La calma entre tempestes [Erion]

Despres de tornar a fer la ronda d'encanteris defensius al voltant de tota l'escola i revisar le entrades secretes, vaig anar fins al llac negre i em vaig quedar mirant el llac un segons. Després vaig jeure a l'herba.

Feia temps que no sabiem res del Fortin, i els muggles semblaven tranquils. No creia que durés molt aquest periode de tranquil·litat, però pensava aprofitar-lo com pogués.

Vaig quedar-me allà, mirant els níguls, durant una bona estona, pensativa.

Vaig anar fins al llac. Hi anava sovint, aquests dies. S'hi estava tranquil, i em feia falta tranquil·litat. Serenor, calma, autocontrol. Molt autocontrol, per evitar que les coses es sortissin de mare.

Quan vaig veure que ja hi havia algú, vaig fer un gest per anar-me'n. M'estranyava: aquell racó no el freqüentava gaire gent. Vaig fixar-me en la cara de qui s'estava, somiadora, mirant els núvols. No em va costar massa, reconèixer-la. Vaig tornar a fer mitja volta, sobre els meus talons, i vaig caminar sense presses cap al seu costat, asseient-me prop seu. No massa a prop, tampoc. Tothom necessita el seu espai, i fins i tot aquells amb qui ho comparteixes tot te l'han de respectar.

Un soroll de passes em distreu i miro cap allà. Quan veig a l'Erion somric mentre s'asseu a prop.

-Erion.- el saludo.- Com t'està anant tot?

M'incorporo una mica i miro el llac, tranquil, deprés torno a mirar l'Erion.

-Em sap greu no haver-te fet molt de cas.- dic, possant els ulls en blanc.- he estat liada...

Recordo la baralla a Hogsmade i rodo els ulls. M'hauria de mirar això de la impulsivitat. Bé, almenys la Sam em va dir que no aniria a per ell...

Remeno el cap, tranquil·lament. No és culpa seva, ni de ningú. Jo també he estat fent la meva, investigant cada racó de Hogwarts. I sospirant per la pèrdua que suposa haver vingut. No és que ho consideri un error. I ara!, no ho és pas, un error. Però si hagués sabut, amb més detall, l'esdevenidor, possiblement hauria optat per quedar-me a Londres, endegada ja la matrícula a la Universitat i a punt per fer allò que més m'apassionava.

- Tranquil·la, no és culpa teva.

Me'l quedo mirant i m'apropo més a ell. L'abraço, amb força.

-En què penses, Erion?

Miro els seus ulls, preocupada. Li veig algo a la cara que em diu que no està del tot bé. I no m'agrada, això.

-M'ho pots dir, ja ho saps...- Li acaricio la galta, amb delicadesa.

Sospiro i li faig un petó, dolç, als llavis. Li agafo les mans i tanco els ulls, durant uns instants, abans de tornar-la a mirar i parlar-hi.

- És només... bé...

Remeno el cap, pensatiu, i mica en mica vaig processant com han d'anar les coses. La meva relació amb la Lily és prou madura i podria aguantar un embat així. I tant, que ho aguantaria. Ella ho entendria, com jo entendria que es volgués quedar a Hogwarts. La distància no és tan gran, i ella sempre pot venir a casa de tant en tant.

- Em sembla... que me'n torno a Londres.

No dic res. Només m'el miro en silenci. En el fons m'ho esperava: ell té tota una vida allà que pot recuperar.

-Quan te n'aniràs?

Penso en la vida normal de l'Erion i l'envejo. Jo voldria tenir una vida semblant a la seva. Tranquil.la, sense molts d'espants...

Abaixo el cap, clavant la mirada al terra humit per les pujades i baixades del nivell del Llac. Un tentacle del calamar gegant es deixa entreveure, fregant la superfície i alterant la calma inalterable.

- No ho sé... vull tornar per poder anar a les classes de la Universitat. Ja estic matriculat, i no voldria perdre-m'ho... - aixeco el cap i li estrenyo la mà -. Però això és al setembre, i ara... ara no tinc res a fer... si vols em puc estar aquí durant l'estiu. No em sembla malament, i si tu ho vols podem fer una escapada d'un parell de setmanes, durant l'estiu..., que a tu també et fa falta descansar i aquí no ho estàs fent gaire.

Callo, en adonar-me que estic parlant massa. Torno a abaixar el cap i tanco els ulls. Vull seguir fent la meva vida, però ella és una part important d'aquesta, i em fa por que alguna cosa s'espatlli.

