Vendetta

Estava llegint quant aleshores la Juls se me tira damunt, dient-me que la mare em busca. El llibre cau a terra.

- Deixam agafar la jaqueta!

Però abans que puga fer res ja m'està agafant del braç i estirant-me cap a Hogsmeade, i quant em arribat, m'agafa amb força i desaparetrem.

- Espera...-dic donant un pas cap enrere, veig que estem a una casa.- Quant has apres a desaparetre?

Em mire la Juls...la Juls...val que m'hauria arrastrat, però no hauria dit Lily, no coneixia aquesta casa i la mare no em faria vindre aci, retrocedisc cap a la porta quant veig que està tancada. Pose la mà a la butxaca quan veig que la vareta l'he deixat al sofà...merda!

- Tu no ets la Juls...- que passava? Per què...

Esperava, assegut al sofà, fent una calada al cigarret que tenia a la mà. No tardarien molt en arribar. Retinc uns segons el fum als meus pulmons i després el deixo anar, poc a poc. Miro l'hora, i just en aquell moment sento la porta grinyolar una mica. Somric, divertit, i m'aixeco poc a poc del sofà. Sento la porta tancar-se.

-Lumos

M'apropo cap al rebedor, on veig la silueta de les dues noies. La Bianca poc a poc recupera la seva forma. Quan arribo a elles, ja és totalment la Bianca.

-Perfecte, amor, com sempre.- li dic, fent-li un petó ràpid.

Després em giro cap a la nena que se m'ha quedat mirant horroritzada. Potser ja sap qui soc, potser només està espantada per la transformació de la Bianca.

-Anem a fer-ho fàcil, d'acord?- li dic, somrient, mentre l'empenyo cap a la porta, apuntant-la amb la vareta- Dona'm la teva vareta. Ni se t'acudeixi atacar-nos, som dos contra ... contra mitja noia.- somric, deixant anar el cigarret i trepitjant-lo.

Aleshores veig que la que era la Juls, és una altra persona, ho havia encertat doncs, però això no era bona noticia. I més quan aquella persona em sona però abans que puga pensar el seu nom veig una altra persona, que si que se qui és perquè havia dut de cap molts cops la mare fins que finalment l'havia pogut atrapar amb no se quina trampa, el Ventigmila, oh no, això no és bo, gens bo. Note el pom de la porta a l'esquena, si poguera...
Creue els braços mirant el Ventigmila i arrufe el nas, em diu que li done la vareta, no la tinc, però no li ho dic, el continue mirant. Que volia de mi? Era a mi a qui volia? Volia....la mare...oh, no...no.
I abans que puga saber que estic fent done una espenta al Ventigmila i isc corrent cap a la finestra més propera, merda tancada. Cuina...pot ser cuina...
Però quan arribe ja el tinc davant...joder...no mostres por, Rose, no mostres por, calma...calma...

M'empeny i surt corrents. Mooolt bé, a veure si té sort de trobar algun lloc on amagar-se per la casa. Rodo els ulls i li faig un gest a la Bi de que no es preocupi. Em giro i la segueixo, veig com intenta obrir una finestra, i després es dirigeix a la cuina... on li tallo el pas. Amb un moviment de vareta la noia surt disparada, xoca contra la paret i cau al terra. M'apropo a ella i li estiro dels cabells, negres com el carbó, perquè em miri.

-No m'has fet cas.- li dic, ja sense somriure.- T'he dit que ho volia fer fàcil... ENTENS EL QUE VOL DIR FÀCIL??

La punta de la meva vareta empeny la fina pell del seu coll.

-No tens la teva vareta, oi? Humm... has escollit el pitjor dia per no agafar la vareta. Religo-Unes cordes surten de la meva vareta i envolten les mans i els peus de la noia, ràpidament- Jo de tu intentaria començar amb bon peu. I fugir d'aquesta manera, no es començar amb bon peu.

Li deixo anar els cabells i li agafo un braç, després agafo la mà a la Bi i desaparetem de la casa, arribant a la petita cel·la improvisada que he fet durant aquests dies per aquell moment.

Aleshores m'estampe contra la paret, el cap...però abans d'analitzar on me fet mal, m'agafa del cabell, intente reprimir un crit, però em surt un xisclet. Em mire el Ventigmila amb por, que vol de mi? Jo que li he fet?
Em lliga i em diu que deuria haver agafat la vareta, millor no conteste...tampoc tinc res que dir...i seria molt pitjor.
I tornem a desaparetre...Quant arribem veig que és com una cel·la, em tambalege per l'aparetratge. On estic? No, la pregunta és, que farà amb mi i eixire viva d'aci? Tinc por, moltissima por, se com aquest boig odiava la mare i la tieta, i si...i si és alguna trampa? I si m'agafat per fer vindre la mare i la tieta i fer-los alguna cosa? I si no a elles...i si..no...jo...no et poses a plorar Rose, que no et veja dèbil.

