Explicacions...[Thomas]

No havia anat a sopar, no volia anar al Gran Saló tan prompte i vore a tots alli...No podia.
I l'únic lloc que no hi havia ningú era el jardi. Caminava per aquestos sense rumb, descalça damunt la neu, les sabates en una mà, amb roba abrigada i tapada amb una manta, si, la gent pensaria que estava boja, però no me importava. Ja havia vist a gent mirant-me al·lucinats el cabell.

Vaig acabar arribant a un dels bancs que tant m'agradaven, però no vaig sentar-me en aquest si no en terra, damunt la neu. Després de deixar les sabates al meu costat vaig mirar la neu. Volia saber que havia passat del tot, volia que tornes ja la memoria, no ho suportava me posava dels nervis, necesitava saber-ho. Podia fer-me una idea, però volia els detalls.
Vaig amagar el cap entre els braços.

-Sam... -vaig dir ajupint-me al seu costat.

Des que havia tornat de Sant Mungo... més ben dit, des que havia 'caigut' per les escales havia estat rara, era... diferent. Estava a la sala comuna quan havia vist que ella en sortia, amb una manta sobre les espatlles, amb el fet tan comú dels últims dies. L'havia hagut de seguir, a veure què li passava, a veure que feia. Necessitava parlar-hi.

- Sam... estàs bé? Com et trobes? -li vaig demanar-li.-Em faré pesat, però es que no he sigut jo qui ha caigut per l'escala...-vaig dir-li somrient.

Vaig deixar-li un lloc al meu costat, apartant-li la neu per a que es poguera sentar.

- Millor, ja no me fa mal el cap.- ho feia per mi, i no ho merexia. Sempre ho feia per mi i jo no me mereixia res.- Ho se i ho sent, sempre et faig mal. No et meresc Thomas.

Jugava amb la manta, sense mirar-lo a la cara, no m’atrevia i aquest cop no ploraria davant seua, no el faria sofrir més.

-No, no.. no em diguis això, ara. -vaig dir-li agafant-li la cara i girant-la cap a mi.-Jo t'estimo, i no em diguis que no em mereixes, que és una tonteria. Sí, es clar que pateixo per tu, i es clar que em sap greu que estiguis malament, però... què faria, sense tu? Res. Ho entens?

Prou malament estava que encara s'havia de preocupar per mi...

-Per tant.. siusplau. Somriu. Sigues feliç. O almenys... oblida't de mi. -vaig posar-me a riure.- No, pobre de tu que m'oblidis. Volia dir que... no et preocupis per mi, que jo ja m'apanyaré d'alguna manera o altre. T'estimo, d'acord? -vaig dir-li, apartant-li els cabells de la cara.

Vaig mirar-lo als ulls.

- Jo...jo també t’estime. Però no pots dir-me que no me preocupe per tu, quan jo et dic el mateix i no me fas cas.- vaig permetre un somriure, petit i curt.- T’ho vaig prometre, et vaig prometre que no me pasaria res més fort, i he trencat la promesa, com creus que me sent? Fatal...i és poc. Sempre et faig el mateix, i et faig sofrir, i me mata. Hauria de ser, nose la tipica xica tranquil·la que es passa els dies fent coses normals i no acabant a la infermeria cada dos per tres, fent sofrir tots aquells que la volen, i et vaig dir que intentaria canviar, però no puc, i molt menys ara. Ara quan tot ja ha començat...- vaig abaixar la veu mirant el terra. Això era sols el principi.

-Però.. es que jo tinc raó per preocupar-me... vaig dir, abaixant el cap.- I... no..-vaig fer, abraçant-la. No podia mirar-la als ulls, però tampoc em podia estar mirant el terra. -Ja has canviat... no ho veus? Cada vegada ets.. no ho se, més temeraria, o no se pas com dir-ho.. vaja, es que no ho se ni jo. Però de debò...-vaig dir, abaixant la veu, fent-la quasi innaudible- de debò creus que em vaig enamorar de tu perquè cambiéssis i et féssis una persona doncs això, tranquila i normal? No. Tu ets tu. I continuaràs sent tu sempre que facis el que creguis que has de fer... no cambiis per mi. No.

Llavors, però, vaig haver de mirar-la.

-Què vols dir, que tot ha començat? -vaig demanar. Què estava passant?

- Com...com..es que no ho veus? La Lils va tornar a Snt Mungo, l'Al esta en coma des de fa quasi un mes, varen atacar la Cass i quasi s'ofega al llac, varen atacar l'Erin. I hi ha moments en que puc ser una inutil, ho admitisc, però no vaig caure per les escales pel meu propi peu.

