Les bones notícies mai venen soles [Allie]

Vaig entrar al bany i vaig correr cap al lavabo. Feia dos mesos que no em baixava la regla i tenia un pressentiment... Que no sabia si era bo o dolent.

Vaig agafar la capseta que havia comprat feia dos dies a hogsmeade i vaig llegir-ne les instruccions. Un parell de gotetes, hi deia. Vaig fer un gran sospir i vaig fer el que deia la capsa.

No vaig ni sortir del lavabo. Vaig quedar-me asseguda a la tassa esperant a que passés aquell maleït minut abans de saber la resposta a la pregunta que feia més d'una setmana que em rondava pel cap.

Estava embarassada?

Aquell pensament em va remoure les entranyes de nou i vaig pensar en en Matt. Si ho estava, què diria ell? Faria que avortés o li agradaria que seguís amb l'embaràs? No vaig poder evitar somriure en recordar el nostre últim encontre a la seva cambra.

De cop vaig sentir com les portes s'obrien de bat a bat, amb enrenou. Vaig pujar els peus a la tassa, per si algú mirava per sota, així no hi torbaria "ningú".

I vaig mirar el rellotge. 30 segons...

No m'ho podia creure. Simplement em resultava difícil d'assimilar que allò estigués passant. No podia ser cert. Vaig mirar la portada del periòdic un cop més, abans d'entrar al bany dels monitors i asseure'm en un racó. Una llàgrima em va relliscar per la galta, i em vaig rellegir el poema que hi havia a l'article una vegada més.

I ja no em vaig poder aguantar més. Vaig amagar el cap entre els braços, i em vaig posar a plorar. Per la Claire, per en Matt, per tothom a qui aquella mort afectaria massa.

La vida era injusta, i tots ho sabíem. Però... Tant? El noi que confonia Burinots amb Borinots havia estat assassinat, i no ho mereixia.

I aquella exhalació que havia entrat al bany, es va posar a plorar. I aquells sospirs els coneixia molt bé. Eren de l'Allie. Baixant els peus de la tassa i agafant el predictor sense ni tan sols mirar el que hi deia, vaig sortir del lavabo per arribar cap a la meva millor amiga. Vaig veure que estava asseguda en un racó, amb el profeta rebregat en una mà.

- Al... - Vaig murmurar - Estàs bé? Què et passa? - Vaig dir, insegura. No sabia què li hauria pogut passar. Però fos el que fos, havia de ser allà per ella.

Després, ja compartiriem la meva notícia juntes.

Vaig alçar la vista en veure que algú sortia d'un dels lavabos. La Claire. Genial. Vaig mirar-la, i vaig murmurar:

- No... No ho saps, Claire?

Vaig mirar-la, i no vaig poder evitar anar cap a ella i abraçar-la, amb força, sentint un dolor al pit en veure que no en sabia res.

- Claire, és... És el Matt, ell...

Vaig tancar els ulls, amb força, incapaç de dir-ho, i li vaig allargar el periòdic profètic, separant-me d'ella.

- Si no sé el què?

Vaig dir, mentre avançava cap a mi i m'abraçava amb força.

- Què li ha passat, a en Matt, Alllie? - Vaig preguntar, temerosa.

I vaig agafar el periòdic que m'atansava.

I el vaig veure, en primera portada. "A Matthew Sheen. In memoriam" Sota una foto del meu nòvio.

- No... No pot ser veritat... - Vaig dir, abans de deixar caure el que duia a les mans, periòdic i predictor, i notar com les forces em començaven a fallar i com tot el meu cos es debatia entre desplomar-se contra el terra o aguantar la notícia.

I el meu propi cos va decidir desplomar-se. Sense perdre els sentits.

Vaig agenollar-me al seu costat, abraçant-la, sentint-me malament per ella perquè, en realitat, la comprenia. Em va venir a la ment una imatge de mi mateixa, tombada sobre el cos ensangonat del Mark, al mig del vestíbul. Les meves mans tacades del seu vermell, els meus plors, la desesperació.

- Claire...

Anava a agafar el periòdic quan vaig veure un objecte al costat. Era el que em pensava que era? Vaig mirar la Claire, i després l'objecte, i la fotografia del Matt, i després la Claire un altre cop.

- Claire... - vaig dir, amb veu suau -. Estàs...?

Vaig rebre l'abraçada de l'Allie com qui reb un rebut d'una botiga. Buida. Freda. Sense sentiment. I no perquè ho volgués, sinó perquè era com em sentia en aquells moments.

Tenia una forta opressió al pit, que no em deixava respirar. De fet, respirava amb dificultat. I la bola que se m'anava formant a la gola, més i més gran, no ajudava a passar aquell mal tràngol.

Havia oblidat del tot el test d'embaràs. En Matt. L'havia perdut. Havia marxat del meu costat.

