Perdona, et conec? [Bianca]

Vaig travessar, amb presses, els jardins de l'escola. El procés d'animàgia, llarg, encara no era comple i m'era impossible mantenir la forma durant gaires segons. A més, l'Agatha estava distant i no la veia mai.

No vaig poder evitar fixar-me en una noia amb qui em vaig creuar. El vent li removia els cabells, donant-li un aire interessant, i era bastant atractiva.

- Ei, tu ets nova, oi?

Vaig aixecar la vista del terra en sentir la veu d'un noi que ni tan sols havia vist. Vaig parar de caminar, i vaig dedicar-li un petit somriure abans de dir:

- Ho sóc. Em dic Bianca, Bianca Serantoni, i fa poc que he arribat.

Vaig creuar-me de braços, mirant-lo. Era força atractiu. De fet, hi havia bastant bon panorama masculí en aquella escola.

- I tu ets...?

- Kikus Fortin, encantat.

La noia em va fer una repassada considerable, a la qual vaig respondre amb un somriure.

- Ets italiana, oi? Ho dic pel nom...

Vaig assentir.

- Sí... Sóc de Firenze...

Vaig canviar el pes de cama, i vaig afegir:

- Però vinc de viure a Roma. Estudiava a la Scuola Da Vinci, la coneixes?

Era molt probable que la conegués. Era una escola famosa per dues raons. La qualitat d'ensenyament i la pasta que costava.

- La Scuola da Vinci? - vaig dir, bocabadat -. Qui ets, tu? La néta d'en Berlusconi?

Jo, de família adinerada, hauria hagut d'endeutar-la per pagar-me els estudis allà.

Vaig riure amb el seu comentari.

- No, no sóc la neta d'en Berlusconi. Però anava al meu curs. La Liana.

Vaig somriure, desviant la mirada cap a terra. Quan vaig tornar a parlar vaig aixecar la mirada de nou, clavant-la en els seus ulls.

- De fet, a part de ser la filla de la cantant, model i actriu Giulietta Milano i de l'investigador Donatello Serantoni, jo mateixa sóc també cantant, actriu i model.

Vaig mossegar-me el llavi inferior. L'experiència m'havia ensenyat que amb la majoria de gent, si deia de manera natural d'on treia tota la pasta la meva familia, no impactava tant. Esperava que ell no fos una excepció.

M'agradava, aquella noia. Tenia estil, maneres... Em mirava als ulls, amb confiança en si mateixa; i quan es mossegava el llavi, amb falsa humilitat, es mostrava seductora i interessant.

- Així, ets artista? Creia que la fama de ser hàbils en l'art era un tòpic - vaig dir, divertit -. Esclar que també creia que la vostra bellesa era un tòpic, i és evident que m'equivocava.

Vaig dedicar-li un somriure. Sentir coses com aquella de tant en tant animaven. I més després de tot el que havia passat a Itàlia.
Vaig mossegar-me la punta de la llengua, encara somrient, i vaig decidir tornar-li l'afalac.

- I a mi saps què m'havien dit? Que no trobaria res equiparable a la bellesa dels nois italians. Potser es van equivocar i tot...

Vaig somriure. A més de tot el que ja havia notat abans, era també evident que era hàbil amb les paraules. Sabia què dir, i sabia com dir-ho.

- No dubto que, d'entre tots els nois, n'hi ha un de ben atractiu que s'ha sabut fer veure. O és que encara no has trobat cap noi que estigués a l'altura?

- I aquest interès, a què ve? - vaig preguntar, amb un somriure seductor, però no descarat.

Vaig agafar-me un rinxol, fent-lo giravoltar entre els dits i mirant-lo als ulls.

- La veritat és que n'he vist un parell d'atractius. Però siguem sincers, val? - vaig picar-li l'ullet -. Tu t'emportes la palma.

- No sé de què et sorprens... El més normal és que hom mostri interès per la gent interessant.

Es va posar a jugar amb un rínxol. "Que se'n vagi a parir panteres, l'Agatha...", em vaig dir. Passava de mi, i jo necessitava una mica d'alegria i activitat.

- La veritat és que vinguent d'una actriu/cantant/model tan atractiva i audaç, que creguis que m'emporto jo la palma és un bon motiu per aixecar el meu ego fins als núvols...

- M'alegro d'haver aixecat el teu ego, doncs - vaig dir, somrient.

Vaig mirar al meu voltant, i a un parell de passos vaig veure unes roques. Li vaig fer un cop de cap al Kikus perquè vingués amb mi, i em vaig asseure en una de les pedres.

Fent referència al que m'havia dit abans, vaig comentar com qui res amb un somriure simpàtic i afable:

- Sempre m'han dit que tinc bon criteri i bon gust...

Vaig anar cap a les roques, amb ella. El vent havia minvat una mica i li podia veure prou bé la cara. Era molt guapa...

- Doncs a mi mai m'ho ha dit ningú - vaig dir, fent-me l'interessant -, però havent-te vist a tu, és evident que almenys tinc dos ulls a la cara.

Vaig deixar anar una rialleta. Encantadora i simpàtica, Bianca. Com sempre.

- És agradable sentir això en una conversa normal. Normalment ho sento en sales on m'estan fotografiant, o maquillant, o pentinant, o vestint, o en estadis plens de fans...

