Comprant en el Palau.

[surto del tema jo tmb, que m'he oblidat]

De sobte, va entrar el conseller, el conseller!! i despres d'estar parlant una estona amb el Dumby el va convencer perque es prenguera les pastilles, per fi!

Els demano que em disculpin... No comenti aquesta escena per l'escola, senyoreta Williams, no m'agradaria que els alumnes pensessin que estic grillat - vaig dir, dedicant-li un somriure

- No, tranquil, no dire res.- vaig dir, encara que no se si em va escoltar.

Despres van marxar, jo vaig tornar cap al mostrador i vaig fer com si no haguera pasat res.

- On deia que tenia les perxes?- vaig preguntar mentres acariciava a Hume.

El conseller també es va acomiadar i va marxar, i em vaig quedar gratant-me el cap, estranyat per tot. La noia em va fer tornar a la realitat.
-Què? Ah, sí, les perxes! Aquí darrere -Vaig anar a l'armariet on les guardava i vaig començar a remenar- Pel fènix o pel mussol? Llarga o curta?

- És per al fénix, el mussol ja te una encara que no la gasta- vaig dir- La preferiria llarga, perque aixi pot menejar-se més.

-Molt bé, doncs aquí tens una perxa... -vaig dir, allargant-la-hi- Ah, i les galetes! -També les vaig agafar i les hi vaig donar- Alguna cosa més?

- Em.. crec que no..- vaig dir- Espera en compte d'una caixa posam tres, es que se les acaben molt ràpid.

-D'acord!
Sense perdre temps em vaig posar a buscar a la caixa d'on havia tret les galetes.

Només em faltaven un parell de coses per comprar a la Ronda d'Alla abans d'estar llest per Hogwarts. Per exemple, menjar per en Ged mentre no pogués caçar, i una gàbia per si un cas, encara que no m'agradava tancar-lo.
Vaig entrar al Palau del Mussol, però fins que no em vaig acostumar a la foscor no vaig veure que hi havia una noia, em va semblar que era la Samanta Williams, de Ravenclaw, i un home d'esquena furgant en una caixa.
-Bona tarda...

Vaig sentir el soroll de la porta, i va entrar una xic, quant em vaig fixar més em vaig donar compte de que era el Jason McGregor de Gryffindor.
- Hola, bona vesprada.- vaig respondre.

-Ja falta poc, eh?
Llavors em vaig dirigir al de la botiga, que s'havia aixecat.
-Hola, voldria uns quants ratolins i una gàbia grandeta per aquest cràpula -vaig dir, assenyalant-me l'espatlla dreta, on hi havia en Ged, que va fer un esgarip com estant-hi d'acord.

- Si, si, ja falta menys- el dependent va arribar amb les caixes i em va preguntar si volia alguna cosa més- No, crec que ja ho tinc tot, quan és?

-Hola, noi, ara estic per tu i aquest magnífic esparver. -em vaig girar cap a la noia- Doncs... 15 sickles i 7 knuts.
Mentre la noia treia els diners, em vaig girar cap a l'esparver i el seu noi.
-Vaja, vaja... Hola, nano!

Vaig buscar a la cartera els diners, menys mal que tenia prou.

- Tin, exacte- vaig dir, mentres li depositava els diners damunt el mostrador.
Despres em vaig guardar les caixes i la perxa a la motxilla.

- Gràcies per tot! Jason ens vorem a l'escola. Adeu! - vaig dir mentres eixia per la porta.

[OFF: isc del tema]

Vaig dir adéu a la Samanta, i em vaig girar cap al venedor, que m'havia saludat més efusivament del que m'esperava.
-Hola... -vaig començar, però em vaig adonar que s'havia dirigit a en Ged i no a mi, així que l'hi vaig acostar.

Vaig entrar al palau del mussol tota carregada de coses, que van estar a punt d'anar per terra quan vaig empènyer la porta amb l'espatlla per obrir-la. L'"hola, bon dia" que vaig murmurar va quedar tapat pel dringar de la campaneta de sobre la porta.

Em queia bé aquell esparver, i el noi també. Anava a preguntar-li un altre cop al noi què volia quan va sonar la campaneta de la porta i va entrar una pila enorme de coses portada per una noia amb cara d'estressada.
-Hola! -la vaig rebre- No pateixis, deixa-ho per aquí terra o encara acabarem malament.

