l passe.

Arrufo el front, enfadada, i creuo els braços.

-Mai em deixes pagar a mi, Sam.

Sortim, i mentre anem caminant decideixo anant treient algun tema de conversació abans de que li expliqui jo lo meu.

-I què, com és que estàs tant contenta? No em diguis que no, que se t'ha notat molt a la cara, i els ninots ho agraeixen.- somric.

- Que no et deixe pagar?- li responc.- Oh, va vinga, però si l'altre cop que varem comprar....la cosa aquella pagares tu.- li dic somrient.

Em guarde el meu a la motxilla i eixim de la tenda caminant cap al nostre parc.

- Oh...- somric.- Es que l'altre dia per fi em vaig trobar amb Thomas.- li dic somrient.- Ja feia temps que no ens veiem, des de...abans del coma. I estava preocupada per ell perquè no sabia res. Però ara ja no, supose que deu estar a Hogwarts.- mire cap a la direcció on esta el castell.- Hogwarts...estem tant prop del castell i al mateix temps tan lluny, encara que se suposa que no podem tornar, pense fer alguna que altra visita.

-Ooooh, el Thomas...- dic, somrient.

L'escolto amb atenció, contenta de sentir el que em diu. Seguim caminant poc a poc, arribant ja quasi al parc.

-Qui diu que no hi podem anar? Podem anar un pic al mes, més o menys, per veure que tot va bé. Ho he llegit per algun lloc. Sincerament, si això hagués passat durant el canvi radical del Fortin, crec que no hauria passat res.

Arribem al parc i ens seiem a un dels bancs.

-Ha passat tot tan ràpid...- penso, recordant l'angoixa que vaig passar aquell dia.

Deixe l'entrepa damunt la taula i trec una botella d'aigua.

- Jo he dit es suposa.- li dic rient.- Anar, pense anar igualment, que tinga una placa no ha canviat res.- dic somrient.- Però si hi ha un lloc on posa que podem anar un cop al mes, millor, aixi puc posar-ho com a excusa.

Em quede mirant el parc, buit, pareix que tot i la mort del Fortin la gent continua sense voler eixir a aquestes hores, bé, millor, més tranquil·les.

- El que importa és que ja ha passat, està mort, per fi, ara sols falta...encarregar-se dels que falten.

És curiós. Jo creia que ara, quan pensés en el Fortin, tot seria més tranquil. Però no ho semblava. No podia evitar baixar la mirada, mentre em colpejaven els records. Em perseguirien per sempre? Em perseguiria per sempre el seu somriure macabre? Em perseguiria per sempre el crit d'aquella mandràgora? Em perseguiria per sempre el mal que em va fer? Les seves amenaces?

-Estic cercant on eren.- li comento. Era una investigació que havia iniciat pel meu compte.- Eren a algun lloc, mentre les ordres estaven possades, segur que hi han coses interessants...

Em mossego el llavi, sospiro, i decideixo que es el moment. Ara o mai.

-La Darkwood va venir a casa meva aquella nit, Sam.

- Jo tambe he buscat, seguisc amb el mapa aquell on marcava la gent que desapareixia.- li dic mossegant l'entrepa.

Aleshores em diu aixo, tusc per no ofegar-me amb l'entrepa.

- Que...que? Com que va anar a...pero estas be? I l'Erion? Esteu bé?-pregunte preocupada.

-Sí, sí, estic bé... L'Erion també... també està bé.

Sospiro i la miro.

-Veuràs... ella va venir com si res, em deia que venia a parlar, em vaig negar a acceptar el favor... i... bé, la vaig fer enfadar perquè li vaig parlar del Kevin Glasgow...

Em mossego el llavi.

-Va començar a fer-me mal, crucios, talls... però va arribar l'Erion llavors, que venia de treballar va agafar un gerro i li va donar al cap. Va ser l'Erion qui va matar la Darkwood... per ajudar-me.