Sentia com l'Allie em parlava, però no l'escoltava. No sabia què em deia.

- Em va prometre que no m'abandonaria mai...

- Segur que no volia, Claire...

Vaig tornar a abraçar-la, conscient de que era inútil, segurament, però sentint l'obligació de fer-ho.

- No volia...

Vaig notar un nus a la gola, i em vaig separar d'ella, deixant-li espai. Llavors vaig tornar a mirar el que hi havia a terra. Ho vaig agafar, sabent què era, i ho vaig examinar.

Oh, mare meva.

No podia ser veritat.

Semblava que, malgrat que el Matt havia marxat, havia deixat una part seva... A la Claire.

Els ulls se m'havien obert com plats. Allò animaria a la Claire, o li faira encara més difícil el mal tràngol que havia passat? Vaig adonar-me que no estava respirant, però el xoc de la mort del Matt sumat al xoc de veure que seria padrina era massa... Brusc.

- Es clar que no volia... - Me la vaig mirar, conscient ja d'on era i del dolor que sentia en aquells moments - Me l'han pres, Al. Se l'han emportat del meu costat. I no he tingut ni temps de despedir-me d'ell - Sabia que allò últim no tenia cap mena de sentit, perquè ningú es pensa que la seva parella morirà un dia així de sobte.

Vaig deixar que m'amanyagués, que m'estimés i que em consolés. I després es va moure. I va recollir alguna cosa del terra i se la va mirar. I els seus ulls mostraven una sorpresa inesborrable.

- Què passa? - Vaig preguntar, sense saber que la resposta a aquella pregunta em canviaria la vida.

Va preguntar-me què passava, i jo encara vaig trigar uns segons en contestar, pensant en la millor maner-ha de dir-li que estava... Embarassada.

- Eh...

Vaig mirar-la als ulls, i li vaig donar l'objecte, una mica confosa.

- Serà Clohé o Edgar? - vaig dir.

Val, era una pregunta estúpida perquè ella ni tan sols ho sabia, però alhora una manera subtil de dir que esperava una criatura.

Va dubtar una mica abans de passar-me l'objecte que tenia entre les mans. I no el vaig reconèixer fins que no el vaig tenir entre les meves mans i vaig veure el signe + de color rosa. Que deia que estava embarassada.

- Serà Clohé o Edgar? - Em va arribar a les orelles.

- Com? - Vaig dir, totalment desconcertada mirant a l'Allie.

- Que si serà Clohé o Edgar - Va tornar a dir-me aquest cop amb un somriure tímid als llavis.

- Doncs... - Vaig dir jo, nerviosa. Em vaig envoltar la panxa amb els braços i vaig respirar profundament.- No pot ser pas veritat, Al. No pot ser que estigui embarassada. No pot ser que tot i haver marxat, en Matt segueixi amb mi.

" Et va prometre que mai et deixaria... " va recordar-me una veureta dins meu.

Vaig fer-li un somriure tímid abans de repetir la pregunta. I la vaig abraçar amb força quan va parlar.

- Doncs sembla que sí que pot ser... Veus? Ell no et va mentir, Claire... Potser ha marxat de la més injusta de les maneres, però t'ha deixat un petit Matt amb tu... T'ho va prometre.

Vaig agafar-li la mà, amb un petit somriure als llavis. Perquè si la Claire estava embarassada, volia dir que el Matt no havia marxat del tot, que encara teníem una petita part d'ell entre nosaltres. I la tenia la Claire. No tot estava perdut. A la merda els que diguéssin que era massa jove per ser mare! Esperances com aquelles eren les llums que ens guiaven en aquell món de foscor.

Off: ja he tornat de venecia, yay! XD (perdona pels accents, soc al mobil...)

On:

Vaig deixar que m'abraces i em somrigues i jo li vaig tornar l'abraçada. Tota jo tremolava i semblava com si la mes petità idea de ser mare se'm fes mes i mes real a mesura que els minuts passaven.

Em vaig mirar a l'Allie i vaig fer un somriure timid, mentre em posava la ma a la panxa.

- Al, que faig? - vaig preguntar, dubtosa - Que dira la gent? I la meva mare? - vaig respirar amb dificultat - Ja saps com es la meva mare, Al. Es capaç de fotre'm fora de casa... - vaig fer, amb veu preocupada.

Vaig alçar una cella.

- Què importa el que digui la gent? El que importa, Claire, és el que penses tu! A la merda el que pensin els altres! I ta mare... Si no comprèn la teva situació, allà ella, i si et fot fora de casa, ja saps que pots venir a la meva, que allà ets com una altra filla, els meus pares t’aprecien molt i m’hi jugo el que sigui que no et jutjarien per estar creant una nova vida dins teu.

