And I love you, I love you, I love you like never before... (Wendy)

Camino sense rumb. És el que fa tothom, aquests dies. I jo els imito, tot i que a ells no sembla donar-los resposta als seus problemes. Jo espero que en el meu cas sigui diferent. Però sé que no ho serà.

Em pregunto per què m'he hegut de fer madur tant de cop i volta. Si res d'això no hagués passat, jo probablement ara seria penjat d'algun llum de Hogwarts amb el Nicolae. Però, en comptes d'això, estic sol, i passejo.

Penso en tot el que ha passat últimament. És massa per a un nen de dotze anys, o això penso. Però sé que haig de ser fort. Haig de ser fort per totes aquelles persones que estimo...

... I, inevitablement, sento que el pensament se me'n va cap a la Wendy.

No puc fer-hi res. I menys des d'aquell petó que m'havia fet mesos enrere i que jo no puc oblidar, ni tan sols ara. Tinc la sensació que l'estimo... I això no pot ser bo.

Aleshores la veig. Justament ara, que estava pensant en ella... Vé en la meva direcció, i ni tan sols s'adona que ho fa. Gairebé no he parlat amb ella des de l'incident del Mr. Mouse. I és per això que decideixo ser valent i fer un pas endavant.

- Wendy... Hola.

Quan escolto la seva veu sento que em paral·litzo. Almenys, en part, perquè per una altra part sento com el meu cor fa un bot, i no m'agrada.

-Eddie...

Me'l miro uns segons, sense saber que fer, i faig un petit somriure.

-Eh, fa molt de temps que no parlem, eh?-"Culpa teva, Wen. Tu l'evites"- Et trobava a faltar.

Zas.

I es veritat. Des que li vaig fer el petó i he estat discutint amb mi mateixa i evitant-lo, l'he arribat a trobar a faltar moltíssim. Era el meu millor amic. Ho era...

Intento amb totes les meves forces no posar-me vermell amb aquell comentari. Amb esforç, aconsegueixo que dels llavis em surti només un murmuri, gairebé inaudible:

- Jo també t'he trobat a faltar.

No puc deixar de mirar-la, no puc deixar de mirar els seus ulls. És el sentiment que sempre he tingut, des del moment que la vaig veure. Estic perdut en els seus ulls... I sé que haig de trobar-m'hi, però...

... però no sé si vull fer-ho.

"Estimar es bonic, Wendy"

La veu del James sonava convincent, i coneixia gent que ara mateix era feliç, sent parella. Però també he vist com de fàcil es caure en aquest tema. L'amor...

L'amour est un oiseau rebelle- deia l'habanera de Carmen de Bizet.

Em mira, i jo no puc evitar fer els passos que em separen d'ell i abraçar-lo. Perquè m'he portat molt malament amb ell, i no s'ho mereix.

-Ho sento.- li xiuxiuejo.- Sento no haver parlat amb tu des d'allò del Mr. Mouse. Em perdones?

Somric, alleujat de ser entre els seus braços. No m'havia adonat de quant els necessitava...

- És clar que et perdono - Dic, perquè jo a ella li perdono tot. Al cap i a la fi, la meva tonteria és només culpa meva.

Em separo lleugerament d'ella, mirant-la, però aquest cop mantenint la serenitat. Sóc feliç quan sóc amb ella. Em sento gran, però en una manera en la que m'agrada ser-ho. Sé que, passi el que passi, vull protegir-la i ser al seu costat.

Somric, feliç, i la porto al pont. Allà m'assec i li faig un gest perquè faci el mateix. Junts observem l'aigua, en silenci, fins que decideixo trencar-lo... perquè algú ha de fer-ho.

- Què has estat fent, aquest temps? - li dic, somrient - Moltes coses guais?

Somric. Em sentia molt millor, ara que m'havia dit que em perdonava. Vaig on em porta i m'assec al seu costat. Em quedo mirant l'aigua, mentre a vegades sento la seva mirada mirant-me.

-He...- dic, intentant no possar-me molt vermella.- He estat fent pocions. Ah, tinc unes quantes per tu. Protegeixen. La Cassi la Rue ja en tenen, vaig fer també per tu i pel Nicco. Ja saps, no vull que facin més mal a la gent que estimo.

Li agafo de la mà i li faig un somriure. Sé que estic una mica vermella, així que giro el cap i em quedo mirant l'aigua, dissimulant tant com puc.

Noto com em pugen les calors a la cara quan m'agafa la mà. Faig els possibles per que no se'm noti, però per algun motiu, ella també està vermella. És tan guapa...

- Moltes gràcies - li dic - Gràcies per preocupar-te per mi.

Aleshores recordo una cosa. Sé perfectament que la bossa que tinc a la meva habitació no em servirà de gaire en aquests temps. Però hi ha una cosa dins d'aquella bossa... Que...

