Coneguent als profesors

Estic sortint del meu despatx amb el posat altiu de sempre després de passar-me una bona estona corregint... O més ben dit, suspenent examens d'alumnes incompetents. Veig com uns alumnes passen corrents i donen un cop a una alumna de Slytherin. Somric, ajupint-me al mateix temps que ella per agafar el llibre abans que ella.

- No es preocupi, senyoreta Van der Elst...

Em miro el llibre amb una cella alçada, abans de donar-li a la noia de nou amb un somriure cordial que tinc reservat tan sols per als de Slytherin i algun professor, potser.

- Animàgia? - pregunto, fent referència al llibre.

Me l'escolto amb el mateix somriure cordial i em limito a fer que sí amb el cap quan em pregunta si sóc animàgic, per després parlar amb la meva veu greu i amb un toc de seducció que no puc treure-li.

- Sí, en efecte.

Miro al meu voltant, a tots els nens insuportables que corren per allà, i me la miro amb una cella alçada:

- Si té alguna pregunta no dubti en venir a veure'm, senyoreta Van der Elst, l'ajudaré encantat. Ara mateix, però, em sembla que me'n torno a dins, em posen nerviós aquestes criatures, en dies com avui.

Li faig un gest cordial amb un moviment de cap i em fico dins l'aula d'on havia sortit. Deixo, però, la porta oberta, donant-li a entendre que si vol pot venir a preguntar el que sigui.

Em giro cap a ella, sabia que vindria. Li somric de nou, sorprenent-me a mi mateix en veure que sóc capaç de repetir aquesta acció tan sovint, i m'assec a una cadira, col·locant-ne una altra davant meu per a ella.

- D'acord, senyoreta Van der Elst, segui i pregunti el que vulgui.

M'estiro, allargant els braços, traient-me les mandres de sobre i m'encongeixo d'espatlles.

- I si vol una demostració, també me la pot demanar, eh? Sense vergonya, senyoreta Van der Elst - dic, picant-li l'ullet instintivament.

Somric, escoltant-la, amb els braços creuats, atent.

- L'Animàgia no és una ciència exacta, Senyoreta Van der Elst. Molts aspectes depenen més del mag i de l'animal que de l'animàgia.

M'aixeco i li somric una mica.

- Sí que és veritat, però, que a la ment d'un animàgic quan està en forma humana poden quedar certs aspectes de l'animal.

I, després de somriure de forma enigmàtica, em pujo dempeus a la cadira on estava i faig un salt per sobre seu. Quan caic a terra, ja no sóc un home, sóc un majestuós i enorme tigre que es mira la Jacqueline fixament.

Em transformo en humà de nou, somrient, satisfet, en veure la reacció de la noia, i em poso bé la roba.

- Una austera demostració del que és l'animàgia, senyoreta Van der Elst.

M'assec de nou davant seu, i somric.

- De la mateixa manera que quan un animàgic està en forma humana conserva rastres del caràcter animal, quan està en forma animal segueix pensant com un humà, pero els seus instints es tornen, d'alguna manera, animals. Així doncs, si hi ha algú que es transforma en gos, quan està en forma animal pot adorar correr pels prats o que li acaronin la panxa i el cap... - m'encongeixo d'espatlles i dic, picant-li l'ullet en broma -. I per cert, als tigres també ens agrada que ens acaronin el cap de tant en tant.

Faig que sí amb el cap davant les seves paraules, posant-me còmode a la cadira, i em passo la llengua pels llavis abans de parlar.

- En efecte, això que diu dels animàgics felins és ben cert... Vaja, jo no sé quantes persones hauràn saltat pero sobre de vostè, però no és gaire normal fer-ho, senyoreta Van der Elst.

Ric, divertit, i llavors m'aixeco, i em poso a caminar per la sala, cosa que feig molt sovint.

- I és clar, cal dir que per arribar a acostumar-se a això calen anys, no esperi vostè fer-se animàgica i que tot li vaig fantàstic el primer dia, eh?

