Maig calorós [Sue]

Alço una cella davant la seva pregunta, divertida. De veritat m'està preguntant allò? Ell?

- Com si no ho sabéssis - dic, mossegant-me el llavi reprimint una rialla.

Allargo la mà cap a la seva màniga, jugant amb la tela de manera distreta. Després aixeco la mirada cap als seus ulls altra vegada i dic, somrient trapella:

- Com creus que vaig arribar a ser secretària del mateix Conseller? Com creus que he arribat on he arribat? Com creus que vaig aconseguir-te...? - acabo la frase picant-li l'ullet i fent una caiguda d'ulls per dirigir la mirada a la seva màniga de nou.

No puc evitar riure per sota el nas mentre la noia, jugant amb la tela de la meva màniga, fa una seductora caiguda d'ulls, en una posició dramàtica i teatral.

- Oh, i què et fa pensar que no vaig ser jo, el que et va aconseguir a tu? - li trec la llengua i me la quedo mirant -. Què et fa pensar que no t'aconseguiré, una altra vegada, si em ve bé?

Me la quedo mirant, amb una mirada seductora, implacable, i en el moment just giro el cap i desvio la mirada cap al parc. No puc evitar alçar una cella, però m'aguanto el riure en veure una parella jove, de potser quinze o setze anys, estirada a la gespa i fotent-se mà descaradament. M'adono que, si fa no fa, és el que fèiem nosaltres, de més jovenets, quan encara érem a Hogwarts i la primavera feia florir els immensos jardins de l'escola, que a més feia possible el descobriment diari de nous racons, únics i zelosament guardats de la gent menys inquieta.
Vaja, dit curt i ras, que també buscàvem llocs on fotre'ns mà, petonejar-nos i, més endavant, fer l'amor apassionadament, lluny de les orelles i ulls de qualsevol curiós.

Quedo tan distret amb les altres parelles que gairebé oblido que tinc la Sue al costat. Són aquests records passats els que em retornen a ella i giro el cap, altra vegada, per clavar els meus ulls en els seus. Ni tan sols he sentit si em deia alguna cosa.

Somric, divertida, quan em diu que què em fa pensar que no va ser ell el que em va aconseguir a mi. Li aguanto la mirada, amb una cella alçada, rient interiorment, i quan ell aparta la mirada, faig una llambregada ràpida al lloc on mira, i somric de costat, abans de dir:

- Et vaig aconseguir jo a tu... I m'ho fa pensar que, si jo no hagués volgut estar amb tu, no ho hauria estat i, en canvi, jo hagués pogut estar amb qui em donés la gana.

Em quedo uns moments callada, ell no aparta la mirada d'aquell parell que tan bé s'ho passa allà a la gespa, i jo segueixo mirant-lo a ell.

- I això de tornar-me a aconseguir si t'anés bé... No ho sé, Alex... Què et fa pensar que jo no tinc altres coses al cap?

No contesta. Alço les dues celles i somric encara més, aguantant-me el riure. Quan em torna a mirar deixo d'aguantar-me, i esclato en una petita rialla musical.

- Terra cridant a Alex, ¿ets aqui? - dic, en broma. En veure la seva mirada afegeixo, divertida -. Deia que què et fa pensar que podríes tornar a aconseguir-me...

Escolto el que em diu. Ara sí, que escolto, i no puc evitar somriure.

- El meu immens ego... i que t'he pres el pols - ric, per sota el nas -. Pupil·les dilatades, ritme cardíac accelerat... es nota que no ets tan impassible com voldries.

Li pico l'ullet, divertit, i torno a apartar la mirada. Respiro amb calma, sense preocupacions, esperant una resposta. Aquesta vegada, malgrat no mirar-la, em mantinc en el present i em forço a no pensar en temps passats. "Això és de iaios", em dic. I a mi em van més les coses... mogudes i inquietes del moment.

En un primer moment em deixa bastant sorpresa el que em diu. "Estúpids matasans..." penso, ofegant una rialla. Aparta la mirada i faig el mateix, mirant-lo de reüll de tant en tant.

- I qui et diu a tu que jo vulgui ser impassible ara mateix?

Ara sí, em giro cap a ell i deixo anar, mirant-lo fixament, amb un mig somriure als llavis.

- De totes maneres... Que jo sàpiga tampoc t'ha agradat mai la gent impassible, oi?

Remeno el cap, girant-me altra vegada cap a ella. Ens quedem cara a cara, mirant-nos.

- No, a mi sempre m'ha agradat més la gent activa... I em pensava que ho eres, Sue, però ja veig que no - li trec la llengua, divertit.