Vaig agafar-li la mà, per mostrar-li el meu suport. Havia de ser forta, i veure que tenia el suport de molta gent. No m’entrava al cap que algú pogués enfadar-se amb ella per estar embarassada. Simplement era una idea que no tenia cap lògica a la meva ment, més tenint en compte el que havia passat. Tenir un petit Matt a dins era el millor que li podia haver passat en aquelles circumstàncies.

Les paraules de l'Allie van impactar dins meu com la llum al final del túnel.

Me li vaig llançar a sobre i vaig abraçar-la, recolzant el cap sobre el seu pit i deixant que les llàgrimes rellisquessin galtes avall.

- Grà... Gràcies, Al. Ets fantàstica. No sé que faria si no et tingués al meu costat.- Vaig posar-me la mà al ventre - Saps... He pensat en canviar-li el nom si és nen.- Perquè que fos nen, ho desitjava amb totes les meves forces - I estic segura que endevines quin li vull posar.

Vaig somriure quan va dir que havia pensat en canviar-li el nom si era nen. No sabia per què, però ja ho suposava. Ho suposava des que havia vist la cara del Matt impresa al Periòdic. Vaig abraçar-la, amb força, i quan em vaig separar d'ella vaig posar-li la mà sobre la panxa, amb els ulls humits.

- Estic segura que el Matt serà un nen genial, Claire... - vaig dir-li, amb un somriure tremolós.

Un cop dites aquelles paraules no vaig poder evitar abraçar-la de nou, amb la necessitat de fer-li arribar tot el meu recolzament.

Vaig començar a plorar quan l'Allie em va passar la mà per la panxa i va endevinar de ple el nom que li volia posar al nen. Si ho era.

I em va abraçar. Jo vaig enganxar-me al seu coll i vaig seguir plorant, en silenci. Deixant anar tot el dolor que tenia dins meu i que tardaria molt en tornar a tapar-lo.

- Gràcies, Al. De debó. - Anava murmurant, entre sanglots - Significa molt que estiguis al meu costat.

Sense deixar d'abraçar-la perquè semblava com si el dolor s'apagués una mica estant entre els seus braços, vaig murmurar-li.

- Em faràs l'honor de ser la padrina d'aquesta criatura? - No vaig poder evitar preguntar-li.- Sé que en vam estar parlant l'altre dia, però necessito que m'ho confirmis ara que s'està fent realitat. Necessito que siguis la llum al final del túnel, Al.

Vaig somriure-li, sincera, i em vaig separar d'ella, però agafant-li les mans, mirant-la als ulls.

- És clar que sí. Res no em faira més feliç, en aquests moments, Claire. Per tu, per ell, i per... - vaig assenyalar-li la panxa -. I per ell.

Vaig respirar fons, perquè no m'imaginava com ho estaria passant. Jo havia perdut el Mark, i la Lizzie, i la mort del Matt també m'havia fet mal. Però simplement no podia imaginar com seria perdre el Jack. No podia, la simple idea d'imaginar com seria estar sense ell ja em clavava mil punyals al cor, i em torturava, m'inundava els ulls. Vaig tornar a abraçar-la, conscient de que ho estava passant molt malament.

- Gràcies, Al. Moltissimes gràcies.

Ja no plorava. Als meus ulls ja no hi havien llàgrimes. Hi havia la determinació de matar aquell que havia robat la vida d'en Matt. I que me l'havia pres del meu costat, també.

Vaig seguir abraçada a l'Allie. Reconfortant-me pel pensament que ella sempre seria al meu costat.

- Saps, acabo de pensar de demanar-li a la Wen que sigui la seva germaneta gran.- Vaig dir, sense separar-me de l'abraçada que ens unía.- Al cap i a la fi, ella era com una germana per en Matt...

Vaig fer un somriure trist.

- La Wen... Sempre l'he estimada molt, a la Wen. És... Com la meva germana petita, més que com una filla, la veritat. Sempre m'he sentit molt protectora cap a ella.

Vaig eixamplar el somriure, fent-lo més sincer i obert.

- Tinc l'esperança, però, que algun dia sigui una més de la família de veritat. Perquè al meu germà... Bé, a ell li agrada la Wendy.

Vaig mossegar-me el llavi.

- I estic segura que a ella li encantaria poder tenir un petit Matt de qui cuidar i en qui poder motivar les esperançes.

Les llàgrimes havien marxat i havien deixat pas a un somriure sincer. Trist, però sincer.

- Doncs quan la Wen estigui disposada a tornar-me a mirar a la cara i a no evitar-me sempre que em vegi, li demanaré.

Vaig arronsar el nas i vaig respirar profundament.

- Així que al teu germà li agrada la Wen... Interessant - Vaig dir, posant-me la mà sota la barbeta al pur estir policial - I què, ja s'ha decidit a comentar-li?