I wanna hold your hand and be a home to your homeless heart...!

Per enèsima vegada, vaig mirar el rellotge.

Les quatre i cinc… Només fa un minut que he mirat? Que lent que em passava el temps aquell dia.

No arribava. Per què no arribava?

“Serà que no em vol veure? Serà que ja no vol ser amiga meva...?”

”Però llavors, per què t’ha respost?”

Amb les mans tremoloses, vaig treure’m el paperet de la butxaca per mirar-lo per cinquena vegada en el que portava de minut.

Spoiler:

La resposta era curta, però aquell signe d’exclamació m’havia donat verdaderes esperances de que no em tingués rencor. Però ara no apareixia... I no podia evitar pensar que s’havia fet enrere. Al cap i a la fi, era normal.

“les quatre i deu”

Vaig fer un sospir trist abans de guardar-me la nota. No arribaria, però jo sempre l’esperaria allà. Així de masoca era jo.

Quan havia rebut la nota de l'Erin, m'havia afanyat a anar a canviar-me de roba (era als jardins, fent l'idiota i rodolant). M'havia posat tot de roba nova, uns jeggins blaus, una preciosa samarreta blava, també, obviament, i m'estalviava anar descalça perquè ja tenia les meves Converse blaves, a part de les polseres i la bufanda Ravenclaw que em tapava les cicatrius del coll. Quan em vaig haver pentinat, deixant que el cabell em caigués en cascada per l'esquena, vaig anar directament a la cuina, apressada. Els elfs em van donar les galetes que els vaig demanar, però els va costar trobar el rooibo de nadal que jo sabia que tant li agradava a l'Erin.

Un cop ho vaig tenir tot, vaig anar cap a la Sala de la Necessitat, amb pressa però amb compte de no tirar res de la safata que duia davant meu i que feia levitar amb un simple encanteri. Vaig arribar al lloc, i vaig maleïr en veu baixa quan vaig veure que, per variar, arribava tard.

- Més val tard que mai, oi? - vaig exclamar, en veure l'Erin allà, ja.

Vaig fer aparèixer una taula baixa, on vaig deixar la safata, i dos coixins-sofà. Vaig asseure'm en un, cansada, i, clavant la vista en la blavor de les polseres que m'envoltaven els canells, vaig somriure, perquè als meus canells no tot era blau. Entre una polsera de perletes blaves i una de lapislàtzuli, hi destacava una fina polsera d'esmeraldes. Vaig aixecar la vista cap a l'Erin, amb un somriure.

- Perdona per haver arribat tard, però és que jo m'ocupava del berenar, avuí, i els elfs han trigat molt a trobar el rooibo de nadal...

No vaig poder ocultar un somriure agraït quan va venir.

- Allie... - vaig dir, sense saber molt bé com utilitzar les paraules - pri-primer de tot... Moltes gràcies per venir. No tenia molt clar que volguéssis fer-ho.

Vaig asseure'm a l'altre coixí-sofà.

- No calia que portéssis res... però gràcies - vaig dir, insegura.

No sabia què dir. Bé, si que ho sabia; però no sabia com dir-ho. Per què coi era tan tancada? No representava que ho havia superat?

Semblava ser que no; vaig sospirar, abatuda. L'allie no havia dit res, encara... Havia de parlar jo, o explotaria.

- A-Allie... - vaig començar, dubtosa - Que saps per què t'he fet venir?

Vaig servir el te, mentre m'asseia amb les cames creuades com els indis en aquells còmodes coixins. Vaig agafar una galeta, contenta, i vaig dir:

- Doncs... Perquè portàvem més d'un mes i mig sense reunir-nos amb calma i parlar de les nostres coses?

Vaig somriure-li, i vaig fer una mossegada a la galeta. M'estava amagant darrere aquella màscara de benestar i felicitat quan per dins estava confosa. Pel que havia passat amb la Lizzie, pel que havia passat amb el Jack, pel que estava passant en general. Massa sentiments bons i massa sentiments dolents barallant-se en el meu interior per aconseguir ser la sensació predominant.

- Au, digues... - vaig dir, picant-li l'ullet -. Quin motiu ocult tenies per voler-me veure? És allò que em vas dir que m'havies d'explicar quan jo estava a l'hospital?

- Eh... No, no només per això - vaig dir, confosa.

Vaig callar uns instants, agafant aire.

- Suposo que era per parlar... de tot, diria. - Vaig tapar-me la cara amb els mans uns segons, pensant en què dir - No ho sé, en realitat. Hi ha tantes coses de les que et vull parlar, i em costa tant...

