L'art de viure

Passo el dit per sobre la fina línia de carbonet, i després m'eixugo el rastre negre que em queda a la punta. El traç és ferm i segur, i el dibuix comença a prendre forma; no sé quantes vegades he dibuixat el Pi Cabaralla, des que sóc a Hogwarts: potser en tinc un centenar d'esbossos. No m'agrada gaire el detallisme gràfic: els meus dibuixos sempre han tingut un toc màgic, alguna representació subtil, que gairebé només veig jo, de la meva pròpia màgia.

Xiulo, feliçment, la tornada d'un clàssic d'indie rock de principis de segle, mentre el traç es fa més ràpid i es converteix en un seguit de taques molt intencionals, que a la fi compleixen el propòsit de representar el fullatge abrupte, dens, de l'arbre.

- Tan sols si t'estiguessis una mica més quiet... - murmuro, cap a mi mateix, fluixet.

Vaig caminant cap al Pi Cabaralla, estrenyent el bloc contra mi. Vaig seguir caminant, poc a poc, cada cop que m'apropava més... fins que vaig veure que ja hi havia algú dibuixant, allà. Em vaig apropar una mica per l'esquena i vaig mirar encuriosida el dibuix. Estava ben fet, molt ben fet... però jo preferia dibuixar-lo amb aquareles, ja que donava un toc més realista al moviment de l'arbre...

-Es mou molt, oi?- li dic, quan parla en veu alta.- Perdona'm... Em dic Juno, Juno Styles.- Em presento, donant-li la mà, amb un somriure.

M'espanto en sentir una veu darrere meu; automàticament amago el quadern de dibuix i em giro, però en veure una noia em relaxo i li somric, agafant-li la mà i encaixant.

- Encantat, Juno, jo sóc l'Alex McQueen - em fixo en el quadern de dibuix que porta a sota el braç, i veig restes de pintura en aquarel·la sota les ungles -. Pintes, també? Amb aquarel·la?

Em torno a girar cap a l'arbre i segueixo dibuixant l'estructura de l'arbre, amb una precisió gairebé matemàtica, en cada branca, cada ombra i cada animaló que s'amaga entre les fulles i treu el cap en sentir els que dibuixem.

- És pel moviment, l'aquarel·la, oi? - murmuro, mentre la noia treu el seu material i s'asseu a un parell de metres de distància, com jo, sobre una pedra.

-Pinto, també, sí.- Dic, somrient, mentre m'assec.- I no només amb aquarel·la, sino també amb llapissos de colors, rotuladors, carbonets, pintura de mans...- ric.

M'assec a un metre més o menys d'ell, perquè sé que si ell ha elegit aquest lloc es perque hi ha un bon àngle per dibuixar. Aixeco el cap i em miro l'arbre durant uns segons, pensativa.

-Sí, és pel moviment. M'agrada fer els dibuixos com aquests realistes, i encara que he dibuixat ja el Pi Cabaralla amb llapissos de colors quiet, ara quan el mirava a la sala comuna no m'ha semblat del tot realista, i he agafat les aquarel·les per fer-lo un altre pic.

Passo pàgines del bloc fins trobar una fulla en blanc, després faig apareixer un got d'aigua i els pinzells, ja que només havia portat les aquarel·les.

-Per què amagaves el teu quadern, Alex? No t'agrada que mirin com pintes?

- Euh, no... és que... bé, no m'esperava que vingués ningú... - murmuro, mentre segueixo dibuixant; però aviat acabaré.

Agafo un carbonet més tou, per fer un joc d'ombres que no m'acaba de sortir amb l'altre, i el passo suaument per sobre del paper, que queda elegantment tacat amb el negre pàl·lid del carbonet.

- És bona idea, l'aquarel·la com a representació del moviment. Els traços d'aquarel·la són menys precisos, però més dinàmics... Costa més, reproduir aquest efecte amb carbonet i llapis.

Aixeco el quadern i me'l miro, canviant-lo de posició per veure'n una altra perspectiva de l'efecte de llum. Somric, triomfalment, mentre deso el carbonet. N'estic satisfet, i tant.

