I+D màgic

Vaig travessar el castell, tranquil·lament. Quan vaig arribar al setè pis ja tenia una explicació plausible del fenòmen de la Sala de la Necessitat. Era una explicació ideal, que donava fins i tot una resposta a la deslocalització de mapeig de la Sala.

Vaig quedar-me mirant la paret llisa, nerviosament. Vaig crear un espai transparent-translúcid, com si fos una butxaca en l'aire o una bossa, i vaig fer el mateix encanteri que utilitzava per ampliar les butxaques. Efectivament, quan vaig començar a ficar-hi coses, aquestes es veien reduïdes a tamanys minúsculs, gairebé d'acudit.

Vaig riure, per sota el nas, quan vaig adonar-me que tenia raó. Tot anava com estava previst; tot anava com jo creia que aniria. Un cop més l'encertava.

Anava cap a la SN. M'avorria i ni els llibres, ni la guitarra feien que es pasara l'avorriment aixi que havia decidit anar a la sala on es trobava tot, i passejar per vore si trobava alguna cosa interesant.
Pero al arribar vaig vore al James rient davant d'on se suposava que estava la porta, l'entrada.

- Que la paret t'ha contat algun acudit?- vaig dir arribant al seu costat.- Perque, a mi mai me diu res.

Pot ser estava utilitzant la sala, pot ser havia trobat alguna cosa. O havia esbrinat algo...

- James?- vaig preguntar al vore que no contestava.

Algú em parlava, però fins que no va haver repetit el meu nom un parell de vegades no vaig tornar al món real. De seguida vaig girar-me i vaig veure que era la Sam.

- Sam! Eh, no, no m'ha explicat cap acudit, però he descobert una cosa interessant.

Vaig agafar la bossa i li vaig ensenyar.

- Saps l'encanteri que fa els espais més grans per dins? No fa els espais més grans, sinó els objectes més petits... Quan fiques o treus una cosa de l'espai d'influència de l'encanteri, canvia de tamany. Mola, eh?

- El que vaig utilitzar per la meua motxila?Si, el conec.

Aleshores va dir que no es feia més gran sino els objectes més petits.

- Vols dir que l'objecte disminueix? Interesant, i al eixir torna al seu tamany normal, te sentit. Pero tu no et centres sols en eixe encanteri, oi? Que tens en ment?

Vaig assentir, calmat.

- Crec que tinc una vaga idea del motiu pel qual la Sala canvia, i per què no pot aparèixer als mapes... I, si és així, amb una mica d'habilitat podríem fer molt més amb aquesta... Porta de la Necessitat.

Vaig girar-me cap a ella, mentre m'embutxacava la bossa transparent a la túnica.

- Digues-me, tu creus que ens encongim en entrar a la Sala? Jo diria que no, i tanmateix la Sala és més gran que l'espai de les quatre parets que la contenen. Com creus que és possible?

Vaig mirar la porta de la Sala, mai ho havia pensat. La Sala de Necesitat era per mi la Sala de la Necesitat, un lloc on trobar allò que volies, pensant el que volies, passant per davant tres cops. Que volies la sala on estava tot, ahi estava, volies un lloc on estar tranquil, et donava el lloc que per tu era tranquil...No m’havia plantejat mai el que deia el James.

- Doncs no se, mai ho he pensat. Però no crec que desminuim, és a dir ets tu, al entrar i al eixir. No és com els objectes i la motxilla...Pel fet que la sala és més gran del que pensem? És a dir, es transforma en allò que volem, o ens mostra allò que volem és fa gran? Nose, tu ets el que pensa eixes coses, que tens en ment?

Vaig passar la mà per la paret, tant de misteri tenia la SN?

- No és possible, ni tan sols màgicament, fer un espai tancat dins de quatre parets sigui més gran que les quatre parets. Això pot voler dir dues coses... la primera, és que potser ens passa igual que a la bossa i ens encongim; però això no explicaria per què no surt la Sala als mapes.

Vaig posar una mà a la paret, sospirant.

- L'altra opció, i la més probable, és que no existeixi cap Sala de la Necessitat com a espai màgic canviant. Per dir-ho d'alguna altra manera, el que és màgic és la Porta. El que hi ha al darrere no és sinó una de les moltes sales situades en algun lloc recòndit del multivers. O el que encara és més factible... en l'espai buit infinit entre els universos, el que anomenaríem void.

