Maig calorós [Sue]

La calor que fa no s'ho val. Sort que vaig amb roba blanca, en comptes de dur la fosca i gruixuda túnica de mag que, a l'estiu, et deixa cuit. M'arribo fins a la renovada gelateria dels Fortescue; diuen que quan el fundador, Florean, la va obrir, feien els gelats més bons del país. Ara amb prou feines són uns gelats qualsevols, però s'ha de reconèixer que a l'estiu passen molt bé.

- Sort que el clima anglès és fresc... - li dic al dependent, que somriu forçadament i m'allarga el meu gelat amb gust de festuc -. Som a mitjan maig i la calor ja és insuportable...

Li dóno les tres monedes de plata que val el gelat, i faig mitja volta en direcció a enlloc. Tinc una hora i mitja de descans abans de tornar cap a Sant Mungo, i vull disfrutar-la. La llàstima és que és difícil buscar un racó fresc si no vas cap a algun parc anglès, i no recordo cap parc proper. Sóc gairebé un estranger, aquí.

Sento com si els peus se m'anessin a fondre en qualsevol moment per culpa de la calor que omple l'ambient. Porto roba fresca, que millora una mica la situació, però a mesura que camino em dona la sensació de que les meves sandàlies de taló cremen. La gent, a sobre, va més atrafegada que mai. Agafo amb força el bolso, i m'obro pas entre la gent.

Veig una gelateria, la famosa dels Fortescue, i em plantejo si anar-hi o no. Però la calor em convenç, i em dirigeixo cap allà. Camino amb pressa, empesa per la calor, i en un moment donat topo amb un home que té el físic d'un armari, alt i ample, que em fa perdre l'equilibri. Començo a caure cap a un costat i, acte reflex, m'agafo a la persona contra qui estic caient. Aconsegueixo posar-me dreta i recta de nou, i dic, mirant el noi a qui m'he agafat:

- Ho sento, aquell m'ha tirat i... - obro molt els ulls, perquè aquell rostre m'és molt familiar, però no hagués esperat trobar-lo allà de cap de les maneres -. Alex?

Vaig menjant-me el gelat, passant entre la gent que camina atrafegada per l'ample carrer del barri màgic londinenc. Em quedo mirant un home alt i fort, que sobresurt ben bé un cap de la resta; abans que tingui temps de reaccionar algú se m'agafa i gairebé em fa caure el gelat, però aguanto i l'ajudo a aixecar-se. No és fins que s'incorpora i ens separem una mica que puc mirar-la i la reconec. Com podria no reconèixer-la...

- Sue! Sue Carrow! - m'exclamo, mentre l'abraço -. Quant de temps! Quina alegria veure't!

Me la miro, de dalt a baix; els gairebé quatre anys des que ens vam veure des de l'última vegada no li han caigut gens malament. Per un segon agraeixo que faci calor.

Ric, mentre li torno l'abraçada, escoltant les seves paraules. Quan ens separem somric interiorment en veure com m'estudia rapidament amb la mirada, i aprofito per mirar-lo jo també. Somric en veure que ha fet un canvi molt positiu, i dic:

- Ostres, Alex! Jo també m'alegro molt de veure't, no ho saps prou! Em pensava que encara vivies als Estats Units! Com és que has tornat?

Miro cap a la botiga de gelats, i després cap a ell un altre cop.

- Tens plans aquesta tarda o et ve de gust acompanyar-me a buscar un gelat i anar a algun lloc fresc després per poder parlar d'aquests quatre anys? - pregunto, amb un somriure encantador i angelical.

Miro el rellotge. Tinc, en teoria, una hora i quart; però que jo recordi, no tinc cap pacient fins d'aquí gairebé tres hores, i les urgències mai requereixen especialistes cardiopàtics.

- Tinc tres hores, si et sembla prou - dic, divertit -. Però m'hauràs d'ensenyar tu aquest lloc fresc, perquè tant de temps a Nova York em fan buscar Central Park quan busco un racó tranquil. I dubto que el trobi, aquí...

Li trec la llengua, divertit, i me la quedo mirant. Feia molt temps que no ens vèiem. L'Elle m'havia parlat d'ella, però no ens havíem vist directament des de l'últim dia a Hogwarts. O més aviat al tren, un tren mig buit, amb vagons desèrtics ocupats només per alguns individus que buscaven un racó tranquil i algunes parelles que demanaven a crits un últim instant de passió desenfrenada abans d'acomiadar-se. No cal dir quins érem nosaltres.

