L'art de viure

Somric, quan treu un tema, i sospiro, alleujat.

- Sí, tots dos... Suposo que això va ajudar el barret a triar la meva residència, també - ric, divertit -. I el teu pare, també era Ravenclaw, com tu?

En un moment donat se m'acudeix mirar a quina distància es troba i em sorprèn veure que els gairebé dos metres de distància de quan la dibuixava s'han reduït a sols un parell de pams. Evito riure i la miro, somrient.

-Sí, va anar a Ravenclaw. La mare sempre m'ha dit que l'intel.ligència l'he treta del meu pare, però que m'assemblo a ella.

Ric, recordant la meva casa, els meus pares i el Pigat. Els trobo a faltar, molt... però Hogwarts m'encanta i em penso quedar tot l'estiu plasmant-lo al meu quadern per portar-lo sempre amb mi.

-Quina part de Hogwarts t'agrada més?-li demano, perquè vull saber més d'ell i perquè vull evitar silencis incòmodes com el d'abans

- Doncs... de l'escola com a conjunt, o només a nivell arquitectònic i de paisatge?

Sospiro, tranquil, quan em pregunta. És més enginyosa que jo a l'hora de buscar tema de conversa; suposo que per això de l'enginy jo no sóc un Ravenclaw, encara que tampoc sigui un Hufflepuff.

- Aviam, la part que més m'agrada de Hogwarts és el camp de Quidditch, i també la Sala Comuna. Són els espais que considero més propis, més meus - li dedico un somriure -. Però a nivell de paisatge... Sé d'un lloc preciós, on vaig quan vull dibuixar o pintar grans angulars, o quan vull estar tranquil. Potser algun dia te l'ensenyo: es veu tot el castell, des d'una posició una mica elevada, pràcticament tots els jardins, i tota la vall, de banda a banda, des del llac fins al bosc.

Escolto el que em diu i giro el cap per veure el castell. Me'l quedo mirant uns segons, pensativa.

-A mi m'encanta el Gran Saló... El llac, la torre de Ravenclaw...

Miro a l'Alex i li somric, pensativa. El lloc que m'ha descrit és molt bonic, ideal per dibuixar-lo.

-Doncs a veure si m'ensenyes aquest lloc.- somric.- A mi el Camp de Quidditch m'agrada, però suposo que damunt d'una escombra té un altre encant...

- Si t'agrada volar, sí; sempre m'ha agradat veure les coses des de l'aire. Tens una perspectiva inusual d'aquestes coses... I a més, sentir l'aire a la cara, poder tenir absoluta llibertat de moviments quan ets allà dalt... és fantàstic.

M'adono que m'estic distraient amb una cosa que no li interessa, i abaixo la mirada un segon abans de tornar-la a mirar a ella.

- Sí, t'hi portaré, i tant. Quan tu vulguis, agafem els trastos i hi anem.

-A mi em fa por, l'escombra.- li dic, baixant la mirada.- I vaig pujar una vegada a la classe de vol i només vaig ser capaç de pujar dos metres. Necessito tenir els peus a terra o em posso nerviosa.- ric.- Però m'agrada mirar a la gent volant en escombra. És divertit.

Escolto el que em diu i baixo la mirada per mirar el quadern, encara obert per la pàgina del dibuix del barret que tria.

-Doncs quan vulguis m'avises i anem.- li somric, aixecant el cap.- I què, tens molts amics? Amigues? Millors amics? Amigues especials?- ric.

Em poso una mica vermell quan em pregunta sobre les amigues especials, però de seguida li somric, remenant el cap.

- En realitat... no. Tinc gent amb qui em faig, i gent amb qui no, però no hi acostuma a haver gent massa propera a mi. Per tant... no tinc ni millors amics, ni amigues especials - dic, remarcant lleugerament les tres últimes paraules -. I tu? Alguna amiga íntima, o un amic especial, potser?

