Vagant per la foscor

Vaig amagar-me darrere l'armadura, espantat. Eren les dotze tocades, i passada la mitjanit no pots esperar trobar res de bo, pels passadissos. Vaig intentar aturar la meva pròpia respiració: els batecs del meu cor eren cada vegada més ràpids. Estava completament paralitzat, incapaç de moure un múscul.
Algú, més baix que jo, va passar per davant meu sense adonar-se de la meva presència: era realment difícil que em veiés si tens en compte que cap dels dos duia la vareta encesa, ja que entre tantes armadures em degué confondre amb una més.

Finalment, quan em vaig haver assegurat que no era cap professor (els professors sí que duen la vareta encesa, i van mirant a tots els racons), vaig sortir de l'amagatall i vaig treure la vareta, apuntant l'individu.

- No et moguis fins que t'ho digui. ¿Qui ets?

Aquella nit no podia dormir i vaig decidir anar a donar un passeig, per a relaxar-me. Al passar per uns dels passadissos plens de armadures, vaig sentir que algú em deia que em quedes queta, em vaig girar ja que la veu em sonava.

- Qui diu que he de quedar-me queta?- vaig dir traient la vareta i apuntant cap on havia sentit la veu.- Quedat tu quet.- vaig dir inentant no riure.

Vaig tardar ben bé quinze segons a identificar la veu, però no hi havia cap mena de dubte en que era la Williams.
Vaig abaixar una mica la vareta i vaig encendre la vareta sense ni tan sols pronunciar un mot, de manera que per fi vaig veure-li la cara. M'apuntava amb un somriure que semblava més aviat una ganyota, potser per l'ensurt que es devia haver emportat.

- Williams, ¿què hi fas tan tard voltant pels passadissos? - vaig dir, sarcàstic -. Tantes ganes tens que et castiguin?

- Hola Fortin.- vaig dir.- Ganes de que em castiguen.... el mateix et dic a tu, que fa una persona com tu a aquestes hores per el castell.- vaig dir encent també la vareta.- No et pega molt, tu que compleixes sempre les lleis.- vaig dir somrient i abaixant un poc la vareta.

Vaig riure, malhumorat. No tenia gens de ganes de conversar; si en tingués hauria romangut a la sala comuna, tranquil·lament, o a la meva habitació.

- Sí, Williams. Al peu de la lletra. - vaig abaixar la vareta del tot, sense apagar-la -. Ara de veritat, on vas? Estàs fent de les teves? O, senzillament, has trobat divertit sortir a voltar?

- Doncs no podia dormir.- vaig dir.- I he anat a pendre l'aire, no se me havia ocorregut això de fer alguna cosa, però gràcies per la idea, si veig l'ocasio ho fare, tranquil, si em pregunten no em donare tot el merit, dire que tu em vares donar la idea.- vaig dir somrient.- I tu? Tampoc podies dormir?

Aquella vegada sí, que vaig riure més sincerament. Val a dir que tenia molta gràcia, el que deia.

- No, tampoc podia dormir. Mai puc. - vaig tocar-me el cap amb el dit, com assenyalant-lo -. Dec tenir alguna cosa aquí dalt que no funciona.

Vaig mirar al meu voltant. Un gras d'un quadre roncava, fent relatiu soroll, mentre la dona del quadre del damunt era incapaç de dormir per culpa del seu veí.

- Bé, tampoc em preocupa. Ja m'hi he acostumat, a això, fins al punt que em sé els passadissos de Hogwarts com el palmell de la meva mà.

- Doncs ja som dos. Aixi que cosa del cap.- vaig dir.- Ja deia jo que de vegades deies coses sense sentit, ara que se que es cosa del cap intentare no tindre-ho en compte.- vaig sentir un soroll a l'altra punta del passadiss.- Sera millor que continuem caminant, vens?- vaig dir apagant la vareta.

Vaig assentir amb el cap i vaig començar a caminar.

- I això del cap... Que ho dubtaves, potser? - vaig dir, sorneguer -. Però no em preocupa, ser una mica bipolar sempre és bo.

