Tortures [Bell]

Vaig entrar a la sala de la Necessitat amb la noia, forçant-la a passar. No era una "sala de tortures" estrictament parlant, però al mig hi regnaven dues cadires encarades. Molt apropiat, Sala.

Vaig acostar-me allà i vaig fer-la seure, tancant la porta des de dins per tal que ningú ens molestés i ella no pogués sortir. Potser és per això que ni em vaig molestar a lligar-la.

- Seu aquí. - vaig dir, sec, quan la vaig deixar anar -. Sonorus.

La noia va recuperar la veu.

M'intentava desfer d'ell, sortir corrents. Però, a on aniria? La sala comuna no era segura. L'unic lloc segur per a mi ja no ho era. ¿A on? ¿A on? Vaig baixar el cap, intentant fugir. Em donava igual, fos on fos, pero allà no.

Vaig intentar cridar, encara que fos inutil. Desesperació, segurament. Vaig ser arrastrada a la sala de la Necessitat. Em va deixar anar, però havia tancat la porta. Estava atrapada. Vaig sentir-me agobiada, pensant en aquell moment de feia una setmana, a les massmorres. Vaig sentir un calfred.

La meva veu va tornar. Vaig mirar amb por la cadira i després vaig quedar-me mirant el Fortin, paral·litzada.

- T'he dit que seguis, estúpida! - vaig cridar-li, cansat.

Vaig agafar la noia del braç i vaig fer-la seure a la força, abans que ella tingués temps de fer-ho pel seu compte. Va resistir-se una mica al principi; conscient que si utilitzava la força li quedarien marques visibles, vaig apuntar-la amb la vareta.

- Dóna'm un motiu... - vaig murmurar-li -. Has tingut una setmana. Segur que ja tens l'anell... Digues, el tens?

-¡NO!- vaig cridar, quan ell em va agafar el braç. m'hi vaig resistir, però em va acabar apuntant amb la vareta.

Em vaig demanar fins on seria capaç, el Fortin. S'atreveria a matar-me? No se per què, després de parlar amb els meus pares em sentia una mica més valenta. Pero no del tot, la seva vareta em feia por. l'ultima vegada que no li havia fet cas...

Vaig escoltar el que em va dir, amb el un nus a la gola.

-No! No l'he trobat! Es un anell en tot el bosc! Necessito més temps!- vaig dir, agobiada.

- MENTEIXES! - vaig fer un gest de vareta i una ràfega d'energia va impactar contra la noia, provocant-li una fiblada de dolor.

Vaig ficar-me la mà a la butxaca, amb calma i fredor, i en vaig treure una ampolleta.

- Saps què és, això...? Es diu veritasèrum, una poció tan forta que una sola gota et faria cantar les veritats més profundes - acte seguit vaig acostar-me a ella -. Obre la boca, noia...

Vaig cridar. Vaig aixecar-me, tremolant una mica per el dolor que m'acabava de fer sentir, i vaig allunyar-me d'ell. Em donava igual que la porta estigués tancada. Em donava igual tot. No volia beure. No volia beure allò.

-Deixa'm en pau d'una vegada!- vaig cridar-li, des del racó. -Ja t'ho he dit! No la tinc! No la he trobat! Les acromàntules no ajuden molt, saps?

Vaig mirar-lo des d'allà. No volia beure, no volia que s'apropés, no volia que em toqués.

- Impero - vaig dir, apuntant a la noia.

Un calfred em va recórrer l'espinada. Era la primera vegada que utilitzava un dels antigament anomenats "Maleficis imperdonables". Em va agradar.
Automàticament, vaig fer que la noia seiés i vaig fer-li obrir la boca. Sense presses, vaig obrir el flascó i vaig abocar part del seu contingut gorja avall de la noia. Després vaig aturar l'encanteri i la vaig mirar.

- I ara digues... tens l'anell?

I vaig deixar de pensar. Tot era blanc, per dir-ho d'alguna manera. No pensava, ho feien per mi. Em sentia bé, allà. Encara que sabia, al fons, que allò no era bo. Vaig asseure'm i vaig obrir la boca. Una part de mi lluitava per tancar-la, lluitava per desfer-se d'aquell malefici, però se'n va anar sol, després de que el beuratge hagués caigut per la meva gola

"Merda"

-Sí.- vaig dir, sense poder-ho evitar.

