I'm lucky to be in love with my best friend, I'm lucky to have you back again

Si mai t’endinsaves en els jardins, podies veure un tros que no era com la resta. Era una mena de quadrat format per uns arbustos molt alts, amb un tros sense plantació per poder entrar-hi; com una espècie de laberint, però només ocupava una superfície quadrada. Era molt petit, i, sorprenentment ja que no hi havia sostre, molt poc lluminós. Tenia uns bancs de pedra per seure-hi, que donaven la pinta d’haver estat anys sense tocar cap persona. Era un lloc força trist; per aquesta raó, no acostumava a haver-hi mai ningú pels voltants.

Per aquest mateix motiu era pel que havia decidit anar-hi. Necessitava que em toqués l’aire fresc en un lloc on pogués plorar tranquil·la. L’anada ja se m’havia fet prou horripilant, amb totes aquelles persones fixant-se en els meus ulls envermellits de tant plorar i el meu aspecte descuidat, intentant ajudar-me. Els estava agraïdíssima, per suposat, però mai no havia portat bé que m’ajudés ningú a fer res. Ja que sempre havia estat una completa inútil per a tot, era una manera d’intentar valer-me per mi mateixa... I més el dia de nadal. Era el meu dia preferit de tot l’any, el dia de donar ajuda... I no pas de rebre’n.

Però la veritat és que en aquest cas, jo no sabia com sortir del pou en què m’havia ficat. “Per què ha hagut de passar això?” Em preguntava a mi mateixa mentre les llàgrimes em queien per la cara, amagada entre les mans; “Per què no podem ser amics i prou? No és tan complicat... Ara què passarà, si resulta que ell m’estima i jo només estic confusa per la situació, però no l’estimo a ell? I si jo n’estic enamorada i ell només em va dir allò per consolar-me?” De tant que li havia donat voltes a la situació, probablement acabava sent allò segon... No volia ni pensar-ho. Vaig abraçar-me les cames i vaig amagar la cara entre els genolls. Esperava que algun dia tot s’arreglés i poguéssim tornar a ser amics...

Curiosament, en aquell moment se’m va acudir una cançó que em feia més mal que bé. Parlava de la sort que era estar enamorat del teu millor amic.


“Do you hear me, I’m talking to you
Across the water, across the deep, blue, ocean
Under the open sky, oh my
My baby, I’m trying...”


Sí, ja, quina sort, vaig pensar amargament; Ara mateix rebosso felicitat...

Però... I si això m’ajudés? I si em fes veure alguna cosa bona en tot allò? Estava boja? No, no estava boja: estava desesperada. Mira, Erin, per provar... Vaig dir-me. I, poc a poc, sense ser del tot conscient de la bajanada que feia, vaig aixecar la cara i vaig començar a cantar.


- Boy I hear you, in my dreams,
I feel your whisper, across the sea
I keep you with me, in my heart
You make it easier when life gets hard...

Lucky I’m in love, with my best friend,
Lucky to have been, where I have been
Lucky to be comming home again...
Uuhh...


No vaig parar de cantar tot i que sabia que se m’havia unit una veu amb les harmonies, i, més important, sabia de qui era aquella veu.
Ara ja m’era igual tot el que pogués passar. Per això vaig seure bé i, sense deixar de cantar, em vaig fer a un costat per a què l’Edgar s’assegués al banc.

Passejava pels jardins nevats, ben endins, a una de les parts on quasi mai anava ningú, tenia com una mena d’arbusts que feia que no et pogueren vore des de fora, era el lloc perfecte per si volies estar sol. Que era el que jo volia des de feia setmanes, estar sol, ja fora a la sala de la necessitat o a la sala comuna, sol, amb l’única companyia del piano, la música era l’únic que me feia oblidar-ho tot.
Era el dia de nadal, la Sam havia marxat a casa per passar el dia amb la familia, i per molt que havia insistit jo no havia volgut, no volia estar amb la familia, si més no hui, ja aniria un altre dia a visitar-los.

