Assassinat al passadís.

Vaig sortir de l'aula buida, amb una mà agafada a la guitarra i l'altre estirant al Matt, fent botets.

-Oh, oh! La del Bruce Springsteen! Aquella que et vaig escoltar tocar un dia! Me l'ensenyaràs? Si us plau Matt si us plaaaaaau!

Vaig deixar anar un riure. M'encantaven les classes del Matt, n'aprenia molt, i poc a poc estava començant a tocar cançons més difícils. En Matt tenia paciència amb mi, o potser jo no li donava molts problemes. El cas era que els dos ens haviem fet bastant amics. Més que abans.

-Si us plaaaaaaaaaaaaaau!

- Al ritme que aprens, podràs tocar la del Bruce Springsteen i totes les que vulguis. Fins i tot crec que d'aquí poc podràs començar a tocar la guitarra elèctrica...! - vaig somriure-li, mentre m'estirava de la mà en direcció a la Sala Comuna.

Havíem estat tocant ben bé durant dues hores, i ja s'havia fet fosc. Si algun professor ens trobava, ens enviaria a la Sala Comuna d'una guitza al darrere.

- Au, anem, que és tard, i avui ja hem estat tocant molta estona - vaig obrir la porta -. Dimarts que ve, si vols, farem una altra classe i t'ensenyaré la cançó del Bruce.

Aleshores vaig sentir un soroll, i vaig girar-me. Esperava trobar-me un professor, però no vaig veure res i vam seguir caminant.

-Jo... vaaaaaaaaaaaaaaaaale.- vaig dir, sospirant.

Vaig mirar el passadís i vaig fer un gest al Matt perquè s'agupís.

-Hogwarts de nit es molt guay. Una vegada hi vaig estar amb la Cass, perquè es sonàmbula. Cap profe se'n va adonar. Crec que aquell dia es van oblidar de decidir qui feia guàrdia.

Vaig tapar-me la boca amb la mà, intentant no riure per si de cas... Llavors vaig notar-ho. La pulsera, la pulsera que m'havia regalat la Cass, cremava. Vaig mirar-la, alçant una cella. Era el meu color. Jo estava en perill.

-Matt...- vaig dir, mirant-me la polsera sense entendre res.

Aleshores ho vaig veure. La polsera, la polsera brillava. M'havia explicat com funcionava. Merda.

- Vinga, anem. Alguna cosa no rutlla... - vaig fer una ganyota i vaig començar a caminar, ràpid, travessant el passadís -. Wen, vull que facis tot el que et digui a partir d'ara. Si et dic que corris, corre. Queda clar?

Però fou massa tard. Alguna cosa em va colpejar i vaig sortir projectat enllà, impactant contra la paret i deixant anar un gemec sord en sentir com se'm trencava una costella.

Havia estat vigilant. Aquella nena estúpida, amb la seva amiga, s'havia atrevit a entrar a la Cambra Secreta. Les havia vist. Hauria d'haver-los cridat l'atenció abans.
Vaig alçar una cella quan vaig veure que sortia amb en Matthew Sheen, i vaig somriure. Encara matarem dos ocells d'un tret, avui, em vaig dir.

- Depulso! - el jove va sortir disparat i va xocar contra la paret, fent un gemec i caient a terra després; la noia va voler cridar, però vaig ficar-li la mà a la boca, impedint-ho -. Calla, estúpida!

Vaig emmudir-la amb un encanteri, i vaig quedar-me-la apuntant.

- Nena, hi ha tres coses que has de saber. La primera és que els sang de fang com tu no heu d'entrar a la Cambra Secreta. La segona és que no hi tornaràs. La tercera és que ets una privilegiada, ja que seràs la primera en morir en mans d'aquesta magnífica vareta que veus. - vaig somriure, perversament.

Vaig començar a caminar ràpid, amb el Matt. Vaig mirar-lo i vaig fer que si quan va parlar. Els meus ulls brillaven, no se si es millor saber que estàs en perill o directament esbrinar-ho per tu mateix...

El Matt va sortir disparat, vaig mirar-lo amb els ulls ben oberts, vaig girar-me i el vaig veure, el Fortin. El Fortin!

Vaig voler cridar, demanar ajuda, però em va emmudir. El vaig mirar, recordant que havia torturat a la Lily i havia enviat a la Sam a Sant Mungo... i havia fet caure a la Cass al riu.

