Fent campana potser sona la flauta [Julie]

La gent normal és a classe. El director m'ha deixat per impossible i m'ha dit que mentre aprovi els exàmens, faci el que vulgui. El noi nou, que l'any passat va començar i que ha escalat ràpid perquè és un dels més intel·ligents i poderosos del món, segons diu el magazine Witch Weekly. O sigui que, com que el professor Bohr és amable i no em molesta, perquè sap que no m'agrada estudiar i que no acabaré els MAG... estic estirat a la gespa, a mig matí, quan el sol escalfa però no fa massa calor, quan encara s'hi està bé i s'hi pot fer una becaina.

Algú em desperta del meu somieig, que barreja els records de fa un parell de nits amb la Jacqueline amb la organització de l'equip i, sobretot, amb un mer descans plàcid que el calamar gegant intenta destorbar, de tant en tant, xipollejant a la superfície.

"Vagi a familiaritzar-se amb els terrenys, Senyoreta Leeds" ha dit. "Li agradarà" ha dit. Maleït director, m'hauria pogut avisar abans de que hauria de caminar tant. No m'hauria posat les faldilles vermelles amb una cinta daurada amb aquella camisa blanca tan bonica i amb les sabates de tacó. Però és clar, són anglesos, i no volen que m'escandalitzi perque trencaria la pau de la seva escola.

Camino pels jardins amb els peus adolorits. Puc aguantar sis hores dins d'un local amb la música a tot volum i sense parar de ballar amb uns tacons de quinze centímetres, però això és massa. En un moment donat poso el peu malament a terra i caic, embrutant-me els genolls nus amb terra humida.

- Merda! - exclamo, cabrejada -. Maleïts jardins anglesos!

Bufo, incorporant-me i espolsant-me els genolls, per després posar-me un parell de flocs de cabell al seu lloc i seguir caminant, odiant cada cop més aquest lloc.

Quan sento que algú exclama "Maleïts jardins anglesos!" ja sé qui està voltant pels jardins a part dels animalons i jo mateix. Somric, divertit, i giro el cap en direcció a ella.

- Vigila què dius, Julie: fins i tot els jardins anglesos tenen vida pròpia - ric, per sota el nas -. I no diguis gaire desgràcies dels anglesos que n'estàs envoltada...!

Ric, més alt i fort, i me la quedo mirant mentre es neteja una mica de terra dels genolls i es posa bé un floc de cabells.

- Què fa una noia tan guapa en una roba tan cara i bonica en uns jardins tan malvats i enjardinats? - dic, fent mofa.

Faig un bot en sentir la veu del Michael i em giro cap a ell, rígida. Aixeco els ulls al cel en sentir què em diu, i dic:

- M'és igual estar envoltada d'anglesos... Puc dir el que vulgui, al meu pais respectem quelcom anomenat llibertat d'expresió.

Faig un parell de passes cap a ell i em creuo de braços, mirant-lo.

- I sóc aquí perquè el director aquest que teniu ha pensat que em faria molta gràcia veure els jardins i els exteriors de Hogwarts. Si al menys això fos més net... O hi hagués algun caminet de pedres... Però no, és clar, ho havien de posar d'aquesta manera... Així ningú pot caminar amb tacons!

Remeno el cap, divertit, i li faig un gest perquè s'acosti.

- Au, deixa't estar de passeigs i asseu-te aquí, que et farà més bé - li indico el lloc al meu costat, a la gespa -. Però a qui se li acudeix sortir a passejar amb talons... ets pitjor que la Jacqueline anant en faldilla pel Bosc Prohibit.

Ric, per sota el nas, i me la quedo mirant mentre ella observa el terra, amb menyspreu i desconfiança.

- No se t'empassarà la terra, tranquil·la, pots seure sense patir.

M'acosto amb una ganyota que em fa arronsar el nas al lloc on em diu i, al cap d'uns moments, m'hi assec, amb un gest de fàstic.

- A saber qui s'ha assegut en aquesta herba... Ecs! - xiuxiuejo.

Me'l miro, sense entendre la comparació del tot, i pregunto, curiosa:

- Que sóc pitjor que qui fent què?

- Vinga, seu i deixa't de fàstics, és herba! Tampoc saps qui ha dormit al teu llit abans que tu, i bé que hi dorms, no? - dic, fent mofa.

Aleshores em pregunta per la Jacqueline i dibuixo un somriure, satisfet, feliç.

- Una amiga, una noia de Slytherin que també ha arribat aquest any. Va venir al Bosc Prohibit en minifaldilla... - dic, alçant els ulls al cel.

Li dono un cop a l'espatlla, rient, quan diu això del llit.

