Com una cuba [Elle, Ur]

- Em sembla que aquestes dues me les quedo seguríssim... I les altres ho he de mirar, a veure...

Vaig agafar-ne dues amb diferent angle on es veia perfectament les condicions físiques sota les que es trobava el noi.

- I amb això... La veritat, no sé què en faré. Potser regalar-li pel seu aniversari d'aquí vint anys, qui sap. O potser simplement guardar-ho per alguna ocasió que ho requereixi.

Vaig mossegar-me la llengua, divertida, i vaig preguntar:

- I tu, què en faràs?

Vaig agafar les fotos que havia deixat l'Elle sobre el bagúl i me les vaig guardar.

- Doncs aquestes per a mi - Vaig dir, somrient.- Que què en faré? - Vaig dir, pensativa - Possiblement li regali pel seu aniversari... El d'aquest any - Vaig dir, rient.

Em vaig mirar en Kikus. Realment tenia un aspecte lamentable.

- L'alcohol deixa a qualsevol persona totalment fora de combat, eh?

- Segur que li agradarà molt, el regal - vaig dir, rient per sota el nas.

Em vaig quedar mirant el Kikus, i vaig assentir, lentament. Tenia un aspecte horrible, feia pena de veure i tot.

- I aquesta - vaig comentar, assenyalant-lo - és una de les raons per les quals mai bec.

Vaig somriure, mirant-me les fotografies, abans de guardar-me-les a la butxaca de la túnica.

- Quantes vegades has agafat una taja com aquesta, tu? - vaig preguntar-li, de manera distreta.

- Ni jo tampoc... - Vaig dir, jo també distretament.

- Quantes vegades has agafat una taja com aquesta, tu? - Va preguntar-me.

- Sincerament, només una - Vaig dir-li, notant com em posava de cop molt i molt vermella recordant l'incident a les Tres Escombres amb en Sam.- La vaig agafar forta. Molt forta.- I vaig quedar-me callada.

Me la vaig mirar.

- I tu? - Vaig preguntar, per desviar la conversa.

Vaig mirar-la, divertida, alçant una cella, mentre les seves galtes envermellien considerablement. Vaig quedar-me callada uns instants, abans de dir:

- Doncs la veritat és que cap. Mai m'he emborratxat, jo.

Vaig dirigir-li un somriure trapella, i vaig dir:

- Per tant la meva història no és gens interessant. Però la teva... Si les teves galtes no et delaten, la teva història és molt interessant... Què va passar?

"Merda... T.T "

- Què..? Ah! La meva història? D'això... - Vaig començar a dir, atrapant-me amb les paraules.- Jo... Si no és gens interessant, Elle! És molt avorrida, de veritat, creu-me. - Vaig dir-li, intentant derivar la conversa cap a un altre costat.- De veritat que no t'has emborratxat mai? Però mai, mai?

I de cop em va venir al cap la imatge d'en Sam i jo, als carrers de Hogsmeade, arrepenjats a la paret, menjant-nos a petons. I això va fer que encara em posés més vermella del que ja estava.

- Però molt avorrida, eh... ^^' - Vaig intentar rematar.

- No insistiré ni preguntaré, si no m'ho vols explicar no m'ho expliquis, però repeteixo que les teves galtes no mostren pas que sigui una història avorrida, la teva... M'atreviria a apostar que més aviat al contrari.

Vaig deixar anar una rialla, mossegant-me el llavi, i llavors em vaig posar jo vermella en recordar el que m'havia dit el Kikus. Que no em mossegués el llavi, perquè llavors se'm tallaven i ell no podia...

- No, mai - vaig dir, per desviar els meus pensaments, i continuant amb un somriure inesborrable als llavis i una rialleta -. No m'he emborratxat mai de la vida, i en els meus plans de futur no hi ha un espai per fer-ho, tampoc. Suposo que... No és de les meves principals aspiracions a la vida, això de matar-me neurones per diversió.

Vaig somriure-li agraïda. I després li vaig treure la llengua.

Llavors es va mossegar el llavi i es va posar vermella de cop. Em vaig creuar de braços i vaig alçar una cella, fent un mig somriure amb els llavis. Em va dir que no entrava en els seus plans emborratxar-se, que allò de matar neurones per matar-les doncs que no li anava gaire.