El dependent de la botiga em va saludar. Li vaig agraïr de tot cor que em donés permís per deixar tot el que duia, perquè l'esquena se me'n començava a ressentir. Aixó que tot estirant el coll per poder tenir un bon camp de visió malgrat la pila d'objectes que duia a les mans vaig buscar un lloc on descarregar. Al final ho vaig deixar com vaig poder al terra, en un equilibri francament precari i em vaig deixar caure sobre una cadira. De sota, espantada pel soroll, en va sortir una iguana amb pas més aviat lent.
-Uf! -vaig dir per mi mateixa i, ja dirigint-me l'home, vaig afegir-. Moltes gràcies.

Va entrar una noia carregadíssima, i, amb el permís del dependent va deixar-ho tot a terra i es va asseure en una cadira, notòriament esgotada. Llavors vaig veure que la coneixia, de fet anava a la meva classe, tot i que no havíem parlat gaire.
"Merda! El nom! Només recordo que era força estrany...", vaig pensar.
-Hola... -vaig començar a saludar- D'això... Prímula, oi? -vaig preguntar amb ulls suplicants.

En sentir que em saludava em vaig adonar que hi havia un noi a la botiga. Me'l vaig mirar i em va semblar reconèixer-lo de l'escola però, coi! no recordava gens ni mica el seu nom. Quan em va dir "Prímula" i tenint en compte la cara que feia, vaig arribar a la conclusió que a ell li passava el mateix.
- No, Priscilla -vaig fer mig somrient-. Tu eres en... en... -vaig quequejar, vacil·lant. En aquell moment em va venir al cap la imatge d'un vaixell navegant a tota vela pel mar Egeu: l'Argos. "Però com vols que es digui Argos? Aquest és el zelador!"-... en... -vaig repetir fins que finalment em vaig haver de donar per vençuda-. Bé, ja em perdonaràs, però jo tampoc recordo el teu nom. No t'ho prenguis com a res personal, eh? em passa sovint.

Vaja, doncs no es deia Prímula,ves per on.
-No pateixis, ja has vist que jo tampoc me'n recordava... -vaig respondre, avergonyit- Jo em dic Jason. Com l'heroi grec. -em sonava que un dels seus gustos eren les coses antigues.

Semblava que els nois havien decidit començar una conversa, i vaig voler deixar les coses clares:
-Ehem! -em vaig fer sentir- No tinc cap problema amb que us poseu a xerrar, però suposo que no heu vingut per això,oi? Ep, que si voleu jo també em poso a parlar amb els ocells, -vaig intentar que ho entenguessin com una broma- però l'escena seria una mica surrealista...

-Ah, sí, era això! -vaig exclamar donant-me un cop al cap; a vegades la meva mala memòria m'exasperava- Oi que vas a la meva clas... -vaig començar a preguntar quan el botiguer em va interrompre. Cert, ens havíem posat a parlar i ell devia tenir feina, així que vaig tornar a seure i vaig dir:
-Sí, feu, feu.

M'havia despistat i el de la botiga m'ho va fer notar ratllant la mala educació.
-Ai, sí, perdó. Vull menjar per a l'esparver, i també una gàbia força gran. Tot és pel viatge, ja que a l'arribar a Escòcia el deixaré lliure i podrà caçar solet -va semblar que aquestes últimes paraules li havien agradat molt al botiguer.

Vai entrar a la botiga d'animals, preguntant-me si tenien altres animals a part de mussols i altres ocellots. Sense fixar-me que hi havia cua, vaig acostar-me al dependent i li vaig preguntar:

- Que ven gats, aquí?

-Ara mateix. -vaig dir al noi, somrient-li. Semblava ser digne de tenir un esparver.
Quan anava a buscar més coses va entrar un home que semblava tenir presses, i va preguntar per gats.
-Gats? No, jo no venc gats, se'm cruspirien els ocells petits. Només tinc ocells i alguns animals que saben conviure-hi. Si busca gats millor que vagi a la Casa de les Feres, carrer amunt. -no vaig poder evitar semblar una mica antipàtic, però no m'agradaven els gats i tampoc la manera com havia entrat aquell home.