Mirant l'horitzó

Vaig arribar a la torre d'astronomia, era de vesprada, i m'havia passat tot el mati fent esport, corrent, nadant, volant...cada cop aguantava més. Ja no estava tan debil. I també estava practicant magia, cada tarda una estona. I per les nits no dormia, i si ho intentava, malsons.
Vaig llevar-me les sabatilles, quedant-me descalça, no anava amb uniforme, últimament no me'l posava quasi.

Vaig pujar a la barana, sentit l'aire del voltant, vaig estirar els braços mirant baix, hi havia una bona altura, si me llançava moriria segur, algun dia hauria de provar que es sentia al caure.

Vaig tancar els ulls, i vaig deixar que l'aire suau m'envoltarà.

Feia temps que no pujava a la torre d'astronomia... Feia temps que no sentia tot el que aquell lloc m'inspirava. Per això vaig pujar aquella tarda, acompanyada d'un llibre.

Però aviat vaig veure que aquell dia no l'utilitzaria. La sam era allà.

Feia molt que no parlava amb ella... Bé, des del dia vint-i-sis, quan l'Ed i jo li havíem confirmat el que ella (i tothom, vaig pensar aixecant els ulls al cel) molt audaçment sospitava.

I aleshores l'havien enviat a l'hospital. Hi havia anat, amb tot el meu pesar, fent-me la forta però en realitat preguntant-me per què últimament tothom acabava allà. I, quan n'havia sortit, no m'havia atrevit a dir-li res. No sabia si volia la meva companyia.

Però ja era hora de recuperar la meva amiga. De manera que, decidida, vaig avançar fins on ella estava asseguda, deixant el llibre a la barana.

- S'hi està molt bé, oi? - vaig preguntar, somrient. No sabia molt bé què dir, però allò era millor que res.

Vaig sentir que la porta s'obria i que algú venia, vaig posar la mà a la butxaca per treure la vareta, quan al parlar vaig vore que era l'Erin. Vaig girar-me, mirant-la, tot i aixi no vaig baixar, vaig seguir de peu.

- Hola Erin.- vaig somriure, pareixia que estiguera bé. No havia escoltat cap noticia sobre ella excepte lo que havia passat feia un mes i això era bo, si no escoltes noticies de la gent es que no passava res.- S'esta genial, l'aire és molt suau, i no fa fred. Com et va tot? L'Ed et deixa viure o l'he d'amenaçar?

Vaig riure, més relaxada, ara que sabia que no li importava que estigués amb ella.

- Va bé... som vomitius, però és el que té ser com sóc- vaig riure - I tu? El nou tallat de cabell m'agrada - vaig dir somrient, asseient-me amb ella a la barana. Des d'allà, l'aire era encara més agradable.

Vaig deixar-me caure a la barana sentada al seu costat.

- Nah, sou adorables.- vaig dir somrient.- Si, t’agrada? Hi ha gent que pensa que estic boja, però me feia il·lusió un nou canvi de look. Però quan menys t’ho esperes tornare a ser rossa.

Vaig mirar-me el paisatge.

- És precios, no creus?

Aleshores vaig donar-me compte de que s'havia sentat amb mi, a la barana. Erin. Però no vaig dir res, i vaig continuar mirant el paisatge.

- Que et preocupa?

Vaig somriure.

- Preocupar-me? - vaig preguntar, sense ni tan sols molestar-me a fer-me la sorpresa - Tinc moltes menys preocupacions ara que fa un mes, creu-me...

Vaig fer un silenci, pensant. Aquells dies em sentia... serena. Em sentia capaç de dir qualsevol cosa, sense pors ni preocupacions. Podia admetre-ho tot, perquè ara m'apreciava a mi mateixa.

- Però sí que m'amoïna l'Allie... Necessito que desperti ja, perquè no sé quant més puc aguantar sense ella - vaig fer, amb un somriure trist - I tu m'amoïnaves, fins avui. Pensava que no em voldries veure.

- L’Als desperta d’aci poc, segur, ja voras. D’aquí poc tornarà a estar amb nosaltres i l`armarem de nou. Si t’agrada el silenci del castell disfruta del que queda.- aleshores va dir que pot ser jo no volia vore-la.- Jo? Per què no voldria veure’t a tu? Ha passat alguna cosa de la que no m’hagi enterat?- vaig preguntar preocupada. Pot ser havia passat alguna cosa mentres estava a snt Mungo i ningú m’ho havia dit.- T’ha fet alguna cosa l’Ed?

