Comprant en el Palau.

Vaig entrar a la tenda, per el que havia sentit havia canviat d'amo. Hume, el meu fénix, havia vingut a mi, i estava damunt del meu muscle, havia intentat en dur-me també a Des, però no sabia per on parava.
Em vaig dirigir al mostrador, a la meua esquena notava molts ulls que em miraven.

- Hola!! Hi ha algú!?- vaig preguntar.

Era a la rebotiga preparant els talls de carn per als mussols quan vaig sentir que algú havia entrat. Em vaig eixugar les mans ràpidament i vaig anar a veure qui hi havia.
- Hola, què vo... Ostres! -la veritat és que el primer que havia vist havia estat el fènix, i em va caldre un moment per veure que s'estava sobre l'espatlla d'una noia- Un fènix! És magnífic! D'on l'has tret? -vaig preguntar amb molt d'interès.

- Hola!- vaig dir de nou- El fénix era del meu oncle, me el va regalar quant tenia 5 anys.- em vaig fixar que el xic era força jove.- Una pregunta, et queden aquesta marca de galetes?- vaig dir mentres li ensenyava el nom, que duia apuntat en un full (OFF: ara mateixa no se m'ocurreix ningun nom)

Vaig mirar la marca i vaig rumiar un moment.
-Juraria que sí, ara ho miro, és que encara tinc moltes coses empaquetades...
Vaig començar a remenar per una caixa buscant les galetes.
-Ara que ho penso... Aquestes galetes són per mussols, ja li agraden, al fènix?

Vaig entrar a la boiga amb aire distret, com normalment, mentre em regirava les butxaques per veure si trobava alguna cosa interessant a dins (amb les butxaques mai se sap).

- Bon dia... -vaig saludar i vaig dirigir al noi que semblava tenir la botiga-. D'això... em sabria dir com puc matar el meu pollastre?

- Si, li agraden als dos, també tinc un mussol, però no se per on para, deu d'haver tornat a casa. Hume li encanten aquestes galetes, encara que també a vegades em roba algun dolç- vaig dir.- I tens alguna perxa llarga? És que la que te ja se li ha quedat curta-vaig preguntar

El xic anava a respondre, quant algu va entrar per la porta, em vaig girar i em vaig vore al Dumby.

-El que faltava- vaig dir.

La noia va dir que les galetes agradaven tant al fènix com al seu mussol, i va preguntar per una perxa. estava intentant recordar on eren quan va entrar un vell força estrany. Em sonava d'alguna cosa però no sabia de què.
Només entrar, em va preguntar si sabia com podia matar el seu pollastre. Vaig estar a punt d'enfadar-me de valent però després de mirar-lo un moment de baix a dalt vaig decidir que simplement no hi tocava gaire.
- Es pot saber què li ha fet, el seu pollastre? -vaig preguntar.

- És que està vell. I no m'agraden els vells.

Els dos se'm van quedar mirant, i jo no sabia per què.

- Miri, és un pollastre com aquest - vaig dir assenyalant l'ocell de la noia-. Però més gros i més arrugat i... ohhh! No calla! Fa soroll com... MEEEEEC! MEEEEEC! i tus, i escup, i em deixa l'escriptori fet merda, o me'l socarrima. Abans cantava com els àngels, però fa uns mesos que... MEEEEEEC! És que no l'aguanto, el sento tot el dia, sap el que li vull dir? - me li vaig acostar a dos dit de la cara-. TOT EL DIA! MEEEC!

Em vaig posar a caminar en cercles.

- Em va dir el meu germà que cada cert temps es cremava, i tornava a néixer i que no li passava res, i vaig pensar calla, si es mor i torna a renéixer s'haurà acabat el problema, però no hi ha manera que es mori! Vaig intentar calar-li foc, però el molt cabró el va absorvir! MEEEC! - vaig dir, desquiciat.

El Dumby, va entrar i va dir que volia matar el seu "pollastre", uff, aquest home estava cada vegada pitjor.
Després va començar a cridar i a dir que el seu "pollastre" no parava de fer Meec i que li va pegar foc i moltes coses més.
Em vaig apropar cap al Dumby:

- S'ha pres les pastilles, prf. Dumbledore?- vaig preguntar.

- NOOO! - vaig bramar - I saps per què no? Per què me les va cremar el pollastre d'un esternut! MEEEEC!

L'únic que em va quedar clar després del discurs d'aquell home va ser que el "pollastre" era un fènix.
I allò del seu germà... La veritat és que sonava molt a...
-S'ha pres les pastilles, professor Dumbledore? -va dir la noia, rebent una altra delirant resposta. És clar! El director de Hogwarts, el germà de l'Albus Dumbledore. Fins i tot jo sabia qui era, d'haver-lo vist alguns cops a la portada del Periòdic Profètic. Si la meitat del que en deien era veritat, estava com un llum.

- Per favor que algú em digui com mato el pollastre... - vaig sanglotar i vaig començar a plorar-. Vull que deixi de fer MEEEC, tot el dia fa MEEEC T.T Vull que torni a cantar com abaaaaaans.

Vaig apartar una iguana que hi havia sobre una cadira i m'hi vaig asseure jo, desconsolat.