- He sentit que estàs treballant a la Conselleria...! Ja et tracten com et mereixes, allà? - dic, treient-me del cap tota imatge del passat i centrant-me en el meu gelat.

Somric, recordant el cop que vaig anar a Nova York i mossegant-me la galta per dins quan em ve al cap una imatge de la plàcida sensació que produïa Central Park.

Començo a caminar cap a la gelateria, amb ell al costat, recordant l'últim cop que ens haviem vist, al tren... Ben mirat, tres hores és poc, però dónen per molt, i podem compartir el que hem viscut des d'aquella tornada en tren.

- A la Conselleria em tracten molt bé, la veritat. El Conseller sembla tenir-me molta estima, i treballo amb eficàcia, segurament ho pots recordar...

Li pico l'ullet i li demano al dependent un gelat de préssec. Quan me'l dóna, pago el preu corresponent, i m'enduc l'Alex carrer enllà. Mentre caminem alço el cap, i pregunto:

- I a tu a Nova York com t'han tractat? Imagino que les american teenagers han estat molt simpàtiques amb el Doctor Paul... - acabo, i li trec la llengua, bromista.

- Oh, imagines bé - dic, rient -. Quina delícia de dones... És clar que no es poden comparar a vosaltres. Teniu un no-sé-què que ens fa parar bojos a tots.

Li somric, divertit, i menjo una mica de gelat. Anem caminant, qui sap cap a on, parlant tranquil·lament.

- Nova York és molt bonic, i és innegable que hi ha el bo i millor de l'elit intel·lectual. He conegut gent molt interessant, allà... - llepo el gelat abans de seguir -. I li fas al senyor Conseller els mateixos treballs que em feies a mi?

No puc evitar riure del meu propi comentari, mentre me la quedo mirant. En algun moment arribem, no sé com, a un parc que ni tan sols recordava. Bah, s'hi està fresc i es pot parlar.

Jugo amb la cullereta que m'han donat amb el gelat mentre tots dos caminem cap a un parc on jo he passat moltes hores però que ell segurament ni recorda. Quan em pregunta allò dels treballs el miro, amb un somriure enigmàtic i divertit, i dic, deixant la frase lliure a interpretacions diverses:

- Oh, no, els treballs que et feia a tu eren molt més ineressants...

Li pico l'ullet, amb un somriure, i per fi arribem al parc. Ens hi endinsem, el guio fins a un racó on hi ha arbres florits i, a sota, un banc de fusta. No hi passa gaire gent, per allà.

- Ja hem arribat - dic, seient al banc. Me'l quedo mirant uns instants i dic, somrient -. Saps? Crec que t'havia trobat a faltar i tot. Però que consti que negaré haver dit el que acabo de dir, eh? - afegeixo, rient.

- Com quan vas negar haver provocat l'explosió a la Torre d'Astronomia? - ric, divertit -. Tothom convençut que havia estat aquell Gryffindor -com es deia?- i nosaltres partint-nos el cul de riure.

Sospiro, acabant-me el gelat.

- Jo també t'he trobat a faltar. Vaja, crec que sí. De tant en tant me'n recordava de tu, i pensava "Espero tornar-la a veure aviat". Això és trobar a faltar, no? - li trec la llengua -. A més, quan l'altre dia l'Elle em va parlar de tu gairebé em vaig neguitejar. Però com és que ningú et va dir que havia tornat? M'hauries pogut venir a veure, com a mínim...

Me la quedo mirant, divertit.

Em poso a riure en recordar l'explosió a la torre, i dic:

- Que no va ser expressament! - ric, mirant-lo, i menjo una mica més de gelat.

Escolto el que diu, que ell també m'ha trobat a faltar, i quan em treu la llengua imito el gest, divertida.

- Suposo que ningú em va dir que havies tornat perquè no ho van considerar assumpte meu... Però mira, per la gràcia del destí ens hem retrobat en una gelateria, què més vols? - dic, en broma.

