Rage

- Eh, eh! I ara per què t'enfades?! - vaig dir quan es va aixecar i se'n va anar a vestir.

Vaig estirar-me, pensatiu. La veritat és que no li veia el què: potser insinuar que "volia ficar-se al llit amb mi tot i estar amb un altre" l'havia ofès. Però era la única explicació raonable: l'altra cosa, molt més recargolada, era que s'havia inventat allò de la nit de cap d'any per fer-me pensar.

La tercera opció, encara més recargolada que les altres, era que ella sentia alguna cosa per mi i que tota la història del Saul era una "tapadora" perquè ella creia que jo no sentia res, o perquè "estar amb un Slytherin" era una bogeria.
Vaig fer que no amb el cap. Era impossible que fos així, cap persona mínimament humana tramaria un pla tan complex per... una simple relació. Bé, almenys a mi em semblava una mica excessiu.

- Ah, i a mi en Vimes també em cau bastant bé... És molt bo jugant a Quidditch, i sembla donar poca importància al tema de les residències i les sangs... És simpàtic.

- No m'enfado -li vaig dir, mentre em cordava els sotenidors amb mala hòstia-. És que m'ofèn que siguis tan curt! Tens poca memòria, eh? Ara entenc perquè es frustra el James quan parla amb mi...

Només amb el comentari del jersei el James ja ho hagués entès tot. Fins i tot el Saul hauria lligat caps. Era evident per com parlava que ell no sentia res per mi més enllà de l'atracció pura i dura, però ni tan sols s'havia plantejat que jo pugués estar sent honesta? No, pel que es veia no.

Em vaig firar un moment per mirar-me'l. M'havia quedat amb el paio més... més... què? què? M'havia quedat amb el més guapo, amb més carisma, amb més personalitat, el més sexy, el més divertit i amb el que més em posava. No tenia sort ni res. Hi havia el petit hàndicap de la corbata verda, però què hi farem, ningú no és perfecte. I si no lligava caps, doncs millor per a mi.

Vaig tornar anar cap a ell amb pas decidit, em vaig tornar a asseure al seu costat i li vaig fer un petó apassionat.

- No m'enfado -li vaig dir-. Però la propera vegada que tinguis ganes de desfogar-te, vine a buscar-me a mi directament, i ja ho arreglarem. A ningú li agradaria quedar-se sense Pi. I encara m'agradaria menys que haguessis d'anar tu a l'infermeria. Madam Pomfrey no em deixaria "ferte visites" allà.

Allò em molestava especialment. M'acabava de dir curt, però deia que "no estava enfadada". No, és clar que no...
Vaig repassar mentalment tot el que havia passat. Era obvi que la situació que jo havia donat per més vàlida, era incorrecta. I comptant que en Saul havia estat un incís en la nostra relació... era més factible la última situació, la del pla recargolat (que se'm feia molt estrany), que l'altra situació.

- Black... Per què vas començar a sortir amb en Vimes? - ho havia de preguntar; sabia que la resposta em doldria, però havíem de tenir aquella conversa en algun moment, oi?

Vaig tancar els ulls. No sabia si volia sentir-ho, perquè em temia que em deixaria anar alguna resposta que atacava directament al meu ego i a la meva autoestima. I als meus sentiments, és clar...
Li havia de dir què sentia? M'ho preguntava constantment...

"Ah" vaig pensar aleshores "o sigui que sí que sospites alguna cosa. O sigui que no és que sigui curt, sinó que no em coneixes prou"

Vaig somriure, però era un somriure abatut.

- Puc passar de la pregunta? Ja hem tingut aquesta convensa molts cops i no en trauràs res que no n'hagis tret ja.

I si li deia? Què? A la merda, li deia tot? Ara no era com abans. La situació havia canviat. No hi havia el Rodlel, no hi havia EM que hagués de protegir de la gentussa d'Sly. I la veritat és que tenia motius per confiar en el Fortin. Els seus pares s'havien negat a ajudar aquell filldeputa, i s'havien vist obligats a fugir. Ell es portava bé amb gent com el Saul. No tenia aquelles manies de sang que tenien molts.

