L'art de viure

-Ja ho he vist...- li dic, somrient.

Em mira, durant uns segons, i després es va a mullar la mà i mullar-se la cara, com jo he fet abans. Me'l miro, estranyada. Me's estrany, bastant estrany, però he de reconeixer que em cau bé. Molt bé. Li agrada dibuixar, li donen igual les residències, no te molts amics, però li dona igual... Em sembla una persona molt... agradable.

-Estàs bé? - li demano, una mica vermella per els ultims pensaments que han passat per la meva ment.

Assenteixo, feblement, i li somric, indecís. I si fico la pota?

- D'això...

Però no m'acaben de sortir les paraules. Em quedo dret a davant seu, mirant-la; m'adono per primera vegada que sóc més alt que ella, però no li dóno importància.
No té importància en absolut. Si l'he de mirar des de dalt, la miro des de dalt. Si m'he d'ajupir per veure-la millor, m'ajupo. Si ho he de fer per fer-li un petó, també.

Abaixo una mica el cap, inclinant-me endavant, i els meus llavis es troben, sense traça, amb els seus. Només és una dècima de segon, un petó efímer, rapidíssim; però, al cap i a la fi, un petó.

Després em separo ràpidament d'ella, més ràpidament que no pas ha estat el petó, i faig un parell de passes enrere, com sorprès de la pròpia actuació.

- Jo... Ho... Ho sento...

Però abans que ella pogués donar cap resposta o actuar de cap manera, jo ja no hi era.

[Surto del tema]

Aixeco una mica el cap quan s'apropa a mi, ja que ell és una mica més alt que jo. Però no m'espero, per a res del món, el que fa. Inclina el cap cap a mi i junta els seus llavis amb els meus. I de cop es separa, fa unes passes enrere, em diu quatre paraules i se'n va abans de que pugui dir res. Em quedo allà, mirant com se'n va. Faig un parell de passes cap a ell, dient en veu baixa el seu nom, però alguna cosa em reté. Me'l quedo mirant, mentre se'n va i quan per fi no es veu ni rastre d'ell, m'assec al terra, de cara al llac.

I llavors, ràpidament, agafo el meu llapis de la butxaca i obro el quadern de dibuix. Tanco els ulls, un segons, esforçant-me per buscar l'imatge, i que les meves mans deixin de tremolar de l'emoció. Quan per fi la veig, faig aquell truc que tinc per assegurar-me de reecordar-la. Imaginar-me a mi mateixa fent-li una foto. I llavors, començo a passar el llapis per la fulla blanca, mentre el sol va passant per el cel i el Calamar treu el seu tentacle de tant en tant. La meva mà es mou per el paper blanc, afegint els petits detalls, suaus. Els seus ulls tancats, els meus oberts. Els seus cabells que semblaven que brillaven a la llum del sol, els meus que es movien per la petita brisa, els seus llavis amb els meus, l'aigua calmada del llac...

Quan acabo, el sol ja s'està ponent per les muntanyes. Em quedo mirant el dibuix, amb un somriure als llavis. I es que no voldria per a res del món oblidar aquest segon, aquestes décimes de segon, que l'Alex m'ha regalat. Unes décimes de segon de felicitat, que han vingut acompanyades d'unes hores estranyes en les quals no he deixat de pensar en ell. Al dibuix, vist des d'una tercera persona fictícia, Se'ns veia a tot dos, al petó, i el sol brillant al darrere.

Somric, inconscientment, tanco el quadern, agafo el cavall i començo a caminar cap el castell, sense saber com reaccionaré la proxima vegada que em trobi amb l'Alex...

[Tema Tancat]