Mai és tard per una mica d'espectacle. D'un salt pujo a una taula, i de la taula salto, caient a terra en forma de tigre i anant cap a la noia amb el cap felí ben alt.

Quan la seva mà es posa sobre el meu cap i l'acarona no puc evitar ronronejar com un gatet, i deixo que les seves carícies em deixin una mica relaxat. Quan diu que li és igual, que sempre ha volgut ser animàgica, aixeco el morro i li llepo la mà, rient interiorment, per després allunyar-me una mica i transformar-me en humà altra vegada.

- Doncs llavors ho aconseguirà, senyoreta Van der Elst - dic, amb un somriure cordial.

M'assec al lloc d'abans, amb posició còmoda, i la miro de nou, amb el meu esguard fixe i impertorbable.

- Vol prendre alguna cosa?

Somric cordialment.

- Un linx... Un animal d'una bellesa increïble, senyoreta. Li encaixa, la veritat.

Ho deixo caure, com qui res i me'n vaig cap a un racó on tinc una safata amb infusions, tes i cafè. En preparo dos, un força carregat per a mi i un altre per a ella, més suau. Somric, i al seu hi poso una mica d'escuma pero sobre. Amb un moviment de vareta hi faig un dibuix amb xocolata en pols, un linx. Li porto el seu cafè, i agafo el meu, però aquest cop m'assec al seu costat, mirant-la.

- Puc preguntar-li una cosa una mica més personal? - sense esperar resposta faig un glop de cafè i dic -. Què la va portar a voler ser animàgica exactament?

- M'honora que em digui això, senyoreta Van der Elst. Sempre he considerat que un bon mag ha de dominar la... Creativitat.

Li pico l'ullet en acabar de parlar, amb un somriure que s'escapa una mica de la cordialitat que envaïa el meu rostre fins ara i s'inclina una mica més cap a la trapelleria. Faig un altre glop al meu cafè, escoltant la seva explicació sobre l'animàgia amb curiositat i interès, atent, escrutant-la amb deteniment.

- Uns motius nobles, Senyoreta. Al llarg de la meva vida m'he trobat amb molts mags que tan sols volien l'animàgia pel profit que podien treure'n, i no per real vocació o gust.

Faig una lleu inclinació de cap.

- I, per si s'ho havia preguntat, no, jo no sóc un d'aquests mags...

Em dedico a assaborir un glop de cafè mentre l'escolto, complagut. No puc amagar una riallada sonora quan em diu que a mi també m'escau aquest animal. Li pico l'ullet, deixant la tassa sobre la taula, i somric.

- Senyoreta Van der Elst... Ésser solemne, altiu i perillós no són les úniques coses que em fan ser un tigre.

Me la quedo mirant, amb un somriure divertit ocupant-me els llavis, gairebé foteta, però provocador, en certa manera.

Sembla que em vulgui seguir el joc, o almenys això diuen els seus moviments, i la seva manera de mirar-me i parlar-me. Amb el meu somriure seductor inesborrable als llavis me la miro, curiós, mentre ella parla, abans de fer-ho jo.

- Veurà, senyoreta Van der Elst, les altres coses que em fan ser un tigre són assumptes pels quals em podrien expulsar... - li pico l'ullet -. Em podrien expulsar si les ensenyés a una alumna com vostè, vull dir.

Veig que s'apropa a mi i somric, divertit, en veure els seus gestos i la seva manera de parlar ara.

- De fet sí que podria fer-ho, senyoreta Van der Elst...

M'aixeco de cop, llavors, quedant davant seu, de manera imposant, molt a prop l'un de l'altra. M'inclino cap a ella i li xiuxiuejo a l'orella:

- És que estem en horari infantil, senyoreta...

Amb un dit li acarono la galta un moment, sorneguer, mentre em separo d'ella i em torno a asseure, mirant-me-la de dalt a baix sense dissimular de cap manera.