Insubordinació [Gisèlle, Nyx]

Vaig aparetre a Beauxbatons. Sabia que era allà; vaig mirar el rellotge i vaig caure en que, a l'hora que era, no hi hauria gaire gent voltant. Però segur que trobaria la Gisèlle, o sigui que vaig travessar amb calma un pati porxat i vaig començar a buscar.

Duia la Vareta d'Àlber a la mà, mentre anava caminant amb una determinació estranya. No recordava haver pres Felix felicis mai, abans, però la sensació era genial. Vaig caminar directe cap a un altre pati interior, al costat d'una torre arquitectònicament destacable, i vaig veure-la asseguda en un banc amb la Nyx al costat.

Però ella també em va veure.

Estava als jardins, asseguda en un banc, parlant amb la Nyx. Aquell trasllat m'havia renovat. Totes les preocupacions havien desaparegut, i aquell lloc, la meva antiga casa, m'havia acollit amb les portes obertes. Era com si no hagués marxat mai.

- Merda... - vaig murmurar.

Era allà. Ell havia vingut. M'equivocava, no era com si no hagués marxat mai, perquè tot el que havia fet a Hogwarts ara em perseguia. Vaig dur-me la mà a la butxaca i en vaig treure dues ampolletes de la meva poció de la Sort. En vaig allargar una a la Nyx, amb urgència, i amb un moviment ràpid i d'esquenes al Kikus em vaig prendre la meva. Després em vaig aixecar, amb la vareta a la mà.

- No t'esperava aquí, Kikus... - vaig dir, seca.

Com abans, tot era com abans. Em sentia nova. Havia deixat al Percy allà, però jo no podia seguir. No podia sentir-me perseguida per les mirades dels qui desconfiaven dels Slytherin. Allà no em perseguia tant la memoria del Matt, la Gis i el Pierre em feien una noia nova, oblidar el meu pare...

Quan la Gis es va possar nerviosa, vaig saber que tot allò havia arribat a la fi. Vaig agafar el pot que em donava i vaig mirar cap on ella mirava. El Fortin.

Vaig prendre la poció i em vaig quedar allà, mirant. No sabia que passaria, per la meva ment va passar la probabilitat de no sobreviure als següents minuts.

M'esperava que fugís. Però la insensata va aixecar la vareta després de remenar alguna cosa fora del meu camp de visió. Vaig ignorar la noia del seu costat.

- De veritat que no? - vaig llançar-li la carta amb el poema de Víctor Hugo -. Ningú ho diria, que no m'esperaves. Ja hauries d'haver sabut que vindria.

Vaig fer un gest de vareta tan ràpid i de tanta potència que la seva vareta va sortir disparada a més de deu metres. Era inevitable. També vaig veure com es dibuixava una línia vermella al palmell de la seva mà, on havia tingut la vareta: un tall poc profund començà a sagnar, obert amb la fulla tallant d'un flux de màgia que ni tan sols tenia la intenció de fer això, sinó només de treure-li la vareta.

- No facis estupideses. Ja n'has fet massa en molt poc temps. Què et costava avisar-me abans? Dir-me que deixaves Hogwarts? Dir-me que no vindries?

Vaig mantenir la vareta aixecada cap a ella.

- Jo no ho volia, això... però sembla que tu, sí - i aleshores ric, sorollosament.

- És clar que em pensava que vindries - li vaig deixar anar.

Abans de que pogués reaccionar, però, un dolor em va aclaparar la mà, i me la vaig mirar, espantada, mentre la meva vareta queia lluny d'allà. Fulminant el noi amb la mirada, vaig treure un mocador de la meva butxaca i el vaig embolicar per sobre el tall, que m'ocupava tot el palmell de la mà.

Ell seguia amb la vareta alçada, cap a mi. Vaig somriure, sarcàstica. Si m'havia de matar, què importava el que passés en aquells moments? El que jo digués?