- Mira, a en Kikus ja no li'n queda cap, de neurona. Saps allò que diuen que els nois en tenen només una? - Va assentir, divertida - Doncs en Kikus l'ha detruit sencera.

Vaig escurar-me la gola i me la vaig mirar.

- Per la vermellor que he pogut notar a les teves galtes, tu també tens una història força interessant entre mans.- Vaig dir-li, somrient trapella - Fem una cosa. Convertim això en una espècie de despatx de psicòleg. Jo t'explico la meva història i tu m'expliques la teva. Què et sembla?

Vaig riure quan em va dir que al Kikus ja no li quedava cap neurona. Si en tenia només una, de ben segur que se l'acabava de carregar amb aquella borratxera.

Un somriure va aflorar als meus llavis quan em va dir allò de convertir l'habitació del Kikus Bello Durmiente Fortin en un despatx de psicòleg. Era una bona idea, en el fons.

- Està bé, però ja que has estat la primera en agafar la tonalitat de pell d'un tomàquet, ets la primera en confessar-se. Au, va, explica... - vaig somriure, trapella, mentre esperava la seva història.

Vaig treure-li la llengua i em vaig asseure a la punta del llit, mirant-me l'Elle.

- Bé, la meva història... - Vaig dir, recordant com havia començat - Vaig conèixer un noi de l'escola, aquest estiu. El tenia vist pels passadissos però mai havia creuat cap paraula amb ell.- Vaig somriure, recordant el moment d'haver vist a en Sam sota aquella planta de fulles gegantines. - Havia sortit a passejar pels jardins, a principis de Juliol. Feia moltissima calor. De cop, vaig sentir que algú em cridava des de sota una gran planta, donant-me el consell que m'hi resguardés a sota les fulles, que s'hi estava fresquet. Així que li vaig fer cas, i hi vaig anar.- Vaig posar-me un floc de cabells darrera l'orella - I el vaig conèixer. Es diu Sam Lukeson, és un encant - Em vaig posar vermella - Vam estar tota la tarda xerrant.

Vaig aixecar el cap amunt, recordant aquells moments.

- I jo li vaig explicar que la meva passió eren les sabates, com ja deus saber. I ell em va aconseguir una feina de model amb el seu cosí, en John Carraway. Ja deus haver vist algunes fotografies de mi per Hogsmeade, amb el nom d'aquesta marca.- Vaig deixar anar una rialla.- Bé, doncs, el dia de la firma, en Sam em va presentar a en John, i vam brindar amb champagne. En John va marxar poc després, però en Sam i jo vam quedar-nos més estona. Fins que vam acabar-nos una segona ampolla de champagne.- Vaig aixecar la cella, irònica - Bé, com ja et deus estar imaginant, vam acabar els dos com una cuba. Ben bé com aquest ara - Vaig dir, assenyalant en Kikus amb el cap - Vam sortir fora de les Tres Escombres. I diguem que...- Vaig riure, movent el cap a banda i banda recordant l'esceneta - Jo vaig acabar ballant la "Macarena" sobre seu (jo havia fet un pas en falç i havia caigut al terra, enduent-me'l a ell també. Em vaig quedar asseguda sobre seu). I poc després, ell va acabar arraconant-me en una paret. I tots dos vam acabar besant-nos amb passió...

Vaig deixar les últimes paraules a l'aire i me la vaig mirar, divertida.

- Vale, doctora, ja em pot donar el seu diagnòstic, ara.

Vaig escoltar-la, amb atenció, mentre em parlava del noi. Sam Lukeson. Un Hufflepuff. No tenia mal gust, l'Ur... Anava deixant petits somriures de tant en tant, i no vaig aguantar-me una rialla quan va dir allò de la "Macarena". Quan em va preguntar el diagnòstic, vaig fer un gest de posar-me bé la corbata i vaig dir, amb veu paròdicament seriosa i professional:

- Jo crec, senyoreta Black, que un principi tan original ha de tenir, per força, un bonic final feliç...

Vaig riure, i vaig dirigir una mirada cap al Kikus, que dormia plàcidament, encara, al llit on ens haviem assegut totes dues. Era el meu torn d'explicar-ho, un tracte era un tracte.

- A veure... Ja fa unes setmanes, abans de Nadal, vaig tenir uns quants piques amb ell - vaig fer un gest en direcció al Kikus - . El que vaig fer per cap d'any, a la festa, va ser per tornar-li un petó que m'havia fet a canvi d'una bofetada i per fotre'l, en el fons, ho reconec.

