Un dinar i un descans [Kikus]

Vaig aparetre al carrer principal de la Ronda d'Alla amb calma, tenia prou estona per dinar, i el local no quedava lluny. Vaig posar-me a caminar sobre aquelles sabates de taló de deu centímetres que em feien semblar més alta del que era i que m'estilitzaven les cames que, cobertes per una mitja fosca, es veien, cobertes per sobre els genolls per una faldilla del mateix color que la meva jaqueta. La brusa blanca duia els dos primers botons descordats, deixant a la vista un collaret amb una petita esmeralda penjant.

Vaig dirigir-me amb pas àgil i lleuger malgrat les sabates cap al local on dinava normalment, i en arribar-hi em vaig parar a la porta, per llegir el menú del dia, que penjava d'uns fils enganxats a la porta. Vaig somriure, passant-me la punta de la llengua pels llavis en veure-hi un dels meus plats preferits, i vaig seguir repassant la carta, amb calma.

Vaig travessar, amb calma, la Ronda d'Alla. Buscava la Sue Carrow, una exalumna de Slytherin, tres cursos per davant meu. Recordava el meu quart curs, a les hores perdudes, quedant-me distret mirant-la, sorprès pel creixent interès per a les noies. Difícilment era capaç de recordar una noia més atractiva i amb més art, malgrat les experiències ja acumulades des que s'havia acabat aquell curs i la bellíssima Sue Carrow havia marxat de Hogwarts.

Treballava, ara, com a secretària del Conseller d'Afers Màgics. Sort en tenia, aquell vell decrèpit, de tenir al seu despatx un bombó així. I sort en tenia jo, que hi fos, si aconseguia que es passés al meu bàndol.

A la fi la vaig veure. Era l'hora de dinar i, com havia suposat, estava dreta, vestida amb bon gust i maneres, sobre unes sabates de taló alt davant de la carta d'un restaurant. Se'm va dibuixar un somriure, de satisfacció, mentre els meus ulls la miraven de dalt a baix, discretament; de seguida vaig anar fins a ella, amb un somriure seductor als llavis.

Vaig recolzar-me a la paret, al seu costat; no es va girar, distreta mirant la carta.

- No has canviat gaire en tres anys... - vaig murmurar, divertit.

Estava llegint una carta quan vaig sentir una veu al meu costat. Vaig girar-me, amb una expressió d'incredulitat a la cara, en veure de qui es tractava.

- No veus que et poden reconèixer, Kikus? - vaig dir, tranquil·la.

Vaig dirigir la mirada cap a la carta de nou, indiferent, ignorant el seu comentari que, pel to, devia ser un compliment. Em semblava flipant que aquell noi gosés passejar-se tan tranquil per la Ronda d'Alla quan la seva cara, la de la meva cosina, i la del noi italià ocupaven tants articles i tants cartells.

- Veure'm...? Tu t'esperaries que la persona amb qui t'acabes de creuar fos un bruixot maligne? Ni t'ho planteges, oi? - vaig somriure-li, seductor -. A més, què farien si em reconeguessin? Com a molt interromprien la nostra conversa...

Vaig quedar-me mirant la noia, content. La seva reacció no havia estat especialment explosiva.

- No ho esperaria a no ser que veiés la cara del bruixot maligne a tot arreu, situació en la que el que faria seria emparanoiar-me i estar mirant al meu voltant tota l'estona - vaig contestar, simplement.

Vaig seguir repassant la carta, sense ni tan sols mirar-lo, en silenci. Ell seguia recolzat a la paret, així que vaig decidir fer-li cas un moment.

- Jo no sé quins plans malvats tens ara, però jo tinc gana, i m'esperen a la feina d'aquí una hora i mitja.

Vaig agafar el pom daurat de la porta, i vaig empényer:

- Véns, o només venies a saludar-me perquè em trobaves a faltar per Hogwarts? - aquest cop vaig ser jo la que li va somriure, però ho vaig fer divertida, amb sarcasme.

- Correré el risc, doncs, de ser reconegut - vaig dir mentre entrava darrere seu.

Vaig asseure'm a una taula, davant seu, amb un somriure als llavis.

- Què n'és, de la teva vida? - vaig quedar-me-la mirant, distretament -. He sentit que estàs treballant de secretària per al Conseller... No sap pas la sort que té.

Vaig asseure'm, i ell es va asseure davant meu. Vaig creurar les cames per sota la taula, mirant-me les ungles un moment abans de dirigir la mirada als seus ulls de nou.

- La meva vida es satisfactòria i profitosa, no demano res més...

Vaig quedar-me uns segons en silenci, abans de prosseguir.

- I sí, estic treballant amb el Conseller... El vell està cada dia més amargat per culpa teva, Kikus, que pesi sobre la teva consciència que per culpa d'aixó cada dia m'és més difícil treballar amb ell...

Vaig mossegar-me la punta de la llengua, i vaig preguntar, amb veu innocent, mirant-lo als ulls fixament:

- I això de la sort... Per què ho dius?