- Per què ets a Slytherin? -vaig pensar en veu alta-. Tu no ets com ells...

Però llavors hi havia el tema de l'orgull. Si li deia que l'estimava es riuria de mi. Quedaria com una idiota. I, ara que hi pensava, hauria d'aguantar les seves burles perquè no sabia com sortir d'allà. I com podria tornar a mirar-li a la cara després, eh? I si ho escampava? Ah, la Black rebel s'ha penjat d'un Sly... ni de broma!

- La gent es pensa que ser Sly és sinònim de "ser un filldeputa amb obsessió per la sang pura i tendència a la màgia negra". El barret em va dir que era algú molt obstinat, i que semblava que estava disposat a perseguir els meus somnis malgrat el que diguessin...

Vaig riure. El barret havia dit, literalment, que dubtava que ningú em pogués fer baixar del burro. I també m'havia dit...

- També em va dir que aquest era el veritable esperit Slytherin... I, com que per el tema de la família semblava que em tocava i em quedava bé, m'hi va enviar.

Vaig mirar-la. Era adequat dir-li que ella era un d'aquests somnis?

No vaig poder evitar riure.

- Ara et diré una cosa que ningú no sap -vaig dir, agafant-li la mà sense ser-ne conscient-. O sigui que no ho pots dir a ningú. A mi el barret em va dir més o menys el mateix, i em volia posar a Slytherin. Però jo m'hi vaig negar. Li vaig dir que si jo anava a Slytherin, ell anava a la xemeneia.

Me'l vaig quedar mirant.

- Una paraula i estàs mort - vaig dir rient-. Però tu ets bona gent. Ets guai, siguis on siguis.

El vaig acostar a mi i li vaig fer un petó llarg i profund. Quan ens vam separar me'l vaig quedar mirant empanada uns segons, fins que me'n vaig adonar del que estava fent.

Per favor! Però com era que no se n'adonava?

Em vaig quedar parat. Suposo que va ser un cúmul de coses el que em va portar a aquella "paràlisi" temporal: el que havia dit, com ho havia dit, i què havia fet mentre ho deia.

Dit d'una altra manera: m'havia fet una confessió considerablement important, de manera bastant profunda, i agafant-me la mà.
El cor se'm va posar a cent per hora i em vaig posar una mica vermell. Després em va dir que era guai. I el cor va passar d'anar a cent, a anar a mil.

- Bé, i ara que hem aclarit això de les residències... Em penses dir per què vas començar a sortir amb en Saul? Per què vas defugir-me, evitar-me i en definitiva fer-me sentir com un imbècil, d'un dia per l'altre, Agatha...?

"Bravo, K... Ho acabes d'espatllar tot", vaig dir horroritzat. "Agatha. Agatha. Agatha..." La paraula es repetia una vegada i una altra en la meva ment. No sabia què fer, la veritat... Em feia molta por. Què pensaria la gent si sortia a la llum que jo, el carismàtic i genial Slytherin, m'havia enamorat de la rebel més rebel que Gryffindor ha vist mai?

Em va dir pel meu nom de pila. Se li va escapar. Però no li vaig donar importància, perquè estava ocupada en altres pensaments. Com li podia fer entendre sense dir-li directament? A veure, com li podia explicar allò del Saul sense haver ed'especifica que....

- A veure -vaig dir, esprement-me el cervell-. Vaig començar a sortir amb un altre perquè... em feia por que això nostre acabés sent alguna cosa més que el que és.

Estava molt nerviosa. Entendria el que li estava dient? Uf. Em vaig posar molt vermella, però no li vaig deixar anar la mà. Vaig entrellaçar els meus dits amb els seus.

