L'art de viure

Em miro uns segons el dibuix i somric. Ja està, està perfecte. Tanco el quadern i escolto el que em demana. Em giro per estar de cara a ell i rodejo les meves cames amb els meus braços.

-Fer fotografies, tocar el piano, llegir, cantar, muntar a cavall... Soc una noia bastant tranquil·la.- Ric. - Vaig aprendre a tocar el piano quan tenia quatre anys, i la veritat es que m'encanta. I muntar amb el meu cavall sempre m'alegra un dia trist.

Li somric i m'aparto un cabell de la cara que el vent ha arrossegat.

-I a tu?

- Doncs... el quidditch, el futbol i les noies - dic, rient -. També m'agrada molt el teatre i, encara que una mica menys, qualsevol art excepte l'arquitectura, que no entenc gaire bé...

Trec una peça de bronze, petita, en bloc, i agafo la vareta, amb què començo a modelar el bronze donant escalfor amb la punta. En pocs minuts tinc a les mans una figura que s'assembla prou a un cavall, malgrat que els detalls més petits no són molt precisos perquè em falten algunes eines més útils, específiques per una feina així.

- Té, agafa'l. Compte, encara està una mica calent, no t'agafés per sorpresa... - li allargo la figureta -. Sé que no és tan bo com el dibuix, no se'm dóna tan bé.

-Oh! A mi m'agrada el teatre, però anar-lo a veure. Mai seria capaç de pujar a un escenari. També m'agrada llegir-lo...

Em quedo uns segons en silenci, mirant el que fa. Al principi no veig bé la figura, però després no puc evitar un somriure i que una riallada surti dels meus llavis, allargo la mà, amb compte, i agafo la figura amb la punta dels dits.

-Està molt bé! Jo no ho he fet mai, això. Mola molt!

Em miro el cavall de bronze, encara amb un somriure als llavis i després li torno, rient.

-M'agrada, m'agrada.- ric.- Així que t'agrada el Quiddtch? A mi em fa una mica de por, l'escombra, així que no serveixo per això. Però m'encanta dibuixar escenes de Quidditch o fer fotos. Sempre són expectaculars.

- A mi m'agrada més representar, i potser m'agradaria dedicar-m'hi algun dia, almenys com a hobbie - dic, somrient -. I... sí, m'agrada molt l'esport en general, gairebé tant com l'art.

Mentre agafa el cavall furgo dins la meva bossa, amb calma, sense saber del cert si porto les eines. Trobo una capsa, recoberta de pell, i dibuixo un somriure. En trec una eina de vidre, prima, amb una punta metàl·lica, esfèrica, minúscula, com si fos un bolígraf de punta molt fina. És gairebé com una agulla. Dóno un copet de vareta a aquesta boleta de vidre, que es posa de color vermell, com incandescent, i recupero el cavall. M'entretinc a afegir un parell de detalls a la cara, al morro i a les peülles, i després allargo la figura acabada a la noia altra vegada.

- Té, queda-te'l. Així et recordaràs de mi més fàcilment - li pico l'ullet, divertit, i després guardo les eines.

-Si representes algun dia m'ho dius i et vaig a veure! Seria divertit!- Dic amb un somriure.- Has entrat a l'equip de Quidditch de...- llavors, per primer cop, m'hi fixo en el seu uniforme.- de Slytherin?

I es que jo no anava mirant uniformes per relacionar-me amb la gent. Només hi parlava, i si em contestaven malament, doncs me n'anava. I si no, doncs hi parlava. Fos de la casa que fos.

Em quedo mirant el que fa quan li torno el cavall, encuriosida. Sempre m'ha cridat l'atenció veure algú que sap fer alguna cosa que jo no se fer, i m'encanta mirar com ho fa, observar-ho tot. Quan m'allarga de nou el cavall alço una cella, agafant-lo.