Anava arrastrant els peus, més preocupat pels meus pensaments que per el paisatge que me rodejava. El record dels jardins no s’anava del cap, que havia fet malament? Tindria raó Sam.. ella m’estimava? Vaig recordar també la conversa que havia tingut amb la Sam feia uns dies, ella deia que m’estimava, que no desesperarà que acabariem junts...No, no ho creia posible. No devia d’haver dit res, ella no m’estimava, havia marxat, estava clar que ella estimava un altre...pot ser el Liam? El Liam i l’Erin...ell era molt millor que jo, en la major part de coses i ell era normal, si més no vestia normal, no com jo, el raret. Clar, com podia enamorar-se de mi, tinguent a una persona millor i normal al seu costat? Vaig donar-li una patada a una pedra, la buscaria, la buscaria i li demanaria perdó, li demanaria perdó per ser tant estúpid, seria capaç d'apartar-me d'ella?

Aleshores ho vaig sentir, la vaig sentir. A ella, cantant, Lucky. Vaig quedar-me parat, estava cantant Lucky? Espera...Lucky... Vaig apropar-me a ella cantant la tornada.

Lucky im in love with my best friend
lucky to have been where i have been
lucky to be coming home again
lucky were in love in every way
lucky to have stayed where we have stayed
lucky to be coming home someday
and so im sailing through the sea
to an island where well meet
youll hear the music fill the air
ill put a flower in your hair

though the breezes through the trees
move so pretty, youre all i see
as the world keeps spinning round
you hold me right here right now

lucky im in love with my best friend
lucky to have been where i have been
lucky to be coming home again
lucky were in love in every way
lucky to have stayed where we have stayed
lucky to be coming home someday

Vaig sentar-me al seu costat, al banc, sense dir res, el silenci com sempre, ens acompanyava. Però dins meua esperava que aquella cançò tinguera algun significat. Tot i aixi, no vaig alçar el cap en cap moment per mirar-la.

La cançó es va acabar, i ens vam quedar en un silenci absolut que cap dels dos no s'atrevia a trencar. Jo no podia ni mirar-lo, i sabia del cert que ell tampoc em mirava a mi. Perquè, al cap i a la fi, el coneixia; perquè era un llibre obert, però perquè era... Seguia sent el meu millor amic. D'alguna manera, al menys, ho seguia sent, encara que jo...

Encara que jo què? No sabia el que sentia per ell... tot i que feia dies que em pillava acariciant el collaret de l'esquirol i mig somrient, la qual cosa me'n donava una lleugera idea molt a dintre meu.

Però allò... Allò era una cosa que no estava preparada per acceptar ni tan sols jo mateixa.

Continuavem callats, sense dir res cap dels dos. Silenci...silenci com sempre. No sabia tampoc que dir.. que dir-li? Que ho sentia? Que esperava que fora feliça amb el Liam? Que l’estimava? Que la meua vida sense ella no tenia sentit? Que és la persona més meravellosa del món?
Però no vaig dir res, no me ixien les paraules...no sabia com dir-lo. Com expresar el que sentia, com fer-li ho saber..
Vaig vore que ella tampoc deia res, aixi que vaig intentar parlar.
- I tu...hmm...com..el..- val, res.- Erin, jo….

Vaig sentir com començava a balbucejar coses. I em vaig fer la forta, perquè si hi havia alguna cosa que em fes més por que patir, era que l'Ed patís.

- Edgar, jo...

- Erin, jo...


No em vaig poder reprimir una rialla amarga. L'Edgar em coneixia tant com jo a ell... I estava pensant el mateix que jo en dir aquelles dues paraules. Temerosa, vaig girar-me cap a ell, tot i que encara no el mirava a la cara.

- Digues.

Vaig vore que anava a parlar, però va acabar dient que parlarà jo. Vaig quedar-me callat, va Edgar, fes-ho. Vaig girar-me mirant-la als ulls.

- Erin, crec..crec que jo no tinc res més que dir, ho vaig dir tot l’altre dia als jardins.- vaig quedar-me callat un moment,però de seguida vaig continuar.- Ho sent molt si el que et vaig dir et va ferir, entendre que no sentis el mateix.- vaig quedar-me callat de nou.- I si no sents el mateix et promet que no et tornare a molestar, ni a traure el tema. Tot i que estare al teu costat sempre que me necesites.

