Compensacions i planificacions [Erion]

Quan per fi veig a l'Erion em sembla que he estat més de mitja hora cercant-lo. I es que l'escola es massa gran i hi ha massa gent com per trobar a un entre tants.

-Erion!- li crido, mentre vaig cap a ell.

Abans de que em digui res quan arribo a ell l'abraço ben fort i li faig un petó ràpid.

-T'estimo.- Li dic, somrient.- Com estàs? Com va tot?

Sento com algú em crida. Ja sé qui és, és clar que sé qui és. El cor em fa un salt i em giro, amb un somriure d'orella a orella, just a temps per rebre la seva abraçada i el seu petó, que corresponc, feliç.

- Hola - dic, encara amb el somriure -. Jo també t'estimo.

Després em pregunta com estic. El somriure es falseja una mica, però el mantinc malgrat saber que ella ha notat aquest canvi d'humor.

- Doncs... no ho sé. Això de Hogwarts m'està estressant, em sento una altra vegada com quan era petit i els meus germans tornaven de Hogwarts. És envoltat de mags quan se'm fa més evident que no ho sóc. Però et tinc a tu, i això ho cura tot. - li faig un petó, tranquil.

Li rodejo amb el coll amb els meus braços i li torno el petó, contenta jo també de trobar-lo.

-Saps? A mi també m'està estressant això. La Sam no hi és i la gent demana, i no hi soc a gust. A més a més, d'aqui res s'acaba el curs i jo ja no hauré de tornar aqui mai més.

Li somric i li trec la llengua un segon, trapella. Després segueixo.

-Jo necessito tenir unes vacances. He estat pensant en allò que em vas dir de l'escapada... i necessito fer-ho. Si... si no tens res a fer, m'encantaria que ens anessim junts a algun lloc. Jo necessito desconectar, com vaig fer al nadal... I tu has estat aqui sol, i em sap greu... t'ho vull recompensar.- Li trec un altre pic la llengua.- Vine amb mi, va...

Somric, cada vegada més. Literalment, s'ha carregat totes les meves preocupacions amb unes paraules dolces i una proposta fantàstica.

- Doncs... marxem, on tu vulguis, ara mateix - li faig un petó -. Podem anar a qualsevol lloc, el que tu prefereixis. Què et semblaria Manhattan? O el Japó? O... alguna illa del Pacífic que no sapiguem ni pronunciar? El que tu vulguis...

L'abraço, feliç, i li somric.

Ric i l'abraço amb força un altre pic.

-Que et sembla si primer mirem els doblers?- Li faig un petó llarg, molt contenta.

Quan em separo d'ell, me'l quedo mirant uns segons, el seu cabell, els seus ulls, els seus llavis...

-Tenia por de que em diguessis que tenies coses a fer.- li dic, amb un somriure timid.- No volia anar-me'n sola...

Faig una cara estranya, pensatiu. Té raó, s'ha de pensar en els diners. Tinc força estalviat, em dic. Potser podríem fer alguna cosa digna de debò.

- Tinc uns estalvis que no dubtaria en fer servir, no sé si hem de patir gaire per això. Però et vull demanar una cosa... - la miro, fingint seriositat .- Res de màgia fins que tornem a ser al Regne Unit, d'acord?

Li faig un petó al front, feliç.

Me'l miro, esperant el que em pensa dir, però després somric i li faig un petó, mentre li agafo de les mans.

-No tinc cap problema. A no ser que se m'escapi, i lo dels cabells...- faig un somriure.- I la vareta l'he de portar a sobre, per si de cas, però a part d'això... res de màgia.

Li acaricio la galta, tendrament.

-Em... cartes amb mussol podré enviar?- demano, amb un somriure trapella.

Somric, feliç, i assenteixo quan menciona el mussol.

- Esclar, no és que vulgui deixar-te incomunicada, tampoc... - li faig un petó -. Bé, ja has pensat on vols anar?

L'abraço, i me la quedo mirant. Em distrec, perdent-me en els seus ulls, i no sé si em diu res, perquè només tinc pensaments per ella i per com l'estimo. Em respon, però no sé què diu. Al final torno a la terra i somric, més feliç que mai.

- Perdona, m'he distret, què deies?

Ric, contenta, quan m'ho demana.

-Erion, et distreus molt, eh?

M'apropo a ell i junto els meus llavis amb els seus en un dolç petó. Després em separo una mica d'ell i somric.

-Et deia que em va bé tot. Però preferiria anar a algún lloc d'Àsia.

Ric, quan em diu que em distrec molt. Té raó; li faig un petó i l'abraço, amb força.

