Escapant de les baralles [Erin]

Vaig arribar a la Biblioteca, exasperada, sentint-me incapaç de viure un sol moment de pau, sense baralles, sense conflictes, sense discussions. Per què cony s'havien hagut de barallar? Tot estava agafant un rumb més o menys bo...
Vaig seure en una taula, agafant un llibre a l'atzar. El vaig obrir. Era el llibre de "El Quidditch de totes les èpoques". Me l'havia llegit ja unes onze vegades, però no em va importar. El cas era abstenir-me de tot aquell que em volgués moltestar.

Vaig arribar a la biblioteca carregada de llibres. En vaig deixar uns quants a la taula de madame Pince, que els va ficar en un calaix amb un somriure. Vaig correspondre-li i vaig mirar si hi havia alguna taula lliure. No n'hi havia cap, però en un racó vaig veure la Gisèlle. Vaig armar-me de valor, i vaig acostar-m'hi.

- Hola!- vaig fer amb un somriure nerviós; encara m'imposava una mica de respecte- Escolta, t'importa si em poso amb tu? no hi ha cap altre lloc...

vaig veure-li la cara. No semblava de bon humor.

- Eh... ho sento, crec que no he escollit el millor moment. Puc anar-me'n, o puc quedar-me i ajudar-te si vols.

- Ai, hola Erin! – vaig fer, fingint alegria en veure-la.
Vaig donar uns cops amb la mà a la cadira del costat, per que segués.
- Queda’t, em ve de gust una mica de companyia de gent que no s’està barallant constantment. – vaig deixar anar una rialleta -. I tu, amiga, no ets d’aquelles que es solen barallar molt, oi?
Vaig tustar-li l’espatlla. Allò que estava dient era perfecte, i jo sentia que a cada moment me la guanyava una miqueta més.

OFF: Realment cal que siguis tan malvada amb mi? no em tens ni una miqueta d'afecte? XDD

ON:

Vaig asseure'm a la cadira i vaig deixar els llibres amb un sospir. Me'ls vaig mirar i els vaig apartar immediatament. La gisèlle era més important.

- no, la veritat és que no gaire- vaig fer nerviosament- tot i que si veiessis a algunes de les meves amigues... No et creuries que ho són, d'amigues meves. Així que diria que et puc entendre- vaig dir, esperant que em deixés ajudar-la.

- De veritat. A vegades sento que estar bé amb la gent és més difícil del que sembla – vaig deixar anar un sospir, per donar més dramatisme a la cosa -. Si no fos per la Rapunzel i la Úrsula, i en molts moments, tu mateixa, Erin, jo no se que faria, per escapar una mica dels conflictos que afloren diariament a la meva vida.

Vaig deixar anar allò molt a la lleugera, però sabent que a la petita Erin li arribaria molt al fons al cor. Vaig somriure, després vaig dir:

- Però no crec que et vingui gaire de gust sentir els meus problemes, així que segueix amb els teus llibres, no et vull molestar.

Psicologia inversa pura i dura. Però estava segura que amb ella funcionaria...

Vaig somriure sincerament en sentir el comentari de la Gisèlle, emocionada. De debò l'havia pogut ajudar en tan poc temps?

- I es clar que no- vaig fer, apartant més els llibres- Gisèlle, vull ajudar-te, i penso fer-ho si tu em deixes. No em molestes gens. Tu ets més important que uns deures de Transfiguració que són per d'aquí dues setmanes i que puc fer en qualsevol altre moment. Ho series encara que fossin per d'aquí a cinc minuts, ho entens?-vaig fer suaument.

"Que mona... Vaig a vomitar..." Vaig pensar, divertida, davant la sensibleria de la nena. Malgrat això, vaig posar veu de commoguda, i vaig dir-li:

- Aix, Erin. A vegades sento que només hi ha algunes persones capaces de preocupar-se pels altres. I crec que, en els casos de tothom son els seus millors amics, i tu.

Vaig fixar la mirada als meus llibres, a modo "noia dolguda que no sap si explicar les seves penes o no", i vaig dir-li a la Erin:

- De veritat vols que et molesti amb les meves penes?

OFF: No t'entendriràs ni una miqueta? Déu méu, m'estàs ferint l'orgull XD

ON:

Vaig somriure.

- Gisèlle, ja t'ho he dit. Si creus que et servirà per sentir-te millor i m'ho vols explicar, endavat. No molestes ni molestaràs mai. Així que ja et pots anar traient els dubtes del cap, perqupe saps que sempre estaré per ajudar-te.

- Si sabessis, Erin... Els meus amics es barallen entre ells constantment. Ha vingut un noi nou de Noruega, es diu KArl, i és molt simpàtic. Hi ha hagut un malentès a la Sala Comuna, i s'ha barallat amb gent de la residència. He intentat posar pau, però... Sempre acaben malament.

Allò de pintar-ho tot de rosa se'm donava de meravella, la veritat...

- O sigui que és això...- vaig fer pensativa. La veritat és que el nom del noi em sonava però no sabia de què...- Puc saber quin és el malentès? Potser et puc ajudar millor.

- Si ni tan sols jo ho sé! - vaig exclamar, tapant-me la cara i fingint desesperció -. He arribat a la Sala Comuna i me l'he trobat estabornit! - vaig estalviar comentar el fet del nas trencat -. I quan he desfet l'encanteri s'ha tornat a barallar amb la gent, i jo no m'he enterat de gaire cosa, la veritat.

- Aviam, primer de tot tranquil·litzat, val?- vaig fer suaument mentre li posava la mà a l'espatlla- Després, crec que el que millor t'aniria en aquests moments seria aconseguir rinformació. Pregunta subtilment el que ha passat a tots els que estaven implicats. la veritat és que de moment no podem fer res més... però ja veuràs com tot s'arreglarà, de veritat- vaig fer amv un somriure sincer.

- Si, tens raó. Tot s'arreglarà.
Vaig aixecar-me, somrient.
- Erin, em sembla que ja se què fer! T'importa si marxo? Acabo de tenir una idea que crec que ho solucionarà tot!
Vaig inventar-me allò, perquè m'estava cansant de fingir. En realitat acabava de tenir una fantàstica idea per als entrenaments.

OFF: Si, soc cruel, ho se...

Se'm va il·luminar la cara.

- Sí?- vaig fer contenta- Doncs vés, vés (OFF: Corre, corre como el vientoo! Ho sento, no m'he pogut resistir xD) ja m'explicaràs com ha anat.

Vaig fer-li un gran somriure sincer, i vaig ajudar-la a guardar les coses.

- Bona sort, Gisèlle- vaig dir abans que se n'anés.

- Adéu Erin!
Li vaig fer un petó a la galta i la vaig abraçar.
- Gràcies per haver parlat amb mi!
Odiava haver de fingir d'aquella manera, però... És la vida!


[Surto del tema]

Aquelles mostres de carinyo em van emocionar. Quan se'n va anar, una tímida llàgrima de felicitat em va lliscar per la galta. vaig desitjar amb totes les meves forces que li anés bé. No importava el que diguessin les altres. Era una bona persona. M'ho acabava de demostrar.

[Tema Acabat]