Vaig deixar anar un sospir, en recordar el següent cop que l'havia vist després de la festa de Cap d'Any.

- Uns dies després, vaig rebre una carta de que un... Muggle perturbat havia assassinat la meva cosina petita, la Corie. Ell era a la mussolerissa, em va trobar allà, i va fer els possibles per animar-me. Fins al punt en què es va oferir per acompanyar-me a casa meva, per l'enterrament de la Corie.

Vaig deixar anar una rialla amarga.

- Un cop a casa, va haver d'aguantar els interrogatoris dels meus pares, però ho va fer, i ho va fer... Per mi. I a la nit... Vaig tenir un malson relacionat amb la nena, i devia cridar en somnis, perquè va venir, preocupat, a la meva habitació.

Vaig mirar-la, posant-me considerablement vermella.

- Quin era el problema? Que quan li vaig obrir la porta, anava tan confosa pel cansament i el malson que no vaig recordar que anava només amb la camisa de dormir, que és... Res, no tapa res. I quan me'n vaig adonar, vaig veure que ell tampoc anava gaire millor... Anava pràcticament en roba interior. Cap dels dos sabia ben bé què fer, així que ell va demostrar-me que no calien paraules, i em va fer un petó. Però aquell va ser... Diferent dels anteriors. Tenia sentiment, si més no, i sentiment bo, no burleta ni irònic. Era un petó consolador, amable - vaig mossegar-me el llavi - . No sé com, però vam acabar dormint junts, al meu llit. Però ep!, no t'imaginis res, eh? Dormint, literalment, no dormint. - vaig acabar, amb una rialleta.

Vaig mirar-me les ungles, mentre al meu cap es repetia tot el que havia passat aquella nit, i el meu subconscient reaccionés fent que em posés encara més vermella.

- I al matí següent ens vam dutxar junts, i el dia següent... El dia següent sí que vam... - vaig abaixar la mirada -. Bé, és igual. El cas és que em va dir que m'estimava. Em va sorprendre, sí, però m'ho va dir.

Deixant anar un sospir, vaig afegir:

- El que no sé és a quantes altres noies ho haurà dit, això. Quan em va dir que m'estimava, també em va dir que no m'imaginés que ell seria romàntic, perquè no ho seria, ni li demanés que fos fidel, perquè per a ell el sexe no era més que una arma per aconseguir gent que li fes costat, per manipular. I que amb mi, a diferència d'amb altres, era una manera de demostrar-me quant li importava. Però veure'l així... No sé, em fa dubtar. Em fa dubtar molt.

Vaig mirar-me l'Ursula als ulls, mig avergonyida pel que acabava de deixar anar i també relaxada per haver buidat el pap d'una vegada per totes.

Vaig escoltar-me la història de l'Elle amb atenció. Anava assentint i guardant-me els pensaments per dir-l'hi després. Però quan va arribar al tros de la seva cosina, no vaig poder evitar tapar-me la boca amb les mans i posar cara d'horror.

- Ho sento, Elle, si ho hagués sabut, jo... - Vaig dir, però vaig callar per no tallar-la més.

Vaig seguir escoltant, somrient quan va arribar al tros d'en Kikus i ella a la seva habitació. I després vaig canviar l'expressió quan em va explicar que li havia dit que l'estimava. Semblava confosa.


Vaig escurar-me la gola quan va acabar i vaig fer el mateix gest que havia fet ella al fer el meu diagnòstic.

- Mira, Elle. Aixó ho saben poques persones, però com que ara hem convertit això en una consulta, t'ho diré.- Vaig mirar-me-la i vaig somriure - Pels voltants d'aquestes dates l'any passat, en Kikus i jo estàvem fent l'amor al bany de monitors. - Va fer una ganyota extranya, mirant-me - Suposo que va ser més per formalitat que per una altra cosa que em va demanar per sortir. Sense pensar-m'ho li vaig dir que si. Però la cosa no va funcionar.

Vaig suspirar, mirant-me els peus.

- Ho vam deixar. Per mutu acord. Perquè veiem que la cosa no funcionava. I suposo que va ser per aquest affair que vam esdevenir millors amics.- Vaig mirar-me-la, somrient.- Vols que et digui una cosa? - La noia va assentir - Durant tot el temps que vam estar sortint, no em va dir ni una sola vegada que m'estimava. Ni una sola. Per molt que jo ho estigués desitjant.

