Més mal del que em podia arribar a imaginar [Bruno]

Vaig arribar a la Sala de la Necessitat buscant un lloc on poder desfogar-me. M'havia creuat amb el Bruno pel camí, però estava tan en estat de xoc, tan ofuscada, que no li vaig dir res i vaig seguir endavant, amb els ulls negats per les llàgrimes.
En entrar, vaig somriure, de forma gairebé macabra. Estava tot ple de mobles d'aspecte fràgil amb objectes de ceràmica o vidre. Vaig deixar el diari amb la fotografia del Matt en portada sobre una de les taules. Després, amb una agressivitat que no coneixia en mi, vaig agafar un gerro de ceràmica i el vaig tirar contra la paret amb totes les meves forces, deixant anar un crit de frustració mentre les llàgrimes em rodolaven galtes avall.

-Bianca... Bianca? Bianca!

Aquesta va ser la meva reacció en veure passar la Bianca de llarg sense dir-me res, amb els ulls plens de llàgrimes. Vaig quedar-me uns segons amb una cella alçada, mirant com se n'anava, fins que vaig reaccionar i vaig començar a córrer darrere d'ella. Una porta es va obrir del no res. Hóstia, a Hogwarts passaven coses més estranyes que a la Da Vinci...

Vaig entrar uns segons després d'ella, just a temps per veure com el jerro s'esmicolava contra la paret i ella deixava anar un crit de fúria. Em va venir el pànic.

-Bianca! Bianca què et passa?! Bianca!

Vaig anar cap a ella i vaig abraçar-la amb força, possant el seu cap al meu pit, espantat per ella, per què ella no era tan agresiva. Vaig abraçar-la ben fort, i vaig veure la foto del Sheen al diari.

Ah.

Hòstia.

Mmmmm...

Vaig remoure'm entre els braços del Bruno quan vaig notar que m'abraçava, intentant desfer-me d'aquella presó tan càlida, però vaig desistir, i, plorant i sanglotant, el vaig abrçar amb força, recolzant el cap contra el seu pit.

- Per què ell, Bruno?

Vaig tancar els ulls, amb força. Al Bruno no li queia bé el Matt, però el noi s'havia convertit en algú molt important per a mi.

- Jo... Per què el Matt? Pe-per què?

I vaig seguir plorant, desconsoladament.

Això em demanava jo. Per què el Fortin havia fet allò, no tenia cap sentit. Era jo qui odiava el Sheen, l'odiava des que me'l vaig imaginar fent-li un petó a la Bi, des que vaig sentir una guitarra a la seva nova cançó i vaig tenir la certesa de que havia trobar algú per ocupar el meu lloc. El meu lloc.

Vaig abraçar amb força la Bianca, llevant-li les llàgrimes com podia amb la mà. Em feia mal, veure-la així. Puto Sheen, molestant inclús una vegada mort.

-Bianca...

No podia dir-li res, perquè no sabia per què l'havia assassinat a ell. Només podia abraçar-la, intentar despistar-la, com vaig fer amb la Lizzie, però sabia, encara que em fes mal, que la Bianca sentia un vincle amb aquell noi més important que el que tenia amb la Lizzie, que no em seria tan fàcil...

-Bianca, tranquil·litzat, si us plau...

- No puc, Bruno, no puc... No se com ha pogut passar, a ell... A ell tothom l'estimava, era un bon noi, i ara... Ara... - vaig dir, somiquejant.

Vaig seguir abraçant-lo, sense deixar de plorar. No podia. Perquè, com li havia dit, a ell tothom l'estimava. Bé, tothom menys en Bruno, però ell era per un cas a part.

- Bruno, no... No m'entra que això... Que això hagi passat.

Vaig aixecar la vista cap a ell, amb els ulls encara negats per les llàgrimes, assimilant a poc a poc que ja mai més veuria el Matt amb la guitarra que jo li havia regalat, no sentiria la música que feia, no tornaria a sentir la tranquilitat que em feia la seva companyia. Havia marxat.
Per sempre.

"Bon noi, tothom l'estimava..."

No vaig dir res. Vaig seguir abraçant-la, acaronant-li el cabell, estrenyent-la ben fort a mi.

-Shhhh, plora tranquil·la, desfogat.

Vaig agafar-li la cara amb les meves mans.

-Has de ser forta, Bianca. Si us plau.

Vaig juntar els meus llavis amb els seus, intentant oblidar allò que ella mateixa havia dit.

"Bon noi, tothom l'estimava..."

Vaig deixar que em besés, responent amb pena i amb aquella passió que sempre aconseguia arrencar-me. Vaig passar-li els braços pel coll, abraçant-lo, recolzant el meu front contra el seu, plorant encara.

- Ja sóc forta, Bruno. Porto des de que vam marxar d'Itàlia sent forta. Però això em supera. La idea de que... Jo hauria acabat igual! Igual que ell, igual que la Lizzie!

Vaig seguir amb el meu front recolzat contra el seu, fent que els nostres llavis es freguéssin, amb un sentiment d'opressió que sentia que només ell podia mitigar.