- Apropinquet bossa del Charlie! - murmuro, sense que ella se n'adoni. immediatament, el que vull em vé per darrere. Amb la mà que em queda lliure, deixo la bossa al terra, quedant-me només amb una cosa.

- Wendy... - Li dic, mirant al terra, mentre li aferro la mà - Et vull donar això. - I trec la rosa de darrere meu, aquella que li vaig comprar al Charlie - És màgica. No es pot fer malbé...

Inspiro fons.

- Vull que pensis en mi quan la vegis - li dic, amb una valentia que no sé d'on he tret - Vull que sàpigues que sempre estaré aquí per tu... Per tot el que vulguis i més. Jo... - Però reacciono a temps, i llavors em quedo callat. L'estimo tant... que sé que em convé apartar-me.

-No es mereixen.- li dic, amb un somriure, mirant l'aigua.

Es curiós com, quan intento no pensar en alguna cosa, només puc pensar-hi. Intento no pensar en com de vermella estic, en ell al meu costat...

Quan diu el meu nom aixeco el cap i el miro. Ell no em mira, i això ho fa una mica més fàcil. Però igualment em deixa de pedra. Agafo la rosa, ben vermella i em quedo mirant-la, maravillada. No es feia malbé... vaig fer un somriure, contenta. No m'hauria agradat veure com es podria.

Després, amb el que em diu, sé que ell m'estima. I això em fa somriure més, i em fa que el cor em vagi més ràpid, però com es queda callat, me'l quedo mirant. Li estrenyo la mà i li aixeco el cap, somrient.

-Tu què, Eddie?- li demano, amb un somriure. En part no vull que digui res, en part vull saber-ho.

Inspiro fons. Li haig de dir. Li haig de dir...

- Jo... - Faig, amb un murmuri gairebé inaudible - Sé que ens coneixem de fa bastant... I sé que som molt amics...

Li estrenyo la mà, una altra vegada, perdut en els seus ulls.

- Però fa temps que m'he adonat que per a mi tu no ets només una amiga. Sé que tu no sents el mateix, i m'apartaré de tu si és el que desitges però... has de saber que jo... T'estimo, Wendy.

Miro cap a baix. No vull veure la seva reacció... Però ara ja està fet.

I ho ha dit, ho ha dit! Em quedo mirant-lo.

-Saps? T'equivoques en una cosa.- li dic, i m'apropo una mica més a ell.- T'equivoques quan dius que jo no sento el mateix.

I li faig un petó curt als llavis, però que fa que alguna cosa es mogui dins meu. En seguida em separo d'ell, perquè vulgui o no, em fa vergonya, i després l'abraço amb força.

-Jo també t'estimo, Eddie, jo també t'estimo.- li dic, abraçant-lo.- Però em feia por, em feia molta por, i no sabia que fer i per això no venia a parlar amb tu...

Els ulls se m'obren com plats en sentir aquesta confessió. Pot ser que l'univers hagi escoltat les meves plegàries? Pot ser que ella m'estimi?

Per a la meva sorpresa, sí que pot ser. No puc descriure amb paraules el que sento amb aquell simple petó... No puc descriure tot el que va comportar. Ni les paraules més apassionades li farien justícia. Per això no ho explicaré... Sinó que em centraré en el que passa després.

- Em sap greu que hàgim trigat tant a adonar-nos del que passava... - li dic - però, gràcies al Cel, estem aquí. - li dic somrient.

I m'inclino suaument sobre ella per fer-li un altre petó, una mica més llarg.

- Hem de recuperar tot el temps perdut... - li dic, somrient, trapella, col·locant-li gentilment un floc de cabells rere l'orella.

Es la primera vegada que em faig petons amb algú, i s'ha de dir que es estrany. Em sento bé, m'agraden. Fan que alguna cosa dins meu s'agiti dins meu. Em fan pujar els colors a la cara i em posso més vermella del que ja estava.

Li estrenyo la mà, el miro i li somric.

-És... estrany, no?- Per mi ho era.- Però m'agrada.

Em torno a apropar a ell i li faig un petó més llarg, una mica maldestre, però igulment bonic. Em separo d'ell amb un somriure.

-Saps? La Cass estarà rient durant setmanes senceres si els ho expliquem. Ja reia quan li vaig dir lo del petó...

- A mi també m'agrada.

Aleshores em va dir allò de la Cass. Vaig riure amb ella, imaginant-me l'escena.

- Sí, es riurà molt de nosaltres... Però bé, quan ella tingui nòvio ja ens hi tornarem, ja... - vaig dir, amb un somriure trapella - I ja ens ocuparem el Nicolae i jo de partir-li les cames si li fa mal, això t'ho puc assegurar - Vaig somriure.

-Jo li diré... es possarà a riure i potser no la puc fer callar, però bé.- dic, amb els ulls en blanc.

Em quedo mirant-lo amb un petit somriure a la cara.

-Quan fa que saps que m'estimes?- li demano, encuriosida.