Allà on la vaig veure per primer cop [Rach]

Ric en sentir el to ofès de la seva veu, però no dic res fins que noto què fa. Les seves mans passejant-se cap a... Cap a un dels meus punts dèbils. I començant a fer-me pessigolles.

- NO! - crido, sense poder evitar riure.

Giro sobre mi mateixa, quedant de cara amunt, intentant atrapar les seves mans, que no paren de fer-me pessigolles, sense parar de riure, sense poder aguantar-me els crits que surten de tant en tant per culpa de les seves pessigolles.

- PARA, PARA, NOOO! - crido, rient encara.

Em vaig posar a riure jo també sense parar de fer-li pesigolles, es recargolava com una angila intentant alliverar-se de les meves mans però la tenia ben atrapada i no parava de riure suplicant que pares.

-No pararé.- vaig dir amb un divertit tó de superioritat.- M'has ofés i tothom que m'ofen és castigat.- vaig treure la llengua.- Potser... Només potser, si em supliques que et perdoni pararé.

Vaig mirar-la als ulls, parant una mica però sense deixar-ho estar del tot.

-Et rendeixes?.- vaig preguntar tornant a intensificar les pessigolles.- Admetras que és el millor massatge que t'han fet mai?.- "I em donaras el que vull a canvi" no vaig poder evitar pensar-ho.

I ell segueix fent-me pessigolles, sense parar ni un moment, fent que jo em remogui a terra intentant evitar les seves mans. Malgrat estar ocupada en intentar no morir de riure, escolto perfectament el que em diu, pero segurixo rient.

- NO... NO ET... SUPLICARÉ... RES! - crido, entre riures.

Però en Chris continua a la seva bola, fent-me pessigolles, per la qual cosa crido, com a resposta a les seves paraules:

- I NO EM... RENDIRÉ!

Acosegueixo apartar les seves mans tan sols un instant, el necessari per incorporar-me i quedar asseguda molt a prop d'ell. Amb una mà li subjecto (o intento subjectar-li) un braç, mentre deixo que la mà lliure reposi sobre el pit del Chris.

- Però puc fer una cosa molt millor que suplicar o rendir-me...

Ho dic amb la respiració agitada per culpa de les pessigolles, però quedant perillosament a prop dels seus llavis, sense arribar a fer el moviment final.

Vaig quedar-me quiet quan va intentar subjectar-me un braç i em va posar la mà al pit, i un altre cop va apareixer aquella sensació, com una sotragada al cor. Vaig haber de mosegar-me el llavi devant de la seva insinuació, sentint que estava a punt de cridar de l'emocio.

-Així que ets guerrera.- vaig comentar com qui no vol la cosa.- Molt bé, ensenya'm el que em pots oferir i després veure'm si es suficient per a que pari de fer-te pessigolles.

La vaig mirar amb un somriure de superioritat, en aquella situació qui tenia la paella pel mànec era jo, només calia que ho recordés.

Somric quan diu que sóc guerrera. És clar que ho sóc! Sóc la Rachel Stewart, què esperava? Li miro els llavis un instant quan es mossega l'inferior, notant un pessigolleig a l'estómac. M'incorporo una mica, encara amb la mà sobre el seu pit i un somriure trapella als llavis, i dic, mirant-lo fixament:

- Si no t'agrada el que t'ensenyaré, no és pas problema meu...

Em segueixo inclinant cap a ell, fins al punt de passar una cama per sobre de les seves, quedant asseguda sobre d'ell amb els meus llavis molt a prop dels seus. En un moment donat dirigeixo la meva boca a la seva orella i xiuxiuejo, amb els llavis gairebé tocant el lòbul:

- T'ensenyaré una cosa que et sorprendrà...

Quan els meus llavis rocen el seu coll, m'aixeco d'un salt, conscient de que he aconseguit relaxar-lo una mica, i me n'allunyo uns passos abans que em pugui agafar.

- La meva sorprenent habilitat d'escapar-me és el que et puc oferir. Què, t'ha agradat? - dic, amb un somriure pícar, picant-li l'ullet.

Vaig aixecar-me de cop, com si s'hagues deixat anar un motlle a sota de la meva tovallola. Vaig arribar fins on era ella, i vaig passar els braços al voltant de la seva cintura.