CAAAAAAAAAASS!!!- Vaig pensar.-CAAAAAAAAAAASS SOCOOORS!

Em va dir sang de fang. Ens havia vist entrar a la cambra... potser no li havia fet molta gràcia veure el Salazar lleó... Vaig obrir molt els ulls, que brillaven espantats, quan va dir que em mataria. Vaig mirar els meus dos costats i vaig mirar la vareta. Mai arribaria a escapar...

Vaig intentar aixecar-me, amb un gemec, però em feia mal. Vaig obrir els ulls com plats quan va comentar que mataria la Wendy. Quin filldeputa! No ho podia permetre...!

D'una revolada, vaig aixecar-me i vaig llançar-me a sobre seu. Vaig començar a forcejar amb ell, però les forces se m'escapaven mica en mica, i ell era tan alt com jo, corpulent, i més entrenat.

- CORRE, WEN! FORA D'AQUÍ! MARXA!!! - vaig cridar com vaig poder, mentre li clavava un cop de puny que no va arribar a bon port i que em va tornar amb vigor i força.

Aleshores se'm va tirar al damunt, i quan me'n vaig voler adonar m'estava clavant cops de puny. Vaig esquivar-ne un i m'hi vaig tornar, pegant-lo a l'estómac, just després que ell es distragués per avisar a la nena que marxés. Vaig gemegar de ràbia i vaig treure-me'l de sobre, intentant sortir corrent darrere la nena, però em va agafar pel turmell i vam caure els dos una altra vegada.

- Tu ho has volgut, noi... - vaig somriure, perversament, i vaig apuntar-lo amb la vareta -. Religo!

Una corda li va aparèixer al voltant del coll i va començar a estrènyer. El noi va gemegar, em va deixar anar i va agafar la corda, gruixuda, intentant treure-la. Vaig riure, per sota el nas, quan vaig aturar l'encanteri i el noi va agafar aire, profundament.

- Ja pensava fer-ho, però suposo que ets conscient que ara t'he de matar... - vaig somriure -. Obitus per subitum!

Al principi, moguda per la por, quan el Matt es va llançar al damunt vaig fer cas. Vaig sortir corrents, però després em van venir remordiments. Allò era per una cosa que havia fet jo. Així que vaig fer mitja volta i vaig arribar just per veure-ho.

A les películes, als llibres, sempre descriuen un moment com aquest com si fos a càmara lenta. Poc a poc, com si poguessis veure allò pas per pas, però es mentida. Es ràpid, dona la sensació que es molt més ràpid del que passa a la realitat. El Matt intentava llevar-se una corda, quan el Fortin va cridar el malefici. L'havia llegit al llibre, per això, per a mi, va ser com sentir un tret. Vaig fer un petit bot, i vaig veure el Matt caure inert al terra. Vaig sentir que alguna cosa es trencava dins meu.

Matt...

Quan vaig sentir aquella corda al voltant del meu coll, vaig saber que s'havia acabat. Va ser molt ràpid, però l'últim segon, quan la tensió de la corda va afluixar i vaig tornar a veure aquella vareta davant meu, apuntant-me... aquell segon se'm va fer etern.

Vaig pensar en la Wendy, amagada en un racó d'aquell mateix passadís. Esperava que no estigués mirant quan aquell flaix verd sortís de la vareta. Era curiós com, en tan poc temps, aquella criatura hiperactiva havia arribat a significar tant per mi.
També vaig pensar en la mare, i en tot el mal que li havia fet en la meva vida. No s'ho mereixia...

La Bianca, aquella dolça i encantadora cantant d'accent italià i lletres màgiques com els seus llavis. Se'm torçà el llavi, somrient, en recordar aquell petó suau, de comiat, després de dir-li el que ara, amb la meva mort, es demostraria.

I la Claire. La meva Claire. Vaig fer una ganyota, entristit, perquè realment l'estimava. No m'entrava a la ment el dolor que patiria ella després d'aquelles tres temibles paraules que el noi del meu davant començava a pronunciar. Vaig pensar en la Stella, aleshores. Feia mesos que no hi pensava, però va tornar a la meva ment. Almenys tornaria a estar amb ella...

De la punta de la vareta en sortí una fogonada verdosa, que s'endugué la meva vida a poc a poc. No va fer mal; gairebé no vaig sentir res, de fet. Només veia com la foscor s'apoderava de tot, mica en mica, i els sons es feien més difosos...