Vaig apagar la vareta. De fora entrava prou llum (era una nit de lluna quasi plena, per això patia pel que ens poguéssim trobar al passadís) com per veure l'altre, i veure el terra, parets i portes. Però si anaves amb la llum encesa, et converties en la diana perfecte, per a possibles homes-llop, o pitjor: professors amargats.

- Així, Williams, que no pots dormir? Que no et canses prou, entre els entrenaments, les classes i el teu noviet? - vaig dir allò amb una mica de mala llet, intentant burxar, encara que sabia que em contestaria amb alguna resposta impertinent, com les meves.

- Doncs...no, jo no em canse mai.- vaig dir amb sorna.- Encara que no és per això, sabut.- vaig dir caminant.- Tinc insomni, no has tingut mai? Bé, supose que deus de saber el que és, no fa falta que te ho explique.- vaig dir.- I si no ho saps, ja et regalare un diccionari.- em pareixia estrany això d'estar parlant tranquil·lament sense tirar-nos maleficis al cap.

- No et canses mai? Vaja... Quina llet, el Poynter, doncs! - vaig dir, burxant-la -. I sí, tinc insomni molt freqüentment, ja t'ho he dit abans.

Vaig sentir un soroll estrany al fons del passadís. No li vaig donar importància: normalment era el mateix Peeves, que voltava per l'escola i feia merder, intentant cridar l'atenció.

- Però ja hi estic tan acostumat que ni tan sols intento ficar-me a dormir. De fet, diria que si no puc dormir és perquè tinc tantes coses al cap que no puc relaxar-me. No et passa, a tu?

Me el vaig quedar mirant malament.

- Deixa al Thomas en pau, val? Val.- vaig dir.- Si, em passa molt a menut, desde fa anys, però ultimament me ocorreix més sovint. Cosa de l'ambient que es respira, és el que té ser jo, bé no ho entendries.- vaig dir continuant caminant.- I tu que? On esta la teua novieta?

Vaig riure.

- Novieta? Jo?? Estic massa ocupat per agafar-me una nòvia, ara... - vaig sentir una fiblada; sort que no era Pinotxo, que sinó ja m'hauria crescut el nas -. No és res urgent ni important.

Una altra fiblada. Uff... Millor canviava de tema tan aviat com pogués. Maleïda Black... Sempre omnipresent, en la meva ment.

- I sí, sí que entenc què vols dir amb això de l'ambient. No tots els Slytherin som serps anti-fills-de-muggles que idolatren un psicòpata amb aires de Senyor Obscur.

Em vaig mirar el Fortin , intentant posar cara de poker i no traspassar la meua sorpresa.

- No, vaja, doncs per demostrar lo contrari vos costara molt.- vaig dir.- Encara que no ho deia per això, bé, un poc si, però no al cent per cent.- em vaig parar a lligar-me el cordo de la sabatilla, al acabar vaig somriure.- Aixi que res important....ai Fortin, el que et queda per apendre.- vaig dir rient, homens.- Deuries de saber que tens un club de fans sly.- vaig dir rient.

Vaig quedar-me amb la boca oberta, literalment.

- Un club de fans Sly? - vaig quedar-me parat, però aviat vaig evitar mostrar debilitat -. Que estrany que només sigui de Slytherin, ja em pensava que era a nivell de tota l'escola, el club de fans...!

Vaig riure del meu propi acudit, sense fer massa soroll. Caminàvem a poc a poc, sense sentir les nostres pròpies passes, parant atenció als sorolls externs i deixant llargues pauses entre cada resposta.

- Aii que il·lus.- vaig dir somrient.- Doncs si, tens un club de fans sly...ah, ara que recorde, jo de tu aniria en compte on deixes la roba i quant et dutxes..mm...vigila, no em ve de gust estar desdejunant i escoltar com comenten tot.- vaig dir rient.- Però bé no parlem de tú...- vaig dir buscant un tema de conversa.- Mmm...