Aquell home cada cop em preocupava més. Vaig intentar seguir-li la veta provant de trobar una solució que fos bona per al fènix.
- I no ha pensat en donar-lo a algú? O en vendre'l... Aquí mateix m'aniria molt bé un fè... ehem, un pollastre, si s'hi fixa no en tinc cap.

- Sí que ho he provat, però sempre tornaaaaaaaa! - em vaig posar a plorar més fort -. A més, l'últim cop que el vaig abando... dic, que el vaig regalar, el Tete no va deixar de fotre'm guitza, fins que va tornar com si res! Déu n'hi dó els pulmons que té, per ser un maleït quadre...

Vaig veure com el Dumby es sentava i es posava a plorar. El que faltava. Hi havia per a rato.
Em vaig posar al seu costat i li vaig donar un caramel.

- Tin prf. un caramel.- vaig dir.

Passejava tranquil·lament per la Ronda d'Alla, quan vaig veure una joveneta amb el seu avi, a la botiga de mussols. O això em va semblar al primer moment... De seguida vaig veure que el iaio es tractava ni més ni menys que del meu amic Aberforth...

- Aberforth, què hi fas aquí? - vaig dir sorprès quan vaig haver entrat -. Que s'ha mort el Fawkes, o què, que ploris així?

- Ja m'agradaria! - vaig exclamar, mocant-me fort en un mocador -. El problema és que el pollastre no es mor! Està vell! I tus i crema coses, i fa MEEEEC! Tota l'estona MEEEEC!

De cop va entrar... El Conseller d'Afers Màgics en persona! I prometia ser una tarda tranquil·la...

- Bé, senyor -vaig començar, però en Dumbledore em va interrompre amb un altre reguitzell de paraules mig inconnexes. Vaig tancar els ulls, començava a perdre la paciència- vaja, ja ho veu vostè mateix.

- Aberforth! T'has pres les pastilles? - vaig agafar-lo i el vaig aixecar -. T'he dit mil vegades que si t'enxampo a fora del despatx sense haver-te-les pres, et castigaria sense veure el Doraemon!

Hi va haver un moment de silenci, en què va callar tothom i el director va parar de plorar.

- I ja saps com t'agrada el Doraemon... - vaig riure per sota el nas -. A més, el teu germà s'estimava molt aquest pollastre... No creus que, com a mínim, abans de degollar-lo i fer-ne caldo per sopar, podries fer-ne fer un retrat i penjar-lo al costat de l'Albus?

"És com un nen petit... Doncs el tractarem com a un nen petit", era la meva manera de calmar-lo.

- Jo no vull fer-ne caldo... snif, snif... només vull que reneixi i torni a fer el... snif... sorollet maco que feia abans... - vaig dir, aguantant-me el plor -. I no tinc pastilles, el pollastre me les va cremar.

Vaig donar-li un copets al cap.

- Segur que la Peludeta no et crema les pastilles ni fa MEEEEC!

- Que no tens pastilles? Saps perfectament que SEMPRE en tens de reserva a la butxaca interior esquerra de la túnica, Aberforth! I no te les pot haver cremat, aquestes, ni se't poden haver gastat, perquè et vaig dir que si les feies servir i no era una emergència et quedaries sense xocolatada el dia de l'estrena del campionat de Quidditch!

Vaig ficar la mà a la butxaca en qüestió i en vaig treure una caixeta, on hi devia haver una dotzena de pastilles.

- Té, pren-te'n una! - vaig dir-li, allargant la mà cap a ell mentre sostenia una pastilla.

El Conseller va començar a parlar-li com si fos un nen petit, i realmen la seva actitud era de nen petit. Funcionava, ja que en Dumbledore es va començar a calmar... Era el moment d'intentar raonar-hi.
-Miri, senyor Dumbledore, pel que sé dels pollastres com aquest, reneixen al cap d'un temps, així que només ha d'esperar i el pollastre ja renaixerà sol.

El Lex em va oferir una pastilla. No m'agradaven gens, perquè em tornava aborrit quan les prenia, però volia seguir veient el Doraemon i, per sobre de tot, volia xocolata, de manera que la vaig agafar i me la vaig prendre. Va semblar que un líquid resfrescant em passés per les venes.

- Gràcies.

Vaig mirar al meu voltant, segur que havia estat fent el ridícul.

- Els demano que em disculpin... No comenti aquesta escena per l'escola, senyoreta Williams, no m'agradaria que els alumnes pensessin que estic grillat - vaig dir, dedicant-li un somriure-. En fi, crec que serà millor que torni a mirar de dialogar amb l'ocellot... tot i que hauria de passar per l'apotecari a buscar pastilles... he de tenir la recepta per aquí... - vaig dir, tocant-me les butxaques-. Oh. Em temo que també es va cremar. Hauré d'anar tirant de les de la butxaca fins que pugui tornar al sanador... En fi... bon dia, tingui...

Al prendre's la pastilla, en Dumbledore va canviar totalment de tarannà, de vell boig va passar a senyor seriós. Es va disculpar i es va acomiadar.
-Passi-ho bé! -vaig cridar mentre marxava. Llavors em vaig girar a veure què feien el Conseller i la noia.

- Bé, jo marxo.

[Surto del tema]