BBC Central - "La màgia existeix"

Surto del meu despatx quan són tres quarts de vuit del vespre, i després de fer un petó i una abraçada a la meva estimada i d'acomiadar-me i desitjar sort al Bruno, desaparec i em planto a la seu central de la BBC. Aparec en un racó del carrer, a uns cent cinquanta metres de la porta d'entrada, però des de la distància ja hi reconec el James, que m'espera.

- Em sap greu dir-te que no t'ha sortit tot com volies, James. - sospiro, mentre arribo al seu costat; no trec la vareta, i ell tampoc fa cap gest hostil -. He d'admetre que va anar de poc, però... tenir una nòvia observadora i una mica carinyosa va molt bé, i vam veure aviat que es tractava d'una trampa.

Em mira, tranquil, i li torno la mirada. No ha vingut sol; dues noies són a dins, xerrant tranquil·lament, sense adonar-se de res, d'esquenes a nosaltres.

Alço una cella quan el veig al final del carrer. Entenc que no ha funcionat i empasso saliva; però quan veig que ve sol em sorprenc. Els fets han canviat, ja. Potser els fets futurs també canviaran, en més o menys mesura.

- Ja ho veig... una llàstima; però era un pla que s'agafava pels pèls. I en tres dies no hem tingut temps de preparar res millor.

Me'l miro. Feia dos mesos que no ens vèiem; és un dels individus més buscats del país, però no tinc cap intenció de delatar-lo. No serviria de res.

- Et veig bé. És una llàstima que això només multipliqui les meves probabilitats de morir - me'l miro; no hi ha odi, curiosament, sinó pura oposició de forces -. Què tens pensat, exactament?

Sospiro, mentre me'l miro. És una llàstima tenir-lo al bàndol contrari; en unes altres condicions el consideraria un amic, i de fet no crec que la nostra actitud sigui gaire diferent que si fos així. La única diferència és que si algun dels dos fa alguna cosa que a l'altre no li agrada, les probabilitats que un dels dos mori són molt altes.

- Què vols que et digui... Tu també sembles estar en bones condicions, i ja m'has demostrat que si he de tenir en compte a algú és a tu. De poc que em mates, la última vegada.

Em recolzo a la paret, al seu costat, mirant cap al final del carrer.

- Suposo que irrompré a la sala principal del plató, em carregaré els que estiguin allà i proclamaré la supremacia de la màgia al món. Però encara no ho tinc clar, potser em comporto una mica més. - em giro cap a ell -. Com sabies que la Bianca estava amb els nostres?

Ignoro el comentari sobre la batalla i em giro cap al carrer, recolzant l'esquena a la paret, al seu costat.

- Pel seu nòvio, el Bruno. I perquè és molt mala oclument, encara que aixequi mitja dotzena de muralles - ric per sota el nas -. Escolta, això d'entrar matant a tothom... és perillós.

Em giro cap a ell.

- No la mena de "perill" que tu busques; se't descontrolarà i se t'emportarà a la tomba, Kikus. A tu i a nou-cents milions de persones més. I a la meitat de mags del planeta - me'l quedo mirant -. Però pots arreglar-ho; fes les coses una mica bé, dins la mesura que sigui possible, i potser podrem minimitzar els danys.

Em torno a girar, sense donar-li l'esquena però apartant la mirada d'ell.

- Però, per què negar-ho... pensar que et matarà una bomba nuclear em fot de mala lluna. Vull fer-ho jo, si s'ha de fer.

- Nou-cents milions? Uau, no em creia tan poderós com per provocar una guerra nuclear a gran escala. - alço una cella -. Així em vols matar? Interessant, no sabia que m'odiessis així.

Sospiro i em giro cap a ell.

- Minimitzar danys... uhm... com vols que ho faci? En el fons, la simple proclamació pot fer estralls.

- No t'odio. Entenc la teva posició i la teva manera de fer, encara que no m'agradin. Però et dec tot el mal que has fet als meus. Em va anar de molt poc, de no tornar-me boig per culpa teva.

Miro un moment a dins; les dues noies xerren tranquil·lament, encara. Ja va bé.

- Sí i no. Si anuncies públicament la supremacia de la màgia, tots se't tiraran al coll. Sé què pretens, i et funcionarà més o menys igual anunciant la simple existència de la màgia, i fins i tot proposant un cert col·laboracionisme. Farà de filtre igualment, cosa que em sembla que ens pot anar bé a tots, però... no val nou-cents milions de vides humanes. Potser podem pal·liar-ho una mica, i... sincerament, vull evitar una guerra oberta. No vull haver-me de posicionar, Kikus. Suposa convertir-me en tu, i per això ja et tenim a tu matant amics nostres.

