Homicidi passional [Lizzie]

Vaig arribar a Hogwarts, aparetent al costat de la cabana del guardaboscos, i vaig travessar els jardins en direcció al castell. Havia de dormir, dormir la mona, abans d'anar a casa amb la mare. La mare! Que desconsiderat, per part meva, no haver anat a casa.

Anava molt borratxo, i a cada segon que passava m'enfadava més. Em maleïa per haver-me donat a l'alcohol i al tabac, per haver-me deixat emportar per la passió i l'enyorança que, a la fi, m'havien superat i m'havien forçat a marxar de la ciutat que em portava tants records.

Begut i enfadat. Una bomba de rellotgeria, un perill evident. Havia de dormir, descansar, relaxar-me abans de tornar a casa.

Anava caminant cap al castell. Acabava de deixar l'Allie enrere, saltant cap endevant i cap enrere i parlant èlfic. Vaig frotar-me els braços. Feia fred. Vaig començar a anar quan em vaig trobar amb un noi que no semblava que estigués molt bé.

-Ei!- vaig cridar-li anant cap a ell.- Saps una cosa? Et rodeja una àurea negativa força evident. Això no es molt bo, jo ara em possaria a acumular tot el bon karma que pogués, sent tu... no m'agradaria ser un escarabat piloter a l'altra vida. No creus?- vaig dir-li, amb la més bona intenció.

Vaig sentir com algú em parlava. I em deia que em reencarnaria en un escarabat piloter. Vaig girar-me, irat, i vaig treure la vareta.

- Com t'at... com t'atreveixes...? Stupid mudblood... - vaig dir quan vaig reconèixer-la; era l'Elizabeth Speckhart, una Huffle rareta, pitjor que els Lovegood -. Un escarabat piloter? Potser no... potser no et rencra... recran... reencarnes en això, però et faré un favor i t'enviaré d'una patada a l'altra vida perquè puguis descobrir-ho.

Vaig aixecar la vareta, agafant una posició de superioritat mentre un somriure tort se'm dibuixava a la cara.

- Gent com els teus pares han mort al meu... I m'hi penso tornar. - vaig riure per sota el nas -. Obt... Obitus per suvff...

Vaig alçar una cella, sorprès per la dificultat de pronunciar un simple encanteri. Vaig remenar el cap i la vaig tornar a mirar, després d'uns segons de respiració més profunda.

- Perdona l'espera, nena... Obitus per subitum!

No entenia res del que em deia, però em feia por. Vaig fer dos passes enrera. Mudblood... Allò era per la mama. La mama era muggle.

-Però què dius?- vaig dir, sense entendre res. Enviar-me d'una patada a l'altra vida? Què gent com la mama havia matat el seu pare?

Llavors vaig entendre l'encanteri que intentava llançar-me. No vaig saber que fer, només vaig tenir temps de cridar.

-NO!!!!

I tot es va fer fosc.

El crit de terror de la noia no va servir de res. L'encanteri, un raig verd, imparable, va impactar contra el pit de la Hufflepuff que va sortir projectada un parell de metres enllà, morta.

Vaig alçar una cella. Ja estava, s'havia mort. Per causa meva, perquè jo ho havia volgut així. Així de senzill, així d'eficaç. I sense conseqüències. Vaig mirar-me la meva vareta, aclaparat, en un instant de serenor.

- Plerumque omnis magica virgae ante. - vaig murmurar, abans de tornar a mirar el cos inert de la jove fins que, a la fi, vaig caure en el perill de quedar-me allà i vaig marxar, amb pas ferm, estranyament serè veient l'estat en què havia estat uns instants abans.

[Surto del tema]

Vaig anar caminant pels jardins, mirant a dreta i esquerra sense parar. Potser havia trobat una altra colònia de gnoms amagada per allà.

Però no.

De sobte la vaig veure.

Estirada a terra, inerte.

Vaig començar a córrer cap a ella, amb una terrible sensació de déjà-vu. En Mark estava igual quan el vaig trobar, però ple de sang.

- Lizzie! Lizzie, que has caigut? - vaig exclamar, corrent cap a ella.

Però no va contestar, i les meves esperances es van esvaïr. Quan vaig arribar a ella vaig agenollar-me a terra, i li vaig posar les mans al pit. Només per comprovar que el seu cor ja no bategava. Vaig notar com empal·lidia, i vaig començar a tremolar, mentre les llàgrimes em relliscaven per la cara. Què volia dir, allò? Per què la Lizzie no respirava? No podia estar morta!