I jo m'anava derrumbant més i més amb cada paraula que deia ell. En aquell moment sentia moltes coses... i no totes eren agradables.

Significava aquell discurs que era veritat? Que m'estimava de veritat? En aquell cas, estava perdent el meu millor amic, la qual cosa em provocava una profunda tristesa. Però per l'altra banda... estava contenta. I allò em feia encara més por que el patiment.

Però encara hi havia un altre sentiment, que era el que se'm feia el més dur de tots... El dubte. M'havia vist al mirall el dia que m'havia confessat el que sentia, i havia comprovat que era impossible que ell s'hagués pogut enamorar d'aquell monstre. Ell era una persona meravellosa, que jo no em mereixia. Com podia ser que sentís el que m'havia dit que sentia?

I llavors em va venir al cap el que havia pensat aquell dia, a la meva habitació...

"T'ho diu per fer-te callar"

Era el més probable... Vaig mossegar-me el llavi inferior, intentant contenir les llàgrimes.

No deia res, vaig quedar-me callat de nou, va Edgar, et toca a tu de nou, ella no va dir res.. Aleshores ho vaig vore, en la seua mirada, en el seus gestos, no ho creia! No es creia el que deia!

- Erin!- vaig dir derrumbant-me.

Vaig quedar-me parat...com...com li ho demostrava? Com li demostrava que jo.. que ho sentia de veritat? Hi havia una manera...hi havia una canço.. les cançons, les cançons eren l’única manera que tenia per fer-li creure que deia la veritat que l’estimava. Ella ho deuria de saber. Les cançons eren la nostra alegria, i al mateix temps la nostra tristea. La vaig mirar als ulls i vaig començar a cantar.

You sheltered me from harm.
You kept me warm.
You kept me warm.

You gave my life to me.
You set me free.
You set me free.

The finest years I ever knew.
Were all the ones I spent with you.

I would give anything I own.
Give up my life and my heart, my home.
I would give everything I own
Just to have you back again.

You taught me how to love.
And what it's of,
What it's of.

You never said too much but still you showed the way.
And so I knew
From watching you.

Nobody else can ever know.
The part of me that can't let go.

I would give anything I own.
Give up my life and my heart, my home.
I would give everything I own
Just to have you back again.

Just to touch you once again.

Is there someone you know
You're loving them so
But taking them all for granted?

You may lose them one day.
Someone takes them away
And they'll never hear the words you have to say.

I would give anything I own.
Give up my life and my heart, my home.
I would give everything I own
Just to have you back again.

Everything I own.
My life, my heart, my home.
I'd give everything I own.
My life, my heart, my home.

Every little thing.

Just to have you back again.
Just to hold you

Vaig acabar, en silenci, esperava que aixi ho comprenguera, que comprenguera que l’estimava.

Everything I own… Vaig riure, sarcàstica. El noi sabia com tocar-me la fibra sensible.

Oh, i tant que en sabia. Vaig abraçar-me les cames en un intent de mantenir la compostura, sense saber molt bé com actuar. El veia tocant, tan dolç i tan sincer, que em sentia un monstre per ser jo qui ell estimava... era un afecte que no em mereixia.

Aquesta cançó s’ajusta massa bé a la nostra situació, vaig pensar amargament. Cada vers de la cançó em posava la pell de gallina, fent-me recordar moments viscuts i sentiments oprimits.

Hi havia estrofes on només recordava per què érem amics, i jo somreia i me’l mirava dolçament sense recordar l’embolic mental que tenia. Altres versos, però, em feien tornar a la realitat bruscament, i em sentia com una intrusa. En aquells moments, mirava al terra i m’abraçava més fort, mentre intentava que els ulls no se’m neguessin més de llàgrimes.

Per altra banda, no volia que la cançó s’acabés. Sabia que li hauria de donar una resposta després d’allò, i ni jo mateixa m’aclaria... O sí?

Sí que ho sabia... Era només que no m’atrevia a dir-ho, i allò em feia sentir encara pitjor.


Però, és clar, la cançó va acabar per arribar al seu final. No havia aconseguit el meu propòsit, i tenia els ulls plens de llàgrimes. Aleshores, vaig intentar parlar. Havia de ser forta.