Vaig sospirar.

- Primer de tot... - vaig apretar els punys "Deixa-ho anar. JA!" - tu vols estar aquí amb mi, ara mateix? Després de tot el que ha passat? Jo... entendria que no volguéssis però... Vols? - vaig dir, amb un bri d'esperança a la veu.

Vaig mirar-la, arrufant les celles, sense acabar d'entendre el que em deia. Què era "tot el que ha passat"?

- Eh... Es pot saber a què ve, aquesta pregunta? Sincerament, creus que si no hagués volgut estar aquí amb tu hauria vingut?

Vaig mirar la galeta que tenia a la mà, pensativa, sense saber ben bé com continuar. Tenia tantes coses a explicar-li, i no sabia què podia dir-li i què no.

- No veig per què no hauria de voler estar amb tu, i no sé a què et refereixes quan parles de "tot el que ha passat". El meu atac? L'atac de la Sam, el de la Wen, el de la Cass, el de la Lils? - se'm va fer un nus a la gola -. L'assassinat de la Lizzie?

Vaig mirar-me-la, interrogant.

Vaig mirar al terra. Sabia que no havia sigut la seva intenció, però el comentari m'havia fet mal. Ella no sabia a què s'enfrontava.

Ni tampoc podia saber-ho.

Vaig fer un sospir, dolguda. Pel pacte que havia fet amb la Possesseur, no n'hi podia dir res. Però sí que podia saber la resta de la història, i habia de saber-la per molt mal que em fes a mi explicar-la.
Vaig agafar aire.

- Parlo del teu atac... I també del meu.

Vaig obrir els ulls, amb sorpresa i severitat a la vegada. Què deia? Que l'havien atacada? I per què jo no ho sabia? Per què ningú no m'ho havia dit? Per què l'havien atacada, a ella, que queia bé a tothom?

- Què dius? A qui li he de partir les cames? Què va passar? On et van atacar? Quan va ser? Com va ser? Per què t'haurien de voler atacar, a tu?

Quan em vaig adonar de que estava dempeus movent-me nerviosament i respirant de manera agitada, vaig sorprendre'm a mi mateixa per la meva reacció. Vaig asseure'm, asserenant la meva resporació i tancant els ulls un moment. Quan els vaig tornar a obrir vaig tirar el cos endavant, mirant-la amb gravetat, i vaig dir:

- Què va passar, Er?

- Allie... - va ser l'únic que em va sortir de la boca quan es va posar a cridar - Siusplau... Calma't.

I, per fi, ho va fer. Vaig mossegar-me el llavi, inspirant fons, i, per fi, vaig parlar.

- No ho has sabut en tot aquest temps perquè va passar després de que entréssis a St. Mungo, i em vaig... recuperar abans que et despertéssis, o sigui que no et preocupis molt, vale? - vaig fer un tímid somriure, intentant alliberar la tensió.

Vaig callar uns segons, pensant què dir. No li podia dir tota la veritat, però calia que sabés la resta de la història.

- Va ser una època molt dura... Però haig d'admetre que tot això m'ha fet més forta. T'ho puc explicar, Allie, però m'has de prometre que no t'alteraràs més del compte. Ja s'ha acabat, i no té sentit donar-hi més voltes, val? - vaig dir suaument.

Vaig ensorrar-me al coixí sofà, mirant-la als ulls. L'havien atacada, a ella! Mentre jo estava en coma. No entenia qui voldria fer-li mal a l'Erin. Ella... Ella simplement no tenia enemics, que jo sabés.

- Està bé - vaig dir, sorruda -, però explica'm què va passar, per favor... No aguanto això d'haver-me perdut tantes coses quan estava... Quan no hi era, i necessito saber què ha passat. Quan vas venir a visitar-me em vas dir que m'havies d'explicar una cosa que havia passat, i que m'ho havies d'explicar cara a cara. Però semblava que aquella cosa era bona, així que, per favor, explica'm el teu atac i després, immediatament, posa'm una patata bullent a la boca perquè no digui res si cal, explica'm la part bona del que t'ha passat. Necessito sentir alguna cosa bona.

- Ho faré - vaig dir, agraïda, en veure que estava d'acord amb mi - no importa quant em costi, jo ho faré.

En aquell moment, semblava que tot s'hagués invertit i ella fos la nena vulnerable que jo havia de protegir. Vaig fer-li un somriure conciliador, agafant-li la mà.

- Així més fàcil? - vaig dir, amb un somriure tímid.

Vaig assentir amb el cap. Estava confosa, molt confosa. No entenia què estava passant al meu voltant, ni què m'estava passant a mi.