Si no haguéssim estat distrets amb les pròpies paraules i amb les de l'altre, possiblement ens hauríem adonat que, mica en mica, ens havíem anat acostant. Els gairebé dos pams de distància prudent que havíem deixat al principi s'havien reduït a cendres, el lleuger contacte entre la seva espatlla i la meva, el frec dissimulat entre les puntes dels nostres dits de les mans. Se'm passejava pel cap la vaga idea de girar-lo i inclinar-lo aquells escassos graus que faltaven per arribar als seus llavis.

Somric, divertida, quan em diu allò. De sobte, en apartar la mirada dels seus ulls, m'adono que ja no estem com abans. El copet d'espatlla, les bromes, els gestos, tot ha fet que ens anem acostant mica en mica, i somric interiorment, abans de tornar-li a parlar:

- Sento dir-te que el que veus no és la realitat, doncs - dic, abaixant el to de veu.

M'adono que per mirar-lo als ulls he d'alçar una mica el cap. Em giro una mica, pero quedar més enfocada a ell a l'hora de parlar:

- En el fons saps que segueixo sent aquella noia boja i innocent de la que et vas acomiadar ara fa anys... - dic, posant un pèl de sarcasme a la paraula "innocent".

Crec que la pausa que em permet adonar-me del detall de les posicions també li dóna a ella la possibilitat de caure-hi. Es remou, al lloc, i per un moment em creua la ment un punt de decepció fins que m'adono que no s'allunya pas, sinó més aviat al contrari. Li responc, amb rapidesa.

- I me n'alegro, perquè sempre em va agradar aquella mossa boja i innocent... - Dic, parafrasejant el que ha dit ella.

M'hi acosto, poc a poc, clavant els meus ulls en els seus. M'aturo quan sóc només a uns mil·límetres dels seus llavis, i un somriure es dibuixa als meus.

No aparto la mirada dels seus ulls quan veig que se'm va acostant. Tot al contrari. Li aguanto la mirada, endinsant-me en els seus ulls.

- Ja sé que sempre et va agradar... Prou que ho sé.

Abaixo la mirada uns segons, de forma seductora, no ho puc evitar, i després clavo la meva mirada en els seus ulls altra vegada. Cada cop se m'apropa més, causant que als meus llavis aparegui un somriure.

- I digues... Et segueix agradant?

Ho pregunto amb un murmuri, amb veu suau i seductora a la vegada, mentre amb la mà segueixo jugant amb la màniga de la seva samarreta.

Eixamplo el somriure i, sense moure'm, li responc. Som tan a prop que el simple gest de parlar, de moure els llavis, fa que es freguin subtilment, augmentant la tensió.

- Ja t'he dit que no he canviat gens en quatre anys...

Em quedo quiet, immòbil. No em cal moure'm. D'acord, em moro de ganes de plantar-li un petó -o diversos- i d'endur-me-la d'aquest parc cap a un lloc més íntim i arrecerat. Se m'escapa mitja rialla, veient-nos tan nens i amb tantes ganes; i tanmateix m'agrada massa aquesta tensió. Ser conscient que tinc el control, o creure que el tinc. Suposo que per això no acabo de fer el gest final.

Som tan a prop que podríem sentir els batecs del cor de l'altre si féssim silenci, la tensió que hi ha en aquells moments és gairebé palpable, tanmateix, cap dels dos fa el gest. Inclino el cap cap a un costat, mirant-lo amb un somriure curiós.

- Si tu dius que no has canviat...

Em passo la punta de la llengua pel llavi inferior, pensativa, i la meva mà segueix jugant distretament amb la seva màniga.

- ... M'ho hauré de creure... Encara que no tinc gaire clar què faries si jo m'apartés ara, per exemple...

Alço una cella quan diu allò, i no puc evitar riure per sota el nas.

- El que importa és que encara no t'has apartat, i cada segon que esperes em dónes l'opció d'actuar abans que tu... - la punta dels nassos es toquen, suaument.

La tensió segueix pujant, mentre espero el moment clau. Mentre espero que algú, ella o jo, digui les paraules justes, paraules definitives que, fetes alquímia, dissolguin la raó.

En el moment en què sento el lleu frec dels nostres nassos, tota la sensualitat de la meva mirada es perd, igual que la del meu somriure, per donar lloc a una altra expressió. A mesura que els records van desfilant per la meva ment, el meu somriure es transforma, igual que la meva mirada, impregnant-se d'una tendresa curiosa que feia molt que no sentia.