- No, no, és clar que no! - vaig exclamar - Tranquil·la, no són més que tonteries meves. No em referia que no em volguéssis veure a mi en particular, sinó que potser necessitaves una mica d'espai en general. Sé que, quan a una persona li passa alguna cosa, els seus amics tendeixen sempre a protegir-la fins al punt que una se sent ofegada - vaig dir amb tota la serenitat de la que em va ser possible, reprimint una ganyota - Només m'amoïnava que aquesta necessitat d'espai s'allargués massa, això és tot - vaig somriure, dolçament.

Vaig dubtar uns instants, duent-me la mà als llavis, abans de parlar de nou.

-Perquè... El que em vas dir aquell dia, quan et vam anar a veure... Segueix en peu, oi?

Vaig començar a riure quan va dir l’última frase.

- Si, Erin, si, segueix en peu. Ho he de tornar a repetir? No, oí? Doncs vale. Ara que pense, ara som...com germanes, oí?

Vaig respirar uns cops per relaxar-me, fins que vaig parar.

- Bé...per ara ningú es que m’hagi agobiat...Ni el Thomas, ni l’Ed, ni la Cass, ni Lils, be Lils encara no ho sap... Els pares, i sobretot l’avi si, per aquest motiu es passen la setmana enviant-me cartes. Però ja els he avisat que con contiuen aixi se la guanyen. Però no, es preocupen per mi, i ho comprenc. I no me fa falta protecció, me baste jo sola. Però gracies, per comprendre-ho.

Vaig somriure.

- No, si jo ara m'estic queixant molt, però el fet que t'ofeguin no és més que una gran mostra d'afecte. És genial, que t'ofeguin - vaig deixar anar una riallada.

Vaig quedar-me uns segons, pensant.

- Així que germanes... Mare meva, haig d'aprendre tantes coses - vaig dir rient - Vale, vale, només preguntava. No recordes com d'espantada estava quan et vam anar a veure? Pensava que, quan te n'enteréssis, em mataries per corrompre el teu germanet - vaig dir, esclafint a riure - Només volia fugir d'allà.

- Si, és genial....-vaig dir somrient.

Vaig recordar el moment, si la cara d'Erin era de poema.

- Corrompre tu l'Eddie? Bah, me preocupava més bé el contrari, a vore si se t'apega algo de la familia Williams. Se t'acabarà apegant. I aleshores la gent ja podra correr..- vaig dir somrient.- Et recordes quan et vaig parlar dels meus pares i els meus avis? Doncs sabras el que dic quan vages a ma casa, i si no pregunta al Thomas. La teua cara...la teua cara en eixe moment era per fer-li una foto, me tenies por? en serio? a mi? Que jo soc un angel ^^

Vaig continuar rient. Pensar que l'Eddie i l'Erin estaven junts me feia feliç. I m'alegrava moltssim per ells.

- Ja sé que ets un àngel... Però t'he vist quan t'enfades - vaig dir, rient - I també he vist com ets de protectora amb el teu germà. Aquest, més que res, era el motiu pel qual tenia por - vaig fer, amb un sospir divertit.

Vaig parar uns segons, pensant.

- I tu ja sabies què era el que t'anàvem a dir! Com ho vas descobrir? - vaig preguntar, sorpresa.

- No, Erin, crec que no m'has vist enfadada del tot. I soc protectora amb ell, al igual que ell ho és amb mi. Si fora una altra persona encara ho pensaria, però tu no- vaig dir rient.- Per com estaveu els dos i per la cara de felicitat de l'Eddie i per la teua cara de felicitat amagada baix una mirada de: Tinc por, Sam no me mates... No vaig poder aguantar el riure, aixi que....però com l'Eddie haguera començat a parlar i no dir res i tu no anaves a dir res, doncs ho vaig dir jo.- vaig mirar el paisatge, començava a anar-se'n el sol.- I si et fa algo, el que siga, encara que et duga la contraria, m'ho dius, i li dire com ha de tractar-te.- vaig dir rient.

- Ja m'ho vas dir aquell dia, això - vaig fer rient, negant amb el cap - Vaia germana més bona que estàs feta. Així que cares de felicitat... Bé, no puc negar que Sóc feliç - Vaig dir, mig vergonyosa, intentant no posar-me vermella només de pensar en ell.

Me la vaig mirar.

- De manera que ara som com una espècie de família... Li hauré de demanar consell al Tom, a veure com ha aconseguit sobreviure ell entremig de la família Williams - vaig dir rient- Com s'ho va prendre, ell, la primera vegada que va anar a casa teva?

Vaig somriure.