- Ah, i des de quan és abans assumpte de l'Elle que teu? Jo no recordo haver-me estat ficant entre els seus llençols durant gairebé dos anys... - li pico l'ullet -. I sí, el destí ha cregut convenient que ens trobéssim i aquí estem, menjant gelat i recordant vells temps.

No puc evitar riure, mentre me la quedo mirant.

- Què has estat fent, durant aquest temps? Hi ha hagut algun esdeveniment destacable?

- A saber, l'Elle sempre està ficada on no la demanen - dic, rient, en to de broma.

El seu comentari de "ficar-se entre els meus llençols" em fa posar-me lleugerament, però no aparto la mirada.

- Doncs el destí és savi, perquè avui no podria estar en un altre lloc, amb la calor que fa...

Somric, menjant una mica més de gelat.

- Durant aquest temps... He estat treballant, sobretot. Arribar a ser secretària del Conseller no és fàcil, però tot va anar ràpid en el meu procés d'ascensió. Quan vaig acabar Hogwarts vaig rebre una beca honorífica i me'n vaig anar a l'École Magique de Droit, a Lorena, quan vaig tornar a Londres vaig estar cosa de dos mesos treballant al Wizengamot i ara... Amb el mateix Conseller - faig una pausa -. I tu, què has fet?

Assenteixo, mentre m'explica per sobre què ha fet des que vam deixar Hogwarts. Després em pregunta per mi.

- Aviam... Vaig entrar al MIMS, vaig treure'm dues carreres muggles en sis mesos i vaig acabar el primer any graduant-me en Medicina Màgica, amb honors. Des d'aleshores he estat treballant en un grup d'investigació mixt, compost de gent màgica i muggles, i he guanyat uns quants concursos de ciències i d'investigació. Fet i fet, la revelació del Fortin m'ha obert portes a concursos d'àmbit muggle que ara s'han ampliat, com el Nobel. Em van trucar l'altre dia dient-me que em tenien en consideració per un estudi fet fa dos anys, sobre un descobriment banal sobre una malaltia que va resultar ser una farsa provocada per un virus sintètic.

Remeno el cap, sospirant, i em giro cap a ella.

- I a part de la feina, has conegut algú interessant, en aquest temps?

Escolto el que ha estat fent, i somric quan m'explica allò dels premis i de que el tenen en consideració pel Nobel. Després, quan em pregunta si he conegut alguna persona interessant, em poso a riure.

- Ui, sí, la veritat és que ara mateix m'estic plantejant com dir-li al Conseller que es casi amb mi, que és la persona més interessant que he conegut en la vida - dic, i després torno a riure, parant per afegir -. No, ara seriosament... La veritat és que porto anys gaudint d'una llibertat impressionant, no he conegut ningú que m'hagi fet sentir res especial...

Aixeco una cella, i somric:

- I tu, alguna americana especial?

Remeno el cap, passivament.

- No pas... Hi havia noies prou maques i simpàtiques, però eren -en general- molt tontes i no hi havia pas manera de fer-ho durar més de dues nits. Tot sigui dit, però: a mi ja m'estava bé, així.

Me la quedo mirant. Alço una cella quan observo el tatuatge, petit i dissimulat, que porta a la cintura.

- Això és nou, oi? - dic, mentre me'l miro intentant endevinar de què es tracta.

- Ja m'ho imaginava... Alex Paul, en busca de plaer i abandonant la idea de tenir una relació.

Ric, divertida, fins que veig que em mira el tatuatge. Me'l tapo, amb un gest ràpid i un somriure trapella a la cara.

- Qui et diu a tu que tens dret a saber-ho? - dic, picant-li l'ullet.

La veritat és que el tatuatge sí que és nou. Al menys per a ell. Me'l vaig fer farà cosa de dos anys i, és clar, ell no l'havia vist encara.

- Oh! Des de quan tens secrets, amb mi! - li trec la llengua, divertit; tan li fa que se l'hagi tapat, ja l'he vist prou com per recordar-lo -. Au, vinga... què representa? És una mica abstracte, o bé sóc jo que m'he tornat més miop encara.

Ric, divertit, i miro el rellotge. No em puc estar de sorprendre'm que, amb tot, ja ha passat gairebé una hora. El temps passa ràpid, més ràpid que no ho voldria. M'espero que respongui, però no ho fa i opto per canviar de tema. Ja m'ho dirà quan vulgui.