Vaig mossegar-me el llavi per no plorar.

- On és? - vaig mirar la noia, encara amb la vareta a la mà.

Es va fer el silenci uns instants. La noia es mossegava el llavi per no parlar; va començar a sagnar.

- NO, JODER! NO HO FACIS, AIXÒ!! QUE ET FARÀS MAL! - vaig enviar una altra ràfega d'energia i una altra fiblada va travessar la ment de la noia -. Digues... ON ÉS LA PEDRA?!

Vaig seguir mossegant-me el llavi, no ho volia dir, no volia dir-li on era...

Vaig tancar els ulls fent una ganyota quan em va tornar a venir aquella fiblada de dolor. Vaig cridar. Vaig agafar aire, mirant el noi. Vaig tancar els ulls. Una fina capa de sudor es va formar a la meva front. Vaig mossegar-me el llavi, pero començava a fer-me mal, així que vaig deixar de mossegar-me.

-La tinc guardada a l'habitació.... Joder!- vaig cridar, vaig dur les mans a les orelles per no escoltar més preguntes, per no respondre més.

Aquesta vegada sí que no em vaig poder estar de clavar-li una bufetada.

- Vull que me la portis demà, després de classe. Vine a buscar-me a les masmorres. - vaig guardar-me la vareta -. I tranquil·la, que si no et compleixes, a tu no et faré res. Sé com d'unida estàs a la Williams...

Igualment m'hauria d'enfrontar a la Williams en algun moment, de tal manera que podia fer-ho servir de pretext per condicionar la Gryffindor.
Vaig acostar-me a la Gryffindor i vaig apartar-li un ble de cabells de la cara.

- Ets preciosa, ho saps, oi? És una llàstima que siguis tan reprimida... - vaig acariciar-li la cara, fredament -. Algun dia ho solucionarem, d'acord?

Després vaig separar-me'n i vaig donar mitja volta. Ja devia haver-se esgotat l'efecte de la poció.

- Vés a dormir, Bell... No m'agraden els zombis.

Vaig mirar-lo, després de la bufetada. Tenia els ulls encesos, rabiosos. M'havia obligat a dir el que deia. Però la rabia se'n va anar quan va tornar a parlar. La Sam.

Vaig quedar-me quieta uns segons. La Sam. No, la Sam no... la Sam no...

Vaig notar com m'acariciava la pell. Em parlava. Em deia que era bonica, però jo no li estava escoltant. Al meu cap només hi havia la Sam. La Sam que tantes vegades m'havia ajudat. Els meus pares. No li podia donar la pedra, però no podia que la Sam...

Vaig aixecar-me i vaig anar cap a ell. Vaig mirar-lo i vaig sospirar.

-Fes-me mal. Fes-me tot el mal que vulguis ara. Em dona igual. Si us plau, no vagis a per la Sam. Tortura'm! M'és igual!! No la toquis a ella, ella no te res a veure! Deixa-laaaaaaaa!

Vaig donar-li uns cops al pit, desesperada.

Vaig alçar els ulls al cel.

- Dóna'm l'anell, o hauràs de parlar amb ella fent servir la pedra... - vaig xiuxiuejar-li a l'orella.

Acte seguit, vaig tornar a separar-me d'ella, amb aires de superioritat.

- Demà vull tenir la pedra a les meves mans - vaig acostar-me a ella i vaig fregar-li els llavis amb els meus, gairebé besant-la -. I recorda... sshht.

Al separar-me d'ella, vaig portar-me un dit als llavis i vaig fer-li el gest de silenci, per si no havia quedat prou clar.

Vaig tancar els ulls. Assimilant-ho tot. No podia tornar a perdre els meus pares. Ja els havia perdut al sis anys, ho havia perdut tot llavors. No podia deixar que el Fortin fes mal a la Sam. El meu cap s'anava atabalant, m'agobiaba. No sabia que fer. Vaig quedar-me quieta quan va fregar els seus llavis amb el meus. Ja no sabia per què. Por, suposo. Encara que també podia ser desesperació, ràbia.