Vaig mirar la paret...una porta...moltes sales...

- Vols dir, que la “cosa” magica seria la porta en si? Que darrere la porta són sales, moltes sales...? I aleshores quant tu penses una cosa, perquè apareix? És a dir, com sap la Porta, com sap la sala que és això el que tu vols...?- espai buit infinit…un void? Que era un void?- Void? Soc Ravenclaw, però no he escoltat mai el que és un void, la ciència no és el meu fort.

Massa complicat, o si més no estrany. Una Porta, amb moltes sales raere...

- James, no creus que és massa estrany? És a dir, no estaras complicant-ho massa? Tan complicada és la SN?

- Potser no, potser m'equivoco i la màgia pot modificar l'espai... Mira, imagina't l'espai com un vas d'aigua amb gas: cada bombolla seria un univers diferent, i l'aigua del voltant de les bombolles, seria el void. És un espai infinit que comprèn tot allò que no és part d'un univers.

Vaig donar uns copets a la paret, amb els nusos dels dits, i vaig seguir explicant-ho.

- La Porta té capacitat legeremàntica de baix nivell. És capaç de detectar i interpretar els pensaments d'algú si hi pensa amb prou força. Si fos així, en comptes de passar tres vegades per davant de la paret, seria suficient...

Vaig tancar els ulls, sense moure'm, i vaig concentrar-me en una idea. "Vull la Sala on s'entrena l'EM".

- Entes.

Val, una cosa que sabia més, que era un void.

- Legeremàntica...- vaig sentir l’última frase que va dir.- Vols dir que en pensar-ho un cop la sala podria apareixer? Aleshores ens podem ahorrar el passar tres cops per davant, amb la força d’un sol pensant la sala pot apareixer...

Vaig vore que tancava els ulls, deuria d’estar pensant alguna cosa, vaig esperar. I aleshores vaig veure que la porta apareixia on sempre.

- Funciona, no se perquè no m’estranya que tingues raó.- vaig dir somrient.

Vaig somriure en obrir els ulls i veure la porta al seu lloc. Lentament, vaig empènyer la porta i la vaig obrir, entrant a la Sala.

- No serviria de res pensar-ho, hauries de passar tres vegades igualment. Però jo sóc legerement, i puc donar més força que vosaltres a una idea. Per això a mi no em cal... De tota manera, la part important ve ara.

Vaig sospirar, nerviosament.

- Podria ben ser que la legeremància no fos pròpia de la porta sinó de la Sala... Però si tinc raó i el que és màgic és la Porta, de la mateixa manera que pot actuar com a passatge entre el nostre univers i un espai tancat dins del void, també podria actuar com a passatge entre dos punts del nostre univers.

Vaig acompanyar-la fins a fora i ens vam quedar davant la porta, esperant, fins que va desaparèixer.

- Abans m'has preguntat si no era massa complicat, si no m'estava complicant massa. Si tot va com em penso, aquesta porta té un gran poder. Un poder immens - vaig quedar-me mirant la paret -. Però provem-ho... Prepara't, ara.

"Vull la porta que em portaria a l'altre extrem d'aquest passadís, just darrere nostre."

La porta va aparèixer. En obrir-la, però, no va aparèixer la sala sinó una imatge de nosaltres mateixos, al passadís, des de darrere. Vaig girar-me i vaig veure que havia aparegut l'altra porta allà. Si tot anava bé i algú creuava la porta, sortiria per l'altra.

- No et tornis boja, ara. És com mirar un mirall, amb la gràcia... - vaig entrar per la porta i vaig aparèixer a l'altre cantó del passadís -... que pots creuar-lo.

Vaig somriure, des de l'altre extrem del passadís. Funcionava. Era perfecte.

Vaig quedar-me escoltant el que deia, captant cada paraula, cada idea. La SN, per mi era sols una sala que et mostrava coses, idees del teu cap i en el fons tenia una complicada estructura darrere. Aleshores va dir que tenia un gran poder...un poder immens ,i per demostrar-ho va pensar en algo, que va fer apareixer una porta de nou i al entrar va eixir per darrere...espera, espera.

