BBC Central - "No ens podem permetre una guerra"

Arribo al plató acompanyat de la capità Morrison. M'hi espera el presentador que va fer l'entrevista al Fortin, amb una cara pàl·lida però forçant un somriure. El maquillatge dissimula molt bé el pànic que sent en aquest precís instant. M'assec al seu costat, una mica lluny, per tal de no incomodar-lo més, i veig com la poca gent que hi ha al plató evita treure'm els ulls de sobre o donar-me l'esquena. Només el productor, que sembla especialment tranquil en comparació a la resta, camina amunt i avall i fa el que toca. A la fi sento com fan el compte enrere i faig el meu millor somriure (també el més fals) quan entrem en antena.

- Bona nit a tots! Són les vuit del vespre i tenim aquí el professor James Bohr, docent i estudiós de la màgia teòrica. Bona nit, James!

- Bona nit, Charlie - sospiro, cansat.

- Crec que molts dels teus compatriotes estan, ara mateix, preguntant-se com és possible que existeixi la màgia. - omet el fet que hi ha persecucions, literalment, per tot el país, i que els mags s'estan deportant cap a Gal·les... i no precisament de vacances -. Creus que ens podries explicar, amb paraules planeres, de què va tot això?

Assenteixo, lentament, i em giro cap a càmara. De fet, vaig alternant, de tant en tant, entre la cara amable i espantada del presentador i la del càmera tres. Obro i tanco la boca un parell de vegades, respirant l'aire carregat del plató, abans de començar a parlar.

- Bé... com ja saben, tot a l'univers està compost de matèria i energia. En el moment en què es demostra que la massa es defineix com una forma més d'energia, podem concloure que tot és energia, no? - inspirar, expirar, inspirar... -. Els mags tenim capacitat, a causa d'una mutació de la membrana de les neurones, per controlar aquesta energia de l'entorn amb la ment. La base de la màgia és aquesta; una altra cosa és que s'emprin objectes per potenciar-ne els efectes o que es pronunciin paraules màgiques per expressar més concisament un pensament.

- Així, es tracta d'una mutació? Estàs dient que els mags no sou humans?

- Al contrari! Som exactament iguals que un muggle, o sigui, no màgic, en tots els sentits. Només varia la presència d'una proteïna, però això succeeix en totes les persones i produeix altres efectes. Com si parléssim de grups sanguinis, vaja.

- Però bé que és evident que mags i "muggles", com tu dius, no som iguals!

- Això és per un motiu purament cultural. La cultura de les societats màgiques sempre ha girat entorn d'aquesta màgia, mentre que entre els muggles hi ha hagut la religió. Amb això no vull dir que els mags no siguem creients; hi ha de tot, igual que entre muggles. Però, a causa d'aquesta diferència cultural, l'evolució de la ciència, la tecnologia, els costums... també ha estat diferent.

- No sé què dir-te, segueixo creient que mags i muggles som diferents.

- Tots som diferents de tots, Charlie! Cadascú és genial a la seva manera; els muggles són tecnològicament molt més avançats que els mags, per exemple. Però en el fons tots som humans. No tractes pas diferent a un xinès perquè tingui la pell d'un color diferent del teu, o perquè tingui els ulls d'una altra forma, oi? Ni tampoc ho fas amb un centreafricà! El racisme va passar a la història fa quinze anys, i els trets distintius amb un ésser humà d'una altra raça són molt més evidents que amb un mag de la mateixa ciutat que tu. O podries distingir quins són mags i quins són muggles, sense pràcticament marge d'error, quan anessis pel carrer?

- Euh... no... però els africans, o els xinesos, no tenen pas habilitats especials!

- Ah, no? Els mags tenim màgia, d'acord, però... és que no corren més ràpid i són més alts, els africans, en comparació als europeus? Que no respiren més eficientment i tenen més força, els sud-americans de l'altiplà bolivià? Que no tenen menys miopia i menys defectes oculars, els japonesos?

