2 de maig

Vaig baixar al llac, a fer el que feia cada any des que era a Hogwarts.

Feia 38 anys exactes de la batalla, i m'agradava homenatjar a tots els que hi havien participat defensant l'escola i el món màgic. No tenia cap sentit, però em sentia millor si ho feia, perquè molts havien mort o havien perdut éssers estimats protegint el lloc on estàvem ara... i sense ells no hagués estat possible.

Vaig recollir unes quantes tiges i les vaig començar a trenar, asseguda sota un arbre, fent una petita safata arrodonida. Al cap de poc més d'un hora ja l'havia acabat, i la vaig omplir de flors del jardí. Grogues, blaves, liles, blanques.

Un cop fet això vaig apropar-me al llac i vaig deixar anar la safata amb les flors, perquè la corrent se l'endugués.

-Gràcies.-vaig dir, xiuxiuejant.

Un cop deixat anar vaig veure com s'allunyava uns quants metres, i vaig tornar sota l'arbre per veure com desapareixia de la meva vista.

Vaig pel jardi fent l'avió, o siga amb els braços extesos, fent l'avió. Doncs aleshores em pare i mire el jardi i aleshores veig a una xica al llac, això és normal, perquè sol haver molt gent al llac, però que veig que deixa una safata amb flors a l'aigua, se la mira, bé suposa que la mira perquè és d'esquena i no la veig bé.
Que coses més rares, però jo he de saber perquè ho ha fet allò, no puc quedar-me amb el dubte! O siga, per què havia deixat les flors a l'aigua?
Vaig cap on és la xica que segueix ahi. Em quede darrere l'arbre uns moments i després isc sense fer soroll.

- Disculpa.- li dic estirant-la de la manega.- Per què ha llançat les flors dins la safata a l'aigua?

Jo sols havia vist això a les pelis però no recorde per quin motiu ho feien.

Feia poc havia notat a un nen jugant i corrent pel jardí, però no havia notat que s'havia apropat, almenys no fins que vaig sentir les passes prop meu. I llavors em va demanar que què feia, agafant-me la màniga.

-És... és perquè avui fa anys que va passar la batalla de Hogwarts, quan en Harry Potter va derrotar a Voldemort..-dic somrient.-I... suposo que volia donar-los les gràcies d'alguna manera.

Quin nen més mono!

Arrufe el nas...batalla? A veure, la Wengi m'havia explicat el que havia passat l'any passat allò del boig aquell, però fa anys?

- Va haver una batalla a Hogwarts fa anys?

Em mire la xica, a veure, pot ser la Wengi m'ho ha explicat, que no seria estrany, perquè li vaig preguntar moltissimes coses, bé sempre li pregunte coses perquè el món màgic és com massa guay i te coses que són com massa guays i no se que són i clar, jo he de preguntar el que no se, la mare sempre em deia que preguntara el que no se i he de fer cas algun cop, no?

- Crec que la meua germana m'ho va explicar però no em recorde, el Harry Potter és aquell que va matar una serp aixi de gran?- dic fent la grandaria amb les mans.

Jo recorde algo d'una serp, i una espassa! Oh, si la història que em contava de vegades la Wen abans de dormir, una història de que una serp deixava petrificada a la gent.

- La serp que petrificava gent?

-Obre més els braços... ara, així de grossa era la serp! -dic, obrint-li els braços.

Semblava que no sabia de què anava, devia venir de família muggle.

-Doncs... el cas és que en Harry, el que va matar el basilisc, aquesta serp enorme que petrificava gent, va vèncer al mag dolent més poderós que ha existit mai. En voldemort, el dolent, creia que els muggles eren inferiors, que no podien tenir poders.

Mai? Potser era massa temps, però no importava. Vaig veure que escoltava interessat.

-Doncs existia una profecia, una bola d'aquestes de vidre que diuen com el futur... una cosa molt rara, la veritat, que deia que cap dels dos podia viure mentre l'altre ho fes. I per això, quan en Harry era un bebè, en Voldemort va anar a casa seva i va intentar matar-lo, però no va poder. I durant molt de temps el va estar intentant eliminar, i finalment va arribar la batalla de Hogwarts, on moooolta gent va lluitar, pels dos bàndols.

- Ala! doncs si que era gran la serp, si.

Escolte la història, hi ha coses que si, que jo crec que conec però no recorde, eh, però em sonen, perquè després diguen que no escolte quant parlen, jo escolte quant ells parlen, se me queden coses.

- Un altre que també ho diu. Els muggles no són inferiors, els meus pares són muggles i no són inferiors, era doncs el Voldemort una serp? Es que les serps sempre estan amb el tu ets fill de muggle, sang de fang, i eixes coses, era el Voldemort una serp?