Vaig deixar anar una rialla irònica.

- Ara que som amics, m'ho recorda sovint, que m'estima. Però com a tal, com a amic que és. Que m'aprecia, i em té en consideració. - Vaig empassar, desfent el nus que se m'havia format a la gola recordant vells temps.- Elle, creu-me que si t'ha dit que t'estima, és veritat. I no dubtis pas dels seus sentiments, reina. Perquè és el més fort que té.

Me'l vaig mirar.

- Tot i que ara hagi canviat, perquè ho ha fet i està intentant matar aquests sentiments, no l'apartis del teu costat si ell realment et necessita al seu.- Vaig apartar-li un floc de cabells que li queia a la cara i li vaig somriure.- Pensa que ha perdut el seu pare. I quan ha rebut la carta, tot li ha vingut de nou. Com haguéssis reaccionat tu a la mort de la...Corie, si no haguéssis tingut a en Kikus al costat? Creus que haguéssis pogut aguantar serena?

Vaig sorprendre'm quan va confessar-me allò d'ella i el Kikus. No em va sorprendre tant que em digués que havien estat junts com que em digués que ell no li havia dit cap vegada que l'estimava, i alguna cosa es va remoure dins meu, mentre li dirigia una llambregada ràpida al noi.

- La veritat...? - vaig reflexionar sobre allò, ni m'ho havia arribat a plantejar seriosament - . Doncs ara que ho dius, crec que no. És a dir... La meva família no és gaire nombrosa, i ell va ser com... El meu refugi personal per encobrir-me de tota la tristesa de la família.

Vaig fer un somriure trist.

- És que allà només hi havia familiars i veïns... I ell. I tenint en compte que un dels veïns és un tio que porta intentant-se'm lligar des dels nou anys, doncs tenir-lo per protegir-me del senyor Kevin-sóc-un-acosador-en-potència em va anar més que bé. - vaig acabar, amb una petita rialla.

Vaig riure jo també quan va dir allò últim. Ho devia haver passat tant malament, la pobra...

- I encara dubtes de que t'estimi despres de tot el que va fer per tu? Elle, pensa-ho fredament. Tu creus que t'hagués acompanyat si realment no li importéssis ni una mica? Realment creus que hagués fet una cosa aixi per... La Rapunzel? No li té aquesta estima, Elle. Ens hem de sentir afortunades. Tu per tenir el seu cor i jo per tenir la seva amistat.

Vaig deixar les ultimes paraules flotant a l'aire. Vaig clavar els ulls directament en els seus. Vaig somriure.

- I tu, Elle, te l'estimes?

"Tu per tenir el seu cor"...
"Tu per tenir el seu cor"!!!

Vaig abaixar la mirada, confosa, però la vaig tornar a alçar quan em va preguntar si jo l'estimava. Vaig mirar-lo a ell, dormint, i després els meus ulls van anar cap a l'Ur de nou. Si l'estimava? Sí, l'estimava. I no sabia ben bé per què, però... Era necessari saber-ho? Ell m'havia ajudat, m'havia fet sentir coses que ningú més hauria aconseguit fer-me sentir. I jo havia acceptat que em digués que no seria romàntic, ni fidel. Ho havia acceptat. Perquè m'havia dit que jo era la persona més important del món per ell.

- Sí, l'estimo... - vaig murmurar, segura.

Molt abans de que ella em respongués a la meva pregunta, jo ja sabia la resposta. La seva ment havia sigut un rebombori de pensaments innaccessibles. Fins aquell moment.

- Sí, l'estimo... - Va dir-me, segura.

Jo vaig somriure àmpliament. I li vaig donar una abraçada.

- I què penses fer, ara que ja has posat en ordre els teus pensaments i sentiments?

Vaig tornar-li l'abraçada, contenta, segura de mi mateixa. Alguna cosa dins meu s'acabava de fer forta i segura. Vaig mirar-la, somrient amb determinació, i vaig dir:

- Doncs parlar amb ell, suposo. I anar amb ell a l'enterrament del seu pare... Suposo que li he de tornar el favor, d'alguna manera, i em sentiria malament si no ho fes.

Vaig mirar-me les mans, amb inseguretat.

- I tu què faràs?