Vaig girar-me i vaig mirar-lo a la cara.

- Hogwarts ja no és com abans...es a dir, com aquests últims anys. Tornen a passar coses dolentes, i vuic que sapigues que no pense quedar-me de braços creuats, i per aquest motiu no vuic fer-te sofrir. Per què que passaria si...- no vaig acabar la frase, ell ja sabia que volia dir.

Vaig agafar-li la mà, el necessitava, ara més que mai. Però podia? No volia que a ell li passara cap cosa, perquè si li pasava algo mai m'ho perdonaria.

- I no vuic que a tu et passe res.

-Jo...-vaig dir, adonant-me de tot.- sóc un totxo. I m'han anat passant totes aquestes coses per la cara i ni he sapigut relacionar-les... -vaig deixar caure la cara a les mans.- Jo tampoc m'hi penso quedar... han fet mal ja a masses alumnes, i si tu ets un d'ells.. la cosa es torna personal. Em sap greu, però jo vull ajudar. I.. no admeto rèpliques,val?

No, jo no volia que...era imbecil u.u

- Eeeh...- vaig fer que alçes la cara i vaig mirar-lo als ulls.- Mira’m no ets un totxo, aci l’única que es pot insultar soc jo, esta clar? I no admetisc repliques, val?- vaig dir imitant-lo i me va eixir un somriure, natural.- No puc obligar-te a fer res, i per molt que ho fes no faries cas, i ho entenc. Però et jure que com que et passe alguna cosa...- vaig recolçar el cap en el seu muscle.- Me promets que aniras en compte, si ho se, no és just que t’ho diga jo, però aniras amb compte? Perdo per fer-te- ho passar malament a snt Mungo.


Vaig donar-li un bes curt.

- Ets la meua única llum en aquest món.

-Sí, apa, i què en treurem? Res de res... -vaig dir. Mira, guita, farem una cosa, d'acord? Tu vas amb compte i jo també hi aniré, val?-vaig dir-li donant-li la mà per tancar el tracte.-Fet?

-I sam... Ara ja està fet... Sí, vas anar a Sant Mungo, sí, es clar que estava preocupat i espantat per tot el que et pogués passar. Però ara això ja ha passat. Ara toca pensar en com ens ho hem de fer per continuar endavant i que no et tornin a tocar un pèl... -vaig dir. Es clar que per molt que digués això no hi podria deixar de donar voltes, però el que volia era que es preocupés més per ella mateixa... No podria suportar que li tornéssin a fer res.

-I tu... la persona que em posa les piles perquè pugui fer-ne..-vaig dir-li rient. -No, ara en serio...Sense tu no se què faria..

- Tracte.- vaig dir encaixant la ma, somrient de nou.

Vaig pensar si haguera sigut al reves si haguera sigut ell qui haguera estat alli...haguera fet el que fora per ajudar-lo, i buscaria venjança..espera, no.. ell no podia fer el mateix, no, no...pero com dir-li-ho sense dir-li qui havia sigut?

- Sense mi, com et dic sempre, estaries més tranquil, no ho negues. Puc demanar-te una cosa? Se que no ho meresc, pero me promets que no els buscaras?

Vaig entrellaçar els seus dits amb els meus.

- Per favor...

-Aviam, digues..-vaig mirar-la als ulls quan em va dir que no els busqués.- Sam... jo... entén només que no puc quedar-me de braços creuats. Però tant és.. tampoc se qui són, de moment.-vaig dir.- Perquè si recordéssis alguna cara m'ho explicaries? Jo... no vull fer cap merder, només deixar-los clar que no poden jugar amb tu... Per favor..-vaig dir rient, imitant-la. Potser s'ho pendria millor amb una mica d'humor.

- Si, ho entenc, però si els vas a buscar et podrien fer mal.- si recordarà alguna cara...vaig disimular com si no haguera escoltat el que havia dit.- Damunt me imites...- Qui diu que poden jugar amb mi? Nah, no es poden desfer de mi, destrossar-me, pegar-me... però res més, no sabeu que soc massa forta?- vaig somriure de nou. Vaig donar-me que ja feia temps que no somreia tant.

I tenia clar que me passarà el que me passarà no deixaria de lluitar.

-Ja ho se, però igualment en faran a algú, no..?-vaig dir.- A més.. jo sóc fort, com tu. Bé, potser no tant-vaig dir posant-me a riure.-Però ho sóc, què carai. I si recordes alguna cosa, encara que no siguin les cares.. m'ho expliques, d'acord?

