Vendetta

"Desobedient"

Entre la sang del seu braç puc distingir les lletres, que fan que un somriure aparegui als meus llavis. Netejo la sang del tros de vidre, alçant-me del tot i mirant la Rose amb un somriure de superioritat.

- Saps? El pitjor no és que siguis desobedient...

Camino, donant voltes al voltant de la cadira on està lligada, i paro davant el seu altre braç. M'ajupo, palpant la pell amb un altre somriure, i sense pensar-ho dues vegades, li clavo de nou el vidre. Una M, i una E, i una N...

"Mentidera"

Deixo anar una riallada sonora en escoltar les seves paraules i em quedo mirant amb orgull la sang que raja de les ferides que li he fer. Observo el vidre, tacat de sang, i somric.

- Jo, fer-me passar per una altra persona? Suposo que tu tens experiència en això, nena...

Deixo caure el vidre a terra i trec la vareta, apuntant-la al coll directament.

- La Lilian Bell no és la teva tieta llunyana. Última oportunitat.

- És curiós - dic, prement la mandíbula i mirant-la amb un somriure més fals que la intel·ligència d'un Hufflepuff -. El Bruno no m'havia comentat que eres una noieta suicida. Li hauré de recordar que m'ha de dir totes les dades de les meves víctimes - m'acosto molt a ella, amb la mirada flamejant -. Tu vols que et mati, oi?

La vareta segueix prement el seu coll i m'alço del tot, donant-li l'esquena. Deixo passar uns segons, fins que em giro cap a ella, jugant amb la vareta entre les mans. La meva veu sona freda quan l'apunto i dic, sense cap escrúpol:

- Sectumsempra.

Cau de la cadira dins un bassal de sang. Em mossego el llavi amb força, sentint com de sobte massa sensacions s'apoderen de mi. La vareta em tremola a la mà, i apunto a la nena. L'hemorràgia s'atura. Sembla que les classes d'infermeria màgica a la Da Vinci van servir d'alguna cosa. La faig levitar, asseient-la a la cadira una altra vegada, i me la quedo mirant, tota tacada de sang. Em trec un mocador de la butxaca i li netejo la cara i la pell. La roba queda tacada.

És llavors quan caic a terra.

Què he fet? En qui m'he convertit? Records d'aquella Bianca que va anar a Hogwarts per por de les amenaces s'ha convertit ara en la que amenaça. La Bianca que tenia por de la mort és ara la que mata. Què he fet... Què he fet? Em miro les mans, tacades de la sang aliena, i és llavors quan deixo que una llàgrima em rellisqui galta avall. Em recordo a mi mateixa dient-li al Fortin que jo no era com ell, que a mi em mancava allò que a ell l'impulsava a llevar vides... Erem a la sala del Matt. En Fortin va dir que en Matt va morir defensant gent com la que m'havia amenaçat.

- Por - xiuxiuejo.

La por del moment m'havia fet creure les paraules enverinades d'aquell Slytherin que després es convertí en el líder d'un homicidi massiu, d'un pensament que potser jo ni compartia ni comparteixo. Em mossego la mà, notant que tinc ganes de sanglotar. Trobo a faltar en Matt. I l'Aaron. I aquelles persones que semblaven creure en la vida, no en la mort. I en Bruno? Ell no era així abans de venir a Hogwarts.

- Aquí ens van enverinar la ment, Rose... - dic, parlant en veu baixa amb la nena inconscient -. Ens van vendre mentides, fent-nos promeses de coses que mai van arribar. Per què vaig creure'm tot això, petita? Per què ho vaig fer?

M'abraço la panxa, tacant-me cada vegada més de sang. I què representa que farem, ara, en Bruno i jo. Ell és la raó per la qual he seguit tot això. Ell i l'amor que desperta en mi. Hem estat sempre junts, i no podia arriscar-me en el seu moment a perdre'l perquè s'unia a una campanya amb objectius massa extremistes. Si no pots amb l'enemic, uneix-te a ell, diuen.

- Per què, Rose? Per què vaig seguir en Fortin? Per què t'he fet això? Ho sento, ho sento...

Sangloto una mica més, però tampoc vull que en Bruno em vegi així. M'aixeco i m'asseco les llàgrimes. Em faig un encanteri que recordo que feien les maquilladores abans dels concertis i em puc notar els ulls gairebé secs i el rostre arreglat. Em dirigeixo a la porta de la cel·la, i l'obro, mirant fora.

- Està inconscient, Bruno - dic, sense veure'l.

Somric quan diu que és la filla. Per fi hem aconseguit treure-li la veritat, i això m'alegra. Perquè vol dir que no li farem més mal a la Rose. Estic a punt de contestar quan veig l'objecte girant. Em miro el Bruno, i les seves paraules confirmen les meves sospites. Trec la vareta, amb l'adrenalina recorrent el meu cos.

- Que es penedeixin d'haver vingut.

Ho dic amb veu baixa, i em permeto uns segons per abraçar-lo i fer-li un petó. Qui sap què passarà, ara.

- Anem. I vigila tu també, Bruno...