Deixo de mirar-lo quan diu allò de l'escapada. No perquè no em sembli bona idea, és clar que no. Ell ho sap que a mi m'encantaria. Però no puc fer plans per tan adelantat. Falta poc, per l'estiu. Ho sé... però el Fortin fa temps que no fa res. Ni ell, ni els seus gossos, i alguna cosa em diu que en faran alguna. No puc fer plans, perquè me'ls espatllaran. Com sempre sembla que m'ho fan...

-Ja ho veurem llavors. D'acord?- li dic, sense mirar-lo.- No em fio d'aquesta calma. Sembla que els alumnes de Hogwarts per fi tornen a fer-se després de la baralla. La Sam i jo no veiem cap signe de perill en les nostres rondes nocturnes...- deixo anar un badall. Fa temps que no dormo, almenys no tot el que hauria de dormir. Però mereix la pena. Hogwarts es segura.- Tot sembla tranquil, però si planejo alguna cosa pel futur ells vindran i m'ho espatllaran. Com sempre...

Ara si que el miro, i li faig un petit i trist somriure.

-Però saps que m'encantaria. De veritat. Si al final podem... La Sam i el James podrien fer-se carrec de Hogwarts sense problemes. Però no se si el James estarà bé per llavors. Espero que si.

Assenteixo, una mica decebut. Voldria que les coses fossin diferents, més normals, però no he tingut la fortuna -o desgràcia- d'enamorar-me d'algú "normal". No, m'he enamorat d'algú diferent. I no me'n penedeixo, gens.

- Tranquil·la, ho entenc - esbufego, però l'abraço i li faig un petó.

Ens quedem estirats a la gespa, humida, de costat i abraçats.

- Promet-me que em vindràs a veure sovint quan sigui a Londres... - li faig un petó i me la miro, esperant una resposta.

-És clar que si... i sé que sonarà egoista... però no m'oblidis quan siguis allà.- Li dic, fent un mig somriure, recordant el dia que ell em va dir el mateix, a King's Cross.

Li faig un petó, sincer, i el torno a abraçar.

-T'estimo- li xiuxiuejo a l'orella.- Tot va bé, eh? Només es que jo soc una mica... paranoica potser. Però crec que en tinc dret de ser-ho després de tot el que m'ha passat.

- Ja ho sé... però no has de patir tant... el Fortin té la por ficada al cos des de l'atac contra el James, i no treurà el cap fins d'aquí uns mesos. No has sentit que les seves accions s'han enfonsat cinc-cents punts en escassament una setmana?

Li faig un petó al front, sense separar-me d'ella.

- Lily... sé que no t'hauria de demanar això... però és que em poso molt nerviós quan em fico al llit jo tot sol, i em llevo al matí i tampoc estàs amb mi, i m'adono que t'has passat la nit fent guàrdia... - aixeco un dit -. Dóna'm una nit, només una nit de tant en tant. Unes poques hores de tranquil·litat, de poder sentir l'escalfor del teu cos al meu costat. Una estona junts, tu i jo, encara que sigui només algun dia.

Quan sento les paraules de l'Erion, m'adono de com està afectant tot això a la meva vida privada. Com m'afecta des que em vaig trobar al Fortin a l'hivernacle. Com va canviar tot de cop. Com tot ja no tornarà a ser igual. Em miro l'Erion, sense saber que dir. Per una part, té raó. Jo hauria de descansar algun dia, i ell ho passa malament. Per l'altra, em fa por. Em fa por que un dia em llevi i em trobi algun amic meu mort, com el dia de després de la mort del Matt.

Però els seus ulls m'ho demanen. Em demanen que li digui que si, i no puc dir que no als seus ulls.

-D'acord.- li dic.- Ho faré, t'ho prometo. Reservaré sempre una nit a la setmana per estar junts... et sembla bé?

Assenteixo, lentament, i li faig un petó.

- Estic tranquil només de pensar que dormiràs una mica...

Després m'incorporo, separant-me una mica d'ella, i la miro.

- Ets la dona més bonica que he vist en ma vida, no t'ho havia dit mai?

-Menteixes- li dic, envermellint a la vegada que els meus cabells canviaven de color.

Aparto la meva mirada d'ell encara vermella, i em vaig quedar mirant el llac tranquil.

-Sempre m'ha agradat aquest lloc.- li explico,abans de tornar a apropar-me a ell i besar-lo