Vaig aixecar el cap, ràpidament, i vaig mirar al meu voltant. La noia no hi devia ser, però com a testimoni havia de vigilar-la. Vaig fer una ganyota: la meva estada a Hogwarts havia conclòs.

Bé, no exactament. Hi havia una cosa que tenia pendent. No hi perdia res, ja. No tenia res a perdre, que pogués perdre en el moment que tothom em vingués a buscar. Però això seria en un altre moment. Ara havia de marxar d'allà: un testimoni es pot dubtar, però molts... molts són un problema.

[Surto del tema]

Vaig veure com el Fortin mirava les dues bandes. S'em va glaçar la sang, pensant que potser m'havia vist, però no. Se'n va anar. El Matt seguia allà, estirat al terra.

-Matt...- vaig dir tant bon punt vaig sentir que la meva veu tornava. La meva pulsera havia deixat de cremar. Ja no estava en perill.

Vaig anar cap a ell, primer caminant, poc a poc, amb els meus ulls fixat al cos que jeia al terra, després corrents, com si se m'acabés el temps.

-MAAATT!!

Vaig agenollanr-me al seu costat i vaig sacsejar-lo bruscament.

-Matt... Maatt! Despertat, va, que ja se n'ha anat. Ja pots deixar de fer veure això, que ja no hi és. Va vinga, Matt....

Ell no responia. Espantada, vaig llevar-li la corda que tenia al coll i vaig sacsejar-lo un altre pic. Vaig cridar el seu nom un altre pic, aquest cop era un crit diferent, era un crit de pànic. Pànic a l'estat pur.

-Has de tornar Matt... ja s'ha anat... torna Matt...

Vaig apropar la meva orella, poc a poc, al seu pit, esperant trobar el seu batec, encara que fos débil... però a l'altre costat només hi havia silenci.

-Matt... has de tornar...- vaig dir. No plorava, no encara.

Anava a entrar a la casa de la sala quan aleshores vaig notar-ho. Vaig mirar la polsera, cremava, el color...era la Wen.
I el seu crit en la meua ment...

- WEEEEEEEEEN!

Vaig correr pels passadissos buscant-la, però no sabia on estava...

Ween! Weeeen! On estas?- no contestava...

No, no a la Wen li pasava algo. Vaig traure la vareta.

- Vareta dis-me on esta la Wen!

I es va moure cap a la dreta i després esquerra i aleshores ho vaig veure...

- Matt...No...

Vaig correr cap alli, i vaig vore la mirada del Matt, estava...estava...i la Wen cridava...no plores Cass, no pots plorar Cass...has de ser forta, com Bam-Bam, has de ser forta per la Wen.


- Ween, wen, hi ha que avisar algú...- la vaig agafar de les mans, devia de fer que soltara.

Vaig mirar els ulls del Matt, inexpresius, sense vida, sense...no plores Cass...ara no.

- Wen, hi ha que avisar un professor...solta'l.

Vaig mirar-me la Wen, no reaccionava.

Escoltava una altra veu, però llunyana. Jo només em fixava en escotar el seu batec, en intentar tornar-lo a escoltar. A la meva ment va passar una i un altre pic la imatge d'aquell flash verd.

-Matt, torna...

Llavors algú em va agafar. Al principi no em va molestar, només m'agafava, el problema es quan va intentar separar-me del Matt. Vaig explotar.

-NOOOO!! NO!!!- vaig cridar. Em feia mal la gola, em donava igual que em fes mal.-DEIXA'M!!! DEIXA'M!!!! TU NO VOLS QUE TORNI! TU ETS COM ELL!!- Vaig moure'm bruscament, desfent-me d'ella em vaig girar i li vaig clavar un cop de puny, sense pensar.- LI DEC! ELL HA DE TORNAR! LI DEC, LI HE DE TORNAR EL FAVOR!!! NO VOLS QUE TORNI! MAAAAAAATT! MAAAAAAAAAAAATT!!!!!- vaig cridar, tornant a abraçar-me a ell. Llavors si, vaig començar a plorar damunt del seu pit.-JA SE N'HA ANAT!!!!

Vai apagar la meva cara entre els meus braços.

-T'ODIIIOOOO! T'ODIOOO!- vaig cridar. Allò no era per la Cass, es clar que no, era per ell. Per el Fortin.