-De veritat?- Em posso una mica vermella i torno a mirar-lo a ell.- De veritat vols que me'l quedi? Uo... gràcies... ara jo t'hauria de donar alguna cosa, no?- Li demano, pensativa.

Remeno el cap, quan diu que m'hauria de donar alguna cosa.

- No, no, de cap manera. Acceptant-lo, malgrat saber que sóc... un Slytherin, ja estic content. A més, què faria jo d'una figureta de bronze d'un cavall?

Li somric, tranquil, amb una cella alçada. Es posa vermella, en adonar-se que la miro, però no dic res.

Baixo la mirada, perquè no m'agrada ser el centre d'atenció i ell m'està mirant. Així que, em miro el cavall amb un somriure als llavis, i les galtes enceses.

-Gràcies...- li dic.- Però t'he de donar jo també alguna cossa a canvi... Si no, no em sento bé. Encara que siguis un Slytherin.- li dic, amb un somriure.- No deus creure que a mi m'importa molt això de les residències, no?

Em quedo pensativa, perquè no sé que puc donar-li. Em miro una goma per fer-me cues que porto al canell i me la llevo.

-Té. te la quedes fins que pugui fer-te un dibuix o alguna cosa millor. Jo ho faig massa lent, així que t'ho quedes per enrecordar-te de mi fins que acabi el regal de veritat.- Li allargo la goma de color blau.- No fa falta que te la possis si no vols, eh?- ric.

Agafo la goma que m'allarga i me la poso al canell, amb una cella alçada.

- No necessito cap goma per recordar-me de tu, però... com tu vulguis - li somric, tranquil -. Així, no t'importa això de les residències?

A mi no m'ha importat mai gaire. Els amics són els amics, i els que no són amics, no ho són; però això és independent de residències i de fal·làcies estúpides sobre muggles contra mags, i merdes d'aquestes.

-Au, va.- li dic, donant-li un copet amb el colze quan diu allò de que no li fa falta cap goma per enrecordar-se de mi.- Doncs... Sincerament, no. Jo intento portar-me bé amb tothom, perquè no m'agrada que algú s'enfadi amb mi. Si algú no vol ser amic meu, doncs que no ho sigui. Si vol, doncs endevant. Sigui qui sigui sigui com sigui. Crec que si deixessim de banda tot això podriem cooperar millor tots junts.

Em miro el cavall que tinc entre les mans. S'assembla al Pigat i tot. Es genial. Alço el cap, mirant-lo a ell.

-A tú t'importen?

Ignoro el cop de colze que em fa en to de broma, l'escolto, i remeno el cap, automàticament, quan em pregunta.

- No, ho trobo una bestiesa. Si em cau bé algú, em cau bé per com és, no pel color de la corbata i de l'uniforme. A més, quan sortim d'aquí... quan sortim d'aquí aquests colors ja no signifiquen res.

Jugo distretament amb la goma blava que tinc al canell, i aixeco el cap per mirar-la.

Faig que sí amb el cap. Jo també penso així. Obviament, em sento afalagada per que el barret m'enviés a Ravenclaw, i em sento bastant identificada amb l'estereotip d'una Ravenclaw, però això no vol dir que m'hagi de dur malament amb els altres perquè son de les altres cases.

-I jo et caic bé? A pesar de ser una rata de biblioteca, és clar.- Li demano, somrient.

Agafo el quadern de dibuix amb la mà que no agafa el cavall. Pensativa. Obro el quadern fins arribar a aquell dibuix que no havia encantat, el dibuix del barret que tria. El giro i li ensenyo.

-Aquest et va dir alguna cosa?, quan te'l varen possar, dic. Hi ha gent del meu curs que comentàven que havien estat discutint la residència. A mi no em va dir res. De fet, quasi no me'l varen possar...- Ric.

- Ets artista, els artistes em cauen bé per norma general - dic, somrient.