- Qui diu que no sigues tan fort com jo? Ara que recorde encara me deus una cursa..

I ho va dir, li ho havia de dir? Sempre ho feia tot per mi, sempre feia massa per mi tot i jo no mereixer-ho. L’havia fet sofrir, aquestes últimes setmanes, i ell sols demanava saber alguna cosa.

- El cas es que ja recorde coses.- vaig aquest cop sense mirar-lo, abaixant el cap i mirant lo interesant que era la gespa.- Alguna que altra cosa.

-Oh, ja, no et pensis que me n'oblido..-vaig dir rient.- Simplement estic esperant a que hagis recuperat el màxim d'habilitats possibles.. -vaig picar-li l'ullet.

Llavors va admetre que recordava alguna cosa.

-Com? O sigui, vull dir... Saps qui ho va fer? O almenys el perquè o com? -vaig demanar-li.

Em preocupava que els anés a buscar ella sola un cop els recordés, la veritat.

- Val doncs d’aqui una setmana et veig per correr

Vaig posar-me a jugar amb la punta de la manta.

- Doncs recorde que tenia el...que estava a la...que estava pels passadissos.- li ho podia contar, si més no sense nombrar els noms.- I aleshores discutia amb algú i jo treia la vareta i ell..o ella.- vaig afegir rapidament.- Treia la vareta i m’atacava i responia i en algún moment ell o ella m’atacava i algú reia i aleshores queia per l’escala.

No podia mirar-la mentre ho explicava. Pensar que això li havien fet a ella... no.

-I... era només una persona? O més d'una? -vaig demanar-li.- Perquè pot ser que siguéssin les persones amb qui em vaig creuar... Tot i que...ugh-vaig dir, fregant-me la cara amb les mans- com no vaig poder fixar-m'hi.. encara que no ho siguéssin, però... es que em van passar pel costat! Però bé, tant és això..-m'estava maleïnt a mi mateix.- I... l'objectiu des del principi saps si era atacar-te? Bé, almenys tant..

- No et desesperes, no ho sabies.- vaig començar a arrancar la gespa del terra.- El cas és que crec que a la persona la vaig anar a buscar jo.-més que creure-ho, era la veritat.- vaig pensar.

Ara explotaria...tot i que esperava que no ho fera.

- I això...

-Com?!

Ella s'havia anat a posar al cau?!

-Bé, però ho creus o ho saps?-vaig demanar, sabent ja la resposta, demanant-ho amb l'esperança de sentir el contrari.- Ho saps segur, oi? -vaig dir mirant al terra.-Així doncs... saps a qui vas anar a buscar, no? Siusplau, diga-m'ho. Siusplau.

- Segur.- vaig dir mentres continuava arrancant la gespa.- Ho se.

La pregunta, qui havia sigut?

- Eh...no, no ho se- vaig fer com si res, sense mirar-lo.

-Sam...-vaig dir mentre li aixecava una mica el cap perquè em mirés a mi.-Diga'm alguna cosa, siusplau. Qui va ser, o almenys com éren... No ho veus que... no estaré tranquil sabent que ho saps i no me'n vols dir res...? No faré pas cap absurditat. Jo.. només necessito saber-ho per poder fer alguna cosa. A més, com representa que he de lluitar sense saber quin és l'adversari?

- Es que no ho tinc clar del tot, saps? És a dir, jo estava a la residencia i aleshores per algun motiu anava al vestibul i discutia amb algú, de repent un tall, com en una pel.licula, petitos trossos en negre, i estava a l'escala i aquest algú me deia algo, i m'espentava, pero és com una cortina negra, hi ha coses que no puc recordar, els dialegs i les cares.

Si més no era part de la veritat, no recordava qui era, pero ho podia endevinar.

-Bé, val. Em sap greu haver-to de fer recordar, però és bastant... frustrant no poder-ho saber. Tot i que pitjor ha de ser per tu..

Vaig abraçar-la i fer-li un petó als cabells.

-Saps què? Ja no et molestaré més. Si te'n recordes d'alguna cosa m'ho dius, i ja veurem què podem fer-hi...-no m'agradava veure la cara que posava al veure que no podia recordar depèn què. -Però m'ho has de dir, d'acord?

- No, tot el contrari, m'agrada...bé, m'agrada no, pero és bo recordar-ho, exercite la memoria, junte detalls.- vaig recolçant el cap en el seu muscle, acariciant les seues mans que m'envoltaven.- No et preocupes, no me molestes, esta clar? Quan ja ho tinga tot clar t'ho dire.

Vaig girar la cara i vaig donar-li un bes a la galta.