Aleshores va donar-me un cop de puny...augh, i va començar a eixir-me sang del nas, eixia molta...però bah, a la merda la sang. Jo sols me preocupava per ella.

- Wen...

Hi havia que avisar algú...però no podia tocar-la perquè no me deixava...i encara que me tornara a pegar i cridar, no me afectava perquè no era ella.
Vaig girar-me, havia d'avisar un professor, ells sabien que fer.
Vaig donar-li una abraçada per l'esquena a Wen. Vaig netejar-me la sang, però eixia. Com si me desangrava..

- He d'avisar un professor...- però com...Hume!- Humeee!

I el fénix de Bam-Bam va apareixer davant meua.

- Necesite que me fases un favor, saps qui soc, oi?- va assentir, era un fenix molt inteligent.- Tin una galeta.

Vaig agafar una nota que duia a la butxaca, eren els deures d'astronomia, bah, vaig arrancar un tros i vaig agafar un boligraf.

AJUDA URGENT ALS PASSADISSOS! SEGUEIX EL FÉNIX!

- Hume, has d'anar a la sala dels professors, dona-ho a el de Gryffindor o a qui siga excepte la Medea, per favor...

Va assentir i va desapareixer. Vaig apropar-me al Matt...tenia els ulls oberts...amb compte, els vaig tancar.

- Wen...hi ha....hi ha que...

-Has de tornar... Matt... no deixaré que et facin res, t'ho dec, tu m'has protegit, jo t'ho dec, d'acord?

Seguia amb el cap amagat als meus braços, sobre el pit del Matt. Volia tornar a sentir el seu batec, volia tornar a sentir com em deia que ja d'aqui poc seria una molt bona guitarrista. Em feia mal la gola, molt de mal. Ràbia, era ràbia. Tenia molta ràbia. Ell s'havia llançat al damunt del Fortin per salvar-me, ell havia cridat que me n'anés. Em feia més mal la gola. Vaig tornar a cridar, un crit de ràbia continguda amb una mescla de por molt evident.

-TORNA!!! HAS DE TORNAAR!!

Vaig tornar-lo a sacsejar. Vaig abraçar-lo.

-TORNAAA TOorna... torna...- vaig acabar suplicant, plorant, entre sanglots.

Estava a la sala de professors, quan va aparèixer el fènix. Vaig sortir al passadís, seguint-lo amb el missatge a la mà, quan vaig començar a sentir crits de nenes. Semblaven la Moore i la Konstantares, i, encara que elles sempre cridaven, aquell cop era diferent. D'un acte reflex vaig treure la vareta, i vaig arrencar a córrer cao al lloc d'on veníen els crits.

I se'm va glaçar la sang. Allà, inerte, hi havia el cos del Matthew Sheen. Vaig empassar saliva, i vaig recuperar el moviment. Necessitava avisar algú, però no podia. La Nicole no es mereixia veure allò, no havia fet res dolent com per haver de patir més. Vaig anar cap a la Wendy Moore, que estava sobre el Matthew.

- Wendy, surt d'aquí...

Però no sortia. Vaig agafar-la en braços, ignorant la pataleta, i la vaig allunyar del Matthew. Vaig fer un gest amb el cap per fer que la Cassandra anés amb ella, i vaig apuntar al cos del Matthew, fent que un llençol blanc el cobrís. Vaig fer petar els dits, i vaig encarregar a l'elf que va aparèixer dos tasses de xocolata desfeta per a les nenes. Va aparèixer amb la beguda, i la vaig atansar a les nenes.

- Wendy, Cassandra... Agafeu la xocolata, us anirà bé. Si no voleu parlar, no ho feu.

Vaig mirar-me-les, preocupat, amagant el gran mal que sentia en veure com havia caigut un altre alumne. I aquell era dels meus.

Em vaig moure bruscament, cridant de nou, quan em va agafar en braços. Vaig patalejar, vaig cridar el nom del Matt, però el Harry era més fort que la Cass, així que no em vaig poder desfer d'ell. Vaig cridar, mentre veia com envoltava al Matt amb aquell llençol blanc.

-NOOOO!! ELL HA DE TORNAR! NO LI POSIS AIXÒ! ELL HA DE TORNAR, NO LI DEIXES TORNAR! EL SEU COR HA DE BATEGAAR!!

Les llàgrimes corrien per les meves galtes sense que res ni ningú ho pogués evitar, igual que sentia com la rabia a la meva gola cada vegada es feia més gran, més continguda.