- D'acord, ho admeto, m'has convençut. Mags i muggles són diferents, però en el fons tots som iguals. I aleshores, per què us heu amagat durant mil·lenis?

- Segles, de fet - el corregeixo, divertit -. I si ens hem amagat és perquè en un moment donat, fa vuit-cents anys, al segle XV, el nombre de mags s'havia reduït a només un deu per cent del nombre de mags del segle IX. Érem menys d'un milió, una societat marginal i gairebé extingida. Pocs centenars de milers de mags repartits per tot el món.

- Però no us vau extingir...

- No, vam recuperar-nos i vam decidir que l'existència de la màgia s'ocultaria fins que la societat muggle fos capaç d'acceptar-ne l'existència. Sincerament, jo mateix creia fermament que havia arribat aquest moment, però tinc por que m'equivocava.

- Què vols dir, que t'equivocaves?

- Els mags no han fet mai cap mal a la societat; és cert que per la llei de Secret ningú ho sabia a part de la gent més propera, però això no treu que els mags hi seguien essent. Amb un sistema econòmic paral·lel, molt complet, i d'altres elements propis d'una societat contemporània. La fusió dels dos sistemes, de la societat màgica i la muggle, hauria de succeir de manera natural, i jo creia que era el moment adequat, però la reacció de la majoria de muggles demostra que ens equivocàvem tots.

- Què en penses, de les manifestacions i del pla d'ajust de localització?

- Per Pla d'Ajust de Localització entens el Pla de Deportacions i la construcció de camps de concentració al més pur estil nazi?

- Crec que queda clara la teva opinió... I com creus que acabarà? Tindrem guerra?

- Sincerament... espero que no - em giro cap a la càmera i la miro fixament -. Vull que tots els espectadors, siguin mags o muggles, s'aturin un moment per pensar en el que aquesta guerra podria significar. Per als éssers humans. Els mags gairebé ens vam extingir la última vegada, però una guerra posaria en perill als dos bàndols. En poc temps seríem cada vegada menys. Les nostres condicions de vida seran més precàries que mai. És realment això el que volem? Acabar-nos de matar els uns als altres? En l'esperança que... què? Que alguna espècie més decent, com els gòblins, els gegants, els elfs, els dracs... hereti les restes fumejants de la Terra?

- La veritat és que... Em penso que no et segueixo - diu en Charlie.

- No ens podem permetre una guerra, Charlie - explico -. No serem prou forts per tirar endavant. Si no deposem tots les armes, i vull dir immediatament, s'ha acabat tot.

- Així que... Estàs fent una crida a un alto el foc?

- Sí. Estic fent una crida a l'alto el foc.

El presentador em mira, amb una expressió clarament diferent de la inicial. Ja no em mira amb terror, sinó amb curiositat. Per un instant, sembla que algú es pot arribar a creure que podem fer-ho. Algú s'ha arribat a creure que ens en podem sortir, junts.

La seva expressió es converteix en una ganyota, sobtadament, i es senten murmuris. De cop, algun crit i un parell de trets. És massa tard per treure la vareta i aturar-los; quan me'n vull adonar la primera bala s'endinsa en la carn del meu braç dret. No tinc temps de cridar abans que la segona bala passi per sota l'aixella i, passant entre dues costelles, arribi al pulmó. Aleshores sí, que crido, ofegat i ferit, i em deixo caure. Veig com tallen l'emissió d'un cop i com redueixen l'assaltant, mentre diversa gent s'abalança sobre meu. Em penso que em mataran, però sento com pressionen la ferida. M'adono que hi ha una càmera emetent, encesa encara per una distracció. Somric.

So that's how I die... Saving the world from its own doom...

Tinc temps de veure l'hora. 8:40 PM, 2nd May 2034. Així, era cert... Potser tot ha estat en va i res es pot canviar. O potser... potser haurà servit d'alguna cosa.
Després, tot es torna fosc. I ja no sento res.

[TEMA TANCAT]