Visita a Hyde Park...

No el sento venir. Tampoc sento venir el que sigui que m'impacta al cap. Caic a terra, amb un fort dolor envaïnt-me tot el crani, tot el cos, tota jo sento una forta punxada. Encara amb la vareta a la mà miro al Wood, amb un somriure una mica macabre, i apunto a la Lily. En aquests moments tot està clar a la meva ment. Ni sopar a Roma ni postres a París. Ni matrimoni, ni cim del món. Tot s'està a punt d'acabar, al menys per a mi.

Espero que pateixin. Que pateixin molt. Però no vull marxar així, no vull. encara noto la sang del meu cap, i abans d'anar-me'n vull recordar a aquest parell que ningú deixa a l'Elle Darkwood en aquest estat així com així. Aixeco la vareta apuntant cap a la Bell, i amb un encanteri no verbal obviament afeblit pel meu estat, li faig un tall al coll que, en cas d'estar jo en plena capacitat, podria matar-la.

I després la ment se'm queda confusa. Noto com les forces s'escolen d'entre els meus dits i tanco els ulls amb força, tan sols desitjant que s'acabi aquest dolor, aquest patiment. I desitjant que, si jo marxo, el Kikus pugui arribar a fer tot el que haviem planejat. Que mati al Wood i a la Bell, que mati al Bohr, que mati a tots els que s'han interposat al nostre camí. Que arribi al poder total, que arribi al cim i que, un cop allà, em recordi, i recordi tot el que he arribat a fer per ell. El meu últim pensament, abans de deixar anar un sospir etern, no és d'odi cap a la Bell o el seu novio. És molt més pacífic, senzill, profund. Les últimes paraules que ressonen al meu cap, potents, són un poderós "T'estimo" cap a l'home de la meva vida.