-Doncs no. Acabes de descriure bastant bé la meva relació amb la gent.- Ric.- No tinc amics propers, només conec a gent que em cau bé i puc passar la tarda, però no tinc amigues intimes... ni amics especials.- dic, una mica vermella.

La veritat es que sempre m'havia semblat que amb aquest tema jo era una mica estranya. La gent sol fer-se grupets d'amics, o fer-se un millor amic, i estar sempre amb ell. Jo no, jo anava bastant sola, i amics en tinc, però no íntims, i no passo tota l'estona amb ells.

- Ah, doncs així, com jo - dic, somrient-li.

Torna a fer-se un silenci que no sé ben bé com interpretar. Aquesta vegada, però, no és tan incòmode com l'anterior. Dibuixo un somriure, content, i per un instant ens quedem mirant una altra vegada. Però aquesta vegada cap dels dos aparta la mirada, almenys durant uns segons.

M'adono de que s'ha tornat a fer el silenci. El miro, sense saber molt bé com reaccionar, però aquest silenci és menys incòmode. Em fico les mans a les butxaques i trec uns quants caramels de llimona i m'agafo un.

-En vols?-li demano, allargant-li la mà.- Són de llimona.

Jo em fico un a la boca. M'agraden massa, els caramels de llimona.

Allargo la mà i agafo el caramel que em dóna, amb un somriure.

- Gràcies...

Em poso el caramel a la boca, pensant que això de parlar no se'm dóna bé. No ho faig gaire sovint, i sens dubte hi he perdut pràctica, si és que mai n'he tingut. Ens mirem i abaixem la mirada, alternadament, però de vegades s'encreuen les mirades i sóc incapaç de reprimir un somriure.

-No res...- li dic, quan em dona les gràcies.

Llavors m'adono, una mica estranyada, que quan dibuixavem estàvem més o menys a dos metres, i ara estem a un pam, com a molt. Això m'incomoda una mica. No sé si m'he d'apartar o m'he de quedar com estic, com si no me n'hagués adonat. Abaixo la mirada i aixeco el cap un parell de pics, sense saber molt bé que fer, però quan la meva mirada s'encreua amb la seva i aquell somriure se li forma a la cara, soc incapaç de reprimir un somriure.

-S'està bé.- li dic, somrient encara.

Assenteixo, amb el cap, content.

- Sí, s'està bé - murmuro, en veu baixa.

A davant nostre, el pi s'agita una mica, sorprès per un pardal que es fica entre les branques. Pobre animaló, penso quan un piulet indica que l'arbre ja ha cobrat el seu tribut de sang. A l'altra banda del Pi, l'extensió del Bosc Prohibit es sumeix en l'ombra dels arbres que amaguen misteris més perillosos que el mateix Pi Cabaralla.

Bufo, sorpresa, en sentir el piulet del pobre ocell que s'ha topat amb el Pi Cabaralla. Em quedo mirant el Pi, i després torno a mirar l'Alex.

-Vols anar a algun lloc?- li demano.- No ho sé, donar una volta... si no ens quedem aquí...

Baixo la mirada, una mica avergonyida. ¿Per què hauria de voler donar una volta, ell, amb mi?

Alço una cella, quan em diu si vull anar a fer una volta, però ràpidament assenteixo i salto de la roca on m'assec, àgilment. Agafo la meva motxilla i me la penjo a l'esquena, i després em giro cap a la noia.

- Au, anem. Vols anar cap al llac o cap als jardins?

Li somric, content, mentre em poso bé el coll de la camisa.

M'aixeco jo també, amb un somriure als llavis. Agafo el quadern, la figureta del cavall i les aquarel·les i em giro cap a ell.

-Cap al llac? A veure si el calamar gegant surt!

Em col·loco al seu costat i amb un somriure comencem a caminar cap al llac.

Somric, d'orella a orella, quan veig que s'aixeca i recull les seves coses.

- D'acord, doncs, anem - murmuro, quan comencem a caminar de costat.