La tiro al terra amb un gest brusc. Mira que s'assembla a la Bell, fins i tot en això de canviar el color dels cabells. No li penso llevar les cordes de les mans i de les cames, així la tinc vigilada i no intentarà fugir de nou.

-Molt bé, ara que ja estem on haviem d'estar... t'he de fer unes preguntes.

Li dono una motxilla amb alguna cosa de menjar i beure a la Bi i una manta, li dono permís per anar fent un campament, i li obro la cel·la. Nosaltres estarem de fora, vigilant, la Rose, a dintre. M'assec a una cadira, mirant-la al terra.

-Qui ets i quin parentesc tens amb la Lilian Bell? Perquè has aparegut ara?

Caic a terra, i em torne a fer mal, bé, crec que vaig a deixar ja de mirar les meues ferides. Mire el Ventigmila que ha obert la cel·la i li dona coses a l'altra xica, que ja recorde qui és, la Bianca Serantoni, havia sentit parlar d'ella.
Intente moure'm un poc però les cordes apreten molt, i és impossible, però he de intentar alguna cosa si vuic eixir d'aci.
Em pregunta quin parentesc tinc amb la mare, aixi que no ho sap...

- La Lilian Bell? No la conec.- li dic innocentment- Qui és?

-Crucio!

Me la miro, somrient de costat, mentre crida i es recargola de dolor, al terra, quan ja m'he cansat desfaig l'encanteri. M'aixeco de la cadira i m'apropo més a ella.

-Molt bé, torne-m'ho a intentar, d'acord? Qui ets per la Bell?

M'ajupo una mica, somrient.

-Vinga, que no vull fer sortir la meva part desagradable, bonica.

Aleshores em llança un crucio, i el dolor, no em puc estar i començe a cridar, és...com...per tot el cos...i...però para i puc respirar de nou...el mire amb odi.

- No...no conec cap...no conec la Lilian Bell...-dic esbufegant.

Que no vol fer sortir la part desagradable?

- No se que vols, però no conec la Lilian Bell!- no crec que aguante molt fins dir que si que la coneixia...però jo no volia trair-los! Haviem fet una promesa, no dir qui erem, el que havia passat al despatx era una excepció.

-DEIXA DE MENTIR!! CRUCIO!

La noia torna a cridar, però aquest cop dura menys l'encanteri, i m'assec a la cadira, quedant-me-la mirant.

-Per no conèixer-la, ben ràpid has seguit la Bianca quan t'ha dit que t'esperava a Hogsmeade, no?- Dic, aparentment tranquil

La veig fent esfoorços per inspirar i expirar, amb una cella alçada.

-Anem al gra, Rose, com més oposició hi possis, pitjor ho passaràs. I que vols que et digui, a mi m'és absolutament igual. T'acabaran trobant morta.

- És l'amiga de la meua mare! És l'amiga de la meua mare!- dic cridant.- I no es que haja acudit ràpid, és que la teua amiga m'ha arrastrat fins allà!

Retrocedisc fins tocar la paret, quan aleshores ho diu "t'acabaran trobant morta" i tot i que ho intente una llagrima em cau per la galta, això vol dir que anava a morir? Jo...jo no puc morir, és a dir...moria al passat? No....no podia la Juls i l'Ols es sentirien malament, i a als pares els donaria algo...no, jo no....no anava a morir...no...

- Que vols de mi?! Jo no t'he fet res!

-Ah ah, tornes a mentir, Rose. Què no estàs veient el que comporta, mentir-me?

Faig un gest de vareta i un tall s'obre a la seva galta, tacant-li la cara.

-De tu no vull res més que el teu sufriment i posteriorment la teva mort. I ja, ja sé que no m'has fet res, almenys tu no, però a la gent que vull fer mal... m'ha fet massa coses. Ens ha fet massa coses.

M'aixeco de la cadira i m'ajupo al seu costat, agafant-li la cara amb una mà, fent que em mirés.

-I bé, em penses dir la veritat? Sé que sou famillia, així que no t'inventis més històries...

Note el tall a la galta i com la sang comença a caure, plenant-me la galta i arribnat al coll, em diu que sap que som familia, que no el mentisca més, que li conte la veritat. M'agafa de la cara i m'obliga a mirar-lo.

- Fa...familia? Primera noticia.- li dic. No crec que puga aguantar més, però no ho puc dir.

Diu que ho fa per fer mal a la mare...i si sapiguera que és ma mare? Que em faria doncs? No...no...no puc morir, la mare es sentiria culpable i jo no vuic que es sentisca.

Veig una llàgrima barrejar-se amb la sang en aixecar-li la cara. Així que veu la serietat de la situació, però segueix sense dir res. M'he de reprimir l'instint d'agafar-li el coll i ofegar-la. No, encara no. La deixo anar visiblement enfadat.

-Potser la Bell ens ho diu més ràpid en portar-li el teu cos sense vida. Tu que en penses, Rose?