Començava a estar incòmode, despullat, o sigui que vaig agafar la vareta i vaig vestir-me d'un cop de pal.
Després vaig tornar a la conversa. Ni tan sols havia deixat anar la seva mà, i no tenia intenció de fer-ho... Em donava confiança.

- I... realment ha servit de res? Creus que has evitat que fos alguna cosa més...? - vaig dir, fluixet.

Sabia que cada paraula, cada lletra que sortia de la meva boca, em sentenciaven més.

- Vull dir... La situació, a simple vista, és igual que la de fa uns mesos, abans que... em deixessis tirat per anar-te'n amb en Vimes. - no podia evitar dir-ho amb una mica de rancúnia, encara que mai he estat especialment rancuniós -. Però a nivell personal, de veritat et creus que has aconseguit evitar que canviés?

- Per mi tot segueix igual que fa uns mesos, si és això al que et refereixes - vaig dir, sense haver de dir cap mentida, perquè ja estava penhada d'ell quan vaig começar a "sortir" amb el Saul, igual que ara-. Per què? Ha canviat alguna cosa per tu?

Me'l vaig mirar intensament. Podia ser fos alguna cosa més per ell, que allò amb què... desfogar-se?

Estava totalment en tensió. Ella va dir que tot estava igual. Segur? Sí, potser sí... El fet és que jo sentia el mateix que abans del... abans d'en Vimes, vaja.

- No, no han canviat - vaig mirar-la amb intensitat -. Però podrien canviar...

Check mate. Touché. Tocat i enfonsat.

Ja ho havia dit. Sabia quina interpretació en faria, ella. Sabia que s'aixecaria, mig escandalitzada i mig decebuda, i es desfogaria fent volar el sostre pels aires, i deixant-me allà com un estaquirot. Esperava que no ho fes, però em temia que reaccionés malament.

Vaig tancar els ulls i li vaig agafar la mà amb força, sense fer-li mal. Vaig respirar profundament i vaig esperar un moviment, una paraula, algun indici.

M'havia deixat de pedra. Amb la boca oberta literalment. M'acabava de dir el que em semblava que m'acabava de dir? Podia ser que el Fortin...?

El cor em bategava amb força, dels nervis, aquell moment d'ansietat
podia amb mi. Tot o res. No havia esperat que fos aquell dia, ni aquell
moment. Però apa, ara ja hi érem. De perduts al riu. Vaig notar que
m'estava agafant la mà amb força, com si tingués por de caure. Jo també
la hi vaig apretar.

- I què he de fer perquè canviin? -vaig murmurar, mirant-me'l fixament.

Ho havia dit sense voler, sense pensar. Però era la veritat, no podia evitar-ho. Volia que ell m'estimés. Ho desitjava amb totes les meves forces, encara que això sabia que ens portaria problemes, però m'era igual, ara mateix l'únic que volia era ell.

- Només dir-m'ho, si realment ho vols...

Vaig fer-li un petó, suau, abans d'estirar-me i fregar-me els ulls. Com m'ho havia de prendre, allò? Què havia de pensar, que ella també...?

- Jo sí, que ho vull. - vaig tornar-li a agafar la mà, més calmat.

Se'm va fer un nus a la gola i els ulls se'm van omplir de llagrimes. No podia ser que estigues parlant seriosament.

-I jo tambe -li vaig dir i em vaig estirar sobre seu per fer-li un peto, curt i dolç. Me'l vaig quedar mirant intensament. Ara o mai-. T'estimo.

Li havia dit! Li havia dit. Em feia voltes el cap, no sabia com sortiria, pero li havia dit.

"T'estimo", em va dir. Per una banda m'havia tret un pes del damunt, però per l'altra em feia por. Por perquè la gent no seria capaç de veure més enllà dels nostres colors.

Vaig fer-li un petó i la vaig arrossegar fins que va quedar estirada sobre meu. Voldria estar allà sempre, amb ella, sense haver d'amagar més el que sentia.

- T'estimo... - vaig murmurar-li a l'orella; després em vaig incorporar -. Ara em fa ràbia haver de marxar i deixar-te aquí.