- Sí... Va, explica'm.

Vaig agafar la tassa de te entre les mans, sentint l'escalfor de la beguda, però deixant anar la mà de l'Erin. Mentre feia un glopet de te vaig mirar-la als ulls. Volia saber-ho tot, però també em feia por assabentar-me de segons quines coses que ella pogués explicar-me.

Vaig reprimrimir-me de dir res, dolguda, quan em va deixar anar la mà. En el fons, l'entenia.

- Quan em van atacar, jo no sabia res sobre el que t'havia passat a tu. Era la mateixa tarda del teu atac, quan només feia unes hores que eres a st. Mungo i encara no havia corregut el rumor. Jo estava collint flors per l'Arianne, i, de cop... et vaig trobar a tu.

Vaig callar uns instants, esperant la seva reacció.

- No eres tu, per suposat. Ja t'explicaré després el que penso, però el cas és que... et vaig trobar quan anava pels passadissos. Estaves... qui fos que tenia el teu aspecte estava molt estrany. Convertit en tu, em va fer... bé, de tot. Em va insultar, majoritàriament... però després va començar a atacar-me físicament. Una vegada i una altra, em pegava i em feia mal mentre em deia de tot. I allà em va deixar després d'amenaçar-me amb Crucios. No necessites saber tota la història, però això és bàsicament el que va passar aquella tarda.

Vaig tocar-me l'espatlla inconscientment, on encara hi tenia un parell de marques de l'atac. Ja no em feien mal, i l'infermer havia dit que marxarien amb el temps, però encara em recordaven tot el que havia passat.

- Després d'allò, vaig estar-me tres setmanes en un estat de... depressió. Vull dir, entén-me... Als meus ulls, allò no m'ho havia fet un psicòpata. Havia sigut la meva millor amiga qui m'havia atacat i traït.

Vaig eixugar-me les llàgrimes que em queien del rostre. Havia de continuar.

- Vaig passar molt de temps tancada a l'habitació. podia passar-me dies sense menjar res, i només sortia per anar a classe. Em vaig descuidar de manera brutal. No parlava amb ningú, i la gent es pensava que estava trista per tu, quan en realitat jo encara no sabia res sobre el teu atac. Van ser tres setmanes on em vaig tancar completament, Allie... Podia passar dies plorant estirada al llit, i fugia de qualsevol que intentés tenir cap contacte amb mi. Tenia... tenia molta por de la gent. Pensava que, si tu m'havies traït, qualsevol podia fer-ho.

Vaig amagar la cara entre les mans, però no vaig deixar de parlar.

- Però un dia... un dia vaig anar a fer un treball de pocions al llac. i em vaig trobar la Wen. No sé si ho sabràs, però va ser ella la que et va descobrir quan t'havien atacat... I m'ho va explicar tot. Sembla impossible, oi? Et deixen en coma pel matí però m'ataques per la tarda. Doncs era cert. Només que... Només que no havies sigut tu.

>> No saps quant vaig millorar quan ho vaig saber. No vaig sortir d'aquella fase, perquè encara m'adonava de que algú ens havia volgut prou mal com per deixar-te en coma, agafar-te un pèl i atacar-me a mi amb el teu aspecte. Però, per l'altra banda... era una escletxa de llum en la muralla fosca que jo mateixa havia construït. No havies sigut tu, Allie, hi havia una esperança de que continuéssim sent amigues. Entens com em sentia?

Vaig aixecar el rostre.

- Doncs si ho entens, potser entendràs també com és que dubto que vulguis seguir sent amiga meva. T'he causat molt de mal, i, després, vaig i desconfio de tu... No he sigut una bona amiga. Em sento tan culpable, Allie... - vaig dir, tornant a amagar la cara entre les mans.

Vaig escoltar tot el que m'explicava amb una cara de pòquer imerturbable, encara que em moria per dins. Quan va acabar de parlar vaig aixecar la vista i, en veure que estava plorant, alguna cosa va esclatar dins meu. Em vaig aixecar, vaig anar cap a ella, i vaig abraçar-la, amb força, seient al seu costat.

- Mai entendré per què sempre t'acabes sentint culpable de coses que ni sent com el Harry Potter en els seus millors temps hauries pogut evitar... - vaig dir, amb un somriure confortador.

Vaig deixar el meu braç a la seva esquena, per demostrar-li que estava allà fent-li costat, i que és clar que volia seguir sent la seva amiga (quines preguntes...).