- Ed-Edgar – vaig començar – jo... jo... Crec...


Vaig aixecar la vista, fins a mirar-lo als ulls. I, com si d’un miracle es tractés, les paraules em van sortir amb un sospir dolç de la boca sense que jo pogués (ni volgués) fer res per evitar-ho.

- T’estimo...

Vaig quedar-me parat...espera..Edgar, reacciona! EDGAR! Acabava de dir que m’estimava...que m’estimava, a mi.. Si, Edgar, pots reaccionar!

I si ho deia sols per fer-me feliç? Vaig tindre un moment de dubte, però vaig mirar-la als ulls, deia la veritat, no mentia...m’estimava...m’estimava i jo l’estimava a ella... Si, Edgar això ja ho saps.

Era feliç, feliç era poc...molt feliç, no també era poc, el que sentia en aquell moment no es podia descriure. No feia falta que me separara d’ella, ella també sentia el mateix.

Vaig abraçar-la, com tants altres cops, però aquest era diferent, era...més especial? No sabia com descriure-ho. Aleshores vaig recordar un petit detall... el Liam.

- I el Liam?- vaig preguntar dubtos.

En aquell moment estava feliç, feliç per primera vegada en molt de temps... Jo l'estimava, havia sigut capaç d'expressar-ho! I ell em corresponia, podia passar res més perfecte?

Aquella abraçada no era com totes les que li havia fet al llarg de la nostra amistat... Era especial, i per un moment sé que me'l vaig quedar mirant com si fos la cosa més meravellosa del món. Que, per mi, ho era.


- I el Liam?

Me'n vaig separar lentament, una mica torbada.

- El Liam? Què passa amb ell?


I aleshores vaig veure el dubte en els seus ulls. Per un moment vaig pensar que s'havia arrepentit, però llavors... llavors em vaig adonar de la seva expressió. El dubte no el concernia a ell... Em concernia a mi.

- Noo - vaig exclamar, intentant contenir el riure que em venia en quantitats massives - No et pensaràs que.... - Vaig esclafir a riure, i llavors el vaig abraçar sincerament, no com a amor, sinó com a millor amic que seguia sent - I es clar que no.

- Aah, ara et rius de mi?- vaig dir intentant fer-me l'ofes, però era impossible, estava massa feliç.

Vaig somriure mirant-la, esra feliç, estar amb ella... feia uns mesos no ho haguera pogut ni pensar i ara.

Vaig agafar-li de la mà, fent-li petites caricies.

- Ets meravellosa.

Em vaig posar lleugerament vermella amb aquell comentari, però no vaig perdre el somriure. Suposava que m'acostumaria a tot allò. Per ara, l'únic que importava era que havia deixat la ceguesa a un costat i havia reconegut el que sentia. I allò feia que em sentís bé, sense importar la falsedat dels comentaris que em dedicava l'Ed. Perquè sí, estava vivint el meu conte de princesetes, però encara recordava que el meu aspecte deixava molt a desitjar.

- Ah sí? - vaig dir, acostant-me més a ell i deixant-me abraçar per darrere - Doncs tu no et quedes curt.

I vaig girar la cara, i em vaig quedar mirant-lo per no sé quanta estona. Em perdia en els seus ulls, i no podia dir quant de temps feia que m'hi perdia.

La vaig mirar somrient. Vaig apartar un floc de cabell de la seua cara.

- No, tu ets la meravellosa, ho sent esquirolet, ho ets.

Vaig passar els dits per la seua cara, fent-li petites caricies.

- T'estime.

Vaig apropar els nostres llavis, i la vaig besar.

Tremolava amb el contacte de la seva mà, però aquella vegada no era de por. En aquell moment no recordava cap de les coses dolentes que succeïen al meu voltant. No recordava que l'Allie era a l'hospital, no recordava que la Possesseur em volia mal. No recordava que el món no era un conte de fades.

En aquell moment, només estàvem l'Edgar i jo, i la felicitat omplia tot aquell tros dels jardins. Un munt d'emocions noves i desconegudes afloraven per tot arreu, i jo no podia esperar a sentir-les.