- És que t'estimo...

Després assenteixo, i em poso a pensar en destinacions a l'Àsia.

- La Xina? El Japó? L'Índia?

-Jo també, prou que ho saps...

Li pentino els cabells amb els meus dits mentre l'escolto.

-Emmmm L'Índia? Em va bé tot.

L'abraço amb força.

-Serà genial...

Somric, feliç.

- L'Índia? Doncs l'Índia, com tu vulguis. M'és igual on, si estic amb tu.

L'estrenyo ben fort, i l'agafo de la mà. Aquella mà delicada, de dits prims i moviments gràcils, que tantes vegades he agafat.

- Quan vols marxar?

-Demà a la nit?- li demano.- M'he de quedar almenys pel dinar de demà, que es quan acaba tot definitivament. M'hauré d'acomiadar de molta gent, que potser no torno a veure fins d'aqui molt... i li he de demanar al James que si l'estat de la Sam canvia m'envii alguna carta.

Li estrenyo la mà i li somric.

-T'estimo.- li dic.- Molt, moltíssim. No saps quant...

Sospiro, de felicitat.

- Doncs demà a la nit, marxem. Ara, anem a dormir.

L'agafo més fort encara de la mà i, encara amb el somriure, faig camí cap al castell.

Alço una cella.

-No tinc molta son, però d'acord, anem.

Començem a anar cap al castell. Miro al meu voltant i sospiro. Perquè aquesta ha estat casa meva. Sempre... i ho trobaré a faltar.

-Com es deien els teus germans.- Li demano.- Potser la meva germana em va parlar d'ells. Eren de Gryffindor?

Ric, divertit, quan diu que no té son. Jo tampoc, la veritat.

- El gran és Theo, i va anar a Ravenclaw, i el mitjà, Virgil, va anar a Gryffindor. Tots dos es barallen sempre perquè no es posen d'acord sobre quina residència hauria estat la meva si hagués tingut prou màgia.

M'aturo a la porta del castell i ens girem cap als jardins. Es veu el llac, el rierol que passa per sota del pont, la cabana del guarda-boscos. Fa cara de nostàlgia, ella. Encara no ha marxat i gairebé ho troba a faltar. Li faig un petó, dolç però apassionat, i la miro als ulls abans de reprendre el camí.

Me'l quedo mirant una estona quan em diu allò de les residències.

-Si vols saber-ho podem anar a agafar el barret seleccionador i demanar-li.- ric.- Crec que la meva germana va parlar-me alguna vegada del Virgil, però no estic segura.

Em miro els exteriors de Hogwarts, amb el cor lleugerament encongit. Li corresponc el petó i em perdo als seus ulls quan em mira. Després li agafo de la mà i continuem caminant.

-Vés a saber que fa la Dianne, ara...- em dic, possant els ulls en blanc.- Demanem un sopar petit a la cuina i sopem a la Sala de la Necessitat?

- Quants anys té, ta germana? - dic, una mica encuriosit.

Assenteixo davant la proposta. La Sala de la Necessitat em sembla un lloc fascinant, més fascinant encara que tots els altres llocs de Hogwarts. I mira que ja és prou difícil.

-Bé, ella te 25, diu que en te 22... Mai està contenta, és... una mica estranya. Però molt bona noia.

De seguida arribem a la cuina. Demano una mica del sopar d'aquesta nit, i els elfs ens ho donen de seguida en bosses, com el menjar per portar a casa dels muggles. Agafo una de les bosses i comencem a caminar cap a la Sala de la Necessitat.

-L'ultim cop que vaig veure la Dianne, llegia Sylvia Plath... la que es va suicidar ficant el cap al forn. Deia que es veia reflectida en l'estat d'ànim.- posso els ulls en blanc.

Em parla de la seva germana, i no puc evitar riure per sota del nas quan comenta això de Sylvia Plath. Agafo la bossa que m'allarga l'elf i anem, encara agafats de la mà, cap a la Sala de la Necessitat.

- Doncs podria ser que es coneguessin, perquè en Virgil té 26 anys, i potser anaven al mateix curs o amb un any de diferència. En Theo farà trenta anys aquest octubre, o sigui que és més difícil... - ric, divertit.

Arribem a la paret nua on, suposadament, hi ha la porta de la Sala de la Necessitat, al setè pis. No m'he adonat de les escales ni dels passadissos, en realitat. Em miro la noia i somric, feliç, mentre es dibuixa el marc d'una porta a la paret.

[Tema tancat, segueix a la Sala de la Necessitat]