Vaig tornar a la meva posició inicial, assegut al terra mirant... al no-res, mirava. Vaig agafar-li la mà i vaig mirar-la a ella, després.

- Què vols fer, ara? - vaig caure en l'ambigüitat de la pregunta i vaig rectificar -. Vull dir... Què farem a partir d'ara?

M'havia dit que m'estimava...

"m'estima, m'estima m'estima..."

Em va fer un petó i em vaig quedar atontada allà amb elll... "m'estima...", tant, que no vaig caure en el que ells estava dient.

- Oh... -vaig fer-. Ja. Problema. Clar.

Vaig somriure. No ho sabia, però m'era igual. Estava feliç, feliç que fos amb mi en aquell moment.

- Me la sua -li vaig dir amb un somriure i fent-li un altre petó...

Aleshores va tornar el que havia dit que li sabria greu marxar... hòstia! Però si marxava en quatre dies!

Allò em va colpejar amb molta més força... No...

- No te'n vagis -li vaig demanar-. Queda't amb mi...

"Seràs egoista! Té la família allà, troç de soca!"

- Perdona... no tinc cap dret a demanar-te això. Has d'anar a veure'ls...

Vaig simriure, però em vaig llançar damunt seu, fent-li un petó apassionat. Em sentia lleugera, molt lleugera, em feia creus que no estigués flotant...

"m'estima, m'estima, m'estima...!"

"Queda't amb mi", em va dir. La veritat és que me'n moria de ganes, però... no podia ser. Estava... eufòric, però les preocupacions i els problemes que comportava allò, també s'havien de tenir en compte.

- No puc, de veritat... Fa més d'un any que no els veig, i havia promès al meu pare que aniríem junts a veure el Campionat Internacional de Duel...

I de cop se'm va encendre la llumeta.

- Vine amb mi. Acompanya'm, vinga... T'ho passaràs bé, i així també et desfogues! - vaig abraçar-la i li vaig fer un petó -. I, el més important, estarem junts...

Encara no em podia creure el que estava passant. Era possible? Realment era possible? Uf, semblava un somni!

Ni m'ho vaig pensar.

- Sí - li vaig dir de seguida-. Sï, el que sigui mentre sigui amb tu.

"Neeeeeena, que te'n vas conèixer els pares!"

Em vaig quedar parada un moment. Ostres! Cert, cert... quin pas m'és gran... O.O

...

Bah, a la merda, estaria amb el Fortin, punt.

- A més, estarà bé que marxem d'aquí uns dies... així podem pensar què fem quan tornem... us dies sols tots dos lluny de Hogwarts... m'agrada.

Vaig fer un somriure. ATENCIÓ TOTHOM, L'AGATHA BLACK SE'N VA DE VACANCES AMB EL SEU NÒVIO.! Vaig anunciar mentalment per ningú en concret. I ÉS D'SLYTHERIN!

- Als teus pares no esl farà res?

- No... Són molt tolerants, ja ho veuràs. - vaig riure una mica -. Saps que es van enfadar quan el barret em va posar a Slytherin? Deien que em trobaria amb gent una mica extrema, i que els hauria agradat més que estigués a Ravenclaw.

Vaig parar-me a pensar. Com haurien estat les coses si hagués anat a Ravenclaw?

- La única cosa que no els agradarà és la teva baixa nota en Pocions. El negoci familiar és una drogueria a la Ronda d'Alla... - vaig imaginar-me a mi mateix treballant a la drogueria; encara no tenia decidit què faria quan acabés Hogwarts.

- No els va agradar que fossis a Slytherin? -vaig preguntar amb una rialla-. Mira, ja em cauen bé! Així ells devien anar a Ravenclaw, no? Espero que em trobin tonta perduda... O.O

Després em va dir allò de la drogueria.

- Bueno, no els ho direm... -vaig dir amb un xiuxiueig divertit-. Direm que sóc una nena bona i una alumna exemplar! O.O

No em podia creure que estigués tenint aquella conversa amb ell.