Però llavors... llavors em va besar. I totes aquelles emocions tan meravelloses van caure en picat. Estava atrapada. L'estimava, l'estimava amb totes les meves forces però... anàvem massa ràpid. Allò ja era massa per a mi.

Però no volia fer-li mal, i, si allò significava passar-ho malament durant uns segons, ho faria. Per ell. De manera que vaig correspondre-li, i quan vaig sentir que era massa, vaig passar-li la mà pels cabells suaument i el vaig separar.

Havia fet el que era correcte per a mi. Però... I per ell? Amb el que no comptava era que, és clar, ara no era capaç de mirar-lo a la cara. Em sentia massa malament... I, de nou, era tot culpa meva.

Va correspondre però de seguida es va separar.

- Que? Tan malament ho faig?- vaig dir somrient.


Vaig vore que no me mirava...havia fet alguna cosa malament? La vaig mirar preocupat.

- Eh...esquirolet...Erin..- vaig fer que alçes la cara.- Que et passa? He fet alguna cosa malament?

Merda. Merda. Merda. Merda.

Em sentia fatal. Allò era massa per a mi... Per què no havia pogut continuar? Per què no podia ser com la resta de les noies del meu curs, i fer el que s'havia de fer en aquelles situacions?

No ho sabia, i tampoc volia saber-ho. Jo no em mereixia l'Ed, i ell no es mereixia que jo el tractés així. Sense voler. les llàgrimes em van tornar a caure per les galtes... i, d'alguna manera, en aquells segons que vaig passar sense mirar-lo vaig tornar a crear aquella barrera que em separava del món. Que impedia que em féssin mal, però també impedia que jo fos del tot feliç.


- Eh...esquirolet...Erin...


No volia alçar la cara i mirar-lo... no volia que em tornéssin a fer mal, no volia tornar a fer mal. Però ell m'hi va obligar, i... ho va aconseguir. No sabia com, però ho havia aconseguit. En tan sols unes dècimes de segon que portava mirant-li els ulls, tota la barrera es va esfondrar. Puf. Ja no en quedava res, i em sentia desprotegida... però, a la vegada, sabia que no em podia passar res dolent. Vaig secar-me les llàgrimes, i vaig inspirar fons.

- Ed... Jo... - vaig dir acariciant-li la galta, sense saber molt bé com obrar - No puc. T'estimo, t'estimo de veritat però... Això és massa. No saps per quantes emocions estic passant últimament, i... Ja no puc més. Això ja és massa per a mi, és anar massa ràpid. Et juro que un dia ho aconseguiré, però... No avui. Avui necessito alguna cosa tranquil·la....

Ho havia dit tot de cop, i en cap moment l'havia mirat els ulls.

"Alea Iacta Est"

I reunint totes les meves forces, vaig alçar la cara.

- Ho entens?

Vaig quedar-me parat...Edgar reacciona, és l'Erin. Era veritat, i l'estimava tal com era i si deia que no podia, que no estava preparada, esperaria, tampoc era per tant.

- Erin, et penses que algun cop et faria fer alguna cosa que no volgueres? T'obligaria a fer alguna cosa en contra teua? Deuries de saber que no.

Vaig agafar-li de la mà.

- Mai, i per aquest motiu puc esperar, que tampoc és per tant, podre sobreviure sense això.- vaig dir fent un somriure.

Em sentia protegida. Em sentia feliç. Em sentia emocionada, i atemoritzada, tot i que en una manera... agradable. Però el que més sentia en aquell moment era agraïment. L'estimava tant...

Em va agafar la mà, i vaig sentir com tot el que s'havia anat derrumbant al meu voltant s'anava refent. poc a poc, sense presses, però tampoc sense pausa. El vaig mirar als ulls, i... M'hi vaig perdre. Havia de parar de fer allò, em vaig recordar mentalment; però la veritat és que sentia que podia acostumar-m'hi.

Vaig acostar-m'hi lentament, i m'hi vaig fondre en una abraçada. Era feliç... molt feliç.

Però hi havia una cosa que encara no sabia. Vaig separar-me'n lentament, torbada per haver trigat tant a adonar-me'n, i el vaig mirar, amb vergonya.