-I com no esperaves ningú ho amagues?- li demano.- M'estàs mentint?

Començo a pintar amb compte amb un pinzell gruixut l'herba del terra, escoltant el que em diu. Faig que sí amb el cap, sorpresa. No havia trobat a ningú per Hogwarts que sabés de pintura. Amb delicadesa pinto l'herba i després deixo el pinzell, esperant a que la pintura es sequés per poder dibuixar-hi petits detalls amb un altre pinzell més fi.

-Sí, costa més. I els resultats són molts bonics. Pintes molt amb aquarel·les, tu?

Veig com es mira el dibuix i estiro el coll, encuriosida.

-M'ho deixes veure?- Li somric.- Per cert, a quin curs vas?

Ric, quan diu que li estic mentint. Faig una ganyota divertida i aixeco els ulls al cel, sense respondre. No he de donar explicacions a algú sobre si sóc més o menys reservat pel que fa als meus dibuixos.

- No, no hi pinto gaire... Faig molts esbossos a carbonet i llapis, tot i que alguna vegada també pinto. És que els dibuixos són més ràpids, és més fàcil dibuixar la impressió d'un moment que pintar-la... Jo faré cinquè l'any que ve, i tu?

Assenteixo quan em diu si pot veure el dibuix, i giro el quadern cap a ella. Em miro el quadern des del costat, com posant-me de perfil, i bufo com si l'aire hagués d'entrar pel costat del dibuix. Unes branques de l'arbre del dibuix es mouen, lleugerament, pel corrent d'aire que els arriba dels meus llavis. Després giro el cap en direcció a la noia, que sembla sorpresa per l'efecte màgic.

-Sé que són més ràpids, però allò que termina ràpid perd gràcia. A mi m'agrada dibuixar, però sempre després trobo temps per pintar els dibuixos i queden bastant millor...

No em diu res sobre allò de que intentava amagar el dibuix. Bé, dona el mateix. Si no m'ho vol dir no li pressionaré. Deixo el bloc a un costat i miro el dibuix quan me l'ensenya. Està molt bé, molt bé. M'agraden els jocs d'ombres i els tocs com els animals de l'arbre. Quan bufa i les branques es mouen somric, sorpresa.

-Oh! Tú també ho fas? Mira...- li dic, agafant el meu bloc de dibuix. La pintura ja s'ha assecat, i amb compte, paso les pàgines fins arribar al dibuix del llac.- Jo també els hi faig encanteris, als meus dibuixos.- I, suaument, passo un dit per el llac, que sembla tranquil, i unes ones es creen del lloc on he passat el dit, anant a parar a la vorera del llac.- Es divertit, oi? No havia vist ningú que ho fes, també!

- Oh, fantàstic! Tampoc sabia de ningú que ho sabés fer... - somric, content, i torno a agafar el quadern -. És un efecte bonic, així l'efecte de moviment no és una imatge sinó moviment en si... I fa molta gràcia quan li ensenyes a la gent!

Ric, divertit, i agafo una altra vegada el carbonet per afegir uns detalls al dibuix que acabo de fer; arreglo un detall de llum, passejant el dit per sobre d'una ombra massa dura, i m'eixugo la mà amb un tros de drap que faig servir des de fa anys. Després la miro a ella, una altra vegada.

- A mi m'agrada que sigui ràpid, perquè molta estona fent el mateix em cansa... És més interessant si puc anar canviant de paisatge i de tema cada estona.

-Estic d'acord, a la gent li encanta. Sempre que ho he ensenyat els hi ha agradat.

Torno a cercar la fulla d'abans i amb compte dibuixo petits detalls sobre l'herba amb un pinzell més fi. Detalls d'un verd més fosc, un verd més clar, petites flors...

-A la teva prevunta d'abans, faré quart l'any que ve.- Li dic, amb un somriure. Estic a la meitat de la meva estància a Hogwarts.

Em posso un pinzell darrere l'orella i agafo un més fi encara, per pintar petites franges grogues, fent la llum del sol. Després deixo el pinzell i
m'agafo el de l'orella, començant a fer les grans arrels de l'imponent arbre.

- Ah, bé... - dic, quan em diu que fa quart.