- Er, qualsevol en el teu lloc hagués fet el mateix, ho saps. No et torturis, perquè ara ja res canviarà. Potser era el destí, que ens tenia reservat un canvi a totes dues. No es poden criticar els mètodes del destí...

Vaig mirar-la, amb un somriure i amb ganes de canviar de tema, vist que aquell ens deixava malament a les dues.

- Tinc una idea, Er. Per què no deixem això i m'expliques la part bona de la teva història?

Era veritat el que havia sentit? No em volia mal? No volia deixar de ser amiga meva?

No, no volia. I jo encara menys.

La vaig abraçar fort, sabent que no era l'última vegada que ho feia. Era tan feliç...

- Ets amiga meva de veritat? - vaig murmurar, secant-me les llàgrimes - Doncs llavors hi ha una cosa que has de veure. Les bones notícies poden esperar. - I vaig aixecar la vareta, i un munt de coses van venir cap a nosaltres. Les trenta-mil carpetes de dibuixos, els quadres, les partitures, els escrits. Tot.

- Amb tot aquest drama, no sé si t'havies adonat que érem a la meva Sala de la Necessitat - vaig dir somrient - Crec que ja és hora de que t'ho ensenyi tot per la meva pròpia voluntat.

- No, sóc de mentida... I és clar que sóc de veritat, dona, no em veus? Parlo, sóc tangible, faig l’olor de la meva colònia de sempre, i tinc color. – vaig dir, rient amb la meva pròpia broma i sentint-me estúpida. Però m’era igual, estava contenta.

Però quan vaig veure tot el que s’acostava a nosaltres pel moviment de vareta de l’Erin, vaig fer un gran somriure. No m’havia adonar que érem a la seva, i me n’alegrava molt de ser-hi, la veritat.

- De... De veritat vols fer-ho, Er? – vaig dir, amb un somriure d’agraïment.

- Sí - vaig dir, sincera - vull que ho vagis tot, i que em critiquis com mai ho has fet - vaig fer, rient.

Vaig acostar a mi una carpeta blava.

- ... I, en espacial, vull que et miris aquesta. Són els dibuixos que tenen més significat per a mi - vaig dir, mig avergonyida en obrir la carpeteta.

Eren tots dibuixos de l'Allie. l'Allie amb l'Eddie, o al camp de quidditch, o al meu poble estirada a la gespa. N'hi havien forces que eren còpies de fotos, com una de quan posàvem al jardí i una altra envoltades de tres gossos Sant Bernard. Vaig posar-me una mica vermella. Aquella era la carpeta on havia anat posant tot el que es relacionava amb la meva amistat amb l'Allie, i, al final de tot, hi havia la que més m'agradava.

La vaig treure, avergonyida, i me la vaig mirar. No tenia res d'especial. Però simplement... Era ella. Recordava que l'havia pintada als onze anys, aquell dia humit d'hivern on els meus pares m'havien dit per carta que l'alcalde del poble havia mort. Li tenia moltíssim apreci, i m'havia passat tota la tarda plorant amb l'allie fent el que podia per consolar-me. M'havia ajudat tant, aquell dia... Que l'havia pintada per pimera vegada. Estavem les dues juntes agafades pel braç i somrient felices. M'agradava perquè, en aquella pintura, mai res anava malament.

Vaig anar mirant tots els dibuixos, amb deteniment. Algunes escenes representades deien tant de mi... Potser aquell somriure torçat i simpàticament irònic, potser simplement la brillantor dels meus ulls que ella, magistralment, havia aconseguit transmetre al paper. Vaig deixar anar una rialla quan vaig veure un dibuix de les dues al jardí.

- Ho recordo, això! Érem al teu jardí! I va passar allò de la rosa! Que ens anàvem a fer la foto i jo, olorant la rosa, vaig tenir un esternut brutal i em vau fer una pillada de foto impressionant...!

Vaig riure, mentre seguia fullejant els dibuixos, mirant-los, tots amb deteniment. I allà era jo. A tot arreu, sola, acompanyada, dempeus, estirada, rient, concentrada... Jo. Vaig notar com els ulls se m'humitejaven d'emoció. Era jo, i ella havia dibuixat tots aquells dibuixos de mi per gust, perquè jo li importava, perquè era com la meva germana... Vaig abraçar-la sense previ avís, mentre deixava que un parell de llàgrimes emocionades rodoléssin amb llibertat per les meves galtes, enceses d'emoció.

Vaig abraçar-la fort, inmensament feliç per tenir-la de nou amb mi.

- T'ha agradat, doncs? - vaig dir, il·lusionada - Ha sigut una mica com un descans, per mi. T'ho hauria d'haver ensenyat abans, tot això... - vaig dir, somrient.