-NO VOLEU QUE TORNI!!! NO LI FEU RES! LI DEEEC! NO LI FEU MAL! NO LI DEIXEU TORNAAR!!

i quan va apareixer l'elf, vaig fer un moviment ràpid amb la mà, llançant amb la vareta la xocolata a l'aire i que va caure damunt la Cass. Vaig agafar les tasses i les vaig llançar contra la paret, després vaig llançar-li al Harry la safata de plata.

-DEIXA'L TORNAAAR! DEIXAAA'L!- vaig intentar tornar a anar amb el Matt, plorant. Tremolava, em sentia totalment descontrolada. Ràbia, furia, tristesa...

La xocolata va caure damunt meua, aug, cremava, vaig mirar-me a una armadura, teia la cara plena de sang i el cap amb xocolata, pero me donava igual

- Wen..wen, no, no va tornar...-no plores, no plores..vaig tragar-me les llagrimes, la Wen no podia, pero jo l'ajudaria. Vaig girar-me cap a ella i li vaig donar un abraç, pero vaig apartar-me enseguida, no volia agobiar-la, no volia...Pro havia de fer-ho per ella.- Ho sent molt Wendy, perdona'm.- vaig trure la vareta.- Desmaius!- vaig agafar-la abans de que caguera. Vaig girar-me cap al Harry.- No durara molt perque els meus encanteris no duren molt. Hi ha que ajudar-la, mai...mai l'he vista aixi...

Vaig veure com la Cassandra li feia un encanteri a la seva amiga, deixant-la inconscient. Vaig apuntar-la a ella amb la vareta, netejant-li la xocolata, i després vaig agafar a la Wendy. En veure que començava a recuperar la consciència vaig apuntar-li el pit amb la vareta.

- Necessita descansar, senyoreta Moore... Somnum.

Vaig agafar-la a coll, cuidadosament, preocupant-me de mantenir una mà lliure per la vareta.

- Cassandra, això la mantindrà adormida fins demà al matí, al migdia a tot estirar.

Vaig conjurar una camilla, i vaig estirar-hi la Wendy. Després vaig apuntar a l'aire amb la vareta, conjurant el meu patronus. El kapi platejat va sortir de la punta de la meva vareta, i vaig dir:

- Al Conseller. "Senyor conseller, sóc el Professor Jones, hi ha hagut un altre accident. Vingui, és urgent".

Vaig mirar com s'allunyava, trotant per l'aire, i em vaig quedar mirant el cos, tapat pel llençol, amb un nus a la gola.

Vaig aparetre immediatament quan va arribar el patronus del professor Jones. Vaig alçar una cella, preocupat. Què devia ser, aquella vegada?

Quan ho vaig veure se'm va glaçar la sang. Vaig mantenir la cara de pòquer, intentant no mostrar el terror i la ràbia que van envair el meu cos: allà, al terra, hi jeia un cos, tapat amb un llençol blanc. No vaig voler destapar-lo, per por de trobar alguna cara massa infantil, que fes del crim quelcom més terrible.
Però aleshores vaig veure la jove criatura, aquella nena, als braços del professor, i vaig començar a tremolar. No va ser fins uns segons més tard, quan vaig veure la dissimulada expansió i contracció de la caixa toràcica de la nena, signe inequívoc que respirava, quan em vaig calmar i vaig parlar.

- Parlar d'accident és més que eufemístic, professor Jones. Aquí hi fa pudor de màgia negra... - vaig treure la vareta i vaig agitar-la en l'aire, fent aparèixer aquella guineu que era el meu patronus -. Al Jameson Rook, que prepari un sentit memorial en honor a... - vaig mirar sota el llençol i hi vaig reconèixer la cara del Matthew Sheen -, a Matthew Sheen. Ha estat assassinat cruelment als passadissos de Hogwarts.

Vaig bufar quan el patronus va haver marxat. Allò era molt dur, però havia d'evitar que em superés.

- Els hem de dur a la infermeria, als dos. Crec que no m'equivoco en dir que la noia que dorm als seus braços deu estar molt trastornada, i el cos del noi tampoc pot quedar al mig del passadís.

Vaig fer un gest de vareta i vam anar fins a la infermeria, com ànimes en pena. Érem ànimes en pena, una mica més entristides per la injusta pèrdua d'un jove que tenia tota la vida per davant fins que algú la hi va prendre.

[TEMA TANCAT]