- Eh! No diguis això! Si durant la pròxima setmana no dormo, les horribles ulleres seràn per culpa teva, que pesi sobre la teva consciència, d'acord?

Ric, mirant el lloc on m'he assegut amb menys cara de fàstic que abans, i després li somric.

- Oh, ara tinc por... A saber què pots arribar a fer amb una noia en minifaldilla en un bosc prohibit... - dic, en broma, omitint els "detalls" dels múltiples animalons que hi ha al bosc.

Me la quedo mirant, amb una cella alçada.

- Tens un concepte molt desviat de mi... no ho faria mai, al bosc, de nit, amb totes les bèsties perilloses que hi ha - li pico l'ullet, divertit -. I m'ofèn que pensis que havia de passar res... que ho provés amb tu no vol dir que ho hagi de provar amb totes!

Ric, divertit, mirant-la. Han passat dues setmanes des que vaig intentar fer-li aquell petó, dues setmanes en què hem estat parlant molt i en què he tingut l'oportunitat de conèixer més en profunditat una noia que té quelcom especial. Una noia que, si a primera vista és atractiva, quan la coneixes ho és més. I això jo ho noto més que ningú.

Ric en veure la seva reacció a les meves paraules i li dono un copet amistós a l'espatlla amb la meva pròpia.

- No tinc un concepte desviat de tu, tinc el concepte de tu que m'has fet tenir, que consti.

Ric més, encara mirant-lo.

- A més, val, ho reconec... Jo tampoc ho faria mai en un bosc, quin fàstic, però estic gairebé segura de que tu mai no desaprofites la oportunitat de tirar-te alguna noia... - dic, divertida, donant-li a entendre que això és el que m'ha fet pensar d'ell, encara que tal vegada una mica exagerat.

Faig una ganyota, lleugerament molest. Sí, m'agraden les dones, m'encanten les dones; però hi ha altres coses.

- Dona... si sóc capaç de lligar-me una noia quan som al mig del bosc, segur que sóc capaç de convèncer-la d'anar fins a l'habitació - li pico l'ullet -. Em dol que pensis tan malament de mi... sóc algú de gustos molt específics, o sigui que una noia m'ha d'agradar molt perquè vulgui ni tan sols intentar-ho.

Les seves paraules em fan somriure, en una barreja de diversió i curiositat, fins que comenta que a ell una noia li ha d'agradar molt si ho prova amb ella

- M'hauria de sentir afalagafa, Underwood? - pregunto, amb una rialla, mirant-me'l amb l'expressió alegre.

En realitat, per molt que se'm faci estrany i no ho vulgui reconèixer, aquest lloc m'agrada cada vegada més. I això potser implica que pugui voler de veritats començar una vida aquí enlloc de quedar-me de braços creuats esperant el pròxim canvi d'escola que pugui planejar el meu pare durant els mesos que em quedaré. Qui sap.

M'encongeixo d'espatlles, divertit. Me la quedo mirant durant unes dècimes de segon, amb un somriure encantador, seductor, infal·lible. Gairebé sempre.

- Tu sabràs, Julie... Tu sabràs què vols sentir - dic, en un murmuri.

Quan me n'adono estem espatlla contra espatlla, rient, tranquils i contents. Això no afavoreix l'autocontrol, i estar tan pròxim física i emocionalment a una noia tan atractiva, simpàtica, intel·ligent i, en definitiva, genial, es presenta com una tasca difícil. I a mi això de les coses difícils no se m'han donat mai bé: per això, quan me'n vull adonar, he girat el cap cap a ella i els meus llavis es troben els seus, en un fugaç petó.

Somric, divertida, en sentir la seva resposta, i me'l miro de reüll centrada en els meus pensaments. I, abans que me n'adoni, s'ha girat cap a mi i m'ha fet un petó. M'aixeco d'un salt, mirant-lo amb els ulls molt oberts, i poso els braços en nança.

- Es pot saber què coi fas? - li etzibo, molesta.

A què ha vingut allò? És a dir... Em roba un petó després d'estar-me explicant feliç de la vida que s'ha lligat a una tal Jacqueline al bosc prohibit? Però de què va aquest fucking anglès?

Esbufego, una mica molest, quan s'exclama. Que no fa servir el que té dins del crani, aquesta noia?

- Mira, m'agrades, i amb això no hi tinc res a dir ni res a fer. Es pot sber per què et molesta tant?

Me la quedo mirant, nerviosament, esperant una resposta. Li acabo de dir: no em llanço amb algú que no m'atregui moltíssim, la qual cosa s'hauria de poder interpretar com una manera de dir que ella m'atreu molt. I després reacciona explosivament. Fantàstic.