Però ho estava.

Vaig treure la vareta, i vaig intentar conjurar el meu patronus. En va. No em sortia, amb prou feines podia distingir una petita lluïssor platejada cada cop que deia l'encanteri. Vaig mirar al meu voltant i, amb l'esperança que algú em sentís, vaig començar a cridar:

- AJUDA!!! AJUDA, PER FAVOR!!!

Vaig tornar-me a mirar el cos pàl·lid de la Lizzie, i em vaig dur les mans a la cara en un gest de desesperació, i amb un creixent sentiment d'impotència.

Havia sortit del castell a fer una volta amb l'Alí, quan vaig sentir que algú cridava. Era un crit terrible, i va saber que alguna cosa a nava malament, molt, molt malament.

- Què ha pazat? Zenyoreta Lovegood! Què...?

Aleshores vaig veure el cos de l'altra noia inert a terra. Em vaig agenollar al seu costat i li vaig prendre el pols. Res de res. Per com de freda estava, devia fer més de mitja hora que havia mort. No presentava cap signe de violència enlloc. Ni cap cop ni ferida... no havia relliscat.

Em vaig mirar la pobra noia que l'havia trobada.

- D'acord, això éz molt dezagradable per a tu.

Vaig conjurar una peça de roba blanca que va embolicar el cos de la morta i vaig fer aixecar la senyoreta Lovegood, que tenia cara de pànic.

- Vingui amb mi i no miri enrere -vaig dir, abraçant-la amb un braç, mentre el cos embolcallat ens seguia per darrere mentre pujàvem cap al castell.

No m'ho podia creure. Algu havia mort una noia als jardins. Però ara el que em corria pressa era treure la Lovegood d'allà i assegurar-me que estava bé. Hauria d'avisar algú. Però primer m'havia d'encarregar dels vius i, després, dels morts.

Vaig començar a respirar entretalladament, amb un tremolor estrany recorrent-me tot el cos.

- Pro... Professor Al-Maad... Ella... L'he trobada així... Jo no sé què ha passat...

Em mirava el cos de la Lizzie amb consternació, incapaç de creure el que havia passat. El professor em va fer aixecar, agafant-me i duent-me cap al castell. Em va dir que no mirés enrere. Perquè darrere nostre flotava el cos de la meva amiga, cobert per una tela blanca. Igual que havia passat amb el Mark. No veia per on caminava, ni tan sols era conscient d'estar camninant, no era conscient de res. Només tenia a la meva ment la imatge de la Lizzie. O les imatges. D'ella viva, i d'ella... Morta. Vaig aixecar la vista cap al professor, parlant en veu neutra i baixa per culpa de l'estat de xoc en què em trobava.

- Professor, vostè té... Té alguna idea de qui...? - però no vaig poder seguir parlant, perquè la veu em tremolava més del normal, trencada pel plor.

- No, ni idea - vaig dir amb la veu suau.

Vaig veure que aquella nena no estava bé... però gens. Vaig seguir arrossegant-la cap al castell. Vaig veure que plorava i vaig conjurar un mocador que li vaig donar de seguida.

Ella no havia estat la que durant les vacances de Nadal havia estat ingressada a St Mungo perquè alguna cosa l'havia mossegada...? Apa, només li faltaven més traumes.

Vaig moure la vareta perquè la mortalla anés fins a l'infermeria i vaig conjurar un patronus. Era un linx.

- Acabo de trobar el cadàver de la zenyorta Speckhart al jardí. Ara éz a la infermeria. Pujaré quan m'hagi encarregat de la noia que l'ha trobada.

El patronus se'm va quedar mirant.

- Vez a buzcar totz elz profezorz.

Jo em vaig endur la Lovegood al meu despatx.

"El cadàver de la senyoreta Speckhart"

Vaig empassar saliva amb dificultat, mentre veia com el linx platejat s'allunyava, i vaig abaixar la vista. Vaig seguir caminant sota el braç estranyament protector del professor, i amb els ulls enllagrimats.

- Per què tu, Lizzie? Per què tu...? - anava xiuxiuejant.

Encara era incapaç de creure que ella, la noia que rodolava cada mes, la que espantava burifers, la que es deixava mossegar per gnoms, la que em feia sentir com a casa, se n'hagués anat per sempre.


[TEMA TANCAT]