Que sou família? [Julie]

Vaig caminant per Hogwarts, amb pressa, cap al despatx. Tinc moltes coses al cap; massa coses, i m'està agafant mal de cap, fins i tot. Com abans arribi al despatx abans podré contactar amb el conseller i arreglar els quatre problemes que hem tingut amb la manca de professorat.

I aleshores em creuo amb la Sam. Em quedo parat un moment, amb la cella alçada. Què fa la Sam, en uniforme, a Hogwarts? Tardo ben bé un parell de segons abans de caure en que, de fet, no és ella. Però s'hi assembla, i tant. I qui és?

- Ep! Espera - li dic, quan ja és lluny; es gira i em mira, com preguntant-me si em dirigeixo a ella -, sí, vine. Escolta, per casualitat ets família de la Samanta Williams?

Quan escolto la veu del director Bohr tanco la ment. És un acte reflex, però ja em va bé. Em giro, desitjant que no em parlés a mi... Però sí, i em fa anar davant seu. Em mira, sorprés, abans de fer la pregunta del milió.

-La Samanta que? -Demano, fent-me la tonta.- No em sona...

Somriure de no haver trencat mai un pkat. Vinga, creu-t'ho... Creu-t'ho...

És clavada a la meva amiga, però diu que no la coneix. Alguna cosa no em quadra, a més; no m'adono fins al cap d'uns segons que, de fet, és el simple fet que la noia és oclument i té la ment tancada i barrada. I inaccessible.

- Deixa-ho, tan és; m'has recordat algú que s'assembla moltíssim a tu - li dedico un somriure -. És interessant, tanmateix, que ets una de les millors ocluments que he conegut mai. Ni tan sols he pogut accedir al primer nivell cognitiu...

Li amplio el somriure, afablement.

Creuo els braços, ofesa. Ja directament volia entrar a la meva ment? Aquests legiliments no saben que es l'intimitat?

-Vaig aprendre tan bon punt em van dir que no sempre la meva ment és un lloc segur.-Faig un somriure trapella.- I mira per on, tenia motius per fer-ho, els legiliments se't fiquen al cap sense avisar.

Zas- penso. Hauria d'intentar no ser tan impulsiva ni dir tant el que penso...

-Gràcies per felicitar-me per l'oclumencia, igualment.

Remeno el cap, tranquil.

- No, no funciona així. Un legerement prou poderós no ha d'entrar a la ment de ningú; senzillament, la sent i la nota. Estic acostumat a sentir els pensaments superficials, que s'emmarquen en l'anomenat nivell cognitiu de primer ordre o primer nivell cognitiu, sense haver de forçar-ho ni provocar-ho, de manera involuntària. Per tant, quan algú oclument impedeix que senti aquests pensaments, m'hi fixo. És fàcil tancar els nivells més bàsics de la ment, però els nivells més superficials només els pot tancar un oclument expert.

Li somric, tranquil; és una mica agressiva, i em recorda molt la Sam, però si diu que no la coneix...

Escolto les vinc primeres paraules del que jo solc anomenar "rollaro dels de l'Oliver", després cobtibuo mirant-lo, possant la mateixa cara que al principi, i penaant en com de jove es veu al director ara. I imaginant-mel amb la madrina Lily. Ho veig estrany, no pega...

-Ah, si tu ho dius.- dic, quan acaba de parlar.- Gràcies per l'elogi sobre la meva capacitat de tancar la meva ment... Però la seguire tenint tancada. Ho dic per si ara pensaves que l'obrire com si res...

Me'l miro, i faig un somriure. Jo soc així, que s'ha de fer. El papa, quan li contesto així, roda els ulls i diu que son els gens de la mama.

Assenteixo, alçant una cella. La noia és... poc agradable, però no puc evitar sentir simpatia per algú que s'assembla tant a la Sam.

- Bé, ja pots marxar... suposo que et veuré a classe més sovint a partir d'ara - li dic, tranquil.

Em poso la mà a la cicatriu, adolorit, i després trec el flascó de pastilles. Sé que seria més fàcil fer servir pocions màgiques, però... rebutjo deixar d'utilitzar dihidrocodona. Si ho deixo em fa massa mal la ferida...

Somric a la noia, com puc, i faig mitja volta, seguint cap al despatx.

[Surto del tema]