Teatre de titelles [Bell]

Sortia de la Sala Comuna, pensatiu, quan vaig coincidir amb el grup de sisè, que sortia de pocions. Entre ells, una compungida i capcota Lily Bell passava desaparcebuda per a tothom..., excepte per a mi.

"Aquesta és la meva", em vaig dir mentre accelerava el pas per posar-me al seu costat. De seguida caminava al mateix ritme que la noia, passant arran de la paret. Vaig mirar-la, burleta, a aquells ulls blaus tan freds i distants.

Una classe més...

vaig agafar tot el material sense dir res. Vaig recollir-ho tot i després vaig sortir de classe, una mica més apartada dels altres. No volia que ningú s'apropés, i ultimament, ho estava aconseguint.

Llavors vaig notar que estava al meu costat.

Vaig frenar de cop i vaig quedar-me blanca, mirant-lo.

-Què...?

Vaig esperar que tothom hagués marxat i aleshores vaig agafar-la del braç, ignorant totalment la pregunta i enduent-me-la a algun racó amagat de les masmorres.

De seguida que vaig creure que no ens molestaria ningú, vaig fer un encanteri per aïllar el so i vaig apretar-la contra la paret, tocant-li aquell cos femení sense cap mena de miraments. Fos com fos, aquella noia estava bona i no em desagradava. Però no estava allà per allò; ho podíem deixar per un altre dia.

- Veuràs, Bell - vaig dir, en veu baixa i molt tranquil -, aniré al gra. Hi ha una cosa que he perdut i m'agradaria recuperar... I tu m'hi ajudaràs.

Vaig intentar desfer-me amb força d'ell. Vaig treure un petit crit, horroritzada, però no hi havia ningú que em sentís. Va fer un encanteri, no vaig saber quin, i em va apretar contra la paret, allà ja no vaig aguantar i vaig cridar. Dues llágrimes varen caure per les meves galtes, mentre sentia que em tocava. Vaig intentar fer-lo flora, pero la seva veu em va paral·litzar uns segons.

-No...- Vaig empennyer-lo.- No! No em toquis!- Més llágrimes.

Vaig reprimir les ganes de fotre-li una bufetada; en comptes d'això, vaig dirigir la punta de la vareta al seu coll i m'hi vaig apropar una mica.

- Jo faig el que vull. T'ho vaig dir al ball i t'ho torno a dir ara... - vaig mirar-me la noia, de més a prop que abans -. I ara m'escoltaràs i callaràs, queda clar?

Vaig deixar anar la noia i vaig guardar la vareta. Estava molt a prop, i la noia gemegava i ploriquejava, però m'era igual.

- Fa molts anys, algú va perdre una petita pedra de quars al mig del Bosc Prohibit... Era una pedra rodona, petita, amb una esquerda i un símbol d'un triangle, una rodona i una ratlla. I estava enganxada a un anell.

Vaig tancar els ulls, igual que vaig fer al ball. "Massa a prop" sanglots, plors, gemecs, però jo no deia res. Tot semblava un malsomni, pitjor que al ball, molt pitjor. Vaig escoltar el que em deia, respirant irregularment. "Massa a prop massa aprop massa a prop!"

-Per què la vols?- vaig demanar, entre sanglots.-El bosc es massa gran per trobar una pedreta...

- No n'has de fer res, de per què la vull. - vaig fulminar-la amb la mirada, només a uns centímetres d'ella; vaig posar una mà a la paret, al costat del seu cap, recolzant-m'hi -. I se me'n fot si el bosc és molt gran... Tu porta'm la pedra.

Vaig fer un gest amb el cap, com preguntant si havia quedat clar.

- Sobretot... - vaig posar-me un dit davant dels llavis, mentre amb l'índex de l'altra mà tocava amb suavitat els seus, fent un gest de silenci -, no ho oblidis.

Tornava a apropar-se. Vaig tremolar en veure com em mirava. Més sanglots, em sentia atrapada, imbécil, torturada. Vaig mirar-lo uns segons, tractant de recuperar una mica d'estabilitat al respirar, mentre ell tocava els meus llavis. Vaig recordar com havia fet el mateix gest a l'hivernacle. Vaig agafar aire.

-I... I si no la trobo?- vaig demanar, tancant els ulls. Era molt millor tancar-los. No el veia tan aprop... Només el sentia o el notava. No vaig poder evitar un que un altre sanglot sortís de mi.

- Tu troba-la... - vaig dir-li, mosca.

Vaig separar-me de la noia i vaig fer mitja volta, per marxar.

- Espero veure't ben aviat, Lilian... - una riallada va ressonar per les masmorres -. Si trobes l'anell... t'ho recompensaré.

Els meus passos van ressonar també per aquell humit i fosc passadís de les masmorres, acompanyats de l'entretallada respiració de la noia, que seguia amb els ulls clucs i els pòmuls envermellits.

Vaig sentir com deia el meu nom. No vaig poder reaccionar molt, vaig sentir com la rabia em feia tenir un nus a la gola. No m'agradava quan em deien Lilian, ningú, i ell, menys. Les llàgrimes encara em mullaven les galtes mentre pensava en la pedreta al bosc. Una puta pedreta.

-No... no...

Vaig anar caure poc a poc fins acabar sentada al terra, amb el cap tirat cap endarrere. Vaig obrir els ulls i vaig veure com se n'anava. Vaig intentar frenar els sanglots, però no podia evitar-ho.

Vaig tornar enrere quan vaig sentir com plorava. Suposo que una part més benèvola, antiga, que encara romania al fons de la meva ànima, va agafar una mica d'empenta davant la crueltat.

Vaig ajupir-me davant seu, sense dir res. El millor seria que marxés, però no podia.

- Espero... espero que algun dia... em perdonis... - vaig murmurar, més per mi mateix.

La part més fosca va tornar a sortir, ràpidament. Una mica d'autocontrol, d'ús de raó, que encara em quedava, va fer que no digués res i, aquesta vegada sí, sortís d'escena.

[Surto del tema]

Va tornar. Vaig mirar com tornava i em vaig fer més enrere del que ja estava. Va venir i es va ajupir davant meu. El vaig mirar, amb por, i vaig tractar de sentir el que deia.

"Espero que algun dia..."

No vaig sentir més. Ell va aixecar-se i va anar-se'n. Em vaig quedar quieta uns segons, encara plorat, desfogant-me. si algú em trobava en aquell moment no pararia de preguntar-me. Vaig agafar aire una, dues, fins a tres vegades per tractar de tranquilitzar-me. Estava sola, estava sola.

Vaig sospirar i vaig passar-me el braç pels ulls, treient les llàgrimes. Després vaig passar les mans per les galtes i amb la poca força de voluntat que em quedava vaig aixecar-me. Vaig agafar tot el meu material que havia tirat a terra en un dels moviments bruscos que havia fet per alliberar-me del Fortin i vaig sortir de les masmorres.

"Ho saps, Lily, que aquest dia et perseguirà fins que trobis la puta pedra"- em va dir la veueta de la meva ment.

I tenia raó.

[TEMA TANCAT]