Vaig fer un gest amb la ma, com traient importància a l’assumpte.

- M'agrada, aquest lloc. És tan diferent de la Da Vinci. Allà estava ple de nens mimats que es creien massa el que no eren, en canvi aquí... Puc passejar tranquil·lament sense tenir deu mirades enganxades al clatell. Dóna gust.

- Dius que no tens mirades enganxades al clatell...? - vaig dir, rient -. Perquè a mi m'està costant apartar-la, la mirada.

Vaig picar-li l'ullet, subtil, i vaig mirar un moment cap al castell. Pensant en l'Agatha. En la Black.
Em vaig sorprendre pensant en com havia costat que passés de Black a Agatha, i com de poc havia costat que passés d'Agatha a Black. Aquell incident al Bosc havia trencat alguna cosa, i per una vegada no m'interessava reparar-la. S'havia trencat alguna cosa dins meu, també.

Vaig tornar-me a girar cap a la noia.

- Ho veus? Intento girar el cap i, a la mínima, em descobreixo tornant a buscar aquests ulls...

No vaig poder evitar riure amb el que va fer. Vaig fixar-me en el petit escut verd i plata del seu uniforme i vaig arrufar el nas. Amb un somriure torçat vaig comentar:

- O les de la meva residència només volien que deixés als Slytherin tots per a elles o realment és que tenen raó i jo sóc la rara que es relaciona amb l'enemic - vaig dir, omplint de sarcasme la darrera paraula -. Per favor! Només he conegut a dos Slytherins, i sou tot el contrari del que m'havien explicat.

Vaig negar amb el cap, sense compredre-ho.

- Potser sí, o potser no... - vaig dir, fent les meves caviŀlacions -. Potser resulta que els Slytherin som diferents, que som com "les altres noies" t'han dit que som... Però és tractant-se de tu, i havent-te vist, com pretens que actui? Com pretens que sigui?

Vaig somriure-li.

- En realitat només és cosa de prejudicis. Si m'hagués de regir per aquests, no et parlaria. Els Slytherin i els Gryffindor no ens parlem, en teoria - vaig dir, interessant -, però fixa't tot el que ens perdríem si realment fos així.

- Ja veus... - vaig assentir.

Tenia raó. Jo, per la meva banda, tenia l'excusa de ser nova si algú em deia alguna cosa per parlar amb Slytherins.

- Que els donguin, als altres. Jo parlo amb qui em dona la gana. I, sincerament, deixant de banda una petita fan Gryffindor que m'ha sortit de no sé on, la veritat és que he gaudit més de les converses amb els Slytherins que de les converses amb els altres Gryffindors... Entre la capitana accelerada que no es recorda dels noms i els que hi ha per allà... Perquè hi ha cada raret que n'hi ha per llogar-hi cadires!

- Rarets? - vaig dir, rient -. Sí, hi ha gent molt rara a Gryffindor. I la capitana... bah, està fatal del cap. Sempre ens estem barallant, se li en va la pinça de vegades.

"Això sobrava, rei", em vaig dir. "És la teva nòvia!".
"Era, maco. ERA. Mentalment ja l'has deixat.", va respondre una serp, mesquina, dins meu.

- Així, has tractat amb gaires Slytherin?

Vaig negar amb el cap.

- No m'he tractat amb gaire gent, encara. Dos Slytherins en total si et compto a tu.

"I a quin millor, nena...!" em vaig dir, evaluant el grau de pivoneria del Kikus Fortin, el noi misteriós dels jardins de Hogwarts.

- I no esteu tan malament com m'havien dit - vaig comentar, com qui res. Que agafés el sentit que preferís.

- I què t'havien dit? - vaig dir, encuriosit.

Vaig pensar jo en la meva situació. Allà estava, parlant amb una Gryffindor. Intentant seduir una Gryffindor, per què negar-ho? El més curiós és que ella, com la Black, tenien coses que m'agradaven molt, fins i tot massa.

- Que éreu tots uns estúpids arrogants, amb els fums massa pujats i amb un caràcter horrible.

Vaig somriure, trapella, i vaig afegir, encongint-me d'espatlles:

- Es van deixar la part d'explicar-me que tots esteu bons, suposo.

Vaig picar-li l'ullet, tot dient:

- Però jo no hi acabo d'estar d'acord. A mi em sembleu força simpàtics.

- No et negaré això dels fums pujats... però que noies com tu ens diguin coses bones ens ajuda, en això.

Vaig riure, quan va dir allò de ser simpàtics.

- Ui, doncs espera't... Que si volem podem ser-ho més - vaig dir, insinuant-me i picant-li l'ullet.

- Oh, jo sempre dic coses bones, Kikus... Ja t'hi pots acostumar - vaig dir, somrient-li.

Vaig creuar les cames, seient com un indi sobre la roca, al seu costat. Va comentar allò de que podia ser més simpàtic si volia.

- La gran pregunta és... Ho vols gaire sovint, això de ser més simpàtic?

Vaig somriure i vaig acostar-me a ella, mirant-la als ulls.

- Depèn de si ha de servir d'alguna cosa... - vaig murmurar, a només uns centímetres d'ella -. I això m'ho hauràs de dir tu...

Vaig quedar-me mirant la noia, admirant aquells ulls que brillaven d'una manera estranya i desconeguda.