- Et pots creure que estiguem tenint aquesta conversa? -vaig preguntar, quan me'n vaig adonar que ja no calia tenir secrets. Molava!

- No, el meu pare va anar a Ravenclaw, però la meva mare va anar a Slytherin... - vaig somriure.

Aquelles coses, per més nímies i poc importants que fossin, no les havia explicat a gairebé ningú. Ni tenia la intenció de fer-ho, és clar. Però a ella sí, que li ho podia explicar.

- No, la veritat... Encara em costa de creure que això d'avui hagi passat de veritat. - vaig girar-me, per poder-li veure els ulls -. Per cert, tan terrible et semblava jo que vas decidir excloure'm quan vas veure que senties alguna cosa?

Hi havia pensat i era realment una putada. Tants mesos perduts...

- Per cert, en Vimes ho sabia? Sabia que només era una tapadora, ell?

Vaig fer un sospir, i em vaig posar bé al seu costat, mirant-lo de cara.

- Sí, el Saul ho sabia. No havia d'anar així, però quan em vaig adonar que m'havia enamorat de tu, havia de tallar-ho. Però t'havia de donar un motiu, i no et podia dir que m'havia penjat de tu perquè... o bé m'haguessis humiliat o haguéssis intentat que sortissim, i no podia permetre cap de les dues coses. Així que et vaig deixar anar el primer que em va passar pel cap: que n'hi havia un altre.

Em vaig posar a riure tapant-me la cara amb les mans.

- La feinada que vaig tenir per trobar algú! Els únics a qui ho podia demanar eren els meus amics, però el James i l'Erik tenien nòvia tots dos... i llavors va arribar el Saul a meitat de curs, com caigut del cel. Li vaig demanar que fes la pantomima. Pobret. Va acceptar a canvi que jo li guardés un altre secret. I ja està. Ell és l'únic que sap que... bueno, que ho sap tot. Em va semblar que li devia després que gairebé el matessis ¬¬ -vaig afegir amb cara de retret-. Aquella escena va sobrar molt, que ho sàpigues.

Li vaig pegar al braç, però carinyosament.

- I respecte a per què no podia deixar que sortissim... el Rodlel. Suposo que ja ho sospitaves des que em vas veure al Bosc Prohibit plena de cremades, però estava ficada fins al coll amb... bé, és igual, una mena de grup. Fèiem coses. I tu anaves a Slytherin. No és exactamen que no confiés en tu, però... és que no em fio un pèl de la gent amb qui vas, sobretot de l'Ursula. Si haguessin sabut que tu i jo estàvem junts... no, no podia ser. A més, jo no sabia si tu pensaves com ells i si només em tenies a mi com una joguina... jo què sé! No podia ser i punt. Ara... ara és diferent.

Em vaig acostar a ell i li vaig fer un petó dolç.

- Et puc fer una pregunta jo? -li vaig dir aleshores amb un somriure maligne-. És que és una cosa que he estat sospitant des de... crec que se'm va acudir el dia que et vaig veure amb l'Ursula... és que... vale, em crec que m'estimes, però... has sigut sincer sempre? O la puta aquella et va manar que vinguessis a per mi a veure si em feies caure? És que va ser la mateixa èpova que la davies va intentar entavanar la Sam, i que l'Erin deia que hi havia gent d'Slytherin que era bona, i... jo t'agradava, desgraciat? -li vaig demanar, fent-li un altre cop amb un somriure.

Vaig ser incapaç de no riure quan va dir allò de l'escena assassina als hivernacles. Sí, havia estat espectacular, allò. Tot i que, segons ella, havia estat excessiu. Vaig assentir lentament davant de cada dubte resolt, fins al final.
Després em va preguntar si sempre havia estat sincer.

- Abans de res, has de saber que tot el que t'explicaré ara tenia un bon motiu.