- Ed...

Vaig mirar al terra uns segons, intentant convèncer-me per deixar anar aquelles paraules. Jo podia.

- Què passarà, ara? Amb... nosaltres, vull dir - vaig fer, amb un fil de veu.

Vaig abraçar-la per darrere, somrient.

- Bé, doncs, estem junts, no? No et pense deixar sola i fare tot el possible per ajudar-te.

Vaig abaixar el cap i li vaig donar un bes en la front. Vaig apartar-li un floc de cabell de la cara.

- T'estime, i t'estimare sempre.

Tenia dubtes sobre el que diria després de la meva pregunta, però vaig sospirar alleujada en sentir la seva resposta. Li podia faltar res, a aquell moment?

La resposta va arribar per ella mateixa al cap d'uns segons, quan un munt de flocs blancs van aparèixer del cel aterritzant suaument sobre el terra.

No vaig poder evitar somriure en veure la neu. Ara sí que no faltava res. Vaig mirar-me els braços, simplement coberts per una camisa fina, però no em va importar.

- No vull marxar d'aquí... - vaig dir, sincera.

- Jo tampoc ho faria.

Vaig vore que sols duia una camisa fina, vaig llevar-me la capa i li la vaig passar.

- Posa-te-la, no vuic que et refredes.- vaig dir llevant-li neu del cabell.- I ho sent esquirolet no acceptare un no com a resposta.

Aleshores vaig vore l'hora que era, no volia marxar. El moment era massa perfecte com per anar-se'n ara.

- Haurem de marxar...

Però no volia. mig mandrosa, em vaig acomodar al banc, cobrint-me amb la capa i recolzant el cap sobre la seva espatlla, mirant caure la neu. Me'l vaig mirar uns segons, veient que ell tenia tan poques ganes de marxar com jo. Vaig somriure, trapella.

- Només una estoneta més? Siusplau? ^^ - i en aquell moment vaig comprendre que el que deia l'Allie era cert. Però ja no estava canviant... havia canviat. I, definitivament, era per a bé. Havia madurat. Ells dos m'havien fet madurar, i no els podia estar prou agraïda.

- Hauriem...hauriem...però podem no fer-ho.- va dir que es volia quedar una estona més.- Ens quedarem l'estona que tu vuigues.

Que es volguera quedar me sorprenia, però no me desagradava, tot el contrari, jo tampoc volia marxar.

- Estem en un petit nuvol, el nostre petit nuvol nevat.- vaig dir rient.

Vaig posar-me a jugar amb el seu cabell, pensant que com podria tindre jo tanta sort.

I així ens vam quedar durant no sé quanta estona, en aquella mateixa posició. Ell m'acariciava els cabells i jo tancava els ulls, presa del cansament... fins que, pel que es veu, em vaig adormir.

Quan vaig obrir els ulls, poc a poc, em va costar una mica situar-me. Era a fora, i estava nevant... portava una capa que no era meva. Per què...?

I aleshores vaig notar ons braços forts que em rodejaven, acotxant-me. Vaig alçar la cara, i allà hi era... L'Ed, que no s'havia mogut en tota l'estona. Vaig somriure, sense saber ben bé què dir.

- Quanta estona porto aquí...?

- Una mitja hora. Tant t'avorreixo? - em va contestar, rient.

- No - vaig dir, somrient també - saps que no. Però em podries haver despertat, no volia que et quedéssis aquí enmig del fred sense fer res...

"tot i que, en realitat, jo segueixo entre els seus braços, de manera que m'estic contradient una mica" vaig pensar, riallera.

Vaig agafar-li la mà, i em vaig adonar de com de freda estava. Vaig somriure, negant amb el cap, i em vaig aixacar.

- Va, anem. Aquests dies, almenys, m'agradaria estar sana. - I, agafant-lo de la mà, el vaig guiar fins al castell.

A aquelles altures, ja em creia el que estava passant. Era feliç. Era feliç perquè ara sabia que, tot i que la vida no era un camí de flors, també tenia els seus moments bons. I amb els dolents... Bah! Ja hi lluitaria després.

[TEMA TANCAT]