-M'impresiona la teva habilitat per escapar.- vaig dir amb el to més sensual que vaig trobar en el meu repertori.- Però ja et tinc, petita fugitiva i ara si que no tornaras a escapar.

Vaig afluixar una mica un dels braços que tenia a la seva cintura i la vaig portar fins als seus genolls fent una suau caricia que baixava del seu estomac. Un cop veig tenir la ma allà baix agafar-la i la vaig aixecar, penjant-la del meu hombro com si fos un sac de patates.

-Espero que t'agradi l'aigua aneguet.- vaig comentar mentre em dirigia cap al llac.

No triga en aixecar-se i venir cap a mi, i d'un moment a un altre passo de tenir els seus braços subjectant-me fermament per la cintura a estar penjant de la seva espatlla. M'aguanto el riure, pensant que és inclus més fort del que sembla, m'ha aixecat com si fos una ploma.

- L'aigua m'encanta, no sé si t'hi has fixat però vaig en banyador per alguna cosa - comento, en un to tranquil.

Quan ja és a la vora del llac, li pico l'esquena amb un dit, rient interiorment, i pregunto, amb veu angelical.

- Què penses fer, ara?

Vaig girar una mica el coll per mirar-la però a l'altura dels meus ulls quedava el seu meravellos cul, vaig somriure interiorment amb la seva resposta, "la meva petita guerrera".

Vaig torna-la a baixar fins que la vaig tornar a deixar enganxada amb meu pit. Em vaig apropar a la vora de la roca i vaig saltar protegint-la amb el meu cos perquè no es pegues un gran cop amb l'aigua.
Quan vem tocar l'aigua no la vaig deixar.

- Pensava fer exactament el que acabo de fer- vaig dir somrient i la faig enfonsar suaument per tornar-la a treure- Això et passa per fugir de mi i de les meves pessigolles.

Em baixa de la seva espatlla però segueix subjectant-me, deixant-me enganxada a ell. Camina per la roca fins a arribar al final, llavors em subjecta amb força i salta. L'impacte de l'aigua li va a ell. Un cop dins l'aigua em segueix subjectant. Ric amb les seves paraules, deixant un moment de banda la faceta de noia dura i guerrera, i no poso resistència quan m'enfonsa un moment i em torna a treure.

- I què faries ara si tornés a fugir, eh?

Ho pregunto mirant-me'l amb picardia, divertida per com ens estem comportant tots dos.

La miro, i aixeco una cella a mode interrogatiu i l'enganxo una mica més al meu cos, convertint els meus braços en una petita i comode gàbia per a ella.

-No podries fugir, ni que vulguessis.- vaig dir mirat-la als ulls.- Però estic segur de que no vols.- un somriure més aviat poc innocent es va escapar de la meva boca.

La meva ment anava a mil per hora i el meu cor no es quedava enrere, que coi estava passant, perque quan volia deixar-la anar els meus braços inconcientment l'apretaven més fort.
Vaig baixar una mica el meu cap fins que va quedar a l'altura dels seus cabells i vaig inspirar, tot i esta mullats feien bona olor.

-Tinc un ultim recurs preparat en el cas de que intentis fugir.- vaig somriure.- Però jo de tu, no ho intentaria.

Els seus braços es converteixen en una petita presó. I em sorprenc a mi mateixa pensant que tampoc en vull sortir, en realitat. Però és clar, això a ell no li puc dir. No puc semblar debil, ni vull.

- I què et diu a tu que no vull?

Alço una cella, a mode interrogatiu, amb un somriure divertit als llavis. Segueixo mirant-lo fixament quan torna a parlar, i m'humitejo els llavis amb la llengua.

- I què passaria si jo volgués saber quin és aquest recurs? Hauria d'intentar escapar? - poso les meves mans al seu pit, fent força com si em volgués separar d'ell, però sense fer ni de bon tros tota la força de què disposo, tan sols volent jugar una mica.

Me la miro amb tendresa, se que no vol escapar perque no esta fent gaire força contra el meu pit.