-Si us plau...- vaig dir-li, feta un embolic.-No... Per què coi vols la pedra? Amb qui vols parlar?- vaig demanar-li. No sé ben bé per què. Volia informació, suposo. Estava feta un embolic.

Allà estava ella. A prop meu, feta un flam, amb els ulls mig tancats. Gairebé plorant, preguntant-me "per què?". Una part de mi, moribunda, va tornar a parlar.

- Necessito respostes... - vaig fer mitja volta, cap a la porta; havia de sortir d'allà o perdria el control de la situació.

Vaig treure la vareta, altra vegada, i vaig apuntar-la.

- Porta'm l'anell... Encara no saps de què sóc capaç... - vaig mirar la noia, amb odi -. Crucio!

Vaig fer una ganyota quan la noia va rebre l'encanteri. Era, des de sempre, una persona empàtica, i la cara de dolor que feia m'afectava directament.
Una part de mi desitjava matar-la; l'altra, més juganera, la desitjava a ella, físicament. Hauria de buscar algun moment per saciar els dos impulsos i acabar amb aquella història.

Respostes. Volia demanar alguna cosa a algú. Em va apuntar amb la vareta, i abans que pogués reaccionar tot em va fer mal. Els ossos, els músculs. El cos em cremava. Vaig deixar anar un crit, sense poder-ho evitar, i vaig caure a terra. Vaig quedar-me allà, al terra, respirant agitadament. Agafant tot l'aire que podia. No volia aixecar-me, volia quedar-me allà, al terra, per sempre. No volia decidir si li donava l'anell o no. No volia decidir entre la Sam o els pares. No volia...

Va ser llavors quan vaig començar a plorar. Vaig fer-me una petita bola al terra. Encara estava amb el pijama. Vaig tancar els ulls i vaig deixar anar uns sanglots, mentre les llàgrimes tornaven a mullar les galtes.

"Ja no ploraràs?"

La veu de la Cass. Vaig fer una ganyota.

- Ets una estúpida i una inútil - vaig dir, distant -. I t'adverteixo que si no fas el que toca... pagaran justos per pecadors.

Vaig acostar-me a ella. Estava arraulida a terra, de manera que vaig ajupir-me perquè em sentís millor.

- Tres. Hi ha tres maleficis imperdonables - vaig aixecar tres dits, reiterant-ho -. No m'obliguis a fer servir el tercer.

Volia la meva vareta. Una estúpida. Una inútil?

-Doncs has necessitat aquesta estúpida, aquesta inútil, per trobar allò que busques, Fortin.

Vaig quedar-me de pedra. D'on havia sortit aquella frase carregada de valentia?

Vaig mirar-lo als ulls. Ja estava farta de tot allò.

-Atreveix-te a utilirtzar-lo i no dubtaré en tornarte'l, Fortin.

Allò va ser massa. Vaig agafar-la del coll, amb força, i vaig enclastar-la contra la paret, asfixiant-la.

- Crucio! - volia matar-la, allà mateix; però també volia l'anell -. CRUCIO!

Vaig agafar la noia, encara pel coll, i la vaig llançar a terra. Ja m'era igual, tot allò.

- S'ha acabat. Tu et quedaràs aquí tancada... I jo aniré a buscar l'anell. I a qui em trobi pel camí, t'asseguro que li penso treure la vida de la manera més salvatge i dolorosa que se m'acudeixi. I ho penso fer davant teu, sense que hi puguis fer res. - vaig guardar la vareta; ella no la duia, possiblement l'havia deixat a l'habitació -. Penso matar tots i cadascun dels teus amics, Bell. A la petita Moore i les seves dues amigues. I al gos, evidentment... Després, aniré a per la River; a per la Lovegood, també, i en general a tots els qui hi tinguin relació. I quan ja no et quedin més llàgrimes per vessar, portaré la Williams i li trencaré tots els ossos; tots i cadascun, davant teu. I quan m'implori la mort, jo que sóc tan generós i bona persona, compliré els seus desitjos. Però a tu... no, a tu no et mataré. Vull que visquis tota la vida amb la imatge dels teus amics, morts, davant teu.

