La tardor comença amb tempesta

Vaig anar passejant pels jardins, insegura. Feia uns dies que no estava gaire bé. Vaig alçar una cella en veure al Kikus, fent-se encanteris a ell mateix. M'hi vaig acostar prou per veure l'ultima escopinada de... Sang.

- Què... Què ha passat?

Vaig començar a preocupar-me, perquè no sabia com em tractaria, perquè tenia... Por.

I llavors va venir la Gisèlle. El que faltava...

- Ah, és que t'importa? Jo creia que els meus problemes, els meus sentiments, i en definitiva la meva vida, no t'importaven... - vaig dir, amb mala bava.

No tenia cap ganes de parlar amb ella. Segur que em venia a fotre el sermó: que "has traït Slytherin ajuntant-te amb una descastada, i has anat en contra de les teves pròpies conviccions...".

Vaig mirar-lo, dolguda i penedida, amb les llàgrimes amenaçant a sortir dels ulls.

- Perdona'm.

Vaig mossegar-me el llavi inferior i vaig dir:

- Ho sento, Kikus. Ho sento molt. Sento haver-te jutjat, sento haver reaccionat com vaig reaccionar, sento... Sento haver cregut que podia jutjar les relacions dels altres sense ni tan sols tenir les meves en ordre. Ho sento.

Vaig palpar-me el cop a les costelles, amb una ganyota a la cara, per comprovar l'estat en què estava.

- Gis, vull que entenguis que si estic amb l'Agatha no és perquè m'agradi. No et pensis que he passat del sentiment Slytherin i que he traït els vostres principis per pur lucre físic. L'estimo, molt, i això està per sobre d'uns valors que ni tan sols he seguit mai.

Vaig notar una molèstia al braç. Hi tenia un tall, que em devia haver fet amb una branca de l'arbre quan m'havia empès. Creient que no calia cap encanteri, vaig estripar un tros de camisa i vaig embenar-me la ferida.

Vaig assentir lentament, compungida.

- D'acord. Ho sento, sé que la meva reacció al Gran Saló va ser estúpida, però és que et juro que en un primer moment vaig pensar que es tractava d'una aposta!

Vaig somriure, negant amb el cap.

- Fes el que et digui el cor, suposo. Perquè per algú que el te clar i decidit, que ho aprofiti, que no tots tenim aquesta sort.

Vaig assentir, cansat.

- Sí, sí...

Ni sabia a què assentia. No l'escoltava. No m'importava gaire, la veritat. Slytherin i la gent relacionada amb aquests cada vegada m'importava menys.

- Em sap greu no haver-t'ho explicat directament, Gis... Però vam creure que no era necessari. No ho sé, si veus dues persones abraçant-se i fent-se petons tendeixes a pensar que estan junts i que si més no s'agraden...