Remeno el cap.

- Aviam, no t'agafis personalment això dels teus amics i coneguts. Ara, de fet, quan hi penso me'n penedeixo lleugerament: eren morts que intentaven cobrir la meva ascensió al poder. No calien; era impossible que complissin la seva tasca.

Em quedo mirant al noi que tinc al costat. Qualsevol diria que ens mataríem l'un a l'altre si fes falta. Potser seria millor que fos així; evitaríem un desastre pitjor. Ni els més dolents volen un desastre.

- I sí, que val nou-cents milions de vides. Val nou-cents milions de vides muggles, que ens permetran arribar a la posició que ens mereixem com a mags. Cinc-cents anys amagats, reprimits, tecnològicament estancats, mentre ells progressaven. Mira'ls ara! Som una opció genuïna, per a molts d'ells; científics i enginyers ens posaran en un pedestal. I a tu... a tu et recordaran per sempre, per les teves teories. El primer filòsof de la màgia! Sona bé i tot, James. Només cal que em deixis fer.

Alço una cella, nerviosament. No és que estigui nerviós, però segueixo tenint alguns tics.

- Kikus, no siguis ingenu. Set mil nou-cents milions de muggles contra escassament quaranta milions de mags, dels quals ben bé un terç ni ho saben. És una guerra perduda, mataràs vint milions de mags amb la vaga esperança que l'espècie humana s'hegemonitzi.

Remeno el cap i me'l miro.

- Sé que ho faràs i no t'ho pot impedir ningú. No em posaré a combatre amb tu, ara, perquè ens veurien i compliries el teu propòsit d'una manera més dramàtica, possiblement amb la mort d'un dels dos. Puja al plató i parla amb el realitzador, dient que tens una notícia d'última hora i que voldries una breu entrevista amb un dels presentadors. No hauràs de matar ningú i podràs fer el que tu vols des d'una posició més... inofensiva. No se'ns tiraran al coll a matar, sinó que ens veuran com la oportunitat que tu vols ser.

Assenteixo amb el cap, tranquil. Té raó, no cal negar-ho. Seria una estupidesa. Passarem el sedàs igualment, però tot anirà millor si no matem mitja humanitat en poc temps.

- D'acord, James.

Després em moc i vaig cap a la porta. Ell ve darrere meu, per tal d'impedir que les dues noies m'ataquin, suposo; potser també per fer de mediador.

- M'hauria agradat estar al mateix bàndol que tu, en comptes de ser els caps visibles dels dos pols oposats. Hauríem estat amics.

Alço una cella i entro, darrere seu.

- Ho érem, fins que et vas deixar perdre. De fet, ho semblem, encara que podríem matar-nos l'un a l'altre.

Quan les dues noies ens veuen aixequen les varetes i fan una ganyota. Remeno el cap i vaig ràpidament fins a elles.

- No, no! No ho podeu fer, això. L'he convençut perquè faci les coses bé; muntar una batalla aquí ens mostrarà hostils i no servirà per amagar el que ell vol proclamar, sinó per fer-ho més evident - les dues noies em miren -. Ho sento... no he pogut aconseguir res més.

Em miro la Sam, preocupat.

- Però no serà el mateix. El futur ja ha canviat, Sam. No serà fàcil, però serà més tolerable que el futur que has viscut tu. Però... ho sento...

Faig un gest al James perquè es quedi on és. Faré el que ha dit, sóc un home de paraula; però ho puc fer sol. Agafo l'ascensor i vaig fins al plató, on em trobo un redactor que m'indica on és el director.

- Senyor... Cahill - dic, llegint la placa -. Li porto una notícia d'última hora. D'importància mundial. Necessito un espai d'uns minuts per parlar en directe amb un dels seus presentadors.

Alça una cella i em mira, divertit.

- Oh, caram. Un adolescent amb cara de son em porta una exclusiva. Quant vols que et pagui? Mig milió? - riu, sarcàsticament; m'està prenent el pèl.

- No vull que em pagui, només vull fer pública la notícia. Sisplau, segueixo el seu noticiari cada dia i l'omplen amb reportatges de poca trascendència, només necessito dos minuts.

- De què tracta? - de sobte sona interessat.

- Euh... creu en la màgia?

Alça una cella i em mira. Trec la vareta, tranquil, i la hi ensenyo, sense semblar hostil.

- Al llarg de la història, sempre hi ha hagut individus amb capacitats... especials. Mags i bruixes, parlant en plata. Sé que sembla una broma, però és seriós. Em sembla que és el moment de desfer el Secret i obrir-nos al món.

- Vés a fer bromes a un altre, nen.