Me'l quedo mirant, parpellejant una mica nerviosa, i em deixo caure a terra de nou, abraçant-me les cames i mirant-me'l.

- Em sorprèn que m'estiguis dient tot això de la noia i el bosc prohibit i lligar i ara em vinguis amb un petó... - reconec.

Aparto la mirada, clavant-la en els meus genolls. Val, per què negar-ho? Em confón. Em té feta un embolic perquè ha estat sens dubte una de les persones amb qui més he estat aquestes setmanes, i s'ha convertit en algú important per a mi, però... Tant?

Remeno el cap, una mica molest encara.

- No has entès res del que t'he dit. Mira, Julie, és cert que hi ha una altra noia amb qui he estat fa escassament tres dies. Però des de quan això és dolent per a tu? Tinc la libido baixíssima i si me'n vénen ganes puc anar a buscar la Jacqueline i solucionat. Que no ho veus, el que vol dir això?

La noia es queda en silenci, durant uns segons.

- Vol dir que m'agrades, Julie, i molt. I no és només físic: això fa que m'atreguis, però és només ara, tres setmanes junts després, que t'he conegut prou com per veure que el teu cos és, dins de tot, allò que menys m'importa.

Escolto el que em diu, encara amb la vista clavada als meus genolls i els meus braços envoltant-me les cames. I tot el que diu fa que em quedi encara més confosa. I, per molt que em costi assimilar-ho, també m'agrada que em digui aquestes coses... També m'agrada ell.

M'aixeco, en silenci, i vaig cap a ell de nou, asseient-me al seu costat amb la vista clavada al terra i, un cop asseguda, recolzant el cap a la seva espatlla.

- Em sembla que ara sí que he entès el que m'has dit... - dic, per després mirar-lo als ulls, amb un petit somriure.

He d'admetre que la seva reacció em sorprèn, però dibuixo un somriure, feliç, quan se m'asseu al costat.

- I... ho sento si t'he incomodat, no se m'acudia manera millor de dir-t'ho.

Li passo un braç per darrere, abraçant-la per la cintura, tranquil.

- I ara... i ara, què?

Somric en sentir el seu braç envoltant-me i me'l miro, tranquila, amb un petit somriure.

- No, no, tranquil... - el meu somriure s'eixampla una mica, trapella, i aixeco una cella -. Que ara què? Ara calles.

I llavors, empesa per alguna cosa que encara desconec, faig que desaparegui la distància entre nosaltres i sóc jo la que li fa un petó aquest cop, tancant els ulls i deixant-me portar un moment.

No m'ho espero, ni per un segon em passa pel cap la possibilitat. Per això quan em fa aquell petó tardo unes dècimes a reaccionar, abans de correspondre 'l amb passió i dolçor.

- Doncs... callo - l'abraço, amb tendresa, feliçment.

Per una estona només es sent la pausada respiració dels dos, en una situació de pau, en aquells jardins que ara són només per a nosaltres.

Somric una mica, sorpresa pels meus propis actes, i tanco els ulls en notar com m'envolta amb els seus braços. El quedo arraulida contra ell, sentint-me estranya però alhora amb una sensació que noto que m'escalfa i em revifa tota per dins.

- Potser no hi estaré tan malament, aquí a Hogwars...

Ric una mica, alçant la vista de nou cap a ell amb un petit somriure, insegura i tímida però a la vegada sentint-me millor que cap dia des de la meva arribada.

Val, d'acord... i ara què?, no deixo de preguntar-me, intranquil, mentre dissimulo fent cara de felicitat i abraçant la noia. No és que no estigui bé, feliç, però és que a mi si no m'expliquen bé les coses no les entenc... i aquesta situació no me l'ha explicada ningú.

- Segur que no... - responc.

Això vol dir que ara estàs sortint amb ella?, em pregunto. Alço una cella davant la possibilitat, perquè sí, és cert que m'agrada moltíssim, però en cap moment m'havia passat pel cap una relació. Tot i que potser no és mala idea.

Deixo que la suau brisa segueixi acaronant-me el rostre. Penso en la situació en la que em trobo en aquests moments, i somric una mica, encara que de manera insegura.

- I ara...? - pregunto, insegura, en un murmuri amb prou feines audible.

El miro, alçant una mica la cara cap a ell. Val, ens hem fet un parell de petons i estem abraçats al mig del jardí. Però ara què representa que hem de fer? A estats units sempre havia parlat d'una possible relació amb un noi abans de fer-nos petons i embolicar-nos... Però sembla que aquí és tot diferent.