El "ghetto" màgic

Apareto al centre de la Ronda d'Alla, just davant de Gringotts. La gent camina apressada i diversos negocis estan tancats. Hi ha uns quants grups de mags parapetats en unes trinxeres improvisades, màgiques, esperant que els muggles del cos de seguretat irrompin al carrer principal a través de la Marmita Foradada. Efectivament, la informació rebuda a Hogsmeade (que de sobte s'ha triplicat en població) era correcta: els encanteris de subrepticialitat que amagaven la màgia a la vista muggle, menys hàbil i desacostumada a veure aquests elements pel simple fet que no els buscaven, han deixat de fer efecte i han entrat als barris muggles de diverses ciutats europees. Londres deixarà de ser una excepció ben aviat.

Em poso al costat de dos mags joves que s'esperen. Fan cara de preocupats, i ni tan sols aguanten la vareta en posició de guàrdia. Es nota que no s'hi dediquen; possiblement són venedors d'alguna botiga dels voltants, encara que no en recordo les cares, que intenten defensar els seus negocis.


Una explosió monumental destrueix el final del carrer i aixeca un núvol de pols que fa, com a mínim, tres metres. Però el mur no s'ha destruït. Han saltat tapes de contenidors i diversos maons de la primera capa de dalt, però res més. Tecnologia muggle, penso. Però després hi ha una explosió, molt pitjor, que em deixa aterrit mentre una potent ona expansiva se m'endú enrere. Ara sí, que s'han carregat el mur... I la fonda que hi ha a l'altre costat. Se m'accelera el cor mentre em poso al mig del carrer, sortint de la trinxera, alçant les mans en posició de no hostilitat, mentre una cinquantena d'homes armats entren mica en mica i es posicionen en fileres de deu en deu, uns rere els altres, esglaonats. Observo com alcen les seves armes.

- Alto el foc! Pareu, pareu! No dispareu!

- Qui té autoritat per ordenar-nos això? - diu una veu de dona, que sobresurt del grup i abaixa la seva arma mentre els seus soldats segueixen apuntant -. Qui ha parlat?

- Jo, he parlat - dic, en veu alta, ja amb el camp de visió lliure de la pols de l'explosió -, en nom de tots els mags reunits aquí. No teniu cap dret a irrompre violentament a les cases i les zones de vida dels vostres conciutadans, siguin mags o no ho siguin. També som ciutadans britànics i, regint-me per aquest dret, reclamo que se'm permeti parlar amb el més alt càrrec d'aquesta operació.

- La té davant. Què vol? - em miro el rellotge; les 7:23.

Se m'accelera el cor encara més. Em queden pocs minuts, si no m'equivocava. Espero poder fer alguna cosa útil.

- Vull que transmeti un missatge als seus superiors i a tota la població. O, si això li sembla massa, vull que em deixi parlar públicament.

- Ni parlar-ne. El procés pre-decretiu s'ha iniciat i aquest ens dóna dret a detenir i processar tots aquells ciutadans que, en condició de mags, han evadit impostos i han absorbit part dels ingressos de l'estat.

- No sé quin economista han contractat, però és un inútil.

- Ho sé - fa un gest i els seus homes abaixen les armes.

Em deixa de tremolar el pols i vaig com puc fins a ella, nerviosament. Els pocs mags que no han fugit quan han pogut, abans de l'explosió, s'amaguen darrere els sacs de farina encantats, esperant les bales dels muggles violents.

- Deixi'm anar a la televisió, sisplau. Només seran uns minuts i podré dir alguna cosa útil per tal d'evitar un bany de sang. Sisplau...

La dona treu un walkie-talkie i s'allunya de mi fins darrere dels seus homes. Aquests segueixen aguantant les armes, però ja no ens apunten directament. Alguns es riuen de mi, mentre que d'altres m'aguanten la mirada, impassibles. Darrere meu sento murmuris que em titllen de boig. Sí, que ho sóc, boig. Però, total, em queden pocs minuts de vida...

- Té sort, jove - em pregunto quants anys m'atribueix; si sabés que tot just n'he fet dinou, m'engegaria -. Capità Morrison, per servir-lo. Seré la única persona que tindrà a favor, o sigui que si realment està interessat en actuar, faci-ho bé o es quedarà sol.

- Gràcies, capità. Professor Bohr, encantat de conèixer-la.

Dit això fa un gest amb la mà i els seus homes es retiren. Semblen gossos domesticats que fan cas al seu amo, que possiblement els ha promès galetes o, potser, els té ben educats a base de sabatilla o cinturó.
Vaig fins al grup d'homes d'abans i els reuneixo. Com a molt n'hi ha quinze.

- Aquí esteu en perill. Estan armats, i molts de vosaltres no us podeu arribar a imaginar l'abast d'una arma muggle. Tenen tecnologia més avançada del que us penseu, molt més que nosaltres, però vosaltres podeu amagar-vos fins que això es solucioni. Teniu famílies que us necessiten, no us feu matar per qualsevol cosa.

Ningú diu res, i em miren com si hagués de dir res més. Faig mitja volta, després de dedicar-los una mirada de disculpa, i vaig fins on es troba la capità Morrison.

- De nou, gràcies, capità.

- Estalvii's les paraules per quan li facin falta, Bohr.

[Tema tancat; segueix aquí]