Canviava. Els meus ulls s'enfosquien per moments. Estava farta. Vaig dur-me les mans a al coll quan me'l va agafar, lluitant per respirar. Vaig cridar, em recargolava de dolor. Odiava el malefici cruciatus, ja ho havia decidit. Vaig cridar en caure a terra. Em feia mal tot, només moure'm, ja em feia mal. Pot ser havia d'anar a la infermeria al dia següent. "Vols dir que hi seràs, al dia següent?"

Sí. Ell necesitava l'anell. No em podia matar.

-Vés a buscar-lo! No el trobaràs mai! I es de nit! No et trobaràs ningú! Si mates a algú, jo diré que has estat tú. Jo ho sabré, Fortin. Els hi donaré el meu record.

Vaig mirar-lo, des del terra.

-Encara vols anar a buscar-lo?

Vaig fer un gest de ràbia. Acabava de matar la petita part de mi que encara tenia quelcom de bo. Morta sense remei. Com ella.

- Saps una cosa, monada...? - vaig riure, per sota el nas -. M'acabes de fer dos favors. El primer, és que m'has alliberat d'un pes que em creia que mai em treuria de sobre. El segon, és que m'has fet adonar de que realment no necessito la pedra.

Vaig aixecar la vareta, contra ella. Era al terra, a uns tres metres.

- Obitus per subitum! - vaig desviar l'encanteri, que va impactar a uns centímetres de la noia; tan a prop, que podria haver no fallat. Tan a prop que va semblar creïble.

Vaig tancar els ulls mentre ell parlava. Estava cansada, tot em feia mal, em costava respirar. Molt. Va parlar, el vaig escoltar i vaig sentir que el cor m'anava a la gola. Em mataria?

Va llançar-me un Obitus per subitum Em vaig quedar sense aire, vaig apretar els ulls. Bé, almenys els altres estarien bé, i jo tornaria a veure els pares...

No vaig morir. Va fallar. Vaig obrir els ulls i vaig mirar-lo. Semblava enfadat.

-Has fallat.- Només dues paraules. La meva veu es trencava.

- No tinguis gaires esperances. No tornaré a fallar. - vaig tornar a aixecar la vareta, però vaig repensar-m'ho i vaig fer mitja volta, obrint les portes i deixant-la allà.

Des de la distància, mentre obria les portes, vaig mirar-la. Era a terra, sense moure's. Sense poder-se moure. Vaig alçar els ulls al cel, conscient que deixar-la allà era inadequat; vaig agafar-la del coll de la camisa i vaig arrossegar-la fins a deixar-la al mig del passadís. Després, vaig mirar-la.

- M'és igual què facis amb la Pedra. Ja és tard, ara. Avui tens sort de seguir en vida; demà aniré a per tu. A per tu, i a per tots els teus.

Dit això, vaig fer-la levitar amb un cop de vareta i la vaig tornar a la Sala Comuna, deixant-la al peu de les escales, on se suposava que havia caigut una estona abans. La Dama Grassa va deixar-me passar necessitant només un dèbil Confundus. Tot seguit vaig marxar.

Vaig tancar els ulls. Ara si em mataria. Vaig esperar l'encanteri, vaig esperar que tot es fes fosc... però no va passar. Sentia que s'allunyava. Ja? Per fi? M'havia amenaçat de mort. Tornava. Vaig demanar-me si volia matar-me. Em va arrastrar, i després em va mirar. Va amenaçar-nos a tots de mort. Vaig mirar-lo un segon abans de que em fes levitar. Em va portar de nou a la Sala comuna, que ja no em semblava tan acogidora com abans. S'havia acabat amagar-se, s'havia acabat evitar a la gent. Vaig pensar en la Sam, en l'Agatha, en la Georgia, en L'Erik, en l'Erin, en la Wen, la Cass, l'altre nena, la nena cega. Vaig pensar en l'Allie, en l'Eileen, en l'Emily, la Maggie, en Thomas...

"Estem junts en això"

-Ens defensarem, Fortin, t'estarem esperant.

Vaig tancar els ulls, cansada d'aquella nit. No, no aniria a les classes el dia següent...

[Tema Tancat]