Despatx del Harry Jones

Vàrem entrar agafats de la mà, al seu despatx.

-Així, més intim, no?- vaig dir-li, somrient. Vaig mirar el despatx, de cop encuriosida.- Eh, em vas dir que era un desastre... tampoc està tan malament. Tot està ben ordenat.- vaig dir-li, treient-li la llengua.

Vaig somriure, mentre m'asseia a una butaca que hi havia en un racó i la feia seure sobre meu, estirant-la amb un gest suau.

- És que sóc un desastre... El que passa és que vaig perdre uns exàmens d'uns alumnes de segon l'altre dia, i com que em vaig tirar dues hores regirant-ho tot fins trobar-los, i em vaig obligar a mi mateix a endreçar-ho tot de nou.

Vaig fer una rialla, mentre li feia un petó a la templa.

- Però ha quedat prou bé, suposo...

-Vas perdre uns examens?- vaig demanar, amb els ulls ben oberts.- Aix Harry.- vaig dir, en to de "què em de fer amb tu?" Després vaig riure i li vaig fer un petó a la punta del nas.

Vaig passar els meus braços per darrere del seu coll, somrient.

-Saps que em pots demanar ajuda, a mi no m'importa ayudar-te en això, m'agrada recollir i l'ordre.

- Vaig perdre uns exàmens perquè havia perdut el cap per culpa teva, Nicky... Així que no em culpis! - vaig dir, en broma.

Vaig abraçar-la, amb força.

- No et demanaria mai que m'ajudéssis a endreçar, creu-me. És un repte pendent que tinc des de fa anys, i necessito superar-ho sol - vaig dir, amb un exagerat to de solemnitat i seriositat -. Però si algun dia veig que de la merda que se m'ha acumulat no puc ni caminar i m'ensorro en el desordre, tiraré alguna cosa contra la paret. Si estàs al teu despatx sentiràs el cop, i em vindràs a rescatar.

-Eh, a mi no em carreguis el mort!- vaig dir, rient.

Vaig escoltar el que em deia, encara amb la rialla als llavis.

-Oh Harry que dramàtic ets.- vaig dir-li, despentinant-lo.- Tampoc costa tant ser ordenat, Jonie. Només has de tenir cura del que fas i tot el que agafes tornar-ho a possar al seu lloc.

Vaig apropar-m'hi a ell, juntant els meus llavis amb els seus.

Vaig somriure.

- És curiós, això és el mateix que em deia la meva mare quan era petit. Que tornés a posar tot el que desendreçava al seu lloc... Mai em va funcionar. Sempre tenia el cap a un altre lloc - vaig reconèixer.

Vaig acaronar-li la galta suaument.

- En aquest cas, et tenia a tu. Crec que vaig aprobar a deu alumnes que haurien suspès perquè estava content de tenir-te, saps? Ara em pregunto si ho hauria d'haver fet...

-Deixa'ls. Ara ells estan contents i nosaltres també.

Vaig somriure, contenta.

-Mmmm això si, després els hi fas un altre examen, sorpresa. Tachan! - vaig riure.- No, millor no, pobrets.

Vaig xocar suaument la meva front amb la seva.

-Quant de temps portes així per mi, Jonie?

- Els deixaré amb l'aprovat, els deixaré amb l'aprovat. Sóc jove, encara recordo com d'amargat quedava cada cop que un professor em suspenia... I no foren gaires vegades, eh? Que quedi clar - vaig dir, amb una rialla.

Vaig acaronar-li la galta, distretament, i vaig fixar la mirada en un punt indeterminat de la llibreria que ocupava tota una paret.

- Inconscientment... Et diria que potser des de setè, quan vaig veure que eres una de les poques que o no havia tingut o no volia que la tingués. I conscientment... Doncs no ho sé. En un periode indeterminat de temps que va des de que vas arribar fins fa un parell de setmanes.

Vaig mirar-la de nou, amb un somriure tímid.

- I tu?

-Jo mai he suspés. Potser algunes vegades aprovaba amb cincs justos, però no he suspés.

Vaig somriure mentre m'acariciava. Era agradable el seu tacte.

-Jo... No ho sé.Inconscientment suposo que des que et vaig veure, però per llavors... et tenia una mica de tírria, saps? T'enduies totes les noies, et feies el "superguay" per això em vaig negar a mirar molt als nois. Conscienment... fa uns minuts, quan m'has fet aquell petó.

Vaig somriure, timidament.

Vaig alçar els ulls al cel, amb una rialla, i vaig dir, teatralment, fent broma:

- Per favor, Barrock, no em feia el superguay, era superguay. No sé pas com t'has atrevit a fer aquest error garrafal...

Vaig somriure-li, mirant-la als ulls, i vaig dir, ja amb to més normal.

- Sí, suposo que tens raó. No era gaire... Modest, que diguem. Per això només m'aguantava la gent que em coneixia molt. El Danny, la Catherine... I no saps el que desitjaria que tu m'haguéssis conegut, també.

Vaig picar-li l'ullet, abans de robar-li un altre petó.

-Harry!- vaig dir, mig rient.

Al final allà era, als seus braços, quan em vaig dir que jo no hi seria, de jove. Curiosa, la vida.

Vaig possar el meu cap a la seva espatlla, comodament.

-T'estimo, Harry.

Vaig somriure, abraçant-la protectorament. Per fi la tenia. Vaig amanyagar-li els cabells, mentre li anava fent petons suaus al coll i a la galta.

- Jo també t'estimo. I no és una cosa que acostumi a dir, t'aviso - vaig dir, mig en broma.

Vaig quedar-me callat, notant el pes, tan físic com emocional, que feia sobre meu, amb un somriure tímid als llavis.

- Vols anar a sopar, demà? - vaig demanar, amb un xiuxiueig.

-Soc l'afortunada, o què?- vaig dir, rient, sentint els seus petons al coll.

Estar allà, amb ell, encara fos en silenci, s'hi estava bé. Era relaxant, agradable.

-M'encantaria.- vaig dir-li, amb un xiuxiueig també, amb un somriure als llavis, mentre li pentinava una mica els cabells amb els dits.

- Ets l'afortunada? Desgraciadament, crec que ets la desafortunada que m'haurà d'aguantar, perquè no penso deixar-te, ara, ja.

Vaig quedar-me-la mirant, amb un somriure idiota als llavis.

- Llavors decidit. Et passaré a buscar pel despatx després de l'última classe i anirem cap a Londres, o cap a la Ronda d'Alla, a buscar algun local reservat per poder sopar tots dos. Et sembla bé?

-Oh, quin càstig, haver-te d'aguantar...- vaig dir, amb un somriure trapella als llavis.

Vaig acabar de pentinar-li una mica els cabells i vaig fer-li un petó a la galta, contenta.

-És clar que em sembla bé. Em sembla genial... Es el millor pla que tinc per una nit des de fa anys.