-No se perquè, la meva intuició masculina,- Clar Chris, com si els homes tinguessim d'això.- em diu que estas molt bé en aquesta petita presó.

Inclino lleugerament el coll i faig un somriure trapella.

-Si realment vols saber quin és el meu as amagat.- un somriure es va escapar dels meu llavis.- Potser només m'ho has de demanar, petita guerrera... Però si de veritat vols fugir, bé.- la vaig deixar anar a l'aigua.- Saps que sempre que vulguis tens els meus braços oberts.

El pitjor de deixar-la anar va ser la sensació de buit que se'm va crear al estòmac un cop vaig deixar de sentir la seva escalfor contra mi.

Em mossego el llavi quan em deixa anar, i faig un parell de braçades allunyant-me d'ell, sense voler acceptar que en realitat el que vull es tornar als seus braços. Em giro cap a ell amb un somriure trapella i em mossego el llavi inferior, abans de dir:

- I què passa si et dic...

M'acosto una mica a ell, però encara mantenint les distàncies, notant com l'aigua em desperta cada vegada més.

- Què passa si et dic que tinc curiositat per saber quin és aquest as amagat?

Li vaig una mirada desafiant, no estic segur del tot de fer el que vaig a fer, però ella ho ha demanat... "Això es el que vols pensar tu Chris..."

-Bé, primer de tot et preguntaria si n'estas segura.- vaig dir.- però preassumint un "si" com a resposta... Doncs passaria això.

Em vaig separar uns passos d'ella abans de submergir-me i un cop a sota l'aigua vaig obrir els ulls i vaig nadar cap allà on era ella. Quan hi vaig arribar li vaig agafar una cama i la vaig estirar cap al fons amb mi, un cop vem ser els dos a baix la vaig mirar i els meus braços van crear una preso al voltant del seu cos, novament i just abans de pujar a la superficie els meus llavis van roçar, minimament els seus.

Quan vem emergir la vaig mirar sense deixar-la i tot cofio faig comentar:
-Aquí tens el que faria si tornesis a intentar escapar.

Veig com s'enfonsa i al cap d'un moment m'estira per sota l'aigua, enfonsant-me a mi també. Un cop a baix torno a notar la presó dels seus braços i he de reprimir un somriure, abans de notar com els seus llavis s'acosten als meus fins a roçar-los en un gest distret i a primera vista casual.

- Interessant - dic, un cop fora de l'aigua, encara presonera de la seva abraçada.

I és que el noi fa que em donin ganes d'escapar-me de nou! I així ho faig. Poso les mans al seu pit i torno a fer força, però aquest cop en faig més, bastanta més, intentant que em deixi anar. En va, és clar, perquè si en alguna cosa em supera en Chris, és en força.

La vaig mirar quan vaig notar que intentava escapar de nou.

-No sé que pensar d'això.- vaig dir.- M'he de sentir ofes perque no et vols quedar entre els meus braços o afalagat perque vols que repeteixi el que acabo de fer?.- vaig posar cara de confos. "És ben bé que les dones no s'entenen s'agafi per on s'agafi"

Com a bon cavaller que sóc la miro als ulls preparat per deixar-la anar si així m'ho demana.

-N'estas totalment segura de que vols que et deixi?.- vaig fer un somriure pícar.- Ja en coneixes les conseqüències d'això, petita fugitiva.

Me'l miro amb un somriure d'orella a orella i comento, divertida per la situació:

- Jo tinc una pregunta... Què faries si et digués que no vull marxar?

Em mossego el llavi, encara amb les mans al seu pit, mirant-me'l de fit a fit, sense poder amagar el somriure trapella que tinc als llavis. I la veritat és que tinc curiositat per saber què em respondrà. Ja m'ha demostrat que si intento deixar-me anar de nou passarà el que ha passat fa un moment. Que, per què negar, m'ha agradat.

Vaig apretar-la més fort, quan em va dir que no volia marxar, m'encantava que no vulgues marxar.

-Doncs, t'ho donaria tot si em diguessis que et vols quedar aquí.- "Perdona Chris?" "Estàs idiota, com se't acudeix dir-li això, d'on ha sortit". Me la vaig quedar mirant confos, ni jo sabia perque acabava de dir allò.- Em... vull dir que faria el que vulguessis.- "Perfecte, Chris, així no ho millores"

Me la vaig quedar mirant, esperant a que em tregues de la situació que jo mateix m'havia posat. I es, què aquesta noia fa que perdi el nord.