- No, no m'he apartat... - dic, amb un xiuxiueig -. Però et recordava més ràpid...

El miro, eixamplant el meu somriure, fent-lo sincer, segurament el somriure més sentit que he estat capaç de fer en molt temps.

Ara, em dic quan dibuixa aquell somriure. I és que és un somriure especial, que ens torna a Hogwarts, als nostres anys d'estudiants.
És en aquest pensament que escurço la distància fins a sentir la pressió dels seus llavis contra els meus, cloent els ulls i lliurant-me a la seva màgia. O donant-li a ella part de la meva.

- És que he après a no anar amb presses... - dic, quan me'n separo un instant.

Però no deixo córrer més els cronòmetres i li faig un segon petó, tendre però apassionat. I em sento a la gespa dels jardins de Hogwarts, i oblido quatre anys de passions i amors que, ara, semblen només un curt descans en una causa que potser sempre ha estat un nivell per sobre.

Aquell gest, aquella pressió dels seus llavis contra els meus, tot em tira endarrere en el temps, mostrant-me records i imatges que feia temps que, per alguna raó, havia mantingut amagats en un racó del meu cervell. Corresponc al petó, i quan es separa de mi em mossego el llavi, mirant-lo als ulls.

Diu que ha après a anar sense presses, però abans de poder contestar ja trobo els seus llavis presionant tendrament els meus de nou. Com si res no hagués passat en aquests quatre anys que hem passat separats, com si el temps hagués fet un salt. Aquest com sóc jo la que em separo d'ell, i dic, amb les galest vermelles per una mica de vergonya que em ve en dir:

- Ara mateix em sento... Com si portés quatre anys esperant això.

El miro, sense saber ben bé què dir, i m'inclino cap a ell, posant una mà al seu coll, per fer-li un altre petó.

Corresponc el seu petó, feliç, i l'abraço ben fort.

- No m'havia adonat que t'havia trobat tant a faltar...

Alço una cella, molest amb mi mateix per aquesta falta de sensibilitat. La mateixa de quan vaig marxar i ho vaig deixar tot enrere.

- I tranquil.la, que aquesta vegada... aquesta vegada no me n'aniré.

Corresponc a la seva abraçada, escoltant la seva veu més que les paraules que formula, sentint-me protegida de nou entre l'escalfor dels seus braços. Només paro atenció de veritat al que diu quan sento que aquest cop no marxarà.

- Doncs llavors t'obligo a quedar-te amb mi, Alexander Paul... - dic, contra el seu coll.

El miro als ulls, envoltant el seu coll amb els braços, i somric, fent-li un petó a la punta del nas i després besant els seus llavis amb dolçor apassionada. Adonant-me ara de quant em va afectar que marxés.

L'abraço per la cintura, retenint-la amb mi, i corresponc els seus petons amb méa petons.

- No cal que m'hi obliguis... em quedo per pròpia voluntat.

Ara m'adono, després de quatre anys, del meu error. Una família, una parella i uns amics que van quedar enrere per uns interessos egoistes. Tant m'agradava ser el centre d'atenció, que vaig deixar aquells que més me'n prestaven.
Però és clar que no t'adones de la buidor d'un petó fins que algú te'n fa un de ple a vessar d'amor.

El més trist, potser, és que fins ara no m'adono del mal que els vaig arribar a fer.

En un moment donat, paro de besar-lo, de buscar els seus llavis, i amago el cap al seu coll. Començo a parlar, les paraules em surten soles:

- Quan vaig saber que marxaves, vaig estar a punt de rebutjar la meva beca a França i seguir-te allà on anéssis...

Em mossego el llavi.

- I ho hagués fet. Per tu hauria anat on fos... Però no em van deixar. La família m'ho va prohibir.

Tanco els ulls, escoltant el que em diu. Sospiro, decebut, trist pel que em diu.

- No vas tenir gaire temps, per això. T'ho vaig dir dos dies abans de marxar... - li faig un petó al front -. Potser els odies a tots, però la teva família tenia raó: la beca a França ha estat una de les millors coses que t'han passat mai.

Li faig un petó, dolç, i després segueixo.

- Vaig ser molt egoista, Sue... Espero poder-t'ho compensar algun dia.

- De fet, diria que ha estat el millor que m'ha passat mai... Després de tu - dic, amb un somriure tendre, abandonant-me de nou als seus llavis.