- No et vaig dir que marxava perquè havia de marxar. No et vaig dir que no aniria a la reunió perquè no hi volia anar. Si t'hagués dit que me'n tornava a Beauxbatons, haguessis trobat la manera de fer que em quedés. Si t'hagués dit que no anava a la reunió, hauries aconseguit obligar-m'hi. Per això no et vaig dir res... - vaig deixar anar, amb un deix de menyspreu a la veu -. O és que m'equivoco, potser?

- CRUCIO! - la noia rep l'encanteri de ple, incapaç d'evitar-ho -. Qui et penses que ets?!

Vaig fins a ella, apuntant-la altra vegada amb la vareta. És a terra, tremolant.

- Mira, Gisèlle... Aviam com t'ho explico. Si et dic que et quedes a Hogwarts, t'hi quedes. Si et dic que vinguis a les reunions, hi véns. I no se t'acudís tornar a parlar-me amb insolència, ni amb aquest to de menyspreu, perquè l'únic en facultats de menysprear als altres, aquí, sóc jo. - la fulmino amb la mirada -. Crucio!

Aguanto l'encanteri durant uns pocs segons. Cinc, com a molt. Però a ella se li deuen haver fet eterns.

L'encanteri em va impactar de ple, però no vaig cridar. Vaig caure a terra per la força, sí, però no volia donar-li aquella satisfacció. Al cap d'uns moments, el dolor va marxar. Vaig respirar, alleujada, però quan vaig mirar cap a ell, sense poder evitar tremolar, vaig veure que tornava a la càrrega. No vaig escoltar les seves paraules. No m'era necessari, sabia què em deia. I el dolor va tornar.

Vaig agenollar-me, posant les mans a terra, i vaig tornar a reprimir els crits que maldaven per sortir de la meva gola, tremolant. Al cap d'uns segons que em van semblar eterns, va parar. No vaig aixecar la mirada, em vaig quedar allà, sense moure'm, tremolant de dolor i de rabia.

Em vaig quedar com una pedra durant uns segons. No entenia res del que passava al meu voltant, fins que vaig caure en una cosa que hauria d'haver vist abans. La Gis també era del bàndol del Fortin, i avui hi havia reunió... i no havia anat.

Vaig fer un bot quan la Gis va caure al terra. Em vaig quedar uns segons, sense creure-m'ho, i finalment em vagi aixecar.

-Fortin, ja val.

Vaig anar fins on era la Gis i vaig abraçar-la amb un braç. Era estrany, però encara que sabés que era del bàndol del Fortin, la sentia com una amiga, una bona amiga, i més, veient el que li acabava de fer.

-Ja està, ja li has fet mal, ara veste'n.- vaig dir-li.- I ràpid.

Vaig fulminar la Nyx amb la mirada. D'un gest de vareta i un crit de ràbia, vaig engegar-la a fer punyetes. Va impactar contra la paret del darrere, a més de cinc metres d'on ella era al principi; després vaig girar-me cap a la Gisèlle, que era a terra tremolant.

- Mai més, Gisèlle. Mai més se t'acudeixi rebel·lar-te o fer cas omís - no diu res; li clavo una bufetada sonora i li repeteixo -. M'has entès?! Mai més se't passi pel cap portar-me la contrària.

Després, desaparec. Em pregunto per què no l'he morta. Potser tinc l'esperança que el que no ha fet la convicció ho farà la por.

[Surto del tema]

Vaig anar a parar al mur del darrere. Vaig fer un gemec i vaig moure el cap, bruscament, aclarant-me les idees. Vaig alçar el cap i vaig veure com li pegava. Vaig evitar que un crit sortís de la meva gola i vaig aixecar-me com vaig poder. Quan vaig arribar a ella, ell ja no hi era.

-Gisèlle...- vaig dir-li. La veu em tremolava.- Gis...

Vaig abraçar-la i vaig ajudar-la a aixecar-se.

-Gis... Ho sento...