- I què tal amb la família? Segueix havent-hi tant amor a l'ambient com fa uns anys? O encara és pitjor?

Em limito a mirar-lo amb un somriure angelical quan seguieix indagant sobre el meu tatuatge. Quan veu que no contesto, decideix, molt encertadament, canviar de tema. Quan pregunta sobre la família, faig rodar els ulls, amb una rialla sarcàstica... El mateix sarcasme que ha emprat ell, tot sigui dit.

- És encara pitjor... Des que va morir la besàvia tot ha fet un gir brutal. Com si no en tinguéssim prou amb les baralles habituals, ara a sobre l'herència, que no és poca, causa més conflictes... Per això passo la major part del temps lluny d'ells, tot sigui dit.

Ric, encongint-me d'espatlles, fent-li entendre que no s'hi pot fer res, i el miro, encuriosida.

- I la teva família com està?

Alço una cella, divertit. La seva situació no divergeix tant de la meva, encara que sigui per motius ben diferents.

- La veritat, no ho sé. Sempre hi ha hagut bona relació, a la meva família, perquè som pocs i tots fem la nostra. Passa que per això mateix, com que cadascú va a la seva, no ens veiem gaire. - ric, per sota el nas -. Deu fer més de mig any que no parlo amb ningú de la família, i de fet ni tan sols estic segur que sàpiguen que he tornat.

Me la quedo mirant.

- Fet i fet, potser hauria d'anar a veure els pares. Bé, ja hi aniré.

Somric, perquè en el fons el comprenc. Per molt que a la meva família hi hagi mals entesos, els trobo a faltar en moments com ara, quan ja fa mesos que em limito a comunicar-me amb ells a través de cartes. Li poso una mà a l'espatlla, amb un somriure trapella, i dic:

- Però ara estic jo aquí, que vinc a ser com una...

M'ho penso, o això faig veure, mossegant-me els llavis i alçant la mirada cap al cel un moment abans de dur-la de nou als seus ulls, rient interiorment.

- ... Germana?

Alço una cella, primer, quan diu allò de la germana. M'acosto una mica a ella, divertit; no, no la veig com una germana, però això ella ja ho sap. Potser és millor seguir-li la veta.

- Exacte, com una germana petita, queixosa i consentida - li dic, treient-li la llengua -. Bé, tampoc sé com és tenir una germana així. Coses que té ser fill únic...

Me la quedo mirant. Em sorprenc a mi mateix pensant en els últims anys a Hogwarts. Sempre m'ha passat molt, això: la meva ment va tan de pressa que ni jo mateix no m'adono de què estic pensant fins que hi presto atenció explícitament.

Em faig l'ofesa, duent-me una mà a la boca, i dirigint-li una mala mirada que va completament en broma:

- Queixosa i consentida?

Em creuo de cames, mirant-lo amb una cella alçada i un somriure sarcàstic als llavis, mentre noto que se m'ha acostat una mica més.

- És així com em veus? Una noia queixosa i consentida? - abaixo la veu i afegeixo, amb un murmuri acompanyat d'un somriure significatiu -. És aixó com em veies?

- Ara, no ho sé - dic, divertit -. Però abans... abans sempre volies més. I sempre ho aconseguies...

Li trec la llengua, graciosament, i desvio la mirada. No crec que hagi canviat, en això; sembla ben capaç d'aconseguir el que es proposi.

- És clar que tampoc eres l'única - fet i fet, jo també acabava aconseguint sempre el que volia.

- Doncs et dic una cosa, segueixo volent sempre més - dic, divertida, picant-li l'ullet.

Em miro les ungles, en un gest simple i gràcil en què desvio la mirada dels seus ulls. Té raó, de fet, perquè la persona tossuda i insistent, ambiciosa que sóc ara, porta cultivant-se molts i molts anys.

- No, no era l'única - dic, rient, i tornant a mirar-lo -. Sembla que cap dels dos hem canviat massa, oi?

- Ja veig que això de voler més no ha canviat... - dic, divertit -. Però aconsegueixes el que vols?

Ric, davant la meva pregunta. És innecessària: és clar que aconsegueix el que vol. Com sempre. Això no canviarà mai, se li dóna massa bé. Si vol una feina, la tindrà. Si vol fer mal, te'n farà. Si et vol seduir... bah, això ja ho ha aconseguit.