Miro el dibuix que m'ensenya del barret que tria. Com l'havia fet? De memòria? O havia anat expressament a buscar-lo al despatx del director? O havia agafat el quadern de dibuix algun any, el primer dia, durant el sopar de celebració?

- Doncs... no em va dir gaire res, no. Va murmurar que era un Slytherin de pura cepa, orgullós, astut, tossut, amb les coses clares, i abans que tingués temps d'entendre què em deia ja havia cridat "SLYTHERIN!" i els verds aplaudien. Però sempre hi he estat molt bé, crec que va encertar-la. L'únic que passa és que molts Slytherin es tanquen més, i jo sóc més obert.

-Jo vaig sentir un: "ahà, està claríssim" i va cridar Ravenclaw. Jo també he estat bastant bé a Ravenclaw...

Vaig baixar la mirada al meu dibuix del barret i aixeco el cap per mirar-lo a ell.

-Els teus pares van estudiar aquí? A Hogwarts?- li demano.- Ho demano perquè hi ha gent que es coneix perquè els seus pares eren amics, o inclús els seus avis!!

- Sí, també van estudiar a Hogwarts. Els teus, també?

Jugo distretament amb la goma que tinc al canell, i em quedo mirant la noia, que altra vegada es posa vermella.

- D'on et ve l'afició a la pintura? És per algun familiar, o és un descobriment que vas fer tu mateixa?

Faig que no amb el cap.

-Bé, no tot dos. El meu pare sí, però només ell... La meva mare va estudiar a la Scuola Da Vinci.

Agafo el cavall que m'ha regalat i me'l quedo mirant, distretament, possant-me vermella en sentir la seva mirada sobre mi.

-Bé...- Començo, pensativa.- La meva àvia materna era pintora, a més d'una actriu, quan era jove. La meva mare sempre m'ha dit que he sortit a ella.

- La Da Vinci? - dic, amb la boca entreoberta; tenia entès que era molt cara -. Vaja... així que l'àvia, eh? Està bé. A mi també em ve del meu avi. Era un dissenyador molt famós, però no el vaig conèixer mai.

Faig una ganyota i després torno a somriure, perquè la seva presència m'és agradable i m'agrada estar parlant amb ella. I em fa gràcia quan es posa vermella.

- I... la teva àvia també era tan guapa com tu? - dic, divertit, esperant la seva reacció.

-Sí, jo també em vaig quedar així quan m'ho va dir. Jo no hi vaig anar per què els meus pares no s'ho podien permetre, però es veu que els meus avis sí s'ho podien permetre llavors... Un dissenyador famos? Uau...

En sentir la seva pregunta em quedo de pedra, vermella, i baixo la mirada intentant que no es vegi molt la vermellor de les meves galtes.

-Eh... jo... em...- dic, sentint-me imbécil de cop.- Bé... jo... la meva àvia... No sé com em veuràs a mi, però la meva àvia era bastant bonica. Era una actriu molt famosa... potser la coneixes o has sentit d'ella... és deia Lucrezia Brunetti...

Segueixo mirant el cavall i els detalls del cavall, amb un somriure als llavis i encara amb les galtes enceses.

Me la quedo mirant, amb un somriure, quan es posa nerviosa. Somric més àmpliament en adonar-me que ella també dibuixa un somriure tímid, amb la cara vermella, sense atrevir-se a aixecar el cap. No la forço a mirar-me, perquè suposo que ha de ser incòmode que et forcin a abandonar la pròpia timidesa.

- Lucrezia Brunetti... La veritat, no em sona. L'únic Brunetti que em sona és el personatge de ficció de les novel·les antigues. Em sap greu - dic, divertit, esperant que aixequi el cap.

Deixo anar una riallada quan em diu que l'unic Brunetti que li sonava era un personatge de ficció. Aixeco el cap poc a poc, esperant que el color de les meves galtes torni a ser el natural.

-No passa res, potser la coneixen els teus avis!- ric.