- Oh, molt be Lils, tu cabreja-la amb el tema del Glasgow, encara no ho teniem clar.- li dic.

Em conta que la va torturar, que li va fer talls, crucios..que l'Erion.

- Pero...filla de puta! Que filla de puta!-be, ara estava morta, millor aixi...joder...i jo a casa....jodeer- Pero a l'Erion no li poden fer res, es a dir no anira a la preso, fou en defensa propia. Que filla de puta....anar a ta casa...Torturar-te....-si l'Erion no haguera aribat....no, no puc ni imaginar-ho, mai...no impossible.

-Això és una altra cosa que et volia dir... Em va dir que va ser el Fortin. Es va tornar boja, quann li vaig demanar sobre ell. Va ser un assassinat emocional segur...

Baixo la mirada. Sí, havia estat molt filla de puta. M'acaricio els braços, recordant els talls i arrufo el front.

-Va morir allà, al terra del saló... I vam fugir, perquè sabiem que vindria el Fortin. Vam anar a Hogwarts, el James ens va protegir... és per això que el Fortin va arribar boig d'ira a Hogwarts i després es va suïcidar...

- Ho sabia, sabia que el Fortin l'havia matat. Aleshores va passar com haviem dit.

Em quede escoltant el que diu, espera, espera..que es va suicidar?

- Com que es va suicidar? Jo...jo creia que el va matar el James...al salo...la Darkwood va morir al teu salo? Pero...es a dir, has pogut tornar?- li dic.- Se que ...que es dur...al teu salo...- em mire els seus braços, jodeer...i jo a casa i sens enterar-me de res...

-Sí... és va suïcidar, el James volia portar-lo a Azkaban, crec, i ell es va pegar un tir. Suposo que que la Darkwood morís el va tornar boig...

Recordo l'últim acte de la Darkwood. El tall al coll. Si no hagués estat quasi morta al terra, lluitant per agafar aire, segurament aquell tall m'hauria matat. Ella sabia que s'estava morint, i volia fer-nos-ho pagar...

-Sí... vam tornar...- faig una ganyota, recordant el sofà tacat de sang.- Però no passa res, vam netejar-ho tot un poc, i ja...

- Vaja, aixi que pareix que estimava algu, pareix.- li dic.- Suicidi...mai ho imainaria en ell.

Agafe l'entrepa i li done un altre mos, i bec un glop d'aigua.

- Joder, ho sent moltissim Lils...jo no...jodeer, pero pensem en positiu, estan els dos morts, algo bo, ja no podran fer´mes mal, ja no podran atacar a ningú. I la casa...pff, ni idea, pero si heu netejat i ja no queda res...

Em quede mirant l'entrepa i li done un altre mos.

- Bé, doncs ja que estem amb nits de confessions...l'altra nit vaig anar a la casa del Johnson.- dic, com si res, menjant un altr mos a l'entrepa.

-A mi tampoc em quadra... encara que potser no va ser débil, fent això. Es que era suficientment valent com per fer-ho... No sé. Tot es massa confús.

Menjo una mica d'entrepà, abans de continuar.

-I li estan fent un judici a l'Erion, per la Darkwood. Jo soc testimoni, i el James. Hem de donar els records demà... Com li facin fer res per la mala puta aquesta, m'enfadaré...

Menjo una mica més i escolto el que ella eem diu. M'he d'esforçar per no atragantar-me.

-Vas anar sense mi??!!

Done un mos a l'entrepa abans de contestar-li.

- Si, vaig anar sense tu.- li dic.- Era de nit, no tenia son, no podia dormir, aixi que vaig anar, no estava sola el Hume em feia companyia. Vaig aparetre directament alli. Era fosc, no hi havia ningu.- se me queda mirant.- no volia que anares Lils, era ta casa, no podies anar, els records feliços serien subtituits per altres...que no son feliços, per records...desagradables, i no vuic que oblides la teua infantesa.