- Què dius que fan aquestes serpotes?! - vaig dir, aixecant el to de veu -. Me cagun la mare que les va parir...!

Vaig aixecar la mirada al sostre, com mostrant la solemne estupidesa que em semblava el que feien les nanes aquelles.

- Sí, no parlem de mi que acabaríem malament. Millor parlem de Quidditch: qui creus que aixafarà més caps, aquest any? Tu, o jo?

- Millor no et dic els seus noms, acabaries matan-les, sera més divertit que ho descobrisques. Aixi que quidditch, bé, doncs ja saps que jo, ho dubtaves? Que l'any passat empatarem no vol dir que aquest any torne a passar... si juguem, perque pareix que el director se ha oblidat de convocar els partits, et guanyare, deuries de tindre-ho clar Fortin.- vaig dir recordant alguna de les baralles al camp l'any passat.- I ja tens bat nou? Perque recorde que l'ultim partit acaba un poc...trencat..- vaig dir somrient.

Vaig riure, sarcàstic, quan va dir allò.

- L'any passat vas tenir sort, això és tot. La teva bala i la de l'altre batedor van xocar alhora contra el meu bat, i vaig estar mitja hora sense poder batejar. I, així i tot, vam empatar en el que respecta a caigudes i cops - vaig aixecar la vareta enrere quan un soroll va interrompre'm; res, totalment desert, el passadís -. I aquest any, creu-me si et dic que et guanyaré.

Vaig mirar un moment a fora: semblava que bona part dels sorolls venien de les finestres.

Vaig sentir un soroll fora.

- No pense que guanyes, però per molt que et diga que no tens raó, no em faras cas aixi, que res...- vaig sentir un soroll que venia de la finestra.- Mmm....o fa molt de vent, o els pardals se han tornat bojos.- vaig dir mentres me apropava a la finestra a mirar.

- O hi ha alguna cosa que vol entrar... - vaig riure de la bestiesa que acabava de dir -. No, és impossible. O és alguna nimietat de la qual no ens hem de preocupar: si fos res perillós, ja hauria entrat.

Vaig seguir caminant.

- Williams, no devies guanyar-lo tu, oi, l'antídot de la festa de cap d'any? - vaig dir, com si res; portava des de l'endemà intentant descobrir qui l'havia guanyat.

És clar que la única manera de fer-ho... era preguntant. I, encara que el tingués, no m'ho diria.

Em vaig quedar mirant el Fortin.

- Doncs no, ja que no recorde res.- li vaig ensenyar una de les cicatrius del braç.- Aço me ho vaig fer en la festa i unes quantes ferides més, no se qui ho va fer encara que no és difícil encertar-ho. Encara que deus de saber que si el tinguera no et diria res, però no el vaig guanyar jo. Ho sent Fortin.- vaig dir mentres me apropava a la seguent finestra.

Vaig sospirar, alleujat, encara que vaig fer els possibles perquè semblés de frustració, el sospir. Hi devia haver algú, allà, que sabia tot allò. Sabia què s'havia revelat aquella nit; sabia què havia passat.

- Bé, tan és. Porto més d'un mes buscant qui el va guanyar, però com que tampoc recordo qui va anar a la festa, he d'anar provant... - vaig mirar-la -. No tens curiositat, tu?

- Doncs si, clar que tinc curiositat.- vaig dir.- Però no és pot fer res... m’agradaria saber que se ha dit, espere no haver contant res important, però no tinc ni idea. Encara que pense que no va ser un dels vostres... és com un presentiment.- vaig dir.

Vaig notar un soroll al final del passadis, però no li vaig prestar molta atenció, podia ser algun fantasma.

Vaig sentir-me una mica incòmode quan va dir allò. Sempre em relacionaven directament amb la resta; no em sentia malament per ser Slytherin, però que em comparessin amb aquells podrits seguidors de Voldy&Son...

- No és un pressentiment. Si fos algú "dels nostres" referint-te a algú que estigui amb aquell psicòpata, ja seríem morts. La resta estem tots al mateix sac, encara que no ho volgueu veure.