Vaig dubtar uns segons abans de parlar, indecisa de si dir-ho ja o no, però la veritat és que no podia esperar gaire més. Volia que ho sabés. Emocionada, vaig seure'm al seu costat i li vaig agafar la mà, amb un gran somriure.

- Vols saber les bones notícies? - vaig dir, feliç.

- Has aconseguit que plorés, tu què creus, m'ha agradat o no? - vaig fer, amb una pegunta retòrica on vaig deixar anar un to burleta i divertit.

Vaig agafar-li la mà, contenta, quan em va dir si volia saber les bones notícies. No m'imaginava de què podia estar parlant, la veritat. Però tenia moltes ganes de sentir bones notícies. Vaig fer un gran somriure que no amagava pas l'atac de cotilleria que sentia i vaig dir, animada:

- Au, va, digues, digues! I després t'explicaré jo una coseta que... Bah, és igual! Deixa-ho anar ja! Ho vull sentir.

Vaig inspirar fons, amb un somriure tímid. Sempre m'havia resistit una mica a parlar d'aquests temes amb l'Allie, però aquella vegada tenia tantes ganes d'explicar-li...

- Recordes tot el que m'acostumaves a dir sobre l'Edgar i jo...?

Vaig ampliar el somriure.

- Doncs tenies raó.

Que si recordava el que deia de l'Ed i ella? Doncs és clar que ho recordava! Que estaven predestinats, que acabarien junts, que estaven fets l'un per l'altre. Vaig assentir amb el cap, lentament.

- Doncs tenies raó.

- Espera, espera... Què??? - vaig obrir uns ulls com plats, flipant amb el que acabava de sentir -. És música celestial això que reben les meves orelles?

Vaig aixecar-me d'un bot, i em vaig posar a botar per la Sala, cridant "Ho sabia!" sense parar. Vaig anar cap a ella i la vaig assenyalar, amb un gest acusador, mentre, en broma, deia, mirant-la fixament, amb expressió seriosa:

- T'ho. Vaig. Dir.

Vaig somriure triomfalment, i vaig asseure'm al seu costat de nou, agafant-li el braç amb força.

- I què va passar? Com va anar? Què va fer-te adonar de estaves terriblement enamorada del teu príncep groc? - vaig bromejar.

Vaig posar-me a riure mentre ballava per tota l'habitació. En realitat, m'ho esperava.

- Doncs... - vaig començar, una mica vermella - en realitat va ser ell qui em va treure de... bé, de la depressió que portava - vaig dir - Va començar tot un dia que l'Arianne em va obligar a baixar al Gran Saló a esmorzar. Em va espantar, al principi, quan va aparèixer; m'havia negat a veure'l des que va passar tot allò... No estava disposada a perdre'l a ell també - vaig dir, una mica absent.

Vaig sacsejar una mica el cap, tornant a la realitat i fent un somriure trist.

- el cas és que em va portar als jardins perquè prengués l'aire, i jo... li vaig agafar confiança, i li vaig explicar el que m'havia passat - vaig fer - Es va enfadar un munt, no t'imagines quant. I, quan vaig intentar calmar-lo... - vaig dir somrient, mossegant-me el llavi - Em va dir que no podia... que m'estimava massa com per estar calmat - vaig dir, ampliant el somriure.

Vaig fer una rialleta, visiblement avergonyida.

- Tu... Tu ho sabies, que jo... a ell...? - vaig començar, indecisa.

El meu somriure s'anava eixamplant a mesura que parlava. Oh... Oh! OH! Si és que ho sabia! Ho sabia! L'Ed li havia dit que l'estimava! Li havia dit que l'estimava! Oh, què podia anar malament? Res! Eren adoreibolmonisíssims!

- Jo? Jo no sabia res, però ho... Intuïa - vaig quedar-me callada uns moments -. Saps? Mai havia vist res semblant... Acabes de fer-me molt feliç, Er, molt...

Vaig fer-li una gran abraçada, rient.

- De fet... M'alegra saber això, perquè... Sembla que ens haguem coordinat - vaig dir, posant-me vermella però amb un gran somriure.

Vaig dur-me les mans a la boca.

- NO! - vaig exclamar - Quan ha passat? Com? Per què? Ha sigut ell? Ha sigut ell, oi? digue'm que ha sigut ell... Però digue'm la veritat, si t'has declarat tu em controlaré. Va! Va! Explica! Ja estàs explicant! PERÒ PER QUÈ NO EXPLIQUES! - vaig acabar cridant, rient sense parar.