Pobre Harry Potter va haver de fugir molt del Voldemort aquell.

- I per què existia la profecia? Qui la va fer? Oh si no hi haguera profecia...Que haguera passat? No hauria anat per ell?

Faig que sí amb el cap.

-Ho era... i tant que sí. Però no per això ha de voler dir que totes les serps siguin igual.-dic, amb un mig somriure. -I creu-me quan et dic que moltes vegades ens ho diuen per gelosia.-faig, rient.

Bones preguntes, feia. Uhmm...

- Doncs sincerament no se perquè existeixen les profecies, solen portar problemes. A l'haver-hi persones que veuen el futur, doncs... es guarden, però clar, si es deixessin perdre... suposo que dóna molt poder a qui les té. Però si no hagués existit... potser no hauria passat mai res. O potser seria tot molt pitjor, ara. No ho se...-dic.- Però no estem gens malament, oi, ara?

- Jo encara estic esperant trobar una que no em diga sang de fang.- li dic rient.- Però és igual perquè no tenen raó.

Hi havia una serp, que era amiga de la Cassie, ella deia que en el fons era bona persona tot i que es fera el xulo, la Wen m'havia dit que un cop li havia salvat la vida i mantenien una treua, era guay, jo també vuic tindre treues amb algú.

- Doncs jo crec que tens raó sols porten problemes, per què...imagina que algú sols fa el que fa per què algú diu que ho ha vist del futur? És molt raro, no? Pot ser tot el que fem està ja fet per què algú del passat ja ho va veure, hahahha, és tot molt lios- ric quant diu allò.- No, jo crec que ara estem bé!

Em quede mirant les flors.

- Aleshores tu poses les flors al llac per donar-los les gracies? I ells...et contesten?!- dic obrint els ulls i rient.

Te imagines que et contesten?! Buah, seria genial!

-No, ja s'ho faran.

Em poso a riure amb els seus comentaris. Es que és boníssim!

-No, no em contesten.-dic rient.-De fet m'espantaria bastant si rebés una resposta... És com... com posar flors a una tomba, doncs jo ho faig aquí al llac.

Me'l miro, i penso que potser li podria fer il·lusió.

-Vols deixar-los flors, tu també?

- Eh però molaria que contestaren, els podries preguntar coses i et contarien detalls de la batalla i de la seua vida, si algú parlara amb els morts i els preguntarà coses sobre la seua vida podria escriure una biografia d'ells i forrar-se!

Em pregunta si vuic posar flors, oooooh!

- Oooooh! Es pot?

Em mire les flors del jardí, molen molt les flors del jardí.

- No ho havia pensat mai en arrancar les flors, li puc enviar a la mare algun cop algun ram de flors, segur que li agraden les grogues d'allà!

M'acatxe i agafe algunes flors fent un ram, que ram més guay!

-Estaria MOLT bé saber com va passar tot, les seves històries, tenir-ne llibres fiables.- té raó, seria fantàstic.

La cara se li il·lumina, i l'ajudo.

-Es clar que pots home. Sempre i quan no deixis els jardins pelats, pots agafar les que vulguis, les que més t'agradin.

- A que si? Seria molt xaxi!- dic somrient.

Em diu que puc agafar-ne però sense passar-me, vale, guay, pose alguna flor verda al ram, ja, millor.

- I el tire a l'aigua?- dic senyalant el ram.

Aleshores veig que una de les flors hi ha una mariquita.

- Eh, que fas tu ahi!- l'agafe i es puja a la meua mà.- Per poc no et vas a l'aigua!

Es passeja per la meua mà, fa pesigolles.

-Oooh, una marieta! -exclamo al veure que se la posa a la mà. -Sí, sí, ara ja, quan vulguis, cap a l'aigua.

La marieta vol començar a volar, però la torna a agafar abans no obri les ales.

La marieta vol marxar però l'agafe perquè no marxe.

- Esperat marieta.

Vaig cap al llac i em mire l'aigua, he de dir algo? No, crec que no, bueno, doncs això, gràcies a aquells de la guerra i als que no estaven a la guerra, i nose...doncs això, no?
Tire les flors a l'aigua.

- Que guay.

Em mire la marieta.

- Has vist quins colors més guays?

Miro com tira les flors a l'aigua, sense saber què fer, què dir o què què què. Però llavors es gira com si res i torna a estar per la marieta.

-És preciosa.-dic, mirant-la a través dels espais que deixa entre els dits.

Veig que una papallona de colors vius ens sobrevola, i no puc evitar fixar-m'hi.

-Has vist aquesta papallona? M'encanta quan comencen a sortir aquests animalons.