Li done un mos a l'entrepa.

- Vaig trobar algun que altre paper, cartes, fotografies familiars.

Pero no li conte que em va passar, com em colpaven els records, com lluitava contra ells, com em va costar de baixar al soterani, l'aire que em faltava, el poc temps que em vaig estar alla baix. Em vaig centrar mes en els altres dos pisos, pero no pareixia que haguera hagut presencia des de feia temps.

Arrufo el front, al principi. Després rodo els ulls, enfadada.

-Sam.- li dic, seriosament. Molt seriosa.- Si una cosa he aprés de tot el que m'ha passat a la vida, és que només negant-me a mirar-ho, a recordar-ho, no ho supero. Per superar alguna cosa has de ser capaç de recordar-ho i deixar de sentir calfreds, poder somriure, poder parlar del tema sense que una llagrima caigui de les teves galtes.

Me la miro.

-I sé que tu vas enfrentar-te a allò, i jo volia estar allà per ajudar-te, per ajudar a superar tot el que va passar. La meva casa no existeix, Sam. Va deixar d'existir quan els meus pares van morir, mai més vaig tornar a tenir una casa com aquella, i segur que no tornaré a tenir una. Però puc arribar a tenir cases millors. Aquella no és la meva casa. No és la casa on jo jugava, és una casa on l'imbècil del Johnson et va fer mal, una casa on hi tens records dolents. I jo volia ajudar-te.

Me la quede mirant.

- Ho se Lils.- li dic.- Pero jo necesitava estar sola, no et volia fer sofrir més. Ho sent, pero per mi
es ta casa, era ta casa abans de ser la seua, i no volia qeu t'ho imaginares, no volia que ho veieres.- que em veieres, pense interiorment.- Deixe'm-ho, vaig anar, pero no et preocupes, he de tornar, per tant si continues volent anar per passar a oblidar els teus bons records per altres d'horribles, no puc impedir-ho.- li dic aleshores somric.- Vols ajudar-me? Doncs no t'enfades amb mi.

Agafe l'entrepa i l'acabe.

- Va, vinga..no t'enfadees...- li dic donant-li un copet al muscle.

M'acavava d'enterar de que el Fortin havia mort, aixó volia dir que ja podia fer el que em dones la gana, així que vaig anar a donar una volta per el parc, però aleshores... no pot ser.. són elles... vaig donar mitja volta per tornar cap a casa però m'ho vaig pensar dos cops.

Ara ja no e de patir per si el Fortin em mata si parlo amb elles... però, si m'hi acosto em mataran... desideixo ignorarles i anar cap una altre cami, així que em dono la volta per continuar el meu passeig sense ficar-me en problemes.

M'acabe l'entrepa i m'alçe per tirar el paper al fem i al tornar el veig, encara que és fosc, el veig, el reconec, oh, i tant que el reconec, em quede parada mirant-lo, sense saber que fer, sense saber que dir, es a dir vuic matar-lo, però ara el veig i em quede com parada, Sam has de reaccionar, em dic, tens l'oportunitat de...

- Hola Johnson.- dic, suficientment alt com perquè m'escolte, suficientment alt com perquè no puga fer com si no haguera escoltat res i es posarà a caminar. Pose la mà a la butxaca i note la vareta. I somric.- Disfrutant de la nit Johnson?

- Joder, Sam...

Acabo de menjar pensativa, i de sobte veig en la cara de la Sam que alguna cosa no va bé. Miro cap on ella mira i el veig.

"Per què no ha fugit?"-Em demano, just quan la sam parla.-"Sap que s'enfrenta a Azkaban, la seva ordre de detenció va tornar a aixecar-se fa dos dies..."

Desapareto i apareixo davant just davant d'ell, li faig un encanteri ràpid per que no pugui desaparetre i l'apunto amb la vareta.

-Deixa la vareta al terra, Johnson.- li dic- I no intentis escapar o serà pitjor.