Faig un gest de vareta i tots els objectes de sobre la seva taula comencen a levitar. L'home s'espanta i s'aixeca, retirant-se una mica. Després faig baixar els objectes i l'home esbossa un somriure, fent-me un gest per indicar que vol veure'n més mostres. Faig cremar un llapis i omplo un vas d'aigua que, quan la tasta, li amplia el somriure.

- Vés a maquillatge i prepara't. Surts d'aquí tres minuts i en tindràs tres més per parlar amb el presentador.

Sento enrenou de gent que puja cap a dalt. No semblen espantats, sinó encuriosits. Sembla que el Fortin ha convençut els realitzadors.

- Noies... estem davant d'una nova era - abaixo el cap, resignat, sospirant -. No sé on arribarà, això...

Penso en l'Eileen. No me n'he acomiadat, malgrat que potser tot s'acabarà aviat.

Al cap de tres minuts sóc al plató i mitja dotzena de càmeres es centren en mi. Vaig fins la cadira que m'han preparat, a prop del presentador, que es gira i em mira.

- Tenim una notícia d'última hora. El Kikus Fortin és aquí per explicar-nos unes quantes coses de gran importància sobre un tema que no ens deixarà impassibles. Expliqui's, senyor Fortin.

- Gràcies. Bé... sé que pot sonar com una broma, però tradicionalment, des de fa mil·lenis, l'espècie humana ha constat d'una raça amb unes capacitats especials que, vulgarment, anomenaríem mags i bruixes. Estem parlant de gent capaç de controlar a plaer els fluxos energètics de l'univers, de manera que, literalment, poden fer el que vulguin. Fa més de cinc-cents anys es va establir una Llei de Secret que impedia el contacte entre les dues races -màgica i no màgica-, però que evidentment a partir d'ara queda anul·lat.

- Sí, que sembla una broma. Parla seriosament? Qualsevol cosa?

- [color=#006633]Pràcticament; hi ha limitacions, però crec que és evident la oportunitat per la ciència i la tecnologia no màgica, per la indústria, l'economia... La unió de les dues races comporta un progrés indubtable.

- Podria... fer-nos una demostració?

Faig una petita demostració, tranquil·lament, conscient que molts es mostraran susceptibles, creient que es tracta d'una broma.

- Fascinant. Heu vist com... treia aigua de la vareta? - em comprova el canell i els braços, buscant un mecanisme -. Espera... no hi ha truc!

- No, com ja he dit, no és una broma. Els mags existim de veritat. - sospiro, visiblement ofès; el presentador ho nota.

- Ah, n'hi ha més? Quants n'hi ha a tot el món?

- Més de quaranta milions, malgrat que n'hi ha alguns que no en són conscients. S'ha de practicar per a poder controlar-ho. Per tant... uns trenta-cinc milions de mags amb coneixements de màgia i bruixeria.

Però ningú escolta l'últim comentari. La dada els ha espantat. Un mag és un element de circ; uns centenars o uns pocs milers, objecte d'estudi científic; uns quants milers, una oportunitat tecnològica i industrian insuperable. Quaranta milions és un país sencer. Un país ple de gent amb poders molt superiors als de la resta de gent del planeta, capaços de destruir-los a tots amb la seva màgia. M'adono de l'error que ha estat dir la xifra quan un murmuri s'escampa pel plató.
Alguns em miren amb odi. No m'odien a mi, és clar, que he revelat el secret; sinó a aquells que l'han guardat, que han amagat una informació tan important als seus compatriotes, companys, amics i fins i tot familiars. Tremolo, imperceptiblement, abans de reaccionar. Després de molt temps, torno a tenir por.

- ... moltes gràcies per la vostra atenció. - i, dit això, desaparec del lloc. La hemos liao' parda.

[Surto del tema]

No ha funcionat.

Miro com el Fortin explicava el gran secret, i després surt corrents. Els muggles es remouen inquiets, alguns s'aixequen. Alguns d'ells em miren a mi, i jo sé, de cop, que el meu cabell deu estar canviant de color. M'espanto, molt, i miro amb ràbia al James.

-MOLT BÉ, JAMES, A LA PRÒXIMA FES EL QUE ET DONI LA GANA, TOTAL, SEMPRE HO FAS!!!.- li crido. Em giro cap a la Sam, que sembla que està a punt de cridar. Pensa com jo, ho sé. Està recordant. Tinc por, tinc ràbia, i noto com un nus s'em forma a la gola.- ENS ANEM, SAM!

L'agafo amb força, perquè ella s'intenta desfer de mi, i desaparetrem del lloc, deixant al James allà. Ell es el supermag que sap tot el que es fa, no? que s'apanyi ell solet.

[Sortim del tema]