- Perquè ets una de les noies més atractives que he vist mai, i jo estaria ben content de tenir-te al meu despatx - vaig picar-li l'ullet, divertit -. Així està amargat? Bé, això vol dir que faig bé la meva feina.

Vaig sospirar, encara somrient.

- Què et semblaria, venir amb mi?

Vaig alçar una cella, impassible, quan em va dir allò de treballar amb ell. Ah, que treballava. Com es deia l'empresa? Som-Els-Malvats-Amarga-Vells S.A.? Per favor...

- Primer de tot, no crec que es pugui dir que treballes. Si m'equivoco, explica'm de què es tracta...

Va venir una cambrera, llavors, i vaig demanar el menu que m'havia estat mirant. Una amanida de tomàquet amb mozzarella, amb oli d'alfàbrega, i després filet amb foie. Tot acompanyat amb un bon rosat i una mica de pa. Ell va demanar el que volia, i de seguida van portar el vi, i el van servir. Jo vaig agafar la meva copa, i vaig mirar-me-la, abans de fer un glop de vi, deixant que el líquid passés per la meva gola amb lentitud. Quan vaig haver empassat, vaig tornar-lo a mirar.

- I segon, si amargues al vell m'amargues a mi...

- Sí, que t'equivoques. Sóc CEO d'un dels hòldings empresarials més importants del món, a part de fer quatre trapelleries amb la vareta... De tota manera, atacar Hogwarts i provocar morts i desaparicions muggles no és un acte de pur lucre, sinó que té un objectiu principal.- vaig fer un glop del vi que acabava de servir, després de demanar el rissotto de bolets -. I sobre això d'amargar-te... se m'acudeixen maneres molt interessants d'alliberar l'estrès.

Vaig picar-li l'ullet, divertit.

- Oh, ves per on, ara resulta que tinc aquí un malvat propietari d'un gran hòlding amb unes planificacions de futur que exigeixen que ara es carregui a mitja comunitat muggle... - vaig dir, sarcàstica, divertida pel to del noi.

Vaig beure un altre glop de vi, i em van portar l'amanida. Vaig clavar la vista al plat, ignorant per complet el seu últim comentari, i vaig punxar de manera distreta un tall de tomàquet amb mozzarella fresca per sobre.

- I què en trec, jo, d'això? Estic molt bé a la Conselleria...

Vaig alçar les celles, altiva, abans de dur-me la forquilla a la boca.

Aviat ens van portar el menjar. Vaig ignorar el meu plat i em vaig quedar mirant, gairebé empanat, com es ficava un tros de tomàquet amb mozzarella a la boca.

- Si tan bé estàs, per què no dónes l'alarma? Per què no em detens i li estalvies mal de caps al vell? - vaig riure per sota el nas.

Vaig dubtar durant un instant. Feia tres anys que no en sabia res, d'ella, i durant l'època de Hogwarts havia estat una barreja entre germana gran artificial i amor platònic, però no parlàvem tant, de manera que per un instant vaig creure que ho faria. Vaig mantenir la cara de pòquer, però, evitant mostrar aquell petit temor.

Vaig mastegar, amb calma, i quan vaig empassar em vaig eixugar els llavis amb el tovalló de color blau. Vaig somriure-li, una mica sorpresa de que em fes aquella pregunta, i vaig contestar:

- Que estigui bé on treballo ara no vol dir que sigui una traïdora, Kikus...

Vaig posar-me un altre tall de tomàquet a la boca, i el vaig mastegar, pensativa. En veure que no deia res, vaig empassar, i vaig dir:

- Què vols que et digui? Segueixo sent una Slytherin, no vull delatar-te perquè no sóc de la mena que abandona o traeix els companys.

- Doncs... demostra-m'ho. Demostra'm que ets una Slytherin, que estàs amb nosaltres. Uneix-te a mi. - vaig començar a menjar el meu rissotto, tranquil·lament -. A més, no hauries ni de deixar la feina. De fet, no vull que deixis la teva feina actual. Em series de gran ajuda, allà on estàs ara.

Vaig somriure-li, seductor, mentre per dins la tranquil·litat regnava en veure que no m'equivocava i que seguia essent la Sue Carrow que jo recordava, tan genuïna com quan jo era un simple nan de quart curs i ella ja se n'anava.

Vaig observar-lo, amb deteniment. El noi de quart curs que recordava havia quedat enrere... Molt enrere. Vaig callar uns minuts. Anava menjant, fent com si pensés en el que em deia. En realitat, el meu cap estava més centrat en pensar que en tornar a la conselleria hauria de trucar a la cantera del Lore. No va ser fins que em vaig acabar l'amanida que, després d'eixugar-me els llavis i beure una mica de vi, me'l vaig quedar mirant.

- I si dic que no?

Vaig mossegar-me el llavi inferior, alçant les celles, i mirant-lo fixament als ulls.