- No tranquil, no me tornare boja.- vaig esperar que tornara al meu costat.- M’estas dient, que...que si jo pense algo com vull una porta que vagi a tal lloc, la sala obriria una porta que me duria a aquell lloc?- aleshores aquella sala era genial, però molt complicada, tenia moltisimes coses ahi dintre i et podia transportar...però....- Però...és a dir, si algú ho sabera... pot arribar a ser perillosa, oí?

Vaig anar fins a ella, mentre la porta desapareixia darrere meu.

- Sí, però hi ha tanmateix un problema. Si ens ho mirem bé, en el cas de Hogwarts i en les Sales corresponents a espais del void, hi ha un espai fix per l'aparició de la Porta. En canvi, en d'altres llocs o moments no hi ha una porta fixa, sinó que... desapareix. Podríem viatjar, però tornar seria... més difícil.

Vaig posar una mà a la paret, altra vegada, però més content. Estava segur, ara, que si es podia viatjar en l'espai...

- Si es pot viatjar en l'espai, però, també s'ha de poder viatjar en el temps. S'hauria de comprovar, cosa que no faré ara perquè no s'ho val i seria complicat i llarg; però n'estic bastant segur.

Vaig quedar-me-la mirant.

- Perillós? Sí, sens dubte. Però apassionant, també. Què seria la vida sense riscos?

- Pensa que per algun motiu necesitem una fugida urgent, l'armari és lent perque hi ha que anar d'u en u, i sols podriem eixir a BB, pero amb la Sala pot fugir més gent més rapid, és complicat tornar, pero si penses un lloc on saps que pots tornar per altres mitjans...pot acabar sent útil. Perillos pel fet de que caiga en males mans.

Aleshores va dir que es podria viatjar en el temps, al passat, no crec que pogueres al futur, viatjar al passat, aixo era nou, no creia que també es poguera fer amb la sala, pensava que sols ho podria fer amb el reculatemps.

- Viatjar al passat? Pensant el moment que vols? I com tornes? Vindria a ser com aixo de marxar a un lloc, et podries quedar al passat per sempre.- vaig escoltar la seua ultima frase i vaig riure.- Espera...com que que seria la vida sense riscos? En serio m'ho estas preguntant a mi? De veritat?

- Veig que no entens exactament el concepte de línia temporal - vaig riure per sota el nas -. Si anessis al... 1998, a la Batalla de Hogwarts, no et quedaries atrapat per sempre en el passat. Arribaries al present, amb uns quants anys de més. De tota manera, seria una cosa molt dolenta. El que es pot fer és... recrear la Porta de la Necessitat en una cosa portàtil.

Vaig riure. Als anys noranta, la famosa sèrie de televisió Doraemon havia popularitzat la porta màgica. Seria el mateix, al cap i a la fi. Amb base tècnica, fora de la televisió, però el mateix. Amb màquina del temps inclosa.

- Falta molt per això, tanmateix. S'hauria d'estudiar molt bé la Sala, i veure'n les limitacions.

- No entenc el concepte de linia temporal perque mai l'he plantejat tan profundament, no he passat d'utilitzar el reculatemps per retrocedir una hora o dos. Amb uns any de més? O pot ser ni arribes. A no ser que vuigues tornar al passat, que aquest passat es trobes a Hogwarts i que pogueres utilitzar la porta per tornar al present...o aixo no es pot fer?

Vaig mirar la paret.

- Doncs sempre ho podem provar, si necesites ajuda per algun tipus d'experiment m'avises. Pero podem anar provant coses més simples, com anar al jardi...o a l'habitació... nose, tu diras, tu ets l'expert.

- Com has dit, podria viatjar al Hogwarts de 1980 i tornar fent servir la mateixa Sala, però el risc segueix essent present... Seria molt millor, com he dit, tenir la Porta de la Necessitat a la butxaca... o una còpia d'aquesta.

Vaig donar un copet a la paret, amb els nusos dels dits, mentre pensava en la Sala de l'EM altra vegada.

- Au, passa, que hem de practicar i vull posar-te a prova - vaig dir, mentre entràvem a una sala molt gran, buida, preparada per a duels i entrenaments -. Ens batrem en duel, et sembla bé? De teoria ja n'hem fet massa, avui, i tenim molt temps per a fer-ne més en d'altres moments.