Passo la pàgina i trec un llapis de punta dura, que faig servir per fer el primer traç dels esbossos. Aquesta vegada em giro cap a ella, lleugerament, perquè no tinc res més per dibuixar i perquè ella no es mou ni una mica.

- No et fa res si...? - dic, aixecant el llapis i apuntant-la a ella.

-Oh... Eh... No, és clar que no m'importa.-Vaig dir, una mica vermella.

Vaig pintar les arrels una per una, intentant marcar els petits detalls que no tots veiem, mentre pel meu cap rondava el que ell m'havia dit de la velocitat.

-A mi no em molesta tardar en dibuixar. Per mi el temps que dedico a fer alguna cosa es directament proporcional a com m'agrada. Sento que si no m'hi estic una bona estona no ho estic fent bé... no sé si m'entens...

Sense mourem molt agafo un altre pinzell i dibuixo una linea petita que representa el trajecte d'una abella.

Observo, pacientment, com pinta sobre la fulla de paper del quadern.

- En canvi, jo crec que les coses que més ens agraden les hem de fer viure amb intensitat, al moment, que ens arribin amb força i deixin empremta. Sé que tard o d'hora acabaré el dibuix: per què entestar-me a fer-ho agònic? Durarà més, sí, però no serà tan intens. El record que en tinc, un cop ja he acabat, és més fort i més bonic.

Faig anar el llapis, àgilment, dibuixant un croquis de les seves formes més bàsiques, com el cap, el cos, els braços prims i les mans petites i àgils sobre el quadern. La dibuixo tan sols de cintura cap amunt, per la posició en què s'asseu sobre la roca. Pocs moments després tinc ja un senzill croquis i guardo el llapis dur, treient el carbonet i començant a detallar.

-Per a mi no es gens agònic posposar el final del dibuix. Tot el contrari, m'és més emocionant.-Dic, distreta, fent amb delicadesa el tronc del gran arbre.

És curiós com dos artistes poden arribar a pensar diferent sobre la seva manera de pintar i que, igualment, sigui bona. Entenc perfectament el que em diu l'Alex, però per mi no funcionaria mai.

-Es curiós, oi? -li demano, somrient, sense alçar la mirada del dibuix

Dibuixo àgilment un rínxol que li cau pel costat de la cara i aixeco el cap, aturant-me un segon.

- És una de les coses bones de l'art: dues persones poden entendre de maneres diferents la mateixa cosa, i segueix essent art.

Passejo la punta del dit per una ombra que se li fa a la vora del nas, sota l'ull; la mina de carbonet s'entreté a fer el detall de l'ull, i un traç massa gruixut em fa passar la goma per aprimar la línia. M'aturo i em miro el dibuix, satisfet de veure com l'ull transmet la vivacitat, la realitat, de la noia; pràcticament brilla com un ull real, malgrat ser tan sols un ull de dibuix, fet en blanc i negre amb un carbonet.

- Per a mi, l'art és una manera de plasmar allò que veig i sento en una situació. I, com que normalment és una cosa tan efímera, crec que és ideal fer dibuixos, que són ràpids, perquè si no el moment canvia i ja no veig i sento el mateix.

-Per a mi també. Els meus dibuixos són com un reflex de la meva visió del món... Però també són records. Records de instants o coses que m'han cridat l'atenció i no vull oblidar. Faig els dibuixos possant molta esma perquè crec que així seran més difícils que s'esborrin i es perdin per sempre...

Dibuixo les branques, amb compte i precissió, deixant els detalls per pintar després a sobre. Alço el cap, mirant uns segons l'arbre, pensativa, i després torno a baixar el cap al dibuix.

-M'encanta dibuixar.- dic, amb un somriure als llavis.

El llapis de carbonet dibuixa la fina línia dels seus llavis, fins a la comissura, lleugerament corbada cap amunt en un somriure inconscient, gentilesa d'una aparent felicitat que un sent quan fa allò que li agrada.

- Ja se't nota...

Faig petar la llengua, divertit, mentre afegeixo els últims detalls a la cara; després m'esmerço en dibuixar el coll de la brusa, pacientment. Em distrec fent els detalls de l'estampat, gairebé de manera mecànica, tranquil.