- Si dius que no, tornaràs a la feina i faràs la teva, passant altra vegada a ser el record d'un amor platònic de la més primitiva joventut. - vaig acabar-me l'arròs, tranquil·lament, i vaig fer un glop de vi -. Però tens intenció de dir que no?

Vaig picar-li l'ullet, seductor. Vaig sorprendre'm més interessat en ficar-me al llit amb ella que en ficar-la al nostre bàndol, cosa que em va arrencar un somriure sincer.

Van portar-me el filet amb foie, i vaig començar a menjar, en silenci, a poc a poc, assaborint el plat. Vaig parar un moment, i vaig sucar un dit al plat. Vaig clavar-li la mirada mentre duia el dit a la boca, i el llepava, enduent-me amb la llengua la salsa del filet.

- No - vaig contestar, simplement.

Vaig agafar la copa de vi, i me la vaig dur als llavis, fent-ne un glop. En abaixar-la me'l vaig mirar, divertida.

- Així que el record d'un amor platònic?

Vaig riure, per sota el nas, encuriosit per l'ambigüitat forçada de la seva resposta.

- Quart curs... Em va sentar com una ganivetada a l'estómac, que ho aprovessis tot. - vaig picar-li l'ullet -. Així, puc comptar amb tu, oi?

Vaig quedar-me-la mirant, amb aquell somriure seductor, inesborrable, fixat a la meva cara.

- Així que el noi malvat hagués volgut que la secretària del Conseller suspengués un parell d'assignatures... Curiós...

Vaig dur-me un altre tall de filet a la boca, amb un somriure torçat amb un punt sorneguer, i, un cop vaig haver empassat, vaig mirar-lo als ulls i vaig dir, més seriosa:

- Sí, pots comptar amb mi, però amb certes restriccions... Si realment vols que treballi amb tu, o per tu, o el que sigui, vull la garantia de que si us descobreixen o enxampen, cosa que tinc fe que no passarà, jo no hauré tingut res a veure amb vosaltres, mai. Com t'he dit, estimo la meva feina, així com el meu currículum i la meva bona reputació. Què hi dius?

- Si això hagués comportat que t'hauries quedat més temps... sí, que m'hauria agradat que suspenguessis. - vaig riure, per sota el nas.

Aleshores es va posar seriosa. Vaig incorporar-me una mica en la cadira, amb un somriure triomfal.

- Hi estic d'acord, però no és tan senzill com sembla. La teva implicació amb nosaltres hauria d'estar regulada per un encanteri de guardasecret, essent aquest jo mateix, que és més difícil que m'enxampin. - vaig assentir, pausadament, a les meves pròpies paraules.

Vaig encongir-me d'espatlles, indiferent.

- D'acord, em sembla raonable - vaig dir, simplement.

Vaig seguir menjant, pensant en les meves coses, pensant en el que m'estava dient el noi... En tot el que m'estava dient.

- Explica'm com aniria la cosa. Què hauria de fer, jo? Tenint en compte quins factors? A on? Cada quan em necessitaries amb tu?

- Euh... es limitaria a venir un o dos cops per setmana, al meu despatx, per a informar-me de tots els moviments de la Conselleria. No vull que et fiquis en merders fora d'això...

Vaig acabar-me la meva copa de vi, tranquil·lament.

Vaig desencreuar les cames per sota la taula, donant-li un petit cop a la cama sense voler. Vaig mirar-lo, fixament, com mirava sempre a tots els nois de totes les edats, personalitats i aspectes, i vaig dir:

- Ui, perdona...

Vaig acabar-me el filet, i el vi, i després vaig parlar, després de que una cambrera s'endugués el meu plat.

- Val, però pensa una cosa. Em passo el dia encadenada amb el Conseller, sóc quasibé la seva ombra. Com pretens que m'escapi dos dies a la setmana per venir-te a fer una visita?

- Tens dues opcions. La primera és buscar un forat en els horaris, com aquests del dinar, per explicar-me les novetats personalment. La segona opció és passar-m'ho per escrit, venint un moment i tornant a marxar. Ningú notaria això últim...

Vaig quedar-me-la mirant, seriós.

- Evidentment, en l'últim cas hauries d'aprofitar qualsevol estona llarga per a venir i explicar-me de primera mà els punts importants. Sigui com sigui, segur que trobes forats a l'agenda... O és que també menges i dorms amb ell?

Vaig escoltar les seves paraules, amb atenció. Les estones de dinar serien una bona opció, sens dubte. Però a les seves últimes paraules vaig deixar anar una riallada.

- Menjar i dormir amb ell?

Maig mirar-lo, amb una barreja d'entre seductora i burleta, i vaig dir, divertida:

- Que potser et faria enveja, si dormís amb el Conseller?

Vaig posar cara de fàstic en imaginar-ho. No, realment no era una imatge agradable de tenir al cap, però era igual, era divertit pensar allò.

- Ara seriosament, a l'hora dels dinars em sembla raonable. A part, tinc un dimecres al mes lliure, més tots els diumenges de festa. Algun moment trobaré, això segur.