Resultat de l'atzar [Matthew]

- Bah, això de la modèstia està sobrevalorat - vaig dir, amb un somriure com de triomf (dissimulat, és clar) en veure que em seguia el joc.

Vaig incorporar-me una altra vegada, girant-me cap a ella i quedant cara a cara.

- Doncs... primer hi ha la opció que ens batem en duel fins que quedis descansada. Després hi ha la opció de posar-me un parell de coixins sota la samarreta i un altre coixí al paquet. I finalment... - vaig picar-li l'ullet; ja ho entendria.

Vaig somriure mirant-lo fixament, pensativa.

-Mmmm T'has saltat allò de encadenar-te a un pal i tirarte bales.- vaig fer, amb un somriure maliciós.- Em fan gràcia les tres opcions, m'ho hauria de pensar bastant per decidir...

El veia de lluny. Quina manera de llançar la canya, em recordava al Pierre en segons quines coses.

- Sí, també hi ha aquesta opció. Però no és la millor idea que pots tenir, perquè només et podries desfogar una vegada... - i aleshores va dir que les tres li feien gràcia -. Les tres? A mi les dues primeres... bueno, no són les opcions preferents.

Vaig estirar-me una altra vegada, aquesta vegada reclinant-me sobre el meu costat i quedant-me-la mirant.

- No entenc com algú aparentment tan pacífic i inofensiu pot voler lligar a algú a un pal i fotre-li bales pel cap... - vaig dir, amb un somriure a la cara.

Es va quedar mirant-me jo vaig somriure mirant el cel.

-Bàsicament per què no soc ni pacífica ni inofensiva.- vaig dir, encara amb el meu somriure maliciós. Vaig girarme un segons i el vaig mirar.- Què, està còmode el senyor?- li vaig demanar, riguent.

- Sí! - vaig riure -. Ho hauries de provar.

Vaig donar uns copets al meu costat, invitant-la a estirar-se. Havia baixat la guàrdia definitivament, ella. Sí, es mostrava molt més oberta i receptiva. Fins i tot em seguia el joc.

- Vinga, què pots perdre estirant-te a la gespa d'uns jardins? - "amb un ligón com n'hi ha pocs", vaig pensar per mi.

Vaig alçar una cella, pensant en seure'm o no. Havia baixat definitivament la guardia, però encara no me'n refiava del tot del Matthew...

Al final vaig cedir i em vaig estirar allà amb ell.

-Res, suposo... - vaig somriure.- Feia temps que no parlava tant amb algú. L'ultim cop crec que va ser amb la Gis i el Pierre...

- Doncs tens molta conversa, ets més interessant que les pedres del llac. I tinguent en compte que n'hi ha moltes i de molts tipus, i que aquí s'hi fa màgia, no és una comparació tan estúpida com estàs pensant.

Vaig picar-li l'ullet mentre s'estirava al meu costat. Val, potser no estava tan a prop com jo volia: no arribava als seus llavis des d'on estava. Bé, no posis presses, Matt... sembla més tancada que la Claire, ella, si la pressiones s'espantarà i la perdràs.

- I així, què n'és de la teva vida?

Vaig riure amb la seva comparació.

Vaig escoltar la seva pregunta, i sense saber molt bé per què em vaig possar a la defensiva.

-Doncs res, aqui, parlant amb tu. No hi havia res millor a fer, pensant per què coi el meu pare m'ha enviat a Hogwarts l'ultim any i no m'ha deixat a Beauxbatons...

- Pensa en positiu, dona... Preguntar-te per què no et servirà de res, perquè al cap i a la fi ja ets aquí i a Beauxbatons no hi tornaràs si no és per fer de professora.

Vaig mirar-la.

- I, a més, si no haguessis vingut no m'hauries conegut... - vaig picar-li l'ullet.

-Ja, però no sé, no entenc per què ha volgut canviar-me de cop. No... no es normal.

Vaig alçar una cella al principi i després no vaig poder evitar riure.

-Aquesta autoestima elevada te l'hauries de mirar, Matt.

- Sí, ja m'ho diuen... El meu psicòleg diu que està tan amunt que el dia que baixi caurà tan ràpid i fort que foradarà el terra i trobarà petroli - vaig riure.

Vaig mirar-la un moment i després vam riure tots dos.

- Tu també t'hauries de mirar aquest riure tan bell - vaig somriure -. Potser es podria fer servir d'instrument musical...!

Vaig endur-me una mà a la panxa de tant riure.

-Aix, para, para!- deia mentre em recargolaba pel terra.

Vaig agafar aire i em vaig aconseguir tranquil·litzar.