Me'l quedo mirant uns segons, abans d'obrir la boca un altre pic. Em cau bé, aquest noi. És simpàtic i dibuixa! No havia trobat a ningú amb qui parlar sobre dibuix.

-I el teu avi, com es deia? El dissenyador famós, dic.

Observo com, mica en mica, va recuperant el color natural, clar, de la seva pell, i després aixeca el cap i em mira. Els meus ulls es claven en els seus durant uns segons en què cap dels dos es decideix a trencar el contacte visual.

- Doncs... - em quedo distret uns instants, en els seus ulls immensos, de color blau com el cel -, com jo, es deia. Alexander McQueen. Ell va dir que li agradaria que fos així, que el seu nom i el seu art no morissin amb ell. Per això em dic com ell; això que a mi m'agradi l'art tant com a ell és més aviat una ironia del destí, que va voler que es complís el seu últim desig.

Aquesta vegada sóc jo el que abaixa el cap, tímidament, dissimulant el lleuger toc de color vermellós a la meva expressió. Per un instant he perdut totalment el control de la situació: un instant en què els seus ulls m'han dominat completament.

-Alexander...- dic, dient el seu nom sencer.- És bonica, la història...

Llavors baixa la mirada ell. M'estranya, perquè tota aquesta estona la que baixava la mirada era jo. Me'l quedo mirant, sorpresa i somric, perquè em fa gràcia com baixa la mirada.

-Alexander McQueen... Em sona una mica, però no sabria dir-te... -Miro que encara té el cap abaixat i canvio de tema.-El meu nom me'l va possar l'avia. Saps...? La Lucrezia. Em va possar nom de una deesa llatina, l'esposa de Júpiter, deesa dels deus... No sé perquè, però si l'avia ho volia, ho haurien de fer, es molt tossuda...- ric.

Aixeco la mirada una altra vegada, com si res, i escolto el que em diu.

- Doncs... sí que tens quelcom de deessa... - murmuro, trapella.

Me la quedo mirant, durant uns instants, però aquesta vegada no abaixo la mirada i li aguanto, els meus ulls creuant-se amb els seus. Dibuixo un somriure, sense apartar la mirada.

Me'l miro uns segons, intentant aguantar-li la mirada. Em somriu, i jo abaixo la mirada un altre pic, sense poder aguantar. No m'agrada ser el centre d'atenció...

-Mmmmh...- dic, sense saber que dir.- Doncs....

Estic en blanc. Em miro el cavall que tinc entre les mans, uns segons, fins que trobo el valor sufiicient com per aixecar de nou la mirada i somriure-li.

Es fa el silenci, un silenci incòmode que no sé ben bé com interpretar, però que no m'agrada. Normalment ja ho tenen, aquests silencis incòmodes: incomoden.

- D'això...

Però no sé què dir, perquè no hi ha res a dir. Recordo una vella cançó: Va dir 'La teva oratòria deixa molt a desitjar; sovint val més un silenci, sovint val més actuar'. Però no puc fer res, i només la miro, atrapat pels seus ulls, incapaç de trencar el silenci que de sobte s'ha format.

Els seus ulls em miren, i jo no sé ja molt bé com reaccionar. El silenci ens incomoda a tots dos. Ell intenta parlar, però com a mi, no se li acudeix res a dir. De fet, no hi ha res a dir.

No sé que fer, no sé que dir. Em mossego el llavi, molt incomoda, i el miro un segon, el seu rostre, els seus ulls, fixant-mi bé. Procuro no fixar-me molt en que ell m'està mirant, només en mirar-lo a ell, i utilitzar després la meva memòria fotogràfica, ja que voldria dibuixar aquest rostre, ja que conté molt més del que sembla que conté.

-I...- dic, de sobte- Els teus pares també eren de Slytherin?

Es un tema pobre, ho sé, però no m'agrada el silenci incòmode, i l'altra opció que tinc es anar-me'n... i no me'n vull anar.