- No ho entenc, Bruno. No arribo a entendre-ho.

No vaig dir res. Només vaig quedar-me allà, abraçant-la, esperant a que acabés de plorar, que es desfogués del tot.

-Shhh, ja, ja...

Vaig acaronar-li la cara, amb delicadesa.

-No has acabat així, i no acabaràs així, tranquil·la.

Vaig seguir gemegant i somicant, fins que, prement el meu cap contra el seu pit, vaig sumir-me en un plor silenciós, que es va anar apaivagant de mica en mica. Vaig notar com la pressió al pit disminuïa, i com podia respirar amb normalitat un altre cop.

- Gràcies - vaig murmurar, fent-li un petó curt i agraït als llavis.

Vaig quedar-me abraçada a ell, abans d'afegir:

- Sé que no et va caure mai bé, el Matt... Però segur que si us haguéssiu conegut a un altre lloc i en unes altres circumstàncies us haurieu pogut fer amics... - vaig negar, confosa, amb el cap, abans de seguir -. Sento el que vaig fer, entenc que poguéssis sentir-te substituït, però no era aquesta la meva intenció, t'ho prometo. M'hagués encantat tenir-te per fer Run this Town amb mi, però com que no hi eres, i ell també tocava la guitarra, i era italià... El Matt va fer que aquí m'hi sentís com a casa, Bruno.

I jo per què li deia tot allò? El Matt havia marxat i ja no tornaria, allò ja no importava.

-Ja.- vaig dir, només, al que em deia.

La veritat era que no l'escoltava, perquè sabia que, encara que s'estava intentant disculpar, allò em faria mal. Només desconectava i la veia parlar, la veia intentant fer que em sentís millor, però no l'escoltava. El Sheen era una puta rata que havia vist la Bianca i s'havia volgut possar al meu lloc, digués el digués. Dubto de que m'hagués fet amic seu en una altra situació.

L'odiava i l'havia odiat des del primer moment que vaig sentir la seva guitarra, i el seguiria odiant.

-No pateixis.- vaig dir, amb un somriure als llavis.- T'estimo, no m'agrada veure't així...

- Gràcies, Bruno.

Vaig abraçar-me a ell de nou, sentint com el seu tacte em reconfortava considerablement. M'ajudava molt. Com sempre m'havia ajudat. L'amenaça, la mort del Matt, problemes i més problemes... I ell sempre allà, aguantant-me, fent-me costat.

- No sé què faria sense tu, de veritat... Ets genial, no et mereixo.

Vaig fer un lleu somriure.

-Bianca, bonica, no diguis això.

Vaig acaronar-li la cara. L'estimava, l'estimava moltíssim... per mi, era la millor persona de tot. Totes les altres eren... només persones. Ella era la que destacava. Vaig llevar-li les llàgrimes que tenia a la cara i vaig tornar-la a abraçar amb força.

-Millor?

Vaig assentir amb el cap, abraçant-lo de nou.

- Molt millor. Gràcies un altre cop...

Vaig separar-me una mica d'ell, agafant-li la mà per no perdre el contacte, i vaig agafar el diari. Vaig mirar-me la fotografia del Matt uns instants, i després vaig mirar el Bruno. Vaig recordar aquell petó que m'havia fet en Matt, i em vaig adonar que ell havia estat a punt d'interposar-se entre el Bruno i jo. Un pensament cruel, però cert. Vaig somriure-li al Bruno, i em vaig atansar a ell.

- T'estimo, t'estimo molt.

I li vaig fer un altre petó, més sincer, més llarg, mentre li envoltava el coll amb els braços.

Vaig sentir una punyalada quan va mirar la foto del Sheen i després em va mirar a mi. No sabia molt bé que pretenia amb allò, però a mi em va fer mal. Vaig fer veure que no em passava res. Sempre se m'havia donat bé, això de fer veure que estàs bé quan en realitat estàs fet una merda.

Vaig agafar-la per la cintura quan es va apropar i vaig donar-li profunditat al petó. La necessitava, ella feia el que jo era, ella era capaç de canviar-me. Quan era amb ella, era diferent, quan no... no parlava amb ningú. Així era jo, havia nascut per estar amb ella...

-Jo més.- vaig dir, en separar-me, vaig abraçar-la amb força i vaig veure la fotografia del Sheen al periodic. Vaig mirar-lo uns segons i després vaig somriure. Un somriure cruel. Ell ja no hi era, ni hi seria mai.

- Això s'haurà de veure - vaig dir, amb un somriure, sense separar-me d'ell.

Vaig somriure-li, abans de fer-li un altre petó, i quedar-me abraçada a ell uns instants. Van passar mintus sencers abans no em separés d'ell, i quan ho vaig fer em vaig espolsar al túnica i vaig treure la vareta. Vaig apuntar a tots els gerros que hi havia per sobre les taules, i vaig exclamar:

- Bombarda Maxima!

Tot va petar, anant endarrere, omplint el terra de trossets de ceràmica i restes de taules trencades. Vaig somriure, més desfogada, i vaig mirar al Bruno.

- Crec que ja estic millor. Anem?