-El meu riure es un riure normal, no et passis d'alabar-me.- vaig somriure, mirant-lo.

- Què vols que alabi? - vaig riure -. Alabar la teva escultural figura no té gràcia, és massa difícil fer una metàfora sobre les corbes del cos d'una noia. I alabar la teva cara bonica no serveix de res, perquè...

Vaig pensar un moment. Val, no tenia arguments.

- D'acord, alabaré la teva preciosa fesomia. I com et brillen els ulls quan et faig un d'aquests comentaris o alguna broma amb més sentits dels que algú altre hi voldria veure... - vaig dir, baixant el ritme i el to de veu.

Vaig somriure-li.

-M'agraden, els teus piropos. Estan ben currants i son divertits.

Vaig deixar anar un sospir i em vaig jeure a l'herba mirant el cel.

-Em fa mal la panxa de tant riure.

Vaig riure. Jo també estava rient massa.

- Dona, no serveixen de gaire si tot el que fan és fer-te riure... L'objectiu final d'un piropo no és fer riure, sinó... bé, crec que ja saps què vull dir - vaig somriure.

Vaig estirar-me al seu costat. Estava més a prop que abans. Vaig mirar-la un instant. No, no li faria un petó. Encara no... Passaria molt temps abans que pogués fer-li aquell petó? Passaria temps abans que ella em deixés fer-li aquell petó?

-Ho sé, ho sé.- vaig somriure.

Vaig veure com s'apropava a mi. No vaig dir res, estava pensativa. Els níguls m'havien recordat a la neu, i la neu, al fred que faria d'aqui no res...

Vaig fregar-me una mica els braços inconscientment.

-Ho sé...- vaig somriure.- I et costarà una mica encara.

- Que m'hagi de costar una mica vol dir massa coses bones i massa poques de dolentes - vaig xiuxiuejar -. A més, si d'una cosa n'estic segur és que valdrà la pena.

Vaig tornar a mirar al cel, amb un somriure.

Vaig mirar-lo amb un somriure als llavis.

-Doncs segueix provant, hi han milers de premis.- vaig imitar la veu dels de la loteria.

Vaig girar el cap i vaig quedar mirant-me el cel.

-Ets el Barney Stinson, pel que veig.- vaig somriure, recordant aquella serie muggle.

- El coneixes! - vaig dir, somrient d'orella a orella -. Sí, sóc en Matthew Stinson, o en Barney Sheen, com tu prefereixis.

Vaig riure i me la vaig mirar.

- De tota manera, provar perquè hi ha molts premis no m'interessa... - vaig mirar-la amb intensitat -. A mi, de tots aquests premis me n'interessa un.

Vaig començar a riure un altre cop, encara que aquesta vegada menys. No vaig apartar la mirada del cel, encara que sabia que m'estava mirant.

-Doncs que la sort estigui de la teva part, Matt.- vaig dir, només, amb un somriure enigmàtic.

- Això espero... - vaig somriure i vaig donar un cop d'ull al rellotge -. Bé, me'n vaig a assajar. Des que vaig arribar que no he tocat el chelo, i me'n moro de ganes...

Vaig girar-me cap a ella.

- Ho vols sentir? - vaig picar-li l'ullet -. Estic bastant segur que t'agradaria.

Vaig escoltar-lo.

-Toques el violoncel? El meu pare el tocava de jove...- vaig rumiar un segon, estava segura que era una manera més de intentar lligar amb mi, però la curiositat per escoltar-lo era massa.- D'acord, t'escoltaré... toques el prelude de Bach? Es la meva preferida.- vaig dir-li, sincerament.

- Per suposat, que el toco! - vaig somriure d'orella a orella -. Vine, ho he estat provant i la sonoritat és millor en una cambra gran que hi ha a la tercera planta.

Vaig allargar-li la mà, per ajudar-la a aixecar-se, un cop ho vaig haver fet jo.

- A mi m'agrada molt el concert en mi menor d'Elgar... L'has sentit mai?

Vaig agafar-li la mà per possar-me de peu i després vaig amagar la mà.

"No t'ho possaré gens fàcil, llest."

-Oh!, l'Elgar...! però prefereixo la de Salut d'amour d'Elgar. El meu pare se la tocava a la meva mare quan eren joves.

- Bé, així te l'hauré de tocar... - vaig dir, jugant amb el doble joc que proporcionava aquella situació.

Va amagar la mà. Merda, jo volia donar-li la mà. Volia agafar aquella mà delicada però forta, embolcallar-la amb les meves mans grosses i curtides i no deixar-la anar més.

- Anem?