Alço les celles, aguantant-me el riure en sentir les seves paraules. No pot ser que ho estigui dient seriosament. Potser l'aigua massa freda l'ha trastocat, qui sap. Baixo les mans pel seu pit fins que les deixo a la seva cintura. I llavors sense previ avís, faig una estrabada forta i me'n separo, agafant-lo per sorpresa.

- Reconeix que així té més emoció, va! - exclamo, allunyant-me d'ell.

Potser acabo de perdre una oportunitat, qui sap, però jo m'allunyo d'ell nedant ràpidament, rient per sota el nas, pensant en la cara que se li deu haver quedat.

Els ulls se’m obren i acaben semblant taronges, n’estic segur, s’havia apartant de mi, enlloc de caure rendida als meus braços, en sentit figurat perque en el literal hi era, fins feia un segons.
“Bé, Chris, a per ella”

-Doncs, no et sabria dir si será més divertit o no.- vaig comentar com qui no vol la cosa.-El que si que et puc asegurar que rebràs un càstig exemplar quan t’atrapi.- vaig comentar posant-me a nadar darrere seu.

Paro en sec quan sento el que em diu i em giro cap a ell, fent braçades per aguantar l'equilibri, mirant-lo amb posat valent.

- Així que càstig exemplar, eh? M'agradaria veure'l, aquest càstig exemplar que dius...

Li pico l'ullet, divertida, i m'enfonso un moment, per després tornar a sortir a la superficie amb el cabell mullat del tot un altre cop. Segueixo amb la vista clavada en ell, que es va acostant a mi, salvant la distància que jo mateixa he fet més llarga fa tan sols uns moments, quan m'he escapat dels seus braços.

Vaig somriure mentre la mirava, per què no podia deixar de somriure cada cop que la mirava, era d'idiotes.

-No dubtis ni per un segon que quan t'enganxi, el rebràs.- vaig dir submergint-me darrere seu, evidentment al ser mes alt nedava més rapid que ella el que em donava cert avantatge i al cap de poc segons la vaig atrapar i la vaig tornar a apretar entre els meus braços.- Ja ets meva.- vaig somriure.- I ara si que no t'escapes.

No triga gens en atrapar-me, tal com havia pensat jo, i de seguida que arriba fins on sóc jo em torna a fer presonera de la seva abraçada amb aquests braços forts que ja em conec molt bé.

- Doncs sembla que tens raó, ho tinc magre, ara, per escapar-me...

Miro al meu voltant i després torno a clavar la meva mirada en els seus ulls, per després xiuxiuejar, amb un somriure trapella i torçat:

- I digues... Ara que sóc teva i ja no em puc escapar, què faràs?

-Ara mateix ho veuràs.- vaig comentar mentre anava caminant fins a la vora del llac.

Vaig sortir amb ella encara en braços, recoi era com si no portes a ningu, no pesava res. La vaig estirar a sobre de la seva tovallola i jo em vaig estirar practicament a sobre seu, en vaig posar molt aprop de la seva boca i vaig mururar:
-Ara riurem, amargada.

Vaig fer un petit somriure abans de començar un nou atac de pessigolles que anava per tot arreu, desde sota les costelles fins a les cuixes i els peus, aquell cop no s'escaparia de mi tant facilment.

Ell comença a caminar cap a la vora del llac, mentre jo m'aferro a ell per no caure. Em deixa sobre la meva tovallola, estirant-se ell gairebé damunt meu, mentre jo me'l miro amb curiositat. Amb els seus llavis molt a prop dels meus, diu que riurem. I quan veig clar el que va a fer, ja és massa tard per apartar-me'n.

- NOOOOO! - crido, intentant aturar les seves mans en va.

Em començo a doblegar sobre mi mateixa, rient a més no poder, intentant aturar les pessigolles, fins que a la fi crido, rient:

- EM RENDEIXO, PROU, FES EL QUE VULGUIS PERÒ NO AIXÒ!