Vaig tancar els ulls i em vaig estirar.

"Després d'unes setmanes, i davant la cohesió que mostràveu les altres tres residències, a Slytherin hi va haver una crisi. La gent tenia poca confiança, i ningú semblava motivat per guanyar punts i donar-nos possibilitats de guanyar la Copa Interresidències.
En una reunió dels Slytherin de cursos avançats, vam comentar diverses estratègies. Van sortir les més essencials, com el «Divide y vencerás.» i la del cavall de Troia.
En aquell moment jo ja m'havia fixat en tu. Em resultaves especialment atraient, i volia una excusa per "seguir-te la pista" i conèixer-te millor, sense aixecar sospites entre els Slytherin.
Vaig introduir la sentència napoleònica i vaig proposar que diversos Slyth ens introduíssim entre vosaltres i provoquéssim diversitat d'opinions. I diversitat d'opinions en un tema tan polèmic com ho som els Slytherin, provocaria inevitablement que es fragmentés el vostre meravellós i cohesionat grup.
Com pots entendre, la proposta va agradar a tothom i vam acceptar-ho. Després va arribar el torn de repartir-nos tasques. Vaig patir, durant un moment, perquè jo només ho volia per estar amb tu, i semblava que la Ursula et volia posar al bàndol dels "incrèduls"."

La seva cara ho deia tot. Em deuria odiar.

"Vaig comentar que, essent tu una de les líders del teu grup, alterar la teva opinió serviria per crear confusió.
Així, vaig ficar-me en la "tasca". En aquell moment m'agradaves, ja, i molt. I aleshores la Ursula em va descobrir i, perquè no fes córrer la veu, vaig dir-li que no era cert i vaig posar la primera excusa que se'm va acudir: que m'agradava ella. Gran error. Un gran error...
Després d'això, ja ho saps. El pla dels Slytherin va deixar de ser operatiu dues setmanes després, quan el professor Dumbledore va decidir que no es faria la celebració de la Copa Interresidències, per motius de seguretat.
I jo seguia darrere els teus talons. La cosa anava bé fins que... bé, fins que em vaig enamorar de tu definitivament. Estava nerviós. Vaig començar a cometre errors i aleshores tu vas deixar-ho tot ficant en Vimes com a excusa..."

Genial, K. Acabeu de fer l'amor per segona (potser tercera) vegada, us heu declarat els vostres sentiments i vas tu i la cagues. ETS IMBÈCIL.

Em vaig escoltar amb atnció tot el que m'anava dient, seriosa, i creuada de braços. Caram... i després deia que JO era la recargolada...

Com? Com podia ser? Per què? T.T

- Per què? Per què no se'm va ocórrer a mi abans? -vaig exclamar gairebé posant-me a plorar de fristració-. Divideix i venceràs! És fantàstic!

Vaig veure que feia com cara de sorprès.

- Què? -vaig fer-. Què passa?

Vaig rumiar-m'ho.

- Oh, et pensaves que m'enfadaria? Naaaaaaaa, ja ho venia sospitant, jo, això, per això t'ho he preguntat... Saps? Si a mi m'haguessin proposat de fer el mateix amb tu... m'haurien faltat cames. Com vols que m'enfadi per això?

- Dona, t'acabo de dir que vaig urgir un pla per separar-te dels teus amics, i per poder-me ficar al llit amb tu sense aixecar sospites... El més lògic hauria estat que t'enfadessis!

Vaig riure. Coses com aquelles em descol·locaven, però m'enamoraven més encara d'ella. Encara la coneixia tan poc...

- I encara no entenc com dubtaves... És obvi que és fantàstic, per alguna raó és idea meva...! - vaig dir, amb un ego que gairebé no cabia en la sala amb nosaltres dos -. El més normal és que els genis tinguem idees genials...!

Vaig estirar-me a sobre seu i li vaig fer un petó, content. L'estimava tant...

- Què, sortim d'aquí? - vaig dir amb un somriure d'orella a orella.