La Bell. Potser ja hauria trobat la nota que havia deixat a la porta de casa seva, potser ja estaria trobant la manera de trobar-nos. Cosa... poc probable. I la Williams, potser ja m'estaria maleïnt. Seria divertit, veure que fan.

-Vinga, qui ets.- li ordeno.

- Em pense que tens un problema, que tindras un problema.

Millor que calles, si. Em pregunta de nou qui soc.

- Em dic Rose May, la Lilian és una tieta de lluny.- dic amb calma, no va a colar, però, havia d'aconseguir temps.

Em mire el Ventigmila amb odi, i por, por perquè es capaç de qualsevol cosa, por per què...que perd ell? Te algo per perdre?
Veig la Serantoni feinejant fora de la cel·la, ella anava a Gryffindor...ella...estava de la seua part? De veritat? Al costat d'aquest boig?

-Un problema, jo? Jo no soc a qui estan fent crucios per inventar-me històries, maca.

Rodo els ulls quan em menteix de nou.

-Molt bé, tu al teu rotllo, segueix així i no duraràs ni un dia. Me'n vaig a ajudar a la Bianca, torno d'aqui poc...

- No invente històries!- li cride.

Però ja ha eixit i tancat la cel·la, m'arastre fins el canto que hi ha més lluny de la cel·la, el que te menys llum, no plores Rose, no pots plorar. I si no eixia d'aci? I si la mare no em trobava...jo no...Em toque com puc les llagrimes, sols duc...menys d'una hora? o ja havia passat la hora? Sols se que tot em feia molt de mal, i que tenia por, eixiria d'aci viva?
Volia saber quin parentesc tenia amb la mare, però si li ho deia, no solucionaria res...que...doncs...

-Deixa de ploriquejar...- dic, fent rodar els ulls, en tornar-la a sentir fer un petit sanglot. Torno a entrar a la cel.la i m'assec de nou a la cadira.

Creuo els braços, mirant-me-la.

-Tres hores per descansar. Tot un luxe, no? Ja pots haver-ho aprofitat...

La miro en silenci. Com s'assembla a la Bell, quina ràbia...

Intentava no plorar, o almenys que no se m'escoltarà, però pareix que algo si que s'havia escoltat. Quant l'escolte que ve, em torque les llagrimes, no davant d'ell Rose.
Tres hores? Ja havien passat tres hores?
Seguisc al cantó de la cel·la, mirant el Ventigmila, està boig, completament boig. Que estaria fent la Juls ara? I l'Ols? Ja haurien vist que no estava?
Pot ser...si puc fer temps...però em trobarien? Pot ser...i si...i si quan ho feien ja no...no, no puc pensar aixi, he d'aguantar.

-Què, parles ja?

Faig un moviment de vareta i una fiblada de dolor li invaeix el cap.

-Si no ens podem anar divertint, no?

Faig de nou el gest, provocant-li una petita migranya.

No em puc agafar el cap, però em tape la cara, intentant no posar-me a cridar, em mossegue la llengua i note la sang a la boca, para, para, paraa!

- És la m...meua tieta!- li repetisc.

Para un moment i abans que puga fer res ja torna, aquest cop no em puc estar de cridar, se que comença a eixir-me sang del nas.
Em deixe caure a terra.

L'agafo del coll i l'aixeco del terra, possant-la contra la paret.

-La seva neboda? Així, la germana de la Bell va tenir una filla als nou o deu anys? PRETENS QUE M'HO CREGUI?!

Encara no, Bruno...-em dic.-Encara no.

L'apreto més la vareta baix la mandíbula.

-Bé, m'és igual, ets familiarproper de la Bell... I del Wood, en saps res?

Tenia entés que havia estat ell, el llufa, qui havia matat l'Elle. La miro als ulls, esperant una resposta.

- És tieta de lluny!- li repetisc.

Agafe aire amb dificultat, i note el dolor a l'esquena quant m'estampa contra la paret, no es que aquesta siga especialment plana. Aleshores em pregunta sobre el pare...no, el pare no, com...ell...el pare.

- Se...se que està amb la tieta, però res més, no se res més.- per un moment aparte la mirada, però el mire de nou.

Em mire la vareta amb por, és tan fàcil, ho diu i aleshores...jo...no...Començe a hiperventilar, intente moure les cames però segueixen lligades.

Alço una cella, visiblement sorprés, quan aparta la mirada. Menteix, de nou. Si no no apartaria la mirada de mi d'aquesta manera. L'empenyo més contra la paret.

-Menteixes de nou...- li passo la vareta per la galta, fent-li un altre tall.- Coneixes bé al Wood, més del que jo em pensava...

I es duien bé, era obvi, si no, no l'encubriria. Bé... potser afectava més a la parella aquest segrest del que jo pensava en un principi. Somric, cruelment.

-Crucio- xiuxiuejo, suaument, amb el somriure encara als llavis.