Fem camí, tranquil·lament, sense pressa. El llac Negre, el més gran de tots els llacs i estanys que hi ha als terrenys de Hogwarts, és pràcticament a l'altra punta de la vall, de manera que el camí és llarg. Em miro la noia quan tot just comencem la marxa.

- No recordo haver fet mai cap dibuix del calamar. Les poques vegades que treu algun tentacle a la superfície ho fa tan ràpidament... Ho hauria de fer de memòria, però mai hi penso.

-Bé, també podries ficar-te al llac i mirar al calamar sencer, i després tractar de dibuixar-lo.- Somric.- Jo l'he dibuixat, bé, no sencer. Només un tentacle. L'altre dia el va treure, perquè vaig netejar el llac. Ho vaig interpretar com un gest d'agraïment...

Caminem sense pressa cap al llac. Somric, contenta, i miro l'Alex.

-Bé, es que jo em veig moltes vegades amb la necessitat de dibuixar-ho tot per no oblidar-ho.

Miro a la noia i somric, content.

- Oh, doncs m'hauràs d'ensenyar aquest dibuix, eh?

Somric més àmpliament, mentre caminem cap al llac, i diu allò que sent la necessitat de dibuixar les coses per no oblidar-les.

- Espero que em dibuixaràs algun dia, no fos cas que m'ob... - però interrompo la paraula a la meitat, sorprès pel contacte accidental de les nostres mans, que s'han fregat sense voler.

-Eh...

Em posso una mica vermella, enretirant la mà una mica.

-No... no et podré oblidar, saps?- li dic, intentant desfer la tensió que s'ha format. Li ensenyo el cavall, somrient.- Ho veus? No podré... però igualment, si vols, et dibuixo.- Ric.

Abaixo la mirada, perquè encara estic una mica vermella.

Noto com aquesta vegada sí que em pugen els colors.

- Jo... m'encantaria.

Arribem a la vora del llac, que està tranquil i sembla una bassa d'oli. El reflex del sol a l'aigua és gairebé perfecte; però la superfície es trenca quan el calamar treu un tentacle i el branda a l'aire durant uns segons.

- Mira, el calamar. Sembla que ens saludi...

-Hola, Calamar!- dic al llac, rient.

El tentacle es torna a enfonsar en l'aigua i jo em quedo mirant les ones que ha format el seu moviment. Somric, sense poder-ho evitar, i vaig cap a la vorera per mirar l'aigua.

-Està ben net... es pot veure perfectament el que hi ha devall. Fa uns dies estava massa brut...- Somric.

Assenteixo, content. Estem tots dos drets, a la vora de l'aigua, de costat. Reprimeixo un sospir, mentre ella mira a l'aigua, i giro el cap per mirar-la a ella.

Em sembla que m'agrada. Espera, com em pot agradar? L'he conegut fa tot just una hora. Sospiro, indecís, i giro el cap una altra vegada, cap al llac. Ja... però m'agrada.

Em ve al cap una vella tonada d'una cançó. És la mateixa cançó que m'ha vingut al cap, una cançó que gairebé he associat completament a ella. Vaig descartar tots els dubtes, plenament il·luminat, quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat.

I ara, què faig?

Em mullo les mans a l'aigua i em posso aigua per la cara, refrescant-me una mica. Em giro i em miro l'Alex que sembla pensatiu, mirant el llac.

-Ei, que penses?- li demano, somrient.- Terra cridant a l'Alex, Terra cridant a l'Alex...

M'aixeco i vaig cap a ell, amb una cella alçada.

-Hola??- li passo la mà per la cara.

Veig que em diu alguna cosa i torno al món real, dibuixant un somriure.

- Ai, ho sento... m'he distret.

Me la quedo mirant, una altra vegada, però aquesta vegada no em perdo en els propis pensaments. No tant, almenys. M'ajupo i em remullo una mà amb l'aigua cristal·lina del llac, refrescant-me la cara i recuperant totalment la serenor.