- Si, millor ves a parlar amb ell, et donarà bons consells.- vaig dir rient.- Doncs el primer que va fer el meu pare fou apareixer vareta en mà i mirant-lo amb cara d'enfadat, menys mal que l'havia avisat. I el meu avi, va començar amb les preguntes. La més tranquil·la, fou la meua mare. El dinar fou divertit si, però nah, no preguntaren moltes coses, encara que això és des del meu punt de vista, clar. Hauries de preguntar al Thomas, jo estic acostumada a ells i no se que dir-te. Però supose que amb tu seria diferent, l'Edgar és el noi, aixi que...

Vaig riure... però va durar poc.

A mida que la sam m'anava parlant, jo m'anava posant més nerviosa. No havia conegut mai als seus pares. M'havien parlat molt d'ells, i sabia que els hi havien parlat molt de mi, però... però...

Vaig fer un somriure tímid, visiblement nerviosa.

- Però... Creus-Creus que els hi cauria bé? - vaig preguntar.

Vaig somriure.

- I tants que els cauras bé, t'adoraran. Principalment et preguntaran com algú com tu pot estar amb una cosa com el meu germà, si.- vaig riure.- Nah, els cauras genial, segur. Et tractaran molt bé, no et preocupes.

Vaig vore que estava nerviosa.

- De veritat, no et van a menjar, i si et vols tranquil·litzar parla amb el Thomas, segur que et dona bons consells.

- Això faré... - vaig dir, encara no del tot convençuda, mossegant-me el llavi inferior.

però bé, no era el moment de lamentar-se. Tampoc era com si els hagués de conèixer al dia següent... Tenia temps per preparar-me.

Vaig inspirar fons, traient-me aquells pensaments del cap.

- Bueeno... - vaig callar uns instants, pensant què dir - I què ha sigut el que t'ha donat la necessitat de tenir pastanagues al cabell? - vaig preguntar, rient.

- Eeeeh, que el meu color no és del color de les pastanagues!- vaig dir fent-me la indignada, però somrient.- No, tot me pregunteu el mateix, i no tinc cap motiu, saps? Vaig despertar-me i vaig fer-ho, va donar-me per ahi, es com si un dia m'alçe i dic, vuic ser rossa i tindre el cabell llarg i torne a canviar. No hi han motius.

Vaig mirar-me el paisatge, algun dia deuria de fer alguna foto des d'ahi dalt.

- Es com si tu un dia dius: vaig a tallar-me el cabell!- vaig dir rient.

¬¬

- Perdonaaa? - vaig exclamar, agafant-me el cabell protectorament - Et penses tu que jo em tallaria el meu preciós cabell voluntàriament? - vaig riure - la resposta és no, definitivament no.

Vaig mirar-me-la, rient.

- Nah, no són pastanagues. En realitat m'agrada. - vaig somriure - Et vaig anar a visitar, no sé si hauràs vist les flors... - vaig dir, dubtosa.

Vaig començar a riure al vore la seua reacció.

- Ja sabia que diries això, però volia escoltar-ho de nou. Les flors...si, crec que si, al despertar hi havien les suficients flors com per a montar una floristeria.- vaig dir somrient.- Vaig llegir la nota, gracies ^^

Em vaig posar una mica vermella quan ella va mencionar la nota, però de seguida vaig sacsejar el cap, traient-me les vergonyes de sobre.

- M'alegro que t'agradés - vaig dir amb un somriure - Ja n'hi havien forces quan te les vaig portar jo... - Vaig somriure sincerament - és molt maco, això. Sembla que hi ha molta gent que t'aprecia moltíssim.

- O m'aprecien moltissim, o tenen por que despres m'enfade amb ells per no enviar-me res.- vaig dir rient.- Tinc totes les notes a l'habitació dins d'una caixeta. No m'agrada tirar-les. Podria dir que al cap dels anys he acabat tinguent una bona col.lecció, si.

Vaig posar-me a riure.

- Definitivament, sí - vaig dir - amb el pas dels anys, deus haver acumulat ja unes quantes visites a hospitals.

vaig mirar-me, serena, el buit al que el balcó de la torre donava.

- Abans que vingués, estaves pensant en tirar-te, oi que sí? - vaig preguntar, amb un somriure.

- Alguna que altra visita, si.

Vaig mirar el buit, el terra, bé, el terra no perque no es veia pero cap on estava.

- No en tirar-me, bé si, primer pensava en lo petit que es veu tot si estas dalt, i després si, en que algun dia haure de provar que es sent al caure...Pero amb vareta, puc ser estupida, pero tampoc tant.- vaig mirar de nou cap avall.- Vuic saber que es sent. Ho necesite, perque saps? Hi han coses que et fan sentir que estas viva, petits detalls o estupideses com aquesta. No se si m'entens.