- Una portatil...

Aleshores va fer-me passar a la sala de l'EM i va dir-me que volia possar-me a prova, espera volia que lluitarem? Bé, si havia de lluitar contra el James estava clar qui anava a guanyar.

- Vols lluitar? Per mi no hi ha cap problema, mentres no acabem molt malament...-vaig dir rient.- Rectifique, mentres no me deixes molt malament. Recorda que me caus bé, si?

Vaig fer-me una trena per apartar el cabell de la cara i vaig traure la vareta, almenys s'intentaria. Tampoc tenia res que perdre, aixi que.

- Quant vuigues.

- Ah, però és que jo només em defensaré. Vull veure com ataques, primer - vaig riure -. O sigui que per ara, no pateixis. Només t'aniré... fent correccions, per tal que ataquis millor, fins que em toquis.

Vaig fer una reverència i vaig alçar la vareta, en guàrdia.

Ah, perfecte, ara me volia corregir, molt bé, Sam preparada per tragarte tot l'orgull?
Vaig alçar la vareta i vaig fer una reverencia.

- Doncs...Animo linqui!- i despres li vaig llançar dos encanteris mes rapids, que el més segur seria que parara i...- Desmaius!

Vaig fer un gest ràpid de vareta i vaig aturar els seus atacs, sense cap problema. Vaig riure per sota el nas, amb un somriure.

- No està malament per començar. Gens malament, tot i que l'atac directe no és la teva millor opció.

Vaig posar-me en guàrdia una altra vegada, preparat per aturar els atacs de la noia.

- Un atac rere l'altre es poden aturar amb un defensiu genèric. Prova d'atacar amb dues coses alhora, o d'atreure l'atenció de la defensa amb un atac per un costat mentre en prepares un per l'altre.

Vaig quedar-me parada un moment, pensant. Val, ho podia provar, era rapida, i amb aixo el James no me podia guanyar, crec. Atacar per un costat i abans que poguera donar-se compte per dos més. Per provar.

- Animo linqui!

I abans que poguera donar-se compte estava raere seua.

- Desmaius!

I despres vaig atacar per l'altre flanc.

- Animo linqui!

Vaig aturar els tres encanteris sense massa problemes, i vaig quedar-me-la mirant assentint amb el cap.

- Bé, molt millor. Previsible, perquè t'ho acabava de dir, però molt millor que un atac frontal. De tota manera, l'atac segueix essent lineal. Ràpid, des de diferents flancs, però lineal: un atac va després de l'altre, i a més els fas verbals, cosa que els fa molt fàcils d'aturar.

Vaig treure'm la túnica, quedant en la camisa, la corbata i els pantalons.

- Prova això - vaig fer un gest de vareta cap a ella, i dos encanteris atordidors van sortir cap a ella alhora, atacant-la des de dos costats diferents; abans que la toquessin vaig cancel·lar l'atac.

S'havia llevat la capa, a mi ultimament m'havia donat per anar amb roba muggle, aixi que no tenia problema.
- Pero si t'ataque amb eixos encanteris, no seria previsible? -vaig dir somrient.

Aleshores va vindre'm al cap una idea, boja, pero bah, es podia provar.
Vaig apuntar al James, creant un cercle de foc al seu voltant, no molt prop, tampoc volia que es cremara, pero lo suficient per tindre'l entretingut uns segons, i aleshores imitant el que ell m'havia llançat vaig llançar-li els dos encanteris atordidors.

Va crear el cercle de foc i després va atacar. Vaig alçar una cella i se'm va dibuixar un somriure involuntari als llavis; vaig rebutjar els dos atordidors en direcció a l'origen del foc, apagant-lo parcialment.

- Bon intent...! - vaig acabar d'apagar el foc, d'un gest de vareta -. M'agrada la teva manera de pensar, però ho hauràs de fer millor. Així i tot, el foc em serveix per introduir la idea d'atac indirecte: provocar una explosió als meus peus o a la paret de darrere meu, pot provocar una distracció suficient per atacar o recuperar-se d'un atac.

Vaig posar-me en guàrdia.

- I el que jo vull saber és... sabries capaç de mantenir el control sobre l'encanteri després de conjurar-lo?