Bufo al dibuix, esperant que es sequi la pintura, i alço el cap per mirar l'Alex.

-Com va, el dibuix?

Em miro l'arbre, ara aparentment tranquil. Sempre m'ha agradat, el Pi Cabaralla. Potser perquè no sembla el que és... Ho potser perquè sembla difícil de dibuixar i és tot un repte. Dibuixo amb compte tocs de verds més foscos a les fulles i em posso el pinzell darrere l'orella, agafant el llapis per dibuixar suaument el contorn dels núvols...

- Bé, va bé. Ets més fàcil de dibuixar que el Pi... - dic, burleta, mentre faig els possibles per dibuixar les mans, de dits llargs i prims.

En un moment donat deixo de dibuixar i comparo el dibuix amb la realitat, fent una ganyota que barreja triomf i molèstia. És bo, però... aquest dit és massa gruixut, el rínxol és massa curt, els pits són més grans del compte; agafo el carbonet, emfàticament, i faig els retocs que crec convenients, una vegada i una altra, mentre ella segueix passejant el pinzell per sobre del quadern.

- Molt millor, ara...!

Amb compte passo amb suavitat el pinzell gruixut amb l'aquarel·la blau cel per pintar el suau cel que ens cobria. Vaig evitar les zones que abans havia marcat, fent els níguls més realistes...

-Ja estàs?- li demano, somrient.- M'ho deixes veure?

Miro el meu dibuix, pensant en que li falta alguna cosa. Algun detall que veig inconscientment i no el trobo per poder plasmar-lo. Llavors veig la molsa de l'arbre, petita, i somric, mentre torno a agafar el pinzell.

-Si us plau?

Assenteixo, tranquil, i li dóno la volta al quadern, perquè el vegi.

- Em sap greu, no et fa justícia... - dic, fent un somriure falaguer.

Li allargo el quadern, perquè el pugui veure millor, i dóno un cop d'ull furtiu a la seva pintura del Pi. També és molt bona.

Em posso una mica vermella i li agafo el quadern. Em quedo mirant el dibuix uns segons, i es forma un somriure als meus llavis. He dibuixat moltes coses a la meva vida, però mai m'he dibuixada a mi mateixa, i mai ningú m'havia dibuixat. O si més no, no m'he adonat de que em dibuixaven. Ara em miro, feta de carbonet i llapis, i em sento estranya. Els meus ulls semblen que brillen als meus llavis sempre hi ha aquell somriure...

-Uau.- dic. Ja m'havia vingut aquella sensació una vegada. Quan l'Amy m'havia fet una foto dibuixant.- És bonic. Ets molt bo.- li dic, somrient, tornant-li el quadern.

Em miro el meu quadern, ara, i miro el Pi Cabaralla. És millor el dibuix d'avui que el de l'altre dia.

Miro, divertit, com es distreu observant el dibuix, cada detall del que és un retrat d'ella mateixa, com si amb això en tingués una perspectiva única, diferent de totes les anteriors.

- Hauria de ser realment dolent, per aconseguir que un dibuix de tu no fos bonic... - dic, graciosament, mentre recupero el quadern -. Tu també ho fas molt bé.

-Gràcies...- Dic, baixant la mirada al dibuix, vermella de nou. Se m'acudeix una idea i torno a agafar el pinzell.

Pinto unes roques al voltant de les arrels del gran arbre i em miro el dibuix de nou. Millor. Aixeco el cap i miro a l'Alex.

-Què sols dibuixar, tú? Jo sempre que vull dibuixar normalment me'n vaig als jardins o per aquí. M'agrada dibuixar coses a l'interior, i hi tinc dibuixos de la sala comuna i així... però m'inspiren molt més els exteriors.

- Persones, paisatges, detalls... tot allò que tingui un bri de vida, alguna cosa que sigui bonic plasmar sobre el paper.

Guardo el carbonet i la goma, i em rento les mans amb un raig d'aigua i un drap. Després aixeco el cap cap a ella i somric, satisfet.

- Què més t'agrada fer, a part de dibuixar i pintar?