Retrobaments [Georgia]

Passejo després d'haver tornat de visitar la meva mare pels passadissos del ministeri. I mentre penso en una persona que fa massa temps que no veig, ja he deixat de comptar, em feia massa mal.

De sobte veig una cabellera rossa onejant al vent. El cor em fa un salt.

No. Pot. Ser...

Agafo aire i murmuro el seu nom.

- Georgia...?

Em giro quan sento el meu nom. Anava a entrar al despatx, èncara amb la gavardina, la bossa mig-penjant i un cafè a la mà i em quedo tan parada que primer no recciono, per por que se'm caigui el que duc a les mans.

Obro els ulls com plats. I llavors somric.

- Erik...

No reacciono de cap altra manera. No sé què fer? El saludo? L'abraço? On deixo les coses? Serà massa estrany fer-li un petó?

I quan es gira, el cor em fa un salt... He estat molt de temps sense saber res d'ella, i encara ara sento el mateix que vaig sentir el primer dia.

Dubto què fer. Ella no ha reaccionat. Bé, si. Però molt subtilment. Ha obert els ulls i ha somrigut. Ja està.

M'apropo una mica més, dubtós del que hauria de fer ara. Dins meu hi ha sentiments contradictoris. Una part de mi vol estrenyer-la entre els braços i no deixar-la anar mai més. L'altra part em crida que marxi perquè m'ha fet molt de mal.

S'imposa la part que la vol al seu costat.

- Què tal estàs? - És la única cosa que aconsegueixo dir, sense titubejar - T'ha anat bé al Tíbet...?

Encara hi ha massa distància entre els dos, però tampoc vull accelerar les coses, així que em quedo on sóc, esperant la seva reacció.