Maig calorós [Sue]

Somric, feliç tot i el sentiment de pèrdua que m'ha envaït. Pèrdua de quatre anys, quatre anys que han estat fantàstics però que, ¡què carai!, podrien haver estat molt millors.

- Jo sí, que sóc feliç, ara... - li dic, després de correspondre-li el petó que em fa -. T'he trobat a faltar... tan sols que encara no ho sabia.

Li pico l'ullet i l'abraço, fent-li un petó més apassionat que tots els anteriors junts.

Somric, rebent amb alegria l'escalfor dels seus braços i els seus gestos, i no puc evitar riure, agradablement avergonyida, quan diu que ara és feliç i que m'ha trobat a faltar.

- I ara... Ara què farem? - pregunto.

El miro als ulls uns instants, fent-li un petó curt, i ni tan sols me'n separo, de manera que quan parlo els nostres llavis es toquen suaument:

- Tu tens la teva feina, jo la meva, com... Com ho farem, això de tornar-ho a intentar? Abans era fàcil, vivíem a la mateixa escola i a la mateixa residència, però ara...

Alço una cella, davant la seva resposta.

- Uhm... doncs... podries venir a casa - li dedico el meu millor somriure -. És immensa, i a mi se'm fa massa gran si hi visc tot sol...

Després de dir-ho m'adono que la proposta és agosarada i esbojarrada, i que tan possible és que em digui que sí com que no. I tanmateix, quines ganes que tinc que em digui que sí...

A poc a poc, mentre em diu allò, dibuixo un somriure sincer. Li agafo les mans, contenta.

- Ho dius de veritat...?

Obro i tanco els ulls diverses vegades, com si la idea fos massa irreal per a mi, i després acabo de fer ferm el somriure que ja ha aparegut del tot:

- M'encantaria...

També dibuixo un somriure en sentir la resposta, i li faig un petó llarg i apassionat que ens deixa sense respiració. Quan me'n separo, lentament, i la miro als ulls, em ve a la ment un record: aquella guspira, aquella brillantor que li apareix als ulls quan somriu.

- Doncs... vinga! - exclamo, abraçant-la i incorporant-me aixecant-la a pes -. Anem, que tenim una mudança per fer i ja se sap que això és ben pesat i porta feina...!

Li pico l'ullet, divertit, i li propino un petó, agafant-la de la cintura.

M'abraço al seu coll, agafant-me fort, i ric quan veig que m'aixeca a pes de braços. Li faig petons al coll mentre parla, rient.

- Tot té la seva recompensa, sempre, ja ho saps...

Tanco els ulls, recolzant el cap contra la seva espatlla, somrient. Està a punt de començar quelcom nou, ho sé, ho sento en la part més profunda de la meva ànima, i en tinc unes ganes que no em puc aguantar gairebé.

- Saps què, Alex? - pregunto. Em quedo callada uns segons i acabo, amb veu suau i plena d'emoció -. Sóc feliç.

Ric, mentre la deixo dreta a terra i l'abraço, per la cintura, estrenyent-la contra el meu cos.

- Jo també sóc feliç, Sue... Més que mai - li somric i li faig un petó -. Però ara ho dic seriosament, ens hauríem de moure...

I dit això l'agafo de la mà i me l'emporto, ben lluny, a casa. No m'he adonat que aquesta tarda no he anat a la feina. Sortim del parc sense dir res, amb un somriure de felicitat als llavis, i arribem fins a un carrer estret i totalment indistingible d'un carrer muggle: diverses casetes individuals, amb el tros de jardí i un aspecte notablement atraient, decoren els dos costats del carrer.

- Benvinguda a casa - dic, mentre obro la porta.

Caminem en silenci, no fan falta paraules, no ens calen perquè a cada gest i amb cada mirada ja ens ho diem tot. Somric quan arribem a casa seva, feliç de tornar a ser amb ell, de sentir-me amb ell una altra vegada. Entrem a la casa i als meus llavis s'hi dibuixa un somriure sincer, un d'aquells somriures que només em por arrencar ell.

- Enlloc com a casa - dic, mig en broma, perquè en teoria i seguint el que m'ha dit ell allò també és casa meva, ara.

Li envolto el coll amb s braços, posant-me de puntetes per quedar davant del seu rostre i fer-li un petó a la galta.

- Per on anàvem...?