Me'n separo uns instants. Li acarono la galta, fent lliscar el meu dit cap als seus llavis acariciant-los tendrament, i després torno a envoltar-li el coll amb els braços i ajuntar el meu front amb el seu en uns instants efímers per a mi però que potser van ser minuts sencers, mirant-lo als ulls.

- Ja m'ho estàs compensant, Alex... - dic, abans de fer-li un altre petó.

Em treu ben bé un cap, i la posició no és la més cómoda que pot existir, però ja m'està bé... Em tiro una mica més cap a ell, mig incorporant-me i seient tant a prop seu que gairebé em quedo a sobre de les seves cames.

Somric, més tranquil per la resposta, i l'abraço quan s'intenta posar còmoda. L'ajudo, quedant ben a prop l'un de l'altra, i fent els possibles perquè la diferència d'alçada no suposi un problema. Després segueixo parlant, amb una mica de dificultats: són records de quatre anys enrere, records que només tinc jo i que han romàs amagats al fons de la meva ment durant molt temps. Coses que només sé jo i que, per fi, podré compartir.

- Saps... el dia abans de rebre l'oferta del MIMS vam estar parlant. Feia tot just un mes que havíem acabat a Hogwarts, i començàvem a fer plans - li faig un petó al front -. Amb divuit anys i planejant, en vista de la teva beca, d'anar-nos-en a França a estudiar.

No puc evitar riure per sota del nas, recordant aquells instants.

- Després que ens separéssim vaig començar a buscar, i al vespre aconseguia un precontracte de lloguer d'un pis a París. L'endemà vaig rebre aquella carta i vaig arribar a tenir les dues coses més valuoses que he tingut mai a les mans: a l'esquerra hi tenia una oferta de futur, la meva vida, una vida de glòria, èxits, premis i triomfs.

Em giro cap a ella i li faig un petó, dolç.

- A l'altra mà, a la dreta - dic, aixecant la mà esquerra i pensant-m'ho uns segons abans de canviar de mà -. Maleïda dislèxia... El que et deia: a la dreta hi tenia una altra oferta de futur, també de glòria i plena de vida. Una vida amb tu, o almenys un principi amb tu - esbufego i em giro cap a ella -. Crec que aquell precontracte mai va arribar a les teves mans... No saps com me'n penedeixo, ara...

Em mossego el llavi, empassant saliva i incapaç de dir res per por a espatllar el moment. M'arriba a l'ànima el que em diu, m'emociona, fa que als meus ulls aparegui un vel de llàgrimes que aconsegueixo dissipar pestanyejant diverses vegades seguides. Quan acaba de parlar, respiro fons, i dic, amb la veu una mica tremolosa:

- Potser hagués estat un fracàs.

Faig una pausa, mirant-lo als ulls intensament, acaronant-li el clatell de manera distreta.

- Potser... Potser el que hem fet ha estat el millor. Hem arribat al nostre èxit, i ara ens hem retrobat, tots dos en un dels nostres millors moments...

M'encongeixo d'espatlles, amb un somriure tímid. Records de quatre anys sense ell no paren de colpejar-me, però em convenço a mi mateixa del que acabo de dir. De que és el millor. De que ara tot serà millor.

Assenteixo, lentament, quan em diu allò. Té part de raó: potser no hauria funcionat. Potser funciona, ara. Encara que, quatre anys enrere, tot semblés fantàstic i ara el món sembla que es vulgui ensorrar. Encara que, quatre anys enrere, tot fos clar i ara tot sembla extret d'un escrit d'André Breton o una pintura de Salvador Dalí.

- Sue... provem-ho - dic, tan baixet que gairebé només em sento jo -. Provem-ho. Mai és tard per tornar a començar... I, sincerament, ara que t'he trobat no sé imaginar-me que et torno a perdre.

Giro el cap i em trobo amb els seus ulls. Una mirada tendra i dolça que s'allarga uns segons, mentre les puntes dels nassos es toquen i una mà meva agafa la seva.

Entrellacem els dits lentament, els nostres nassos es toquen, i sento la seva respiració tan familiar per a mi. Somric, les seves paraules no fan més que fer-me sentir com ara fa quatre anys, que és tot el que he estat desitjant i esperant aquest temps. Somric, acaronant-li la galta lentament amb la mà lliure, i dic:

- Si de veritat vols intentar-ho, Alex, fem-ho. Et puc assegurar, prometre i jurar que res em faria més feliç en aquests moments…

L’abraço tendrament amb un sol braç, l’altre encara està ocupat perquè seguim agafats de les mans, i li faig un altre petó, mossegant-